UN PETÓ ENTRE DOS MONS

Després d’acomiadar-se en el temple de l’ancià, que els va agrair efusivament els serveis prestats, en Niko i els seus amics van fer servir l’armari teleportador per traslladar-se a la plaça Dirac.

Tan bon punt van arribar a la taverna Braket, es van adonar que les notícies havien volat.

El taverner estava despenjant el rètol que havia exhibit fins aleshores com a benvinguda als humans. Per l’expressió tensa del seu rostre, era evident que els havia reconegut. Tot i així, no els va dir res quan van entrar al local.

Van reconèixer en Kronos, la Irina i en Dlanod en una taula rodona al final del saló. Mentre hi anaven, la resta de clients del bar murmuraven com en un safareig, però amb prou menyspreu perquè en Niko sabés sense cap dubte que parlaven d’ell.

No semblaven pas disposats a regalar-li les orelles i demanar-li autògrafs, com la darrera vegada que hi va ser. Un grup d’elfs, que eren al costat de la taula que ocupaven els amics d’en Niko, es van aixecar per marxar del local rondinant tota l’estona.

Encara no s’havien assegut a la taula quan el cambrer se’ls va apropar i els va remugar:

—Mireu, jo no tinc cap problema amb els humans. Sempre he opinat que la Melinda exagera a les seves notícies. Aquesta periodista mai no m’ha agradat, però no vull problemes a la meva taverna.

—Doncs no t’amoïnis —li va dir la Irina aixecant-se tota indignada—. Ens en anem!

En Dlanod va donar un diari al Mestre Zen-O. A la portada hi havia una fotografia d’en Niko amb el titular:

per Melinda Strange.

—Segons sembla, algú ha filtrat la notícia que un humà era el causant de la destrucció del món quàntic. I la Melinda ha aprofitat per fer una mica del seu periodisme groc —va resumir en Dlanod—. Niko, sento molt que t’esquitxi d’aquesta manera. És molt injust! Anem a casa meva, allà estarem tranquils.

—va preguntar la Quiona, astorada, mentre sortien de la taverna en direcció a casa de l’Eldwen.

—No, però sí als humans —va respondre la Irina encara indignada—. I les paraules que fa servir la Melinda Strange al seu article són exactament les mateixes que utilitza sempre l’Anred.

—Aquell miserable!

—Doncs aquest miserable ja no és sotsdirector del CIQ —va afegir la Irina.

—Això és una bona notícia, oi? —va preguntar en Niko.

—Per desgràcia, no —va respondre l’elfa—. A banda de publicar-se aquest article contra els humans, també n’hi ha hagut molts d’altres queixant-se del director del CIQ per haver negat que hi hagués problemes a les fronteres del nostre món. Tant que al final ha hagut de dimitir.

—No m’estranya —va jutjar l’Eldwen—. No va fer cas de cap de les advertències que li van arribar.

—Sí, la part fumuda és qui l’ha substituït… —va interrompre en Dlanod—. Endevineu!

—SISPLAU… —VA DIR LA QUIONA—. DIGUEU-ME QUE NO ÉS L’ANRED EL NOU DIRECTOR.

—Doncs sí —va dir la Irina confirmant els seus pitjors temors.

Un cop a casa de l’Eldwen, els tres protagonistes van explicar als seus amics amb tota mena de detalls les aventures viscudes a la Senda de les Quatre Forces.

Els oients paraven gran atenció al relat, majoritàriament explicat per l’Eldwen i la Quiona, que provocaven exclamacions de sorpresa en els moments àlgids de la narració.

En Niko estava distret observant el Mestre Zen-O i en Kronos, que comentaven una altra jugada tot fent xiu-xiu.

Quan l’elf i la fada van arribar a la part del portal negre, van demanar a en Niko que continués el relat. En explicar com havia aconseguit sortir d’allà, l’Eldwen i la Quiona es van emocionar. També ells s’assabentaven per primera vegada que havien participat indirectament en l’èxit d’aquella part de la missió.

—Aleshores —va interrompre en Dlanod—,

—Em sap greu decebre’t —li va respondre en Niko arronsant les espatlles—. Temo que no era necessari trobar una nova teoria per aconseguir travessar el portal. De fet, jo segueixo sense saber quina és la tan buscada

—Que no en siguis conscient —el va interrompre el Mestre Zen-O— no vol pas dir que no la trobessis. La vas utilitzar per arribar al teu destí.

—No ho entenc…

—Pensa-ho bé —li va somriure el Mestre—.

—Pot semblar-te simple, però va ser prou fort per treure’t del portal negre i arribar fins a les terres de la Decoherència.

—Vaja, vaja… —va dir en Dlanod gratant-se la barbeta—. Hauré d’investigar una mica més sobre això.

Després d’aquella reflexió, l’Eldwen i la Quiona van narrar la batalla que havia lliurat en Niko contra el professor i els van mostrar l’amulet que encara tenia penjat del coll.

Naturalment, ni l’elf ni la fada van parlar dels Eterns ni dels seus objectes màgics. Tampoc no sabien res de la persona que hi havia rere el professor Verrader i que li havia proporcionat un amulet, però en Dlanod era prou clarivident per preguntar:

—Tens tota la raó, Dlanod —va dir el Mestre mentre encenia amb calma la pipa—. L’humà no és pas el problema, ell mai no hauria aconseguit fer tant de mal per si mateix. Sabem que algú li va donar l’amulet de la Senda de les Quatre Forces per lluitar contra en Niko i la informació sobre com capturar la Decoherència.

—Com? —va preguntar la Quiona—. No ens heu dit res de tot això.

—No volíem que els agents del CIQ ho sabessin —es va justificar en Niko.

—I és millor que aquesta informació resti entre nosaltres fins que en sapiguem alguna cosa més —va sentenciar el Mestre.

—És clar, pots comptar amb el nostre silenci —va dir en Dlanod en nom de tots.

—I ara, no deixem que aquesta notícia ens amargui la tarda —va interrompre en Kronos—. En realitat, hauríem de celebrar el triomf d’avui. Hem guanyat una batalla important, i especialment gràcies a tu, Niko.

Va acabar aquella frase aixecant una copa. En uns segons, l’Eldwen i els seus pares havien omplert la taula de menjar i beuratges per festejar la victòria.

Quan va comprovar que estaven tots prou entretinguts, xerrant i rient entre ells, en Niko va aprofitar per cridar l’atenció de la Quiona i l’Eldwen.

Fent un apart, els va parlar en veu baixa dels Eterns, del rellotge que en Kronos li havia donat l’any anterior i de tot el que havien parlat amb la Decoherència.

Tot i que es va saltar el detall que el gat de Schrödinger era en realitat el Mestre, no va deixar passar que en Zen-O havia preguntat a la jove sobre el seu propi germà.

—el va interrompre la Quiona tota sorpresa—. Fa molt de temps que el conec i mai no me n’havia parlat!

—va xiuxiuejar l’Eldwen—, no m’estranya que mai no n’hagi parlat.

—Sigui com sigui, és ben clar que els problemes no s’han acabat només enviant en Verrader sense memòria al món clàssic.

—Estic segur que així serà —els va interrompre el Mestre amb un somriure—. Però, de moment, hem de preparar-nos perquè en Niko torni al seu món. Quiona, pots encarregar-te tu de teleportar-lo a casa?

En Kronos se’ls va apropar, i al seu darrere, la resta del grup.

—Moltes gràcies, Kronos —va dir el jove humà amb tristor.

Després d’abraçar-los i acomiadar-se de tots, la Quiona i en Niko es van disposar a partir.

La fada va brandar les seves belles ales i, amb en Niko agafat de la mà, van desaparèixer.

L’habitació del noi estava tal com l’havien deixat abans del viatge. Es va fer un incòmode silenci; en Niko no sabia com acomiadar-se de la Quiona.

—Aquesta vegada res ni ningú aconseguirà que no seguim en contacte —el va tranquil·litzar la fada—. Aquest comunicador l’ha dissenyat en Dlanod. Amb ell podrem saber l’un de l’altre sempre que vulguem.

—Atòmic! —va exclamar en Niko mentre estudiava l’aparell—. Així em tindreu al dia de tot plegat. Si passa alguna cosa estranya una altra vegada, podreu avisar-me ràpidament.

—Sí. Per molt que dissimulessin, és obvi que en Kronos i en Zen-O ja han posat fill a l’agulla i no deixaran d’investigar. No podran evitar que fiqui el meu nas en els seus assumptes. T’explicaré tot el que esbrini.

Es va tornar a crear un instant de silenci entre tots dos. En Niko va ficar tímidament les mans a les butxaques dels pantalons i va sentir la rugositat del paper que tenia guardat amb el rellotge d’en Kronos: l’enigma que la Quiona li havia donat la darrera vegada, com a comiat.

Quan l’hi va mostrar, tots dos van riure per la ironia, perquè l’enigma era:

—Així doncs, tu ja havies descobert el secret de les forces abans que tot comencés —va dir en broma en Niko.

—La veritat és que no sabia que ho sabia —va dir ella enrojolant-se mentre el mirava fixament als ulls—. Però m’alegra saber que, malgrat no haver estat amb tu fins al darrer moment, en certa manera hi era acompanyant-te.

Com si un inesperat camp gravitatori els hagués enxampat, sense adonar-se’n, els llavis de la Quiona es van apropar als d’en Niko fins a arribar a fregar-se.

Una veu estrident del pis de baix va arruïnar aquell moment d’intimitat.

—Niko, ets tu? Què fas tan aviat a casa?

—va xiuxiuejar ell tot sorprès i amb les galtes que li bullien.

—Aleshores serà millor que marxi. Guarda bé el comunicador que t’he deixat. Parlem aviat!

Abans de desplegar una altra vegada les seves precioses ales per desaparèixer, la Quiona es va posar de puntetes i va fer a en Niko un delicat petó als llavis, que —almenys per part seva— uniria per sempre els dos mons.