QUE LA FORÇA T’ACOMPANYI
Després de teleportar-se a casa de l’Eldwen, a en Niko li va sorprendre no experimentar gens de mareig. Tot orgullós, se sentia un més en aquell estrany món quàntic. Però l’alegria li va durar ben poc. Malgrat que els pares de l’Eldwen eren encantadors, en Niko no podia deixar de pensar que tots complien una missió especial excepte ell.
La mare de l’Eldwen li va fer una forta abraçada de benvinguda seguida pel seu marit, en Dlanod, el més distingit científic del CIQ.
A en Niko només li va fer falta un segon perquè li caigués bé. Se l’havia imaginat molt més seriós i estricte, però res més lluny de l’elf que tenia davant seu.
En Dlanod era una parell de centímetres més alt que el seu fill. Duia els cabells molt curts i tenia grans entrades que delataven un inici de calvície. Unes arrugues profundes sota els ulls verds acompanyaven un somriure que convivia constantment amb el rostre. Com a tots els elfs, les seves característiques pupil·les negres eren ovalades en comptes de rodones. I les d’en Dlanod no paraven quietes. Semblaven estar constantment inspeccionant-ho tot.
El científic bellugava frenèticament les mans cada vegada que parlava, com si fos un director d’orquestra.
—Em sembla fascinant, Niko, com al vostre món heu arribat a comprendre tantes coses de l’univers quàntic —li deia en aquell moment.
—Mon pare és molt aficionat al món clàssic —li va aclarir l’Eldwen—. Estudia sobretot com els vostres científics han descobert les propietats quàntiques.
—Sí, i és fascinant… —va corroborar en Dlanod—. M’atreveixo a dir que vosaltres coneixeu millor el que passa en l’àmbit quàntic que molts científics del CIQ coneixen el món clàssic.
A en Niko el va sorprendre agradablement aquest punt de vista. S’havia acostumat a sentir-se un enze al món quàntic. Mai no havia pensat que els seus amics, o molts dels intel·lectualets del CIQ, també se sentirien estranys al seu món.
Quan va compartir els seus pensaments, en Dlanod li va respondre de manera taxativa:
—QUAN VEGIS ARROGÀNCIA EN ALGÚ, NO ET REFIÏS DEL QUE VULGUI FER CREURE. SI EN ALGUNA COSA COINCIDEIXEN ELS CIENTÍFICS MÉS BRILLANTS QUE HE CONEGUT ÉS A ADMETRE QUE NO SABEM RES. MAI NO ACCEPTIS UNA VERITAT PERQUÈ SÍ, NOI. BUSCA PER TU MATEIX LES RESPOSTES I, ABANS QUE RES, CONSERVA UN ESPERIT CRÍTIC.
«Tant de bo l’Anred fos igual que en Dlanod», va pensar en Niko.
—Però bé, no ens quedem drets xerrant. Seu, sisplau.
Abans de dipositar el cul a la cadira, en Niko va picar al seient amb la mà per assegurar-se’n. La darrera vegada que s’havia assegut en aquella casa, havia acabat de cul a terra en travessar la cadira com si fos mantega. Gràcies a aquell petit accident, en Niko havia après que, en realitat, els àtoms, que són els maons que ho formen tot, estan gairebé buits. I també gràcies a això, la seva fada li havia fet aquell dolç petó.
Després de comprovar que la cadira era segura, s’hi va asseure confiat. Malgrat això, quan en Dlanod va fer el mateix… va anar a parar directament a terra.
—PER TOTS ELS QUARKS!
—va exclamar sorprès el científic.
Vermell com un tomàquet i visiblement avergonyit pel comportament del seu pare, l’Eldwen el va renyar:
—PAPA, HAURIES DE DEIXAR DE JUGAR AMB ELS MOBLES. PER QUÈ HAS TORNAT A ANUL·LAR LA FORÇA ELECTROMAGNÈTICA?
En Niko observava divertit l’escena. A diferència del seu amic elf, a ell li semblava genial el hobby d’en Dlanod. Reprimint una riallada, i per relaxar la tensió, va dir al petit geni:
—A mi em va passar el mateix la darrera vegada que vaig ser aquí.
—Vaja, et demano disculpes, llavors.
En Niko va parar la seva atenció en un quadre que hi havia a la paret i que la fada li havia mostrat durant la seva visita anterior. Hi apareixia retratada la família de partícules fonamentals.
—La Quiona em va explicar que tot el que veiem està format pels quaks i els leptons, que ells són els que constitueixen els àtoms. Ho vaig poder veure a l’atracció atòmica. Sembla mentida que aquestes partícules tan estranyes formin tota la matèria de l’univers.
—No pas tota —el va corregir en Dlanod mentre l’Eldwen l’ajudava a aixecar-se de terra—. Només formen la matèria ordinària. Allà a fora, noi, hi ha molt més del que podem veure. Al vostre món ho anomeneu
—Vaja, sona una mica terrorífic…
—En diuen fosca simplement perquè és desconeguda, i massa sovint allò que ens és desconegut ens fa por. Però això no significa que sigui res de dolent! Tot i que, com fas bé de dir, tot allò que puguis veure al teu voltant està format per electrons i els dos quarks:
up i down.
En Niko es va apropar a la cadira d’en Dlanod. La va travessar amb la mà com si fos un núvol i va preguntar:
—Llavors, és cert que tots els àtoms estan un 99,999999999999% buits, com em van explicar l’Eldwen i la Quiona? Costa d’imaginar!
—AIXÍ ÉS, AMIC. I SI TE’N VOLS FER UNA IDEA, PENSA QUE SI POGUÉSSIM AGRUPAR TOTES LES PARTÍCULES QUE FORMEN LA HUMANITAT, LES DE TOTS I CADASCUN DELS ÉSSERS QUE HABITEN EL MÓN CLÀSSIC, TRAIENT L’ESPAI BUIT ENTRE ELLS, TOTA L’ESPÈCIE HUMANA CABRIA EN UN TERRÒS DE SUCRE.
—Increïble!
—Però dolç, oi? —va afegir.
En Niko va romandre una estona reflexionant i al final va preguntar:
—Si a la cadira on ara estic assegut està també aquest 99,99999999999999999% buida, aleshores per què no caic?
—Oh, això és per les forces que ens acompanyen. M’encanta poder dir això, perquè així em sento com si estigués a La guerra de les galàxies.
En Niko va riure en sentir la referència a la pel·lícula de George Lucas. Tot un clàssic!
En Dlanod aleshores va assenyalar un quadre que hi havia a la paret i va dir:
—En aquest quadre no hi ha tota la família de partícules fonamentals. Hi falten els bosons, els que fan que les forces existeixin. Si vols veure com funciona la que evita que travessis la cadira quan hi seus, acompanya’m al garatge. Tu també, fill. Això serà nou per a tu.
Des del jardí no semblava gaire diferent als garatges que en Niko havia vist a les cases dels seus amics, però tot va canviar en obrir la porta.
—Benvinguts al meu indret preferit! —va exclamar entusiasmat en Dlanod.
En Niko va veure amb sorpresa que les dimensions d’aquella habitació no encaixaven amb el que es veia des del jardí. Era molt més gran i estava plena de curiositats.
El primer que li va cridar l’atenció van ser uns germinats que sorgien d’una prestatgeria plena de cubetes.
—Això són els meus cultius hidropònics —va explicar emocionat en Dlanod.
—Hidro què? —va preguntar en Niko.
—Fixa’t que aquestes plantes no estan arrelades a terra.
Era cert: els brots sorgien directament de les cubetes d’aigua.
—Són els meus experiments per cultivar vegetals en naus espacials —va explicar en Dlanod amb orgull—. Col·laboro amb uns quants astronautes; el meu preferit és l’Oort. Estem aconseguint plantes que puguin sobreviure a les seves naus encara que no tinguin terra. Amb els cultius hidropònics, els astronautes podran prendre una bona amanida sideral. Atòmic, oi?
A en Niko li va semblar més que atòmic. Probablement, tenir cultius hidropònics al garatge era extravagant fins i tot per als elfs quàntics.
—Acompanyeu-me cap al fons del garatge, hi ha una cosa que us vull ensenyar —va afegir misteriosament el geniet.
Mentre esquivaven diverses andròmines, en Dlanod els va advertir:
—Aneu amb compte, no us apropeu a aquest aparell! Quan el toques, els teus quarks es transformen en plasma, però encara no sé com fer-ho reversible. Així doncs, si no voleu acabar com una sopa de partícules, aparteu-vos-en.
El científic es va aturar a un metre escàs de la paret del fons, l’única que estava nua. Va treure una moneda de la butxaca i la va llançar contra la paret. Abans que hi arribés, l’aire es va distorsionar com si hagués impactat contra una cortina transparent, i la moneda va desaparèixer.
En Niko i l’Eldwen es van quedar amb la boca oberta.
—Aquesta és l’entrada al meu univers de butxaca particular! —va anunciar en Dlanod estenent els braços cap a la paret.
—Un univers de butxaca, papa? Has creat un univers paral·lel al garatge de casa? —El somriure murri del científic ho va confirmar, la qual cosa va acabar d’alarmar l’Eldwen—. Però si això està prohibit… Només existeixen uns pocs universos paral·lels artificials i tots estan sota altes mesures de seguretat al CIQ.
—Bé, vaig ser jo qui va descobrir com crear-los. I aquest va ser el primer que vaig fer abans que s’aprovés la llei que prohibeix originar-los fora del CIQ. Així doncs, si ho penses bé, no he fet res de dolent. A més, tu ets el que ha anat connectant amb humans, la qual cosa també està prohibida, fill.
A en Niko, el fet de disposar d’un univers paral·lel de butxaca al garatge li semblava d’allò més atòmic, així doncs va comentar:
—Jo ja havia vist un paquetet
«D’UNIVERS PER ESTRENAR».
Te’n recordes, Eldwen? Vam veure esclatar un Big Bang i com es creava un univers fins a tornar a contraure’s una altra vegada.
—I et va agradar l’espectacle? —li va preguntar en Dlanod complagut.
—Molt!
—El vaig inventar també jo quan era un jove becari al CIQ. Bé, preparats per entrar al meu univers de butxaca? Només haureu de fer exactament el que faci jo.
Tot seguit, en Dlanod va fer tres salts a peu coix, un gir de 360 graus, un salt a l’esquerra i, finalment, s’hi va endinsar amb els braços en creu.
L’Eldwen va sospirar i, amb una ganyota de resignació, va imitar els ridículs moviments del seu pare per entrar rere seu. En Niko el va seguir emocionat.