UN NOU ENIGMA

Els alumnes de quart guardaven un silenci incòmode. No era la primera vegada que esclatava una discussió com aquella a la classe de física i química.

—va bordar el professor tot apropant-se amenaçadorament al pupitre d’en Niko—. Si continues inventant-te fantasies ximples, mai no faràs res de bo.

La cara de plat del professor estava cada vegada més vermella.

—L’única cosa que dic —es va defensar el noi— és que qualsevol pot arribar a travessar una paret. Al món quàntic en diuen tunelejar. No m’ho invento!

—Potser ens vols convèncer que tens poders especials?

—Doncs la veritat és que me’n surto prou bé —va respondre el noi amb un xic d’orgull.

En Niko va sentir una punxada de nostàlgia en recordar la primera vegada que havia aconseguit tunelejar. Va ser després de travessar la porta dels tres panys, que li havia donat accés al fabulós món quàntic. Allà havia viscut les aventures més increïbles de la seva vida.

Va apartar ràpidament aquell record de la seva ment per justificar-se amb el malhumorat professor.

—De tota manera, com que aquí som clàssics —va afegir en Niko de seguida—, la probabilitat d’aconseguir-ho és molt baixa. Hauríem de colpejar-nos contra la paret durant tanta estona com temps fa que existeix l’univers. Vaja… gairebé catorze mil milions d’anys. Aquí no paga la pena provar-ho, però al món quàntic…

El professor de física va esclatar de còlera i va colpejar la taula amb la seva gruixuda mà per tancar la discussió.

—va cridar amb tant d’èmfasi que el company de pupitre d’en Niko va haver de protegir-se amb la seva llibreta de la dutxa de saliva—. Al despatx del director! —I va assenyalar la porta de l’aula sense dir res més.

Amb els punys com pedres, en Niko es va aixecar d’una revolada i va ficar les seves coses a la motxilla. L’única cosa que va aconseguir animar-lo va ser el somriure tímid que la Laura, una de les noies més boniques de la classe, li va fer de camí a la porta com a gest de suport.

Ell mai no havia estat entre els nois populars de l’institut. Tot i això, la forta antipatia que el professor Verrader li mostrava li havia fet guanyar punts entre els seus companys.

En sortir de l’aula, va recolzar l’esquena contra la freda paret del passadís. Va tancar els ulls i es va posar de costat per picar suaument la paret amb l’espatlla. Tot i que sabia que era improbable —o el més proper a impossible que pogués imaginar—, tenia l’esperança de tornar a tunelejar, com si fos una prova que el que havia viscut amb la Quiona, l’Eldwen i els seus amics del món quàntic no havia estat fruit de la seva imaginació. Però va topar amb la duresa de la paret.

Potser en Verrader tenia raó i el que hauria de fer era deixar de somiar i tornar al món real. Tot i que la seva realitat no feia gaire bona pinta en aquell moment; aquella seria la tercera visita al despatx del director. Allò implicava una expulsió temporal. La seva mare es posaria histèrica.

Mentre assajava mentalment les excuses que donaria, va veure una figura petita i prima que s’acostava pel passadís. Era la Blanca, la professora que el curs anterior havia substituït en Verrader.

Se li va acostar amb un somriure.

—Què fas aquí fora? Va tot bé?

—M’han tornat a enviar al director —li va confessar en Niko amoïnat—. Em penso que m’expulsaran del centre. I no només això: si suspenc l’assignatura de física i química, no passaré a batxillerat l’any vinent. Hauré de repetir curs.

—Em sorprendria molt —el va consolar la Blanca—. Sempre has tret molt bones notes en ciències, i sé que t’apassiona la física.

En Niko va esbufegar sense alçar la mirada de la punta de les seves sabatilles.

—No sé exactament quin problema té el Verrader amb mi, però portem tot el curs amb esbroncades a classe. Cada vegada que surt el tema de la quàntica es posa com un ogre, i acabo expulsat.

—Què et sembla si fem un tracte? —va proposar tota misteriosa la professora.

En Niko va aixecar la vista fins a coincidir amb els ulls verds i somrients de la Blanca, que va prosseguir:

—No vagis al despatx del director. Jo m’encarregaré de parlar amb ell i amb el professor Verrader, d’acord? —El va mirar amb un somriure murri i va afegir—: Però hauràs d’oferir-me una cosa a canvi…

Fos el que fos, seria molt millor que enfrontar-se al director, a una expulsió i a l’esbroncada monumental de la seva mare, així doncs en Niko va fer que sí amb el cap.

—A la Blanca li encantava posar a prova els seus alumnes; acostumava a dir que el que necessitaven no era més informació, sinó aprendre a pensar—. Para atenció i memoritza cadascuna de les meves paraules, perquè no ho tornaré a repetir:

Van romandre uns segons en silenci mirant-se l’un a l’altre. La Blanca es volia assegurar que el seu alumne païa totes les seves paraules, i en Niko rumiava nerviós sobre l’enigma. No tenia ni idea de com solucionar el problema i la darrera cosa que volia era molestar un altre professor.

—Ara vés cap a casa i pensa bé la resposta que em donaràs demà —va concloure la Blanca.

Després de donar-li les gràcies, en Niko es va penjar la motxilla a l’espatlla i va sortir corrents de l’institut.

Tot i així, no obeiria la seva professora aliada. No tenia cap intenció d’anar a casa.