LA DECOHERÈNCIA

En Niko es va apropar a l’ou transparent i va tocar amb suavitat les seves parets, mirant de trobar alguna esquerda per alliberar la nena d’aquella presó.

No devia tenir més de set anys, i se la veia francament debilitada. La pell del rostre semblava tallada en marbre, igual que les parets d’aquella torre, i els seus cabells negres i llisos estaven guarnits amb dues petites trenes entrellaçades amb fils d’argent.

A l’entrecella tenia una obscura pedra preciosa en forma de llàgrima. Quan va obrir els ulls ametllats, en Niko va poder reconèixer la profunditat d’aquells ulls verds plens de saviesa. No corresponien als d’una nena de la seva edat.

La Decoherència es va incorporar somrient feblement a en Niko, mentre assenyalava unes marques escrites a terra, a sota de l’ou.

Formaven un cercle que envoltava la presó i semblaven escrites en llenguatge de runes, però en Niko no coneixia aquells símbols. Estava a punt de dir-ho a la nena quan, tot d’una, aquells signes ancestrals van canviar d’aparença, ordenant-se fins que va poder llegir el seu missatge amb claredat:

Allò era un altre enigma.

En Niko va desitjar tenir la Quiona al seu costat; estava segur que ella hauria sabut trobar la resposta a l’endevinalla. Desesperat, es va ficar les mans a la butxaca i va asseure’s a terra amb les cames encreuades, disposat a donar-hi voltes fins a trobar la solució. Llavors va recordar els dos objectes que tenia ben custodiats: els dos eternitzadors.

Va treure’s de la butxaca l’eternitzador de la Decoherència, aquella clau de ferro que li havia donat la darrera dama, la Força de la Gravetat.

—Necessites això, oi? —va preguntar a la Decoherència—. Podràs alliberar-te si tornes a tenir-ho al teu poder.

Primer va buscar pertot arreu un pany on ficar la clau. En veure que l’ou era totalment llis, va intentar tunelejar-lo, però tampoc va funcionar.

La nena va somriure dolçament i li va indicar:

Confós amb aquella declaració, en Niko va fer voltar novament l’ou i va inspeccionar amb detall les runes, que havien tornat als seus signes originals. Va descobrir que hi havia un gravat, gairebé indistingible, al centre del cercle.

El dibuix mostrava un pany. Tot i que no era res més que un dibuix a terra, allò només podia significar una cosa…

En Niko va encaixar la clau en el gravat i, sorprenentment, la clau es va introduir a terra. La va girar amb suavitat per obrir el pany i les runes es van il·luminar a l’instant, rotant en el sentit de les agulles del rellotge cada vegada més ràpid.

L’ou transparent va començar aleshores a fondre’s des del punt més alt fins a desfer-se del tot.

Les partícules i el forat negre ho van celebrar amb salts i crits de joia.

Abans que la Decoherència caigués a terra, en Niko la va recollir a l’aire i la va ajudar a posar-se dempeus. El contacte amb la seva pell era més càlid del que s’havia esperat en veure-la tancada dins de l’ou. Era tan menuda que li treia un cap.

—Moltes gràcies, Niko, has estat molt valent —li va dir la nena—. Saps què? Ets més gran del que m’esperava.

—Doncs ets la primera que pensa així. Tots em diuen el contrari. En canvi, he de reconèixer que esperava trobar-me algú una mica més adult… tenint en compte que ets una Eterna.

—Precisament tu hauries de saber que l’aparença no és important.

En acabat, la Decoherència va xiuxiuejar unes paraules en un idioma estrany i un diminut núvol va aparèixer als seus peus. D’aquell cúmul de gas en va sortir el gat de Schrödinger.

—li va dir al gat.

—va preguntar en Niko mentre acaronava el llom de l’animal—.

—No, no és meu —va somriure tota misteriosa la nena—. Ara, centrem-nos. Queda molta feina per fer. He de restablir les fronteres del món quàntic, i com abans ho faci millor. Però primer hauré d’ajudar-te a tornar al teu món. I, naturalment, respondre alguna de les teves mil milions de preguntes.

—Per començar —va preguntar en Niko ple d’energia mentre assenyalava el seu professor—. Es pot saber com ha arribat aquest gamarús fins aquí? És l’ultima persona que hauria imaginat com a responsable de tot això!

—I no m’estranya! El teu professor de física no té el més mínim poder per crear tot aquest caos. Ell ni tan sols va recórrer la Senda de les Quatre Forces. No podia tenir l’amulet per controlar els bosons, ni tampoc el conjur per tancar-me dins d’aquesta presó. Totes dues coses necessiten un coneixement antic, molt més antic que aquest univers. En Verrader només era un peó, l’esbirro d’algú molt més poderós que és al darrere de tot plegat. I això és el que m’amoïna. Fa temps que els meus germans i jo hem advertit que se’ns vigila. Algú ha descobert el poder dels eternitzadors i els ambiciona.

—Els meus germans i jo hem existit sempre, que pugui recordar, és clar. Ja hi érem abans de la creació del multivers, però d’això fa molt de temps i només algunes cançons antigues narren el que va succeir aleshores. Malgrat que el meu regne és en aquest univers, els meus germans i jo som a cadascun dels múltiples universos, i també més enllà. Hem dipositat part de la nostra essència en els eternitzadors, el nostre poder. No cal que et digui com de perillós seria que caiguessin en mans equivocades. I ja em veig a venir que la persona que hi ha al darrere del meu segrest coneix el nostre secret.

En Niko va agafar de terra l’eternitzador de la Decoherència i l’hi va posar a les petites mans mentre li deia:

—Aleshores serà millor que el recuperis; estarà segur amb tu?

—Ara sí —va somriure ella—. Realment fas honor al teu nom:

»No tothom renunciaria a aquest objecte després de descobrir que té tant de poder. Podria donar-te la clau per ser el governant del multivers, saps?

—Jo no vull ser governant de res.

En Niko es va sorprendre quan el gat, a qui seguia acaronant mecànicament, va començar a patir espasmes. Se’n va apartar, molt preocupat per l’animal que l’havia acompanyat en tantes ocasions.

El gat es va començar a retorçar mentre es transformava bruscament en una massa molt més gran. Les potes del davant li van créixer fins a esdevenir braços humans, i les del darrere van donar lloc a unes cames. Davant de la mirada astorada d’en Niko, el cap de l’animal es va transformar en el rostre del Mestre Zen-O.

L’única cosa que no havia canviat eren els seus suspicaços ulls daurats.

—Mestre —va balbucejar en Niko.

—Estic molt orgullós de tu, jovenet! Estimada Decoherència, és un plaer veure’t, com sempre, després de tant i tant de temps. Lamento que les circumstàncies no siguin les millors.

—va quequejar en Niko—. Redimonis, sempre vaig saber que hi havia alguna cosa estranya al darrere!

—Pel que ens expliques, Decoherència —va dir el Mestre mentre posava la seva mà a l’espatlla d’en Niko i li somreia amablement—, hi ha algú que busca els eternitzadors, i si les meves sospites són certes, aquest algú no es detindrà fins que els trobi tots.

En Niko es va treure el rellotge de la butxaca i el va mostrar a tots dos:

—Me’l va donar en Kronos l’any passat. Ara sé que és un eternitzador, i si té tant de poder, serà millor que el guardeu en lloc segur algú de vosaltres —va afegir mentre l’oferia a en Zen-O.

—No, amic meu. De nou mostres una gran humilitat amb aquest gest, però seria perillós que el tingués jo.

—Aquest eternitzador és del meu germà gran, el Temps. Si en Kronos te’l va donar és perquè ell l’hi va demanar i, creu-me, noi, és molt millor no portar-li la contrària.

—Decoherència —va preguntar el Mestre a la nena en to preocupat—, vas arribar a veure el responsable de la teva captura? Tens alguna pista de qui pot ser?

—Si et refereixes al teu germà, no. No vaig arribar a veure’l. L’humà coneixia un antic encanteri que creia que ja havia estat oblidat. Va ser ell qui em va enxampar amb el poder de les runes, així doncs, no puc confirmar les teves sospites.

—El teu germà?

—Sí, és molt més poderós que jo. Bé, almenys ara. Hi va haver un temps en què no va ser així, però les seves ànsies de poder el van fer recórrer a tècniques fosques per fer-se més fort. Temo que sigui ell qui hi ha al darrere de tot plegat. Aspira a apoderar-se de tots els eternitzadors.

—va aclarir la Decoherència—. De tot el que existeix. Almenys ara sabem a què ens enfrontem —va concloure—. I malgrat que m’encantaria seguir conversant amb vosaltres sobre els multiversos i els meus germans, tinc moltes coses per endreçar. Us portaré fins a Shambla. Allà hi ha els ancians i també us espera una comitiva del CIQ. Zen-O, ja saps el que has de fer. No és convenient que l’existència dels eternitzadors es faci pública, només aconseguiríem que altres éssers ambiciosos intentessin aconseguir-los. Han de seguir formant part de les llegendes secretes dels ancians.

—Faré tots els possibles per mantenir-ho fora de les mans dels agents del CIQ, no pateixis —li va respondre el Mestre.

La nena, amb un somriure que omplia els seus ulls verds de llum, es va apropar a en Niko, li va agafar les dues mans amb les seves tan delicades i li va dir:

—Moltes gràcies pel que has fet avui. Sé que tens molts dubtes, però crec que encara no saps com és d’important la teva feina.

En Niko va sentir una fiblada a l’estómac; malgrat que la Decoherència tenia l’aspecte d’una nena hi havia alguna cosa en ella que transmetia saviesa. Enrojolat, el noi li va dir:

—Tinc por de no ser el que tots espereu. El professor tenia raó quan ha dit que només sóc un nen.

Un escriptor del teu món va dir una vegada que:

—Ho tindré en compte —va respondre en Niko aclaparat—. Ens tornarem a veure?

—N’estic segura —va dir amb un somriure enigmàtic.

La Decoherència va allargar aleshores les mans a tots dos i els va indicar:

—Som-hi, la vostra propera parada és Shambla.