UN XOC CÒSMIC

Encara era de nit quan en Niko es va despertar. Després de fer unes quantes voltes, va entendre que ja no tornaria a agafar el son: estava massa nerviós. Sense fer soroll per no despertar els seus amics, es va llevar i va sortir de la cova per respirar l’aire salobre de l’illa.

Era una nit de cel serè i de lluna plena. Des d’aquell sortint de la muntanya s’apreciava la bellesa dels boscos de l’illot, un paisatge en profunda calma que no encaixava amb el seu estat d’ànim.

Estava contemplant aquell cel estrellat quan la Quiona va asseure’s al seu costat i li va preguntar preocupada:

—Fa molt que ets aquí?

—Només uns minuts.

—Jo tampoc puc dormir. —I mirant el cel va afegir—: És una nit preciosa de lluna plena.

—A ella sí que la compartim.

—Com dius?

—La lluna… —va dir en Niko, melangiós—. Ella també és al món clàssic. Això ho tenim en comú.

—No ho havia pensat, però tens raó. —I després d’uns moments de silenci, va afegir—:

—Creia que sempre hi havia estat.

—I ara! Si retrocedíssim quatre mil milions d’anys, veuríem un firmament molt diferent —va afirmar la Quiona—.

—No seria tan bonic com l’espectacle que tenim al davant —va dir en Niko passant-li una mà per l’espatlla.

—Hi estic d’acord —va sospirar la fada emocionada—.

—No n’havia sentit a parlar mai.

—Això és perquè va durar poc temps. Orfeu va xocar contra el nostre planeta.

—Quina catàstrofe còsmica —va dir en Niko.

—Aleshores va començar a lluir aquest firmament —va dir en Niko amb el cor bategant molt fort en notar el cap de la Quiona sobre la seva espatlla.

—No exactament. La Lluna en aquell moment estava molt més a prop. La veuries unes quinze vegades més grossa que la d’ara.

—Vaja, això hauria estat una passada de bonic. I què va ser el que la va allunyar?

—Com? La Lluna ens deixa?

—Sí. Amb el naixement del nostre satèl·lit van aparèixer les marees. La força de la gravetat que exerceix la Lluna mou els oceans i els mars. I, d’altra banda, l’impuls d’aquestes marees empeny la Lluna cada vegada més lluny. Fins que un dia desapareixerà del firmament.

—Doncs serà un dia trist.

—Hi estic d’acord, però no serà desastrós només perquè la Lluna sigui bonica —va insistir la Quiona—, sinó perquè sense ella ho passarem molt malament. Molts desconeixen la sort que tenim d’estar acompanyats per aquesta donzella còsmica. Sense la Lluna, la vida mai podrà ser la mateixa. Saps que la Terra gira sobre si mateixa?

—És clar, i al voltant del Sol també. Però això no és per la Lluna, sinó per la força de gravetat de la nostra estrella.

—Exacte! A més, els dies es farien cada vegada més llargs, i també les nits.

—I serien nits sense lluna. Que trist! I això succeirà aviat? He de demanar-te una cosa abans que passi…

—Tranquil, encara falten milions d’anys —va dir ella traient ferro al que acabava de dir—. T’ho explico perquè sàpigues que a la Lluna li devem molt més que serenates i poemes. En depèn la nostra existència.

Com si la ruboritzés que parlessin d’ella, just aleshores la Lluna es va amagar i van sortir els primers raigs de l’albada.

—Així que éreu aquí, parelleta! —va dir l’Eldwen mentre els apropava un bol amb cereals i fruita seca—. Em pensava que t’havies escapat, Niko. Us porto l’esmorzar. Serà millor que agafem forces, ens espera un dia llarg.

La Rovi-Ra va aparèixer just al darrere amb el seu bastó. Mentre somreia tranquil·lament es va posar a fer uns estiraments semblants al taitxí, mentre els altres menjaven.

Acabat l’esmorzar, van seguir l’anciana per un camí que descendia per la muntanya, travessant gran part d’un bosc molt frondós. La Rovi-Ra era molt més àgil del que aparentava, i a vegades els joves s’havien d’afanyar per agafar-la i no perdre-la de vista.

Finalment, van arribar a una clariana que emmarcava un preciós gorg natural. Un salt d’aigua alimentava el minúscul llac, que devia desembocar en un riu subterrani.

Amb sorprenent tranquil·litat, la velleta es va dirigir al salt d’aigua i el va creuar amb decisió. Els tres amics la van imitar, travessant la furiosa cortina d’aigua.

Rere el salt d’aigua, entre les roques, van trobar un passadís que s’endinsava al cor del volcà.

—L’entrada està molt amagada, sort que la coneixes bé —va dir en Niko bocabadat.

—No et pensis, mai havia estat aquí abans —va sentenciar l’anciana.

La Quiona es va aturar tan bruscament que l’Eldwen va xocar contra ella.

—Llavors, com saps que anem cap a la Senda de les Quatre Forces?

—Petita, ja no som a l’illa. L’hem deixat enrere en creuar l’aigua. No hi ha cap camí que puguis trobar en un mapa per arribar a l’inici de la senda. Per entrar-hi, cal fer cas del poema místic:

En Niko es va penedir al moment d’haver trencat aquell silenci tan còmode. Aquelles paraules semblaven un jeroglífic absurd. Va començar a dubtar que aquella anciana hi fos tota i pogués ajudar-los a trobar la Senda de les Quatre Forces.

Malgrat això, arribats a aquest punt ja només podien avançar, i en Zen-O havia de saber el que es feia quan va pensar a consultar-ho a ella.

Després de caminar uns minuts en silenci, van arribar a una gran cavitat guarnida amb estalactites de les quals queien gotetes d’aigua. A més del camí per on havien arribat, la gran estança tenia altres quatre túnels. De cadascun penjava un rètol fluorescent amb el nom de cada una de les forces.

Ho havien aconseguit! Eren davant de la Senda de les Quatre Forces.

La Rovi-Ra es va aturar i els va anunciar:

—Jo us he de deixar aquí. Ara us toca seguir a vosaltres. Niko, el camí no serà fàcil, però tinc fe en tu. —Després es va dirigir a l’elf i a la fada i va afegir—: En Niko us necessitarà per arribar a les portes del regne de la Decoherència, però no podreu anar més enllà. Quan arribi el moment, només l’Elegit podrà entrar a les seves terres.

—Un moment —va interrompre l’Eldwen—. Significa això que ni la Quiona ni jo no podrem arribar fins al final?

—Això temo! —va respondre l’anciana.

Aquella notícia va colpejar l’estómac d’en Niko i el va deixar momentàniament sense respiració. L’horroritzava haver de separar-se dels seus amics.

—Cal anar a pams, nois —els va tranquil·litzar la Rovi-Ra—. Ara centreu-vos a trobar les quatre germanes i superar les seves proves.

En Niko va fer una abraçada a l’anciana, que es va sorprendre pel gest d’afecte. Després va animar els seus amics: