EL CASINO DE HEISENBERG

El vent i la pluja colpejaven els rostres dels tres amics mentre caminaven cap a les grans portes del casino.

Havien passat tot el matí en un estira-i-arronsa fins a decidir què fer. L’Eldwen havia rondinat de valent. No li agradava gens la idea de la Quiona de demanar a una parella de dubtosa reputació —els bessons EPR, coneguts lladres de guant blanc— que els ajudessin a trobar la pista de la Rovi-Ra.

L’Eldwen havia trobat informació sobre ells als informes del CIQ pels merders i les estafes en què s’havien embolicat. No li feia cap gràcia anar a la recerca d’uns personatges buscats per la llei. L’elf es decantava més per esperar en Kronos i en Zen-O, però al final havia acceptat el pla de la fada.

Els bessons EPR acostumaven a freqüentar cases d’apostes, així doncs només era qüestió de temps que apareguessin pel casino que hi havia davant de la fonda d’en Plank.

Un llampec a la seva esquena va aconseguir que tots tres fessin un bot. La tempesta estava cada vegada més tancada damunt seu.

—Eldwen, deixa ja de posar cara d’haver pres una infusió radioactiva àcida —el va recriminar la fada—. Jo m’he trobat alguna vegada els EPR i no són tan dolents com els pintes. A més, no ens vindria gens malament que fessis servir el cervellet per fer-nos guanyar algunes monedes. No sabem quan apareixeran els bessons, potser haurem de passar força dies a la fonda. Ara, entrem ràpid, aquí a fora les coses s’estan posant ben magres.

Els tres amics es van afanyar a pujar l’escala de marbre que duia a la majestuosa porta principal del casino. Un personatge molt estrany vestit amb un frac negre, llarg i prim com un espagueti, guardava l’entrada.

En Niko va distingir uns quants electrons desenfocats. Amb una espurna d’enveja, va veure com tunelejaven la paret, just al costat de la porta, sense cap mena de dificultat. I, segons semblava, a aquell porter llargarut no l’importava que les partícules anessin al seu aire, però quan ells van arribar al llindar de la porta els va inspeccionar de dalt a baix amb cara de desaprovació.

Per sort, la Quiona va fer servir els seus encants i, finalment, el porter els va deixar passar.

El casino era molt semblant als del món clàssic, almenys pel que en Niko havia vist a les pel·lícules. L’ambient era luxós, amb parets folrades de paper vermell i sanefes daurades. Hi havia màquines semblants a les escurabutxaques, unes quantes taules amb gent que jugava a les cartes i algunes ruletes de la fortuna.

Però en Niko portava prou temps al món quàntic per saber que, malgrat que hi hagués semblances amb el seu món, sempre es trobava sorpreses fascinants.

—Serà millor que ens separem —va dir de cop i volta la Quiona—. Jo m’aproparé al bar, a veure si aconsegueixo treure’ls informació sobre els germans EPR. Eldwen, pots anar fins a la banca i mirar d’aconseguir fitxes? Si volem passar desapercebuts, serà millor que ens vegin jugar.

—Jo voltaré una mica i donaré un cop d’ull per aquí —va afegir en Niko, ansiós per descobrir les peculiaritats d’aquell casino.

—D’acord. Però evita ficar-te en merders, sisplau. No volem que ens facin fora abans de començar —el va avisar la Quiona abans de separar-se.

Abstret per l’espectacle, en Niko voltava entre les màquines escurabutxaques quan va notar que alguna cosa o algú li colpejava el darrere.

—Vaja, què hi fas tu aquí? —va dir mentre li acaronava el llom.

El gat li va estirar els pantalons i es va dirigir cap a un dels passadissos laterals del casino.

—Vols que et segueixi, oi? —va dir en veu baixa a l’animal.

I així ho va fer fins a arribar davant d’una espessa cortina vermella custodiada per un elf amb cara de pomes agres.

Fent cas de l’advertència de la Quiona, en Niko va retrocedir unes passes. Era evident que aquella zona era reservada. Sense la prudència d’en Niko, el gat es va avançar i va roncar a prop de l’elf, a qui li va agafar un atac d’al·lèrgia i va començar a estossegar sense parar.

El guarda va haver d’abandonar la seva posició per buscar un lloc on desfogar el seu sobtat atac de tos.

El gat de Schrödinger es va girar cap a en Niko, que contemplava l’escena des d’una distància segura, i després va passar a través de les cortines vermelles. Allò era una clara invitació, així doncs el noi va aprofitar l’oportú incident del guarda per esmunyir-se dins del reservat.

Rere les espesses cortines hi havia quatre taules de joc, no gaire diferents de les situades al saló principal del casino.

En Niko estava concentrat a seguir el gat, que l’esperava per guiar-lo en la seva expedició, quan una veu d’allò més seductora va aconseguir que oblidés per què era allà.

—Vols provar sort, jove? Et deixo una fitxa perquè puguis començar a jugar.

La veu pertanyia a una preciosa senyoreta que, amb un ajustat vestit vermell, empenyia els espectadors a fer les seves apostes en una gran ruleta. Una llarga cabellera rossa li queia sobre les espatlles descobertes gràcies a un escot de vertigen.

—Si m’explica les normes del joc… —va balbucejar en Niko acceptant la fitxa que li atansava.

—És molt senzill —li va dir la crupier amb un somriure que va descobrir unes dents com perles—. Aquesta ruleta té trenta-sis números, alternant el vermell i el negre. Tan bon punt acabin les apostes, llançaré cent boles a la ruleta. Si algunes cauen en un número negre, guanyes tu, si no és així, la banca guanya.

Malgrat les cares de tensió dels elfs que estaven al seu costat. En Niko va trobar que aquella aposta era estúpidament senzilla de guanyar. Si llançava cent boletes, era impossible que alguna no caigués en un dels divuit números negres.

Amb la seva única fitxa, va acceptar l’aposta.

L’espectacular crupier va començar el joc tot llançant les boletes una a una cap a la ruleta.

En Niko es va adonar de seguida que havia comès un error. Allò no era pas com les ruletes del seu món clàssic. A mesura que la jove llançava les boletes i entraven en contacte amb la ruleta, es desenfocaven i era impossible veure’n el recorregut.

Amb uns segons hi va haver prou perquè finalment les cent boletes quedessin disposades d’una manera ben peculiar a la ruleta, que cada vegada girava més a poc a poc.

S’havien anat col·locant exclusivament a les caselles vermelles, mentre que les negres quedaven totes buides.

—No pot ser! —va protestar en Niko—. Aquesta taula està trucada. És impossible que cap de les cent boles no hagi caigut en una casella negra.

Un vell elf abillat amb un jaqué li va respondre:

—Impossible, no ho és. Hi ha una possibilitat remotament petita que una de les boletes caigui en algun número negre. En canvi, la probabilitat que algú assenyat vulgui apostar pel que anomenem mínim d’interferència és nul·la.

Sense que li donés temps a preguntar a l’elf a què es referia, la bella crupier se li va atansar, visiblement satisfeta per haver entabanat un altre client:

—Has perdut. Ara et toca pagar la fitxa.

En Niko es va començar a inspeccionar les butxaques dels pantalons buscant alguna moneda o alguna cosa per oferir a la crupier, però només hi va trobar el buit.

—Ho sento… No tinc res —es va excusar mentre una suor freda li recorria l’esquena.

En un quark i no res, el bonic rostre de la jove es va transformar en una criatura monstruosa. Unes dents horribles i punxants van emergir de la boca mentre emetia un gruny semblant al d’un llop i els seus ulls esdevenien tan vermells com el vestit.

En Niko es va quedar paralitzat de terror, però afortunadament algú el va estirar.

La Quiona havia vingut a rescatar-lo.

—Tranquil·la, Sira —va dir a la crupier—. Ara mateix anem a la banca per demanar crèdit i tornem.

La Quiona va enxampar en Niko del braç i tots dos van tornar a creuar la cortina vermella fins a arribar a un taulell semblant al d’un banc.

—A qui se li acut apostar a la ruleta de la interferència? —renegava la Quiona mentre feien cua.

—M’han estafat, oi? —va preguntar en Niko, resignat—. Pel que dius, veig que era impossible que una boleta de les cent anés a parar a alguna de les meves caselles.

—Estava cantat que perdries! Les boletes, en el moment de caure a la ruleta, han entrat en superposició. I ja saps el que passa amb la física quàntica:

—Però, aleshores, les boletes haurien d’haver estat a totes les caselles, tant vermelles com negres. No se suposa que funciona així, la superposició?

—No! —va respondre taxativa la Quiona—. En aquest cas, les caselles negres estaven prohibides per les lleis particulars d’aquest casino. A la ruleta s’ha creat el que anomenem patró d’interferència, ja sé que no ho entens encara. Només has de saber que els números negres pels quals has apostat eren en llocs prohibits, i la crupier ho sabia perfectament. Per això t’ha fet apostar pel negre.

»Esperem que l’Eldwen tingui més sort que tu. Però ja saps el que diu el refrany, desafortunat en el joc, afortunat en l’amor —va afegir mentre li feia l’ullet—. Ara anem a veure si aconseguim prou monedes virtuals per pagar el teu deute.

Quan va arribar el seu torn, es van trobar davant d’un caixer molt vellet amb una visera negra assegut rere el taulell. Damunt del seu cap, un rètol de fusta que penjava de dos fils mostrava el següent:

El caixer comptava frenètic, visiblement atrafegat, la seva pila de monedes una vegada i una altra, i rondinava en veu alta:

—Aquest coi de fluctuacions quàntiques! He de comptar més ràpid; si no, l’error serà cada vegada més gran.

La Quiona el va treure de les seves cabòries picant sobre la taula:

—Necessitem monedes quàntiques.

Després de la sorpresa del vellet per la determinació de la jove fada, van entrar en una negociació en què la Quiona li va proposar intercanviar energia per temps. Finalment, el caixer els va donar una bosseta de tela plena de monedes.

—Ara hem de córrer a la taula de la Sira per pagar el deute. Si no, les monedes virtuals desapareixeran abans que arribem. I aleshores la Sira… Bé, millor que anem ràpid.

Tots dos es van afanyar cap a les cortines vermelles. Per sort, el guarda no havia tornat encara. El gat de Schrödinger va treure el cap entre les cortines i els va acompanyar en la seva carrera cap a la taula de la Sira, que en aquell moment tornava a tenir l’aparença d’una bella dama.

Gairebé sense mirar-la, per temor de tornar a caure a les seves grapes enganyoses, en Niko va abocar les monedes damunt la taula i va anunciar:

—Deute saldat.

Dit i fet, tots dos amics es van allunyar de la ruleta de la interferència.

—La Sira no es posarà furiosa quan vegi que les monedes desapareixen? —va preguntar en Niko preocupat.

—No, ja hi compta. Al cap i a la fi, som al casino de Heisenberg.

—Pensava que el principi de Heisenberg parlava d’on ets i com et mous, no pas de monedes que desapareixen. Com a la pista de la Dis-Q.

—Això és correcte. Recordes els electrons amb els quals esperaves per entrar al parc d’atraccions? El fet que els veiessis tan borrosos és per culpa del principi de la incertesa. És impossible estar en una posició i a una velocitat exactes alhora. El que fan és estar més o menys en un lloc, i més o menys bellugant-se.

—Ho recordo, però és una mica confús. I quina relació té això amb les monedes?

—El principi de la incertesa no només es compleix amb la posició i la velocitat. El mateix s’aplica a altres coses, per exemple a les monedes quàntiques i al temps. Gràcies a aquest principi, podem crear monedes d’un no-res, però per un instant limitat de temps. Encara que et sembli estrany, com més monedes crees, menys temps duraran. O t’ho explico a l’inrevés: com menys coses tens, més duren. Menys és més.

L’Eldwen se’ls va acostar per darrere i els va sorprendre:

—Per fi us trobo! —Després es va dirigir cap a terra i va dir al gat—: Gràcies per portar-me cap a ells, amic.

—A nosaltres també ens hi ha portat —va afegir en Niko mirant de cua d’ull l’animal—. Crec que volia que vinguéssim a aquesta sala.

El gat, ben orgullós, va estirar la cua i es va dirigir a una porta fosca folrada de vellut negre.

—Vols que entrem aquí? —va preguntar la Quiona al felí, que va respondre amb un miol sec i afirmatiu.

Sense dubtar-ho un instant tots quatre van creuar la porta vellutada.