LA LLUITA

En Niko va aparèixer en una sala molt espaiosa amb parets i terra de marbre. Al centre, suspès a l’aire, un ou gegant i transparent li va cridar l’atenció. A dins s’arraulia una nena. Estava atrapada.

—És la Decoherència! —va xiuxiuejar el noi tot emocionat.

Quan s’hi va intentar acostar, alguna cosa el va ferir per l’esquena produint-li una dolorosa cremor. Es va girar per veure d’on provenia l’atac.

Uns diminuts fotons impactaven contra el seu cos.

Es va apartar a un costat per evitar que un segon feix de fotons el toqués de ple. Un cop el va esquivar, va poder distingir la font de l’assalt.

En Niko no podia creure el que veien els seus ulls. Aquell home era en Verrader, el professor amb qui havia discutit tantes vegades durant el curs. I, per si allò no fos prou, tenia a les seves mans un amulet de les quatre forces com el seu.

Un petit fotó, que havia passat pel seu costat sense impactar-lo, li va xiuxiuejar:

Segons semblava, a diferència d’ell, el professor sabia perfectament com fer servir l’artefacte que tant li havia costat completar a la Senda de les Quatre Forces. D’on l’havia tret?

En Niko va agafar el seu amulet amb les dues mans, però no tenia ni idea de què fer per protegir-se d’aquells atacs.

Mentrestant, el seu enemic invocava els gluons, que preparaven un atac de pega.

—va preguntar en Niko per guanyar temps.

—Però es pot saber per què té la Decoherència empresonada? No sap com és de perillós…

—És clar que ho sé! Però és necessari per tornar la normalitat a l’univers.

—I així és com ha de ser. L’univers sencer hauria de ser clàssic i ordenat. No pot ser que les partícules es prenguin la llibertat de ser en dos llocs alhora, o que puguin travessar parets. Els electrons salten a l’atzar, les coses poden aparèixer d’un no-res… Tu mateix has comprovat totes les aberracions que passen en aquest món de bojos. Ningú segueix les normes. Si tots féssim el mateix, o encara pitjor, si els humans se n’assabentessin, potser voldrien seguir les esbojarrades lleis quàntiques i… seria l’anarquia.

—Però el nostre món clàssic també depèn del món quàntic, professor. Si l’un desapareix, l’altre també! No ho entén?

—Això és el que t’han dit els habitants del món quàntic, oi? Ets tan ingenu com tanoca!

Abans que en Niko pogués reaccionar, els gluons van dur a terme la seva enganxosa ofensiva. Una càrrega adhesiva el va incrustar a la paret, mentre en Verrader caminava cap a ell tot prosseguint el seu discurs:

—La gent del món quàntic no és de fiar. El que t’han dit no és cert. L’única cosa que està desapareixent és el seu món. El nostre simplement sofrirà alguns canvis, però seran per millorar.

—Com pot dir això? —va respondre en Niko mentre s’esforçava per desenganxar-se de la paret—. I què passarà amb tota la tecnologia que funciona gràcies a la quàntica? Els ordinadors, tots els aparells electrònics, els raigs X que guareixen tanta gent, els microones… Una infinitat de coses que utilitzem diàriament deixaran de funcionar.

—És el sacrifici que hem de fer per restaurar l’ordre —va declarar el professor molt seriós—. L’univers tornarà a comportar-se com una màquina gegant. Cadascú de nosaltres formarem part d’alguna de les peces i engranatges que permeten que el sistema funcioni a la perfecció. Com un rellotge suís!

—Però llavors no només estarem renunciant a la tecnologia. L’univers sencer passarà a ser gris, avorrit. Com he de preferir viure en una màquina immensa? El món perdria tota la seva emoció. Saber que existeixen coses que s’escapen al nostre raciocini, que ens poden meravellar i sorprendre, que no hi ha res predeterminat, sinó que tot pot succeir, fins i tot alhora! Que sempre hi ha alguna cosa meravellosa que espera ser descoberta…

—Niko, ets molt fantasiós, però serà millor que t’apartis. Al cap i a la fi, només ets un nen. Com has de saber el que és millor per a l’univers?

En acabat, el professor li va donar l’esquena i el va deixar enganxat a la paret, mentre es dirigia amb actitud amenaçadora cap a la Decoherència.

Els gluons, que mantenien el noi immòbil, el miraven amb aparença de culpabilitat.

Quan tot semblava perdut, una lluentor va sorgir de l’amulet d’en Niko. En van sortir els bufons W i Z, que li van xiuxiuejar:

Els tres gluons que el tenien enganxat a la paret miraven confosos els bufons i la seva presa. No del tot convençut, en Niko va fer cas del consell dels W i Z:

El penjoll d’en Niko va brillar encara amb més intensitat, i altres gluons van arribar al saló de marbre blanc.

Els nouvinguts van dir alguna cosa en un idioma incomprensible a les partícules que havien enganxat en Niko a la paret. Fos el que fos el seu significat, va servir perquè els gluons alliberessin temporalment en Niko, que els va preguntar:

El professor Verrader estava massa distret increpant la defallida Decoherència per adonar-se del que passava.

—No siguis tan tossuda! Fa setmanes que no menges ni descanses. Si em dius com puc destruir definitivament el món quàntic, t’alliberaré d’aquest turment.

Les partícules es van apropar sigil·losament i amb por al professor, que continuava sense adonar-se del que passava a la seva esquena.

Els gluons havien començat la seva feina. Ja havien fixat una de les cames d’en Verrader a terra quan a l’home se’n va adonar.

Per deslliurar-se’n, va projectar amb el seu amulet un raig ardent de fotons contra els gluons, i després un altre contra en Niko en veure que aquest s’havia alliberat.

El noi es cobria el rostre amb els braços per protegir-se d’un impacte abrasador que mai no va arribar.

Una veu infantil, que va reconèixer a l’instant, li va dir:

—Hola, Niko…

Era l’Espectre Negre, el fill del forat negre de la Via Làctia. S’havia col·locat en la trajectòria del raig de llum i, naturalment, l’havia absorbit sencer, tot protegint el noi de l’impacte.

L’essència de forat negre li va aconsellar:

—Però jo no he descobert què és el que unifica les forces —va respondre en Niko, entre l’alleujament i la confusió—. No sé com he aconseguit arribar fins aquí…, potser ha estat per casualitat!

—Això és impossible, amic meu. Pot ser que no en siguis conscient, però la teva saviesa interior ja ho ha comprès, només has d’alliberar-la i tindràs molt més poder que ell.

No van poder prosseguir la conversa, perquè el professor ja havia aconseguit amb el seu amulet que els gluons tornessin a obeir-lo i s’estaven preparant per enxampar de nou el vailet.

Els bosons W i Z van entrar aleshores en joc. Malgrat que en Niko no els havia donat cap ordre, es van prendre la llibertat d’ajudar, tot i que d’una manera desconcertant.

Entre tots dos es van transformar en una velleta vestida amb camisola, bata i uns ridículs rul·los roses al cap. L’estrany personatge es va dirigir al professor Verrader per increpar-lo:

—Una altra vegada fent de les teves, galifardeu? Quants cops t’he de dir que deixis de ficar-te en embolics!

I el que va sorprendre tothom va ser que el professor es va quedar completament pàl·lid. Els gluons van deixar aleshores d’enganxar en Niko per observar l’escena amb curiositat.

—va dir el professor amb veu tremolosa—, es pot saber què hi fas tu aquí?

—No serveixes per a res! Au, va. Passa cap a casa d’una vegada i deixa de jugar amb bajanades!

—Que no són bajanades, mama… —va replicar en Verrader capcot—. El que estic fent és retornar l’ordre a l’univers. Perquè sigui molt més obedient, com a tu t’agrada.

—Parles com un tanoca. Sempre fent la punyeta a tothom; això sí que no ha canviat. Au, tira cap a casa, que ja t’espavilaré jo. Va, anem!

—va cridar el professor mentre disparava a sa mare un raig de fotons.

Els bufons W i Z van tornar aleshores a la seva acolorida aparença. En Niko havia seguit l’escena astorat, però va comprendre que els bosons de la força nuclear feble havien aprofitat la seva capacitat de canviar d’aparença per transformar-se en la mare d’en Verrader, que estava roig de fúria.

Si no hagués estat pel perill de la situació, en Niko no hauria pogut evitar petar-se de riure.

En descobrir l’ensarronada a la qual l’havien sotmès, el professor va tornar a l’atac.

—No volia fer-te mal, noi, però no em deixes cap altra opció. —I utilitzant el seu amulet com a bastó de comandament, va cridar—: Gluons! Us ordeno que immobilitzeu en Niko. Fotons! Acudiu en un raig mortal directament al seu pit.

Tot va succeir alhora: el jove Espectre Negre es va preparar per defensar en Niko, mentre els bufons W i Z es transformaven en l’Eldwen i la Quiona i se situaven al seu costat.

Reconfortat en sentir tan propers els seus amics, una poderosa força va sorgir llavors d’en Niko, acompanyada d’una peculiar lluentor, una resplendor tan enlluernadora com la que l’havia envoltat dins del portal negre.

Conscient del seu poder, va aixecar la mà per detenir els bosons que l’atacaven. Sense dubtar, tant els gluons com els fotons van retrocedir a l’instant, alliberats del control del professor.

Amb un simple gest de la mà, les partícules van fer mitja volta i es van llançar contra la seva nova víctima: en Verrader.

El professor va agafar l’amulet amb les dues mans i va proferir tota mena d’ordres a còpia de crits, però no li va servir de res. Envoltats de la llum que en Niko desprenia, els bosons eren ja immunes als seus mandats.

En comptes d’obeir-lo, els gluons el van immobilitzar i els fotons li van donar tal fogonada que el professor va caure d’esquena inconscient.

En Niko havia guanyat el combat.

Però no hi havia temps per perdre, la Decoherència seguia tancada, al límit de les seves forces, en aquell ou de vidre que l’asfixiava.

En Niko va anar a ajudar-la, secundat per tots els bosons i l’Espectre Negre, però ningú no sabia com alliberar-la.