ELS LLADRES DE GUANT BLANC

Els tres amics es van trobar en una sala privada, on al voltant de dues taules amb tapets verds tenien lloc partides clandestines de cartes. Estaven il·luminades per llums tan baixos que gairebé tocaven els caps dels jugadors, que fumaven grans cigars. Unes serps de fum creaven una espessa boira.

Estava clar que aquella part del casino era furtiva i no estava oberta al públic.

La Quiona va donar un cop de colze a en Niko i li va dir:

—Al fons, allà! Els bessons EPR… o almenys un d’ells.

Quan van mirar en la direcció que els indicava la fada, els dos amics van albirar un jove vestit amb frac que congregava set elfs al voltant de la seva taula.

—Les meves habilitats extrasensorials combinades amb la meva indulgència sublim, i això obviant el meu atractiu natural —deia el jove a la vegada que picava l’ullet a una de les cambreres que servia copes al reduït públic—, em permetran endevinar amb precisió si la moneda que hi ha sota d’aquest mocador ens mostra cara o creu.

—Quin coi de fantasma! —se li va escapar a l’Eldwen.

—Bé, qui aposta?

Un parell d’elfs, un d’ells amb un barret ben estrafolari, van dipositar una muntanyeta de monedes a la taula.

—Aquí i ara us dic que quan aixequi el mocador, la moneda mostrarà cara —va dir el jove dandi—. Algú més s’atreveix a apostar en contra de la meva predicció? El guany que ofereixo és de 10 a 1.

Efectivament, un cop va enretirar el mocador de seda, la moneda es va mostrar tal com havia predit el bessó.

En acabat, va llançar la moneda a l’aire tot cobrint-la de seguida amb el mocador i va repetir la juguesca una vegada i una altra, mentre diferents elfs perdien les seves apostes amb expressions d’astorament.

—Aquí hi ha d’haver algun truc… —va xiuxiuejar en Niko als seus amics—. Aquest paio em recorda als entabanadors que estafen els confiats i els turistes.

—És més que un truc —va sospirar la fada—. El que no saben aquests elfs és que estan apostant contra un dels bessons EPR. Aquí no hi ha poders extrasensorials ni res que s’hi assembli! Els germans viuen entrellaçats, i això és el que utilitzen per guanyar les juguesques.

—Però, com ho fan? —va preguntar en Niko.

—Segurament el seu bessó és per aquí amagat amb una altra moneda. En estar entrellaçats, quan el germà amagat observa la seva moneda i li mostra la cara, la del germà que és aquí davant del públic marcarà també cara. L’única cosa que ha de fer és dir-li el resultat sense que ningú se n’adoni.

La conversa va quedar interrompuda quan un elf vestit de crupier va irrompre a la sala tot cridant:

L’avís va generar un gran enrenou. Els elfs que jugaven a les taules van agafar ràpidament les seves bosses de monedes i van sortir en estampida cap a la sortida.

Enmig del caos, van aparèixer un parell d’elfs amb vestit i corbata, que es van col·locar a ambdues bandes del bessó EPR i el van enxampar cadascun d’un braç.

—Queda arrestat per estafa quàntica! —li va recitar l’agent mentre treia una insígnia del CIQ.

L’Eldwen s’havia quedat paralitzat pel terror, però, afortunadament, la Quiona va reaccionar amb rapidesa. Aprofitant la confusió, li va arrencar el barret a un elf que fugia i el va posar a en Niko. Després va agafar una jaqueta de frac d’un penjador i l’hi va llançar a l’Eldwen perquè es cobrís la samarreta, mentre ella es tapava el cap amb un mocador.

—No ens han de reconèixer o ens detindran! —els va dir la fada mentre els empenyia cap a un lateral—. Amaguem-nos aquí.

Tots tres es van ajupir rere la barra del bar, des d’on encara podien veure el que passava al saló d’apostes clandestí.

Un dels agents del CIQ va emmanillar el bessó EPR mentre l’altre li trobava un dispositiu de comunicació ocult a l’orella.

—Així doncs, a través d’aquest micro el teu germanet et passava la informació, oi?

—No sé pas a què es refereix, agent —va dir el jove amb expressió ingènua.

—Amb mi no funcionen els teus jocs, bergant. Hem enxampat el teu germà.

Per la porta vellutada van aparèixer llavors dos agents més amb un jove exactament igual al que acabaven d’arrestar.

En Niko es va sobresaltar quan va sentir una veu sensual a la seva esquena:

—Els agents del CIQ són uns il·lusos —va dir la Sira, que s’havia amagat rere la barra igual que ells—. No és tan senzill capturar aquest parell de lladregots de guant blanc. Són el terror dels casinos quàntics!

Després de dir això, va fer l’ullet a en Niko, va prémer un botó amagat sota la barra i es va obrir una porteta que duia al carreró.

—Ens veiem aviat, guapo —va dir abans d’escapar-se.

En una nova escena de confusió i pànic, en Niko va veure des del darrere de la barra que els bessons havien aconseguit alliberar-se de les manilles i miraven d’escapolir-se, perseguits pels agents del CIQ.

Just abans de creuar la porta vellutada, els dos germans es van girar orgullosos, i amb l’arrogància dels lladres de guant blanc, es van dirigir al seu públic al crit de:

Com a traca final, van llançar a l’aire les monedes «entrellaçades» que feien servir per al seu truc i aquestes van començar a multiplicar-se generant encara més caos.

Els elfs que corrien espaordits es van aturar per recollir les monedes de terra, bloquejant així el pas als agents del CIQ.

Aprofitant l’aglomeració, els bessons van desaparèixer.

—No els veig —va xiuxiuejar l’Eldwen als seus amics, traient perillosament el cap per sobre de la barra que els ocultava.

—No cal que miris gaire lluny —li va respondre la fada, i el va estirar cap avall perquè tornés a amagar-se—. Són aquí!

—Veig que aquesta barra està força sol·licitada —va dir un dels bessons alegrement—. Ara només hem de trobar una manera de sortir d’aquí.

—Aquesta vegada ho tenim difícil, germà —va afegir l’altre bessó—. La porta d’entrada és plena d’agents.

—Hi ha la sortida secreta —els va interrompre en Niko, i va accionar el botó que només ell havia vist fer servir a la Sira.

La porteta de sortida es va obrir tot convidant-los a fugir.

—Per tots els quarks, nano! Hauríem d’ampliar a tres el nostre equip, ets un geni de l’escapisme —va dir un dels bessons mentre s’escapolia per la porta.

—Seguim-los de prop, no els perdem de vista! —va manar la Quiona als seus amics, empenyent-los rere els germans cap a la sortida—. Ja heu sentit el que han cridat abans, oi? Deuen saber alguna cosa sobre el que passa amb la Decoherència.

Un cop fora, a resguard de la batuda que es vivia al casino, els bessons EPR es van apropar a en Niko.

—Gràcies per ajudar-nos a escapar, company. Aquesta vegada ho teníem ben fumut, així que te’n devem una —li va dir un dels EPR mentre li donava la mà.

—Doncs precisament els meus amics i jo us estàvem buscant —va respondre en Niko, incloent la fada i l’Eldwen a la conversa.

—Però si és la Quiona! —va exclamar l’altre germà, llançant-se a fer-li dos petons—. Amb aquesta disfressa no et reconeixia. Estàs tan guapa com sempre.

De cop i volta a en Niko ja no li queien tan bé aquells personatges, un dels quals va preguntar:

—li va respondre en Niko sense preàmbuls.

—No és fàcil arribar fins a ella, molts ho han intentat sense èxit.

—Au, va! —va protestar la Quiona—. Sé que vosaltres l’heu vist en més d’una ocasió. I alguna cosa deveu saber del que està passant… Si no, a què venia això de «fins que la Decoherència ens separi»?

—Ets llesta a més de guapa —va afegir amb insolència un dels bessons.

—Si no ens voleu ajudar, ho dieu i no ens feu perdre el temps —va protestar en Niko, que ja perdia la paciència.

—És clar que sí —va dir tot conciliador el bessó—, però la Rovi-Ra no viu en un lloc normal, no s’hi pot arribar de qualsevol manera. Necessitareu això per anar-hi.

El bessó EPR es va apropar a la paret del carreró. Va fer un moviment aparentment estrany, com si estirés d’una manta invisible, i per a sorpresa d’en Niko i els seus amics, va descobrir un magnífic zepelí ancorat al mur. La gòndola estava tallada en fusta i el globus tenia uns cridaners colors violeta. Semblava mentida que poguessin tenir aquell aparell aparcat al carreró sense que ningú se n’adonés.

L’Eldwen, que s’havia mantingut prudentment a distància, no va poder evitar exclamar:

—Atòmic! Aquest model és un clàssic. El motor funciona amb matèria fosca. El que veuen els meus ulls és un model Zwiky del 1933?

—Serà millor que no badem —els va apressar preocupada la Quiona—. Els agents del CIQ encara ens poden trobar!

—La Rovi-Ra viu a l’illa d’Atles, allò que els humans anomeneu l’Atlàntida —va dir un dels bessons—. Ni tan sols la Quiona s’hi pot teleportar, perquè l’illa està altament protegida. Només amb la matèria fosca s’hi pot arribar; això no ho sap ningú. Amb el zepelí ho tindreu fàcil, és un dels pocs mètodes de transport que funcionen amb aquesta peculiar matèria. Les cartes de navegació són al timó, us indicaran com arribar-hi. No té pèrdua. Sabràs conduir-lo?

Això darrer ho va preguntar a l’Eldwen, que va assentir entusiasmat amb la idea de manipular aquell artefacte.

—Molta sort, amics —es van acomiadar els bessons—. Sabem, per l’anciana, que alguna cosa terrible està passant amb la Decoherència. No hi ha temps per perdre, l’univers us espera!

—Gràcies pel vostre ajut —va dir en Niko donant-los la mà—. Us tornarem el zepelí, teniu la nostra paraula.

Els seus amics també van agrair l’ajuda dels bessons, i l’Eldwen va obrir emocionat la porteta de la gòndola d’aquell aparell volador. Tan bon punt es van acomodar al centre de comandaments, van emprendre el vol cap a l’Atlàntida a la recerca de la Rovi-Ra.

va dir un escriptor nord-americà. Fos el que fos el que els deparava aquella aventura, en Niko va saber del cert que si aconseguien arribar al final, la seva vida canviaria per sempre.