EL PORTAL NEGRE

La ment d’en Niko funcionava a tota màquina traçant un pla per sobreviure. «Potser pugui tunelejar la Quiona i l’Eldwen amb mi a través d’aquest Espectre Negre». Però sabia que era una opció tan desesperada com impossible.

—La meva dama us espera —va dir una veu infantil que sorgia de l’espectre.

Allò va desorientar totalment en Niko i l’Eldwen.

—No patiu… —va dir l’ombra—. No us faré cap mal. Només heu de mantenir-vos prudentment allunyats de mi. Mentre no travesseu el meu horitzó de successos, tot anirà bé.

—Horitzó de què? —li va preguntar en Niko, encara sorprès per l’amabilitat d’aquell ésser.

—S’hauria enfonsat encara més.

—Exacte! I si hi posem alguna cosa tan gran que enfonsi el teixit del cosmos fins a crear un forat… Voilà! Ho has aconseguit: un forat negre. Igual que un desguàs, tot hi caurà a dins. I de la mateixa manera que hi haurà un punt en què un piragüista que s’apropa massa al salt d’aigua ja no se’n deslliurarà, el mateix passa amb nosaltres. Si t’acostes massa al nostre horitzó de successos ja no hi ha marxa enrere. No podràs escapar-te a la nostra irresistible atracció.

L’Eldwen va retrocedir fins on era en Niko i li va xiuxiuejar:

Entristit, l’Espectre Negre va respondre tímidament:

—El que diu és cert —va intervenir la Quiona, encara afeblida—. Els forats negres van agrupar la pols interestel·lar que es va produir en la creació de l’univers, donant lloc a les primeres estrelles i galàxies.

—Així és! Jo sóc l’essència del forat negre que hi ha al centre de la Via Làctia, la vostra galàxia. Gràcies a la meva mare es va crear també el sistema solar.

—Aleshores —va dir en Niko—, tampoc no sou tan monstruosos…

L’Eldwen no semblava gaire convençut, però els seus dos amics ja estaven decidits a seguir el seu fosc guia.

—Necessitem parlar amb la Força Gravitatòria —va dir la Quiona—. Ens pots ajudar a arribar fins a ella?

—I tant! De fet, ella m’ha enviat aquí. Us espera.

Després d’aquesta conversa, es van posar en camí pels passadissos del castell, mantenint una distància prudent amb el seu obscur guia fins a arribar a una sala cavernosa. Estava il·luminada per unes torxes que penjaven de les parets, com estalactites. Però una gran font de llum provenia del centre d’aquella estança.

Era el tron situat al centre de la sala, on hi havia asseguda la Força Gravitatòria, que brillava com una estrella. Quan es va aixecar i se’ls va atansar van poder veure-la perfectament. La quarta germana tenia els cabells blancs i llargs, gairebé li arribaven als peus. Era molt més alta i estilitzada que les seves germanes i els seus convidats, que havien d’alçar el cap per veure-la bé. La seva pell era blanquinosa, i el vestit de seda verd amb mànigues allargades li donava un aire de fada.

—els va felicitar mentre s’aproximava a en Niko—. Això és per a tu, us ho heu guanyat.

La Força Gravitatòria li va lliurar la darrera part del penjoll. L’últim quadrant estava fet de pedra i, igual que els altres tres fragments, tenia un dibuix gravat, en aquest cas un estrany sistema planetari.

Quan en Niko va encaixar la darrera part, l’amulet va brillar amb una intensitat enlluernadora.

—Heu superat totes les proves. Ara les quatre germanes som les teves aliades, i els súbdits dels nostres regnes t’obeiran i et serviran fidelment.

Els tres amics es va abraçar satisfets, però no van trigar gaire a adonar-se que no sabien com fer-lo servir per arribar a la Decoherència.

En Niko va ser el primer de trencar el gel i preguntar a la dama:

—Sabem que la Decoherència va trobar una manera perquè poguessis reunir-te amb els teves tres germanes a les seves terres. Necessitem trobar-nos amb ella sens falta; ens pots explicar com anar-hi?

—Jo mateixa t’acompanyaré al portal que porta fins a ella. Però només tu el podràs passar —va dir mentre mirava en Niko—. Únicament l’Elegit, amb l’ajut de l’amulet, té possibilitats d’arribar viu al seu destí.

—Possibilitats? —va preguntar la Quiona, espantada.

—Cal que hi vagi tot sol? —va preguntar ansiosa la fada quàntica.

—Temo que sí. Només l’Elegit pot continuar a partir d’ara.

La Força Gravitatòria es va acostar a l’altar-estrella i el va desplaçar amb suavitat, desvetllant un passadís secret que s’endinsava en les profunditats del castell.

—Seguiu-me —els va dir mentre s’hi ficava.

Unes escales descendien pel forat que l’altar havia deixat al descobert. Després d’arribar al final d’aquell passadís, els tres amics van albirar un panorama aterridor: un forat negre supermassiu.

—Com? —va bramar espaordit l’Eldwen—.

—Així és… els forats negres són la connexió entre l’immens món de les estrelles i el minúscul món quàntic. En un forat negre la força de la gravetat és molt forta.

Els tres amics van assentir.

—D’altra banda, tota aquesta gravetat es concentra en un punt diminut, un forat al teixit del cosmos.

—Oh —va exclamar la Quiona—. Ja hi veig la connexió. És aquí on es troben totes les forces, les que corresponen al món macroscòpic i microscòpic. Si hi ha una manera d’unificar les quatre forces, en Niko la trobarà aquí dins.

—I si la troba, el forat negre els portarà directament a les terres de la Decoherència; és així? —va preguntar l’Eldwen.

La dama es va limitar a assentir amb el cap.

L’Eldwen i la Quiona van abraçar en Niko. Aleshores la fada li va preguntar:

—Estàs segur que hi vols entrar?

—No tenim cap altra opció. Per perillós que sigui, si no ho faig estarem tots condemnats.

En acabat, en Niko es va acomiadar dels seus amics i, fent el cor fort, va donar les gràcies a la Força Gravitatòria pel seu ajut, disposat a endinsar-se al forat negre.

—Un moment —li va dir la quarta germana—. Tinc una cosa més per a tu.

La dama se li va acostar i li va posar un objecte al palmell de la mà. A primera vista, es podria confondre amb una clau de ferro antiga, però al tacte desprenia una escalfor suau. L’elf i la fada eren prou lluny per no veure ni sentir la conversa entre tots dos.

En un acte reflex, en Niko va introduir la mà a la butxaca dels pantalons. Allà seguia el rellotge que en Kronos li havia donat l’any anterior.

—Saps com funciona? —va preguntar a la dama mentre acceptava l’eternitzador que li oferia.

—Ho desconec. Només els Eterns ho saben en tot l’univers. Únicament sé que la Decoherència temia per la seva seguretat i va voler posar això fora de perill amb tu.

En Niko es va guardar el preuat objecte a la butxaca amb el rellotge. Ja resoldria l’enigma dels eternitzadors més endavant. Es va concentrar en el repte que tenia al davant:

En travessar el punt de no-retorn, una empenta invisible el va fer perdre l’orientació d’on era el terra i el castell. Després va sentir una estrebada des del cap.

Va recordar que en entrar dins d’un forat negre quedaves estirat com un espagueti, així doncs es va preparar per suportar el dolor. Però aquest no va arribar. A part d’una lleu estrebada, va sentir poca cosa més mentre es dirigia cap al centre d’aquell portal negre.

En un moment del seu viatge, va aconseguir girar sobre si mateix i va poder veure l’Eldwen i la Quiona al costat de la Força Gravitatòria. La cara dels seus amics reflectia terror.

No era gens estrany. Des del punt de vista dels seus companys, en Niko estava sent estirat com un espagueti, el cap se li allargava cada vegada més, amenaçant amb desfer-se en petites partícules, fet que l’havia de fer patir una mort horrible.

—va mirar de cridar en Niko.

Tot i així, les seves paraules no arribaven gaire més enllà d’on es trobava. No tenia manera de comunicar-se amb ells. «És clar, tampoc el so pot sortir de l’horitzó de successos. Serà millor que segueixi endavant», es va dir tot valent. I es va centrar en ficar-se en el portal, d’on ja no podia escapar.

Havia perdut la noció del temps i de l’espai quan va sentir que l’aire començava a faltar-li. Li costava cada vegada més respirar.

Instintivament, va agafar el penjoll amb les dues mans i aquest va alliberar una potent lluentor de la qual va sorgir un escut envoltant en forma d’escafandre que va començar a embolicar-lo del tot fins a esdevenir un vestit d’astronauta transparent que el protegia de l’entorn.

En Niko va comprovar alleujat que tornava a respirar amb tranquil·litat.

es preguntava si, de no ser capaç de trobar la resposta, hi quedaria atrapat per tota l’eternitat.

Per no cedir al pànic, es va forçar a pensar en els seus dos mons, que serien destruïts si no aconseguia travessar aquell portal fos com fos.

Just aleshores, el penjoll, l’amulet de les quatre forces es va desmuntar davant seu. Els quatre fragments flotaven ara al seu voltant, brillant amb força enmig de la negror.

Les quatre forces estaven representades en aquells trossos, i en Niko va saber que havia de trobar la manera de tornar a unir-los per aconseguir dur a terme la seva missió amb èxit.

Per una banda, s’agrupaven a poca distància les tres forces del món quàntic. En Niko sabia que fins i tot els científics del seu món havien aconseguit teories que les unificaven.

En Niko va començar a angoixar-se. Si els grans científics, incloent-hi Einstein, no havien trobat la resposta, què hi podia fer ell?

Mentre hi rumiava, va albirar a la llunyania unes petites bombolles flotants que emetien una tímida llum. En passar gairebé fregant-les va descobrir que dins seu hi habitaven records. Els seus records! S’estaven reproduint com si fossin petits hologrames.

En el més proper, es va veure a si mateix trucant el botó vermell de la porta dels tres panys, el moment en què va parlar amb la Quiona per primera vegada, la seva entrada al món quàntic.

Badant, gairebé va xocar contra una altra bombolla. Dins hi eren ell i l’Eldwen tafanejant uns llibres a l’habitació de l’elf.

Hi havia més bombolles i totes contenien records agradables. En una de les més grans va veure la Quiona i l’Eldwen abraçant-lo abans d’entrar al portal negre.

Aquell era el record més recent d’un món on no sabia si aconseguiria tornar.

Alhora, una sensació de coratge i calidesa li va inundar el pit. No els podia fallar, ells eren els seus millors amics i la seva vida en depenia.

Aleshores es va adonar que el seu propi cos emetia una llum blanquinosa, la mateixa que la de les bombolles que l’envoltaven. I es feia més intensa com més pensava en els seus amics.

Sense arribar a entendre gaire bé el perquè, en Niko va saber que ja podia tornar a unir les peces del talismà. I així ho va fer, una a una, fent servir com a pega aquella llum que desprenia el seu cos.

Quan els fragments van encaixar de nou al penjoll, les bombolles van desaparèixer.

Però ell seguia envoltat per la llum blanquinosa, i aquella calidesa continuava omplint-li el pit. Ja no tot era foscor.

Ell era la diferència.

Un fort sotrac el va arrencar d’aquella sensació de benestar. Un instant després, tot era llum.

Ho havia aconseguit!