6

Glòria odiava cada segon que passava a Oaks Garden, on tot semblava haver-se confabulat en contra seva.

Havia començat amb les terribles companyes d’habitació, que li feien la vida impossible. Potser l’envejaven perquè la seva mare era famosa, encara que era probable que només busquessin un boc expiatori amb qui desfogar-se. Glòria ho ignorava i tampoc no reflexionava sobre això en profunditat, però del que no era capaç, sobretot, era de pagar amb la mateixa moneda les burles i els insults de les noies o fer-ne almenys cas omís. Al cap i a la fi, ella mateixa era conscient que no era guapa i que l’uniforme no li quedava gens bé, i a l’escola cada dia li demostraven, sense la menor pietat, com n’era de ximpleta i el poc talent que tenia.

Tanmateix, l’internat —si bé tenia com a punt fort de la seva pedagogia el foment de les Belles Arts— no era precisament un baluard de talents creatius. La majoria de les altres nenes empastifaven la tela amb tanta malaptesa com Glòria i només amb molta ajuda aconseguien dibuixar una perspectiva més o menys correcta d’una casa o un jardí. Gabrielle Wentworth tocava el violí fatal i Melissa no es quedava enrere amb el violoncel. De noies amb autèntica capacitat artística, n’hi havia ben poques. En el millor dels casos els encantava la música o la pintura. Lilian Lambert, per exemple, no tenia manies a l’hora de tocar Annabell Lee a la professora de piano i se sorprenia que Miss Tayler-Bennington no saltés boja d’entusiasme. Lily no tenia gaire més talent que Glòria, però es divertia a les classes de música i això mateix els passava a la majoria de les altres nenes. Certament, les lliçons individuals per dominar un instrument musical eren un avorriment, però cantar al cor, per exemple, els agradava a totes menys a Glòria. No obstant això, cap altra deixebla havia estat sotmesa a la primera classe a una tortura comparable a la que havia patit la filla de Kura-maro-tini Martyn.

Glòria ja va vacil·lar una mica quan Miss Wedgewood, la directora del cor, la va fer pujar a la tarima perquè fos de les primeres a cantar davant la classe.

—La filla de la famosa Mrs. Martyn! —Els ulls de Miss Wedgewood van resplendir—. T’estava esperant. Ens falten contralts i només que tinguis la meitat de la veu de la teva mareja ens seràs de gran ajuda. Ens cantes el la?

Va teclejar la nota al piano i Glòria va intentar cantar-la. Ho havien provat tres nenes abans que ella amb un èxit moderat. Miss Wedgewood els havia adjudicat, amb un lleu gemec, diferents veus del cor. Però cap veu no havia sonat tan angoixada com la de Glòria, a qui ja li resultava horrorós haver de cantar sola davant la classe, acompanyada del piano. L’al·lusió a la seva mare havia fet la resta. Glòria no va aconseguir emetre cap nota, cap de correcta. Malgrat que tenia una veu forta i agradable, era incapaç de cantar bé ni la cançó més senzilla, i sola, sobre la tarima, desitjava que la terra se l’empassés.

—Realment no t’assembles gens a la teva mare! —va observar, decebuda, Miss Wedgewood, i va enviar Glòria a l’última fila. També havia anat a parar allà Gabrielle, la qual a partir d’aquell moment, va aprofitar qualsevol oportunitat per fer responsable dels errors a Glòria. Quan les contralts desafinaven, se suposava que era perquè Glòria confonia les altres. I, no obstant això, cantava tan fluixet que les seves companyes a penes la sentien. L’única que potser l’hauria defensat era Lilian, però cantava fort i malament entre les primeres veus.

A Glòria ja no li servia de consol que Lilian fos amb ella a l’escola. Totes dues anaven a diferents aules i cursos, i només es trobaven al cor i al jardí durant el descans. Allí, des dels primers dies, Lilian es va veure envoltada d’altres nenes. Aviat va fer amigues amb les quals feia entremaliadures, i encara que no excloïa Glòria, sinó que la cridava amistosament perquè s’unís al seu grup, Glòria es trobava fora de lloc. Les alumnes dels nivells baixos la tractaven, com a representant dels cursos mitjans, amb una barreja d’admiració, enveja i distància. Entre les diferents cases d’Oaks Garden regnava la rivalitat; no es feien visites d’una a l’altra tret que es volgués fer una entremaliadura. Glòria ho ignorava, és clar, quan Lilian la va invitar a una festa de mitjanit. Segons les instruccions, Glòria va sortir d’amagat i gairebé s’ho va passar bé prenent pastissos i llimonada amb les nenes més petites. Lilian la va entretenir amb les mateixes històries boges que ja havien fascinat Glòria a Kiward Station i al final va riure i va parlar gairebé amb normalitat amb les amigues de Lilian. Però Gabrielle i les altres companyes d’habitació la van veure quan tornava de la festa, la van estirar de la llengua i van delatar de seguida Lilian a la responsable del curs. Miss Barnum va enxampar les seves alumnes quan estaven endreçant les coses de la festa i va imposar-los mesures de càstig. Així que, naturalment, totes les nenes van culpar Glòria del trist desenllaç de la celebració.

—Jo et crec, Glory! —va dir Lilian, compadint-la. Les nenes es reunien al jardí durant els «exercicis correctius». A Oaks Garden els càstigs consistien a tenir les nenes passejant durant hores, gairebé sempre sota la pluja. En realitat no es podia parlar, però aconseguir que Lily tingués la boca tancada era una cosa impossible—. La Gabrielle és dolenta! Però ara les altres no volen que vinguis amb nosaltres. De veritat que ho sento molt!

Així, doncs. Glòria va continuar estant sola i per això ben aviat la seva vida va quedar limitada per les quatre parets de l’internat. A Lilian li anava millor. Gairebé tots els caps de setmana una de les seves amigues la convidava a passar els dos dies de festa amb la seva família. Si bé les alumnes d’Oaks Garden procedien de tot Anglaterra, més o menys la meitat vivien a prop i solien convidar a casa seva les nenes que eren de fora. Per això només un grapat d’infelices s’estava també el cap de setmana a l’internat, i per a elles no hi havia distraccions especials. Les noies solien estar de mal humor, i normalment Gabrielle i Fiona —que eren molt amigues i els seus pares vivien força lluny— descarregaven el seu malestar contra Glòria.

Fos com fos, les noies havien d’anar els diumenges a missa, on Glòria es trobava amb Miss Bleachum. Era l’únic moment feliç de tota la setmana. Ara bé, tampoc la jove institutriu no semblava gaire contenta. Glòria va quedar perplexa quan el primer diumenge la va veure tocar l’orgue a Sawston.

—No sabia que toqués —va dir amb timidesa, quan per fi es van reunir després de l’ofici—. No li va dir a l’àvia Gwyn que no feia classes de música?

Sarah Bleachum va assentir.

—Glory, tresor, si tinguessis una mica d’oïda musical, tu mateixa sabries per què —va bromejar, però es va contenir quan va veure que la cara de la nena es contreia en una ganyota de dolor. A Kiward Station, la falta de musicalitat de Glòria s’havia acceptat com un fet obvi, fins i tot havia estat ben rebuda. A ningú no li havia passat pel cap burlar-se d’ella per aquest motiu, i Glòria en feia broma amb els altres. Però ara, la divertida autocrítica de Sarah semblava ferir la noia més que qualsevol altre retret que li haguessin llançat abans per una tasca mal feta.

—No ho deia amb mala fe, Glory —es va disculpar de seguida Sarah—. Què et passa? Tens problemes a l’escola perquè tens tan poc talent com jo?

Glòria lluitava per contenir les llàgrimes.

—A vostè no li falta talent! Fins i tot ha tocat a l’església!

Sarah va sospirar. Havia discutit diverses vegades amb Christopher sobre si havia d’intervenir a l’església del poble. Fins ara, Miss Tayler-Bennington, la professora de música d’Oaks Garden, els diumenges tocava l’orgue i, evidentment, ho feia molt millor que Sarah, que no en sabia gaire. Però Christopher insistia que volia que Sarah «s’integrés», com deia ell, a la congregació. En general, la presentava com la seva cosina, però, naturalment, corrien els rumors al voltant del seu imminent enllaç. Gairebé totes les dones amb les quals Sarah parlava s’hi referien de forma més o menys directa i ja s’havien fet una idea del paper que faria a la comunitat la futura esposa del pastor. Sarah es feia càrrec dòcilment de les reunions per estudiar la Bíblia i de l’escola dominical, però, malgrat el seu indiscutible talent pedagògic, el seu esforç i la seva bona voluntat no van ser correspostos.

—Sarah, estimada, les dones es queixen —va assenyalar Christopher a penes passades dues setmanes—. Converteixes la lectura de la Bíblia en un estudi científic. Totes aquelles històries de l’Antic Testament… No ho pots fer de cap altra manera?

—Vaig pensar a llegir-los fragments de la Bíblia en els quals surten dones —es va disculpar Sarah—. I els de l’Antic Testament són els més bonics.

—Els més bonics? Com el de Dèbora, que entra en combat amb un general? O la història de Jael, que mata el seu rival amb una maça? —Christopher va sacsejar el cap.

—Bé, les dones de l’Antic Testament eren una mica… mmm… una mica més enèrgiques que les del Nou —va reconèixer Sarah—. Però van assolir grans fites. Esther, per exemple…

Christopher va arrufar el nas.

—Digue’m, Sarah, simpatitzes amb les sufragistes? Això que dius sona una mica subversiu.

—És la Bíblia —va assenyalar Sarah.

—Però hi ha fragments més bonics! —Christopher va col·locar amb èmfasi les mans sobre el Nou Testament i aquell diumenge es va afanyar a demostrar a la seva cosina com imaginava ell que havia de tractar-se el tema «dona i Bíblia».

—Una dona bona i virtuosa és més preciosa que la més valuosa de les perles! —va començar el discurs. Va tractar sumàriament els pecats d’Eva, per alabar després l’home que podia qualificar de pròpia una bona esposa—. L’encant de la dona conforta l’home, la seva intel·ligència és l’alleujament dels seus membres!

Les dones de la congregació es van ruboritzar com si complissin una ordre secreta, però van paladejar la lloança i es van deixar captivar després per la submissió de Maria a la voluntat del Senyor i per les virtuts maternals de la Verge. Christopher va acabar guanyant-se l’aplaudiment general.

—A la pròxima reunió llegeixes amb elles el Magnificat i els expliques com es va beneir la Verge —va indicar animós a Sarah—. No és un fragment tan llarg com les teves històries bíbliques. A les dones els agrada parlar d’altres coses.

En efecte, a les reunions de lectura de la Bíblia, es xerrava més que no pas es resava, i el reverend era un dels temes favorits. Totes les dones somiaven amb ell i el posaven pels núvols a causa de les bones obres que havia realitzat per a la comunitat.

—Encara que segur que vostè serà una bona esposa per al reverend —va concloure Mrs. Buster, la mestressa de la casa on Sarah vivia, amb certa insolència. Christopher l’havia allotjat a casa de la vella viuda i l’habitació era realment còmoda i neta. Però Mrs. Buster deixava als seus hostes poc espai per a la privacitat. Si li venia de gust parlar, Sarah havia d’estar a la seva disposició. La jove, al final, s’allunyava d’ella fent llargues passejades, la majoria de les vegades sota la pluja.

Però les diferències greus entre Sarah i la comunitat van sorgir quan Christopher li va encomanar la direcció de l’escola dominical. Sarah estimava les ciències naturals i respondre les preguntes dels seus escolars sempre explicant-los la veritat constituïa un dels seus principis pedagògics més sòlids.

—Però tu què t’has pensat? —va preguntar Christopher empipat després que la primera classe de Sarah als nens aixequés furibundes protestes entre els pares—. Has explicat als nens que els éssers humans venim del mico?

Sarah va arronsar les espatlles.

—Billy Grant volia saber si Déu realment va crear tots els animals en sis dies i Charles Darwin ha rebatut aquesta teoria. Li he explicat que a la Bíblia hi ha una història molt bonica que ens ajuda a comprendre millor el miracle de la creació. Però després he explicat als nens el que va succeir de veritat.

Christopher s’estirava els cabells. No s’ho podia creure.

—Això no està demostrat! —va exclamar, indignat—. I, per molt que tu n’estiguis convençuda, no és matèria per a una classe cristiana de diumenge. A veure si ets més prudent d’aquí endavant amb el que expliques als nens! Aquí no estem a l’altra punta del món, on potser es toleren aquestes teories depriments…

Sarah no volia reconèixer-ho, però, com més s’imaginava com a futura esposa del rector, més desitjava tornar precisament a aquella altra punta del món. Fins ara sempre s’havia tingut per una bona cristiana, però de forma gradual anava creixent en ella el temor que amb això no n’hi havia prou. Semblava com si, a la seva fe, li faltés fermesa, i estava segura que tampoc no li bastava estimar els altres per ocupar-se cada dia d’assumptes que en part eren només nimietats i que sovint no eren més que preocupacions sense fonament dels membres de la comunitat. Li resultava més satisfactori el tracte amb els nens i pensava, entristida, que la petita Glòria patia autèntics problemes.

Malgrat la impaciència en absolut dissimulada de Christopher —quan l’ofici dels diumenges s’acabava, sempre hi havia algun membre de la comunitat que solia convidar-los a ell i a Sarah a dinar, i al reverend no li agradava fer tard—, la institutriu es va retirar a parlar uns minuts amb la nena i la va escoltar. Totes dues van coincidir a dirigir-se al cementiri situat al darrere de l’església. No era un lloc que convidés a anar-hi, però era un paratge tranquil on podien estar soles. Sarah no volia admetre el que Glòria ja sabia. Totes dues buscaven desesperadament llocs així on retirar-se.

—Només trec males notes, Miss Bleachum —es va lamentar Glòria, pensant que això interessaria més a la professora que les vexacions diàries de la perversa Gabrielle—. No sé cantar, ni llegir les partitures. Per a mi, tot sona igual. Tampoc no sé dibuixar tan bé, encara que… fa un parell de dies vaig veure una granota, una de color verd herba, Miss Bleachum, amb unes ventoses diminutes a les potes i la vaig dibuixar. Com feia el meu besavi Lucas: primer un dibuix gran de la granota i després un altre petit de les potes. Miri, Miss Bleachum! —Glòria va mostrar, orgullosa, un dibuix al carbó una mica tacat i Sarah va quedar impressionada. Les classes de perspectiva semblava que havien donat fruit: la nena havia plasmat l’animal amb una autenticitat sorprenent.

—Però Miss Blake-Sutherland diu que és fastigós, que no he de dibuixar coses fastigoses, que l’art ha de reflectir la bellesa. A Gabrielle li han posat un excel·lent perquè ha dibuixat una flor, però no semblava una flor de veritat…

Sarah Bleachum va gemegar. Glòria no estava mancada, de cap de les maneres, de talent, però la distància artística li seria sempre incomprensible.

—Encara que probablement Miss Blake-Sutherland no ho sàpiga —va seguir Glòria—. A Anglaterra no s’ensenya botànica, ni tampoc zoologia, o, en qualsevol cas, no gaire. La geologia és avorrida, per a bebès. I no s’estudia llatí; en canvi el francès…

—Però de francès sí que en vam aprendre —la va interrompre Sarah amb mala consciència. Feia un any llarg que havia començat a ensenyar a Glòria aquella llengua, però potser a Oaks Garden les nenes l’estudiaven des dels primers cursos.

Glòria li ho va confirmar. Ella anava molt endarrerida i tenia poques perspectives de posar-se al nivell de la resta. Però això li va donar una idea a Sarah Bleachum.

—Potser et podria fer classes particulars —va suggerir—. El dissabte o el diumenge a la tarda. T’agradaria o et semblaria excessiu?

Glòria va resplendir de felicitat.

—Seria meravellós, Miss Bleachum! —Escapar-se de Gabrielle i Fiona una tarda els caps de setmana li semblava fantàstic—. Escrigui a l’àvia Gwyn perquè li pagui les classes.

Sarah va fer que no amb el cap.

—Ho faig amb molt de gust, Glory. Només hem de parlar amb Miss Arrowston. Si no ho permet…

Malgrat que Christopher li ho va desaconsellar, l’endemà al matí Sarah se’n va anar a l’internat disposada a barallar-se amb Miss Arrowstone. La directora, al principi, no estava gaire entusiasmada amb el suggeriment.

—Miss Bleachum, em va semblar entendre que estàvem d’acord que la nena havia d’independitzar-se. Glòria es comporta com una solitària aquí, no s’avé amb les seves companyes de classe i es nega a estudiar. Segurament alguns dels continguts del curs li són estranys, però sovint es mostra, simplement, reticent! La professora d’Història Sagrada me la va portar fa poc perquè en una redacció va defensar les tesis darwinistes! En lloc d’escriure sobre el pecat original, va escriure no sé què sobre l’origen de les espècies! La vaig renyar severament i la vaig castigar.

Sarah es va ruboritzar.

—Aquesta nena ha crescut totalment fora d’aquest món! —va declarar Miss Arrowstone, indignadíssima—. I sens dubte vostè n’és, en part, culpable. Encara que, és clar, la petita segur que s’ha assilvestrat en aquella granja d’ovelles i, probablement, unes quantes classes particulars no han estat suficients. A més, les relacions familiars allí, a Nova Zelanda… és cert el que explica Lilian? Que el seu avi era, de fet, un lladre de bestiar?

Sarah va riureper sota el nas.

—El besavi de Lilian —va corregir—. Glòria no està emparentada amb els McKenzie.

—Però ha crescut dins la família d’aquest qüestionable heroi popular, no és així? Tot és massa tèrbol… I qui és Jack? —Mentre parlava, Miss Arrowstone va treure del calaix de dalt del seu escriptori un full de paper de carta.

Sarah va reconèixer la cal·ligrafia grossa i un pèl punxeguda de Glòria i de seguida es va posar furiosa.

—També llegeix la correspondència de les nenes? —va preguntar, ofesa.

Miss Arrowston se la va quedar mirant amb severitat.

—No a fons, Miss Bleachum. Però aquesta…

A Oaks Garden s’animava les alumnes a escriure a casa seva de forma periòdica i a aquesta activitat es reservava l’última hora de classe de la tarda dels divendres. Es repartia paper de carta i hi havia una encarregada de vigilar que no tan sols es mantingués el silenci, sinó que responia preguntes sobre la manera correcta d’escriure paraules complicades. Això era necessari amb els cursos més baixos: nenes com Lilian Lambert escrivien de seguit, sense punts ni comes. A la classe de Glòria, ben al contrari, l’hora d’escriptura solia transcórrer de forma tranquil·la. Les noies escrivien assossegadament. Cap d’elles no tenia gaire cosa per explicar, encara que, això sí, havien après a inflar al màxim els esdeveniments més nimis: una bona nota per un dibuix, un nou exercici de la classe de violí…

Glòria, per la seva banda, es quedava muda davant el full de paper. Por molt que s’esforcés, a la seva ment no es formaven paraules que descrivissin la seva pena. Com a màxim es reconstruïen les imatges que havien definit la setmana: dilluns al matí, quan va trobar la brusa de l’escola que havia planxat amb molt de compte el diumenge arrugada sota de tots els vestits que s’havia tret Gabrielle a la nit. La nena havia rebut la visita dels seus pares i havia tornat tard d’una excursió a l’habitació compartida: estava cansada, però no tan esgotada per no jugar una mala passada. Glòria ja s’havia guanyat una reprimenda de la responsable de la seva zona. Mai no passava la inspecció del vestuari. Les bruses blanques semblaven arrugar-se en contacte amb el seu cos quan havien estat planxades abans de posar-se-les. Potser es devia al blazer que mai no acabava d’ajustar-se-li bé. O era que Glòria es movia simplement més o ho feia d’una altra manera que les altres nenes? Potser la responsable es fixava especialment en ella. Un parell d’alumnes més joves, entre les quals hi havia Lilian, tampoc no feien la impressió de vestir de manera impecable, però tenien un aire més atractiu o almenys més divertit. Glòria, ben al contrari, veia en la mirada de Miss Coleridge la impressió tan lletja i poc harmoniosa que causava.

—Una vergonya per a aquesta casa! —afirmava Miss Coleridge, i posava Glòria uns punts de càstig. Gabrielle reia, satisfeta.

Aquell dimarts, quan tocava cantar al cor, la directora s’havia presentat a la classe i havia insistit que fessin cantar en públic un parell de noies noves. Entre elles hi havia, és clar, Glòria (probablement l’esdeveniment s’havia organitzat per ella). Miss Arrowstone volia saber si la filla de la famosa Mrs. Martyn tenia tan poques expectatives com afirmava Miss Wedgewood. Com era d’esperar, el fracàs de Glòria va ser rotund i també aquesta vegada la van renyar per la seva mala postura a la tarima.

—Glòria, una joveneta s’ha de comportar com una dama! Posa’t dreta, aixeca el cap, mira els espectadors! D’aquesta manera també la veu adquireix un so més melodiós…

Glòria va ensorrar el cap entre les espatlles. No volia que la veiessin. I tampoc no era una dama.

Es va aturar a mitja cançó, va baixar plorant de la tarima i se’n va anar al jardí a amagar-se. Quan va tornar a aparèixer a l’hora de sopar, es va guanyar uns quants punts més de càstig.

Després, el dimecres i la història indicible del pecat original, una herència que havien deixat Adam i Eva a tota la humanitat, i de la qual havia sentit a parlar a Haldon, a l’escola dominical, sense parar-hi gaire atenció. Per a Glòria, 1’«herència» es referia a la qualitat de la llana de les ovelles, a l’instint de pasturatge dels gossos i a les característiques de les muntures dels cavalls. Tot allò podia millorar-se amb l’aparellament adequat, però Adam i Eva no havien tingut, naturalment, una gran elecció. I com que quan es parlava del «paradís» allò que acudia a la seva ment era el paisatge sense límits de Kiward Station i tot el que li havien explicat Miss Bleachum i James McKenzie de les plantes i animals autòctons, va tractar lleugerament el Gènesi i es va introduir en l’evolució de les diferents espècies animals en diferents hàbitats. «L’ésser humà —així acabava el seu escrit— no es va desenvolupar a Nova Zelanda. Els maoris van arribar de Hawaiki; els pakeha, d’Anglaterra. Però tampoc no hi ha micos, així que és probable que els primers humans procedissin de l’Àfrica o de l’índia. Ara bé, el paradís no era allí, perquè no hi ha pomes».

Glòria no aconseguia entendre per què l’havien enviat al despatx de la directora a causa d’aquesta frase i l’havien renyat severament. Com a càstig havia hagut de copiar tres vegades la història de la creació, amb la qual cosa va aprendre que el paradís es trobava entre l’Èufrates i el Tigris, i que a la Bíblia no es parlava de simis. Glòria ho va trobar tot plegat una mica estrany.

Al final, dijous al matí va acabar amb una classe de piano horrible que Gabrielle va empitjorar canviant la partitura de Glòria. Amb els apunts per a avançats que li va col·locar no tenia res a fer i Miss Tayler-Bennington la va castigar per la seva negligència fent-la tocar de memòria. Totes les hores que havia estat practicant laboriosament durant la setmana no li van servir de res. Sense partitura, Glòria no podia tocar. A la tarda va haver de «complir» el càstig amb un llarg i silenciós passeig. Tornava a ploure, és clar, i Glòria es va morir de fred amb l’uniforme tot moll.

Era impossible explicar tot això a la seva família. Ni tan sols era capaç d’escriure-ho sense posar-se a plorar. Glòria es va passar tota l’hora dedicada a la correspondència mirant fixament davant seu, sense ni tan sols veure la taula de la professora, la pissarra ni Miss Coleridge, que s’encarregava de la vigilància.

Quan al final va agafar la ploma, la va sucar de tal manera a la tinta que les gotes van caure al paper de carta talment com si fossin llàgrimes. I llavors només va escriure les úniques paraules que tenia al cap.

«Jack, sisplau, sisplau, porta’m a casa!».

—Ja ho veu vostè, Miss Bleachum —deia sense pietat Miss Arrowstone—. Podíem enviar aquesta «carta»?

Sarah va contemplar, desconsolada, el crit d’auxili de Glòria. Es va mossegar els llavis.

—Comprenc que vostè ha de ser severa —va respondre llavors—. Però l’únic que li demano són unes poques hores suplementàries de francès. Millorar a la classe l’ajudarà a integrar-se. I el cap de setmana no perdrà res.

Sarah estava decidida a trobar-se en secret amb Glòria si Miss Arrowstone no donava el seu consentiment, però la directora va accedir.

—D’acord, Miss Bleachum, si el reverend no s’hi oposa… Sarah va estar a punt d’enfurir-se de nou. Què hi pintava Christopher en tot allò? Per què havia d’oposar-se que ella fes classes a Glòria? Des de quan necessitava permís per rebre una alumna? Però es va dominar. No guanyaria res posant-se Miss Arrowstone encara més en contra d’ella.

—Per cert, quin sermó més bonic sobre la posició de la dona a la Bíblia! —va observar la directora quan va acompanyar Sarah a la porta—. Si no li importa dir-l’hi… totes les dames van estar molt commogudes…

Glòria va arribar tard, espantada i plorosa, a la seva primera classe de dissabte a la tarda.

—Ho sento, Miss Bleachum, però abans havia d’escriure una carta —es va disculpar—. Avui a la tarda he de lliurar-la a Miss Coleridge. Però jo…

Sarah va sospirar.

—Doncs llavors primer de tot farem això —va dir—. Has portat paper de carta?