LES FRONTERES QUÀNTIQUES

En Niko estava segur d’una cosa: si existia un saló interessant, aquell era el d’en Zen-O. Estava ple de tants aparells estranys que, si no hagués estat pel telemareig, hauria gaudit de valent fent el tafaner.

L’estança era ovalada i ampla. Un gran escriptori de potes retorçades precedia una prestatgeria plena de llibres antics, aparells sorollosos on s’encenien i apagaven llumetes i fins i tot alguns flascons que fumejaven.

Al centre, un sofà amb un estampat oriental i una tauleta de fusta. Mig metre per sobre, una nota escrita a mà levitava suspesa a l’aire. L’Eldwen la va pescar al vol i la va llegir en veu alta:

La fada quàntica seguia molesta per l’estúpida entrevista de la taverna, així doncs va ser l’Eldwen l’encarregat de donar les explicacions davant la mirada expectant del seu amic.

—Estan passant coses molt estranyes a les fronteres del món quàntic. Al principi arribaven notícies aïllades i no en vam fer gaire cas. Però cada vegada hi ha més catàstrofes i desaparicions. L’univers corre un perill greu.

—Eldwen, sé el que intentes, amic, però no entenc res del que m’expliques —va respondre en Niko—. Pots començar pel principi?

La fada va fer petar la llengua i va completar aquella vaga explicació:

—Ho entenc. Aleshores hi ha alguna cosa així com una frontera especial entre tots dos. És un territori neutral?

—Més o menys —va afirmar la fada—. Però ara aquesta frontera està en perill.

—Al principi arribaven notícies aïllades —va prosseguir l’elf—. Per exemple, quan el tour del Boss-on de Higgs va arribar a prop de la frontera, es va haver de cancel·lar el concert. Els rumors deien que el cantant havia desaparegut. Però ja saps com són els artistes. Des que es va catapultar al CERN, a l’accelerador de partícules, marxa cada dos per tres sense avisar.

A la Quiona no li va fer gaire gràcia el comentari de l’Eldwen. Ella era una fan del Boss-on, així que el va interrompre enfadada:

—Sí, com tampoc ningú es va alarmar quan va desaparèixer tot un equip de futbol de muons. Però, és clar, com que juguen a segona, a ningú l’importa, oi?

—Sigui com sigui —va interrompre la Irina tota conciliadora—, és obvi que alguna cosa terrible està passant i no sabem el perquè. Voler negar-ho em sembla una temeritat.

—Anem a pams —va dir en Niko molt seriós—: Qui està ignorant aquestes desaparicions?

—El Centre d’Intel·ligència Quàntic —va respondre la Quiona—. Ells haurien d’estar investigant el que passa, però fins ara només han donat excuses. Com ara dir que l’equip de muons se’n va anar de gresca i no van arribar a temps al partit, o ximpleries semblants. I a sobre es fiquen amb qualsevol que informa sobre el que està passant, com ara la Nina, la reportera de Quantum TV.

—Aquí tothom passa de tot com si res no importés —va etzibar la Quiona desafiant i amb els punys als malucs—, incloent-hi en Niko.

—Ja estic fart de tantes esbroncades des que he tornat.

—Que què em passa? El nostre món està en perill, i recorda que tot el que passa aquí també repercuteix en el teu. Però, és clar, estaves massa ocupat en el teu món per preocupar-te dels nostres problemes, oi?

L’Eldwen i la Irina miraven alternativament l’un i l’altre, com si fos un partit de tenis. Cap dels dos no sabia què dir, i tampoc es volien ficar enmig d’aquella acalorada discussió.

Incapaç d’aguantar-se més, en Niko va esclatar:

—És injust que jo hagi de suportar la teva mala bava. Almenys vosaltres estàveu junts! Jo he estat tot aquest temps aïllat, sense notícies vostres ni ningú amb qui poder parlar sobre el món quàntic. Potser no sóc «l’Elegit» que estàveu buscant, però… pensava que érem amics! Cada dia, sense excepció, he passat per davant de la porta dels tres panys, però no hi havia res!

—Com és possible? —L’Eldwen, perplex, es va atrevir a entrar a la conversa—. La Quiona feia un any que t’esperava cada dia a la casa dels tres panys. I mai t’hi va veure!

Una veu profunda i calmada va ressonar aleshores a la seva esquena:

—van cridar tots alhora.

Amb l’escalfor de la discussió, no s’havien adonat que les prestatgeries que hi havia rere l’escriptori s’havien obert, descobrint l’inici d’un fosc passadís. En el llindar s’aixecava tota imposant la figura d’en Zen-O.

Com si es tractés d’un acte quotidià, el Mestre va empènyer un dels llums penjats a la paret i el portal es va tornar a tancar.

—Tot està relacionat! —va declarar el savi en veu alta—. Que en Niko no hagi pogut entrar, que la Quiona no el veiés mentre ho intentava… i aquestes desaparicions. Algú o alguns us l’han jugat! Han procurat que us enfadeu per evitar que en Niko tornés al món quàntic. I, pel que sembla, diria que gairebé ho aconsegueixen —va sospirar per acabar.

L’Eldwen va preguntar al Mestre:

En Zen-O va brandar el cap amb tristor.

—Això em veig a venir! El mateix que gairebé aconsegueix que us enfadeu, sent els únics que us esteu preocupant pel que succeeix. No heu de deixar mai que res s’interposi en la vostra amistat, atès que és la força més poderosa, recordeu-ho bé.

La Quiona i en Niko es van mirar als ulls amb afecte per primera vegada. Les paraules d’en Zen-O, i saber que algú els havia enredat, van aconseguir dissipar la rancúnia que hi havia entre tots dos. El noi va allargar una mà cap a la seva amiga en senyal de reconciliació, mentre l’Eldwen preguntava:

—Encara no, però hi estic a sobre.

Finalment, la Quiona es va llançar damunt d’en Niko per fondre’s en una gran abraçada.

—Sento haver dubtat de tu —li va xiuxiuejar a cau d’orella—. Em feia mal creure que no havies tornat a pensar en mi…, volia dir, en nosaltres, és clar.

En Niko es va enrojolar fins a les orelles.

—Com se’t va passar pel cap que us podia haver oblidat? Sou els millors amics que tinc, i els més atòmics! Mai no us deixaré de banda.

En Zen-O, satisfet, va asseure’s en una butaca desgastada. Els dos elfs es van acomodar al sofà al costat de la Quiona i en Niko. Llavors el Mestre va pressionar un sensor ocult entre els relleus del tauler de fusta i van aparèixer cinc tasses d’infusió radioactiva.

En Niko se’n va alegrar. Sabia que aquella infusió acabaria d’eliminar les restes del mareig provocat per la teleportació, tot i que ja gairebé no notava els seus desagradables efectes.

«M’hi dec estar acostumant», va pensar tot orgullós.

El Mestre, després de fer un bon glop a la seva tassa, va mirar en Niko profundament als ulls i li va dir:

—Ara, amic, necessito que comprenguis la importància de les fronteres del món quàntic.