EL PARC D’ATRACCIONS ATÒMIC

Després de tunelejar la paret a la primera, en Niko es va afanyar en veure que la Quiona ja baixava pel carreró fins a sortir al carrer ample de llambordes.

El sol brillava sobre les paradetes, al voltant de les quals hi havia grups d’elfs xerrant alegrement. Segons semblava, havien arribat just el dia de mercat. Entre ells feien corredisses algunes de les partícules que en Niko recordava haver vist a la seva anterior visita al món quàntic.

Els gat de Schrödinger s’havia perdut enmig de la gentada.

Mentre travessaven la multitud, en Niko gairebé no podia gaudir de les peculiaritats d’aquell mercat ambulant, perquè la Quiona caminava ràpid i, malgrat que era difícil perdre-la —els treia un cap a tots ells—, preferia no quedar-se enrere.

L’única cosa que podia veure eren alguns dels rètols que anunciaven:

La Quiona es va aturar de cop per atendre l’estrident so de l’aparell que duia al cinturó.

—És una trucada de l’Eldwen —va aclarir-li la fada, preocupada—. Espera’m aquí, només serà un moment…

En Niko va aprofitar per apropar-se a l’entrada d’un parc d’atraccions que li va cridar l’atenció. Estava embolicat, com un núvol difús, per unes partícules borroses que va identificar com a electrons.

Unes grans lletres fluorescents sobre la porta metàl·lica anunciaven:

Com que en Niko era mig cos més alt que aquells electrons borrosos, va poder reconèixer sota la porta una elfa grassoneta que venia entrades a la taquilla. Les partícules, seguint l’estricte ordre de la cua, pagaven i passaven per la porta rotatòria, però no podia veure més enllà.

Mogut per la seva infinita curiositat, en Niko es va situar el darrer a la cua i va preguntar al que tenia davant seu:

—Disculpi, és aquesta l’entrada per als humans? Què hi ha aquí dins?

—És que potser no saps llegir? —li va respondre l’electró tot assenyalant el rètol—. Anem a l’atracció atòmica! I aquesta és l’entrada per als electrons.

Quan va arribar a la taquilla, l’electró va pagar a l’elfa grassoneta amb uns electrovolts —la moneda de les partícules— i va entrar al parc.

—No tinc aquesta mena de diners —va dir en Niko, avergonyit.

—És igual, aquesta entrada només la poden pagar els electrons.

—Vinc de molt lluny i m’agradaria donar-hi només un cop d’ull…, encara que sigui al costat de la porta. No em deixaria passar només un moment?

En Niko va posar la seva cara més innocent per mirar de convèncer la taquillera, que no va cedir:

—És que no has sentit el que t’he dit?

Disposat ja a deixar passar els que tenia al darrere, la taquillera va afegir de manera sorprenent:

—Ningú t’impedirà passar, ni has de pagar per entrar. Tu no ets un electró. Aquí només els electrons paguen per entrar, és que no m’has escoltat?

En Niko va mirar en direcció a la Quiona, que seguia xerrant amb l’Eldwen.

«Serà només un moment», es va dir. «Entro, tafanejo una estona i segur que surto abans que hagi acabat de parlar per telèfon. Ni se n’adonarà…».

—Què? Et penses quedar tot el dia palplantat aquí? —el va apressar l’electró que esperava el seu torn.

En Niko va entrar emocionat al parc d’atraccions, on va reconèixer l’electró amb el qual havia fet petar la xerrada. Va tornar a posar-se al seu costat.

Les partícules que tenia al davant s’anaven acomodant als vagons d’un trenet. Les vies del tren serpentejaven fins a introduir-se dins d’un túnel.

—Fantàstic. És una muntanya russa? —va preguntar en Niko al seu company.

—No som pas a Rússia —va respondre estranyat l’electró—. Això és l’atracció atòmica. Tothom coneix els àtoms, són els maons que construeixen la matèria que hi ha a l’univers. I si no ens afanyem, ens quedarem a fora.

Un elf amb un vestit verd i ulleres de cul de got posava en ordre els electrons i els repartia pels vagons. Quan va arribar on eren en Niko i el seu particular amic, els va dir:

—Benvinguts a l’Atracció Atòmica! Sereu els darrers de pujar. —I tot dirigint-se als que esperaven al darrere, va afegir—: La resta haureu d’esperar una mica per anar en el proper àtom.

—Mira, electró, podem entrar aquí —va dir en Niko assenyalant un gran vagó ocupat per només dos electrons.

—Ni parlar-ne! Aquí ja estem complets! —van replicar les dues partícules mentre tancaven de cop la porta.

—Coi, quines maneres!

—De vegades poden ser una mica antipàtics —va intervenir l’elf darrere seu—. Però el que diuen és cert. El vagó ja és ple.

—Doncs jo el veig mig buit —va insistir en Niko.

—Sóc el revisor de Pauli —es va presentar l’elf—. La meva missió en aquest tren és ubicar tots els que formaran l’àtom. Per això dic que aquest vagó ja és ple. És impossible que el teu amic, l’electró, s’hi pugui encabir. Necessita un vagó nou. És que no coneixes la llei?

—No, en què consisteix?

Si comencéssim a saltar-nos les normes, en què es convertiria això?

—Però si a la majoria dels vagons hi ha precisament dos electrons, per què dius que no hi pot haver dues partícules iguals?

—Oh, sí, per descomptat, dos és companyia i tres són multitud; vaja, un escàndol! Però el que has dit no és correcte: els dos electrons no són pas iguals. Fixa’t bé —va respondre oferint-li les seves ullerotes de cul de got.

En posar-se aquelles ulleres tan estranyes, en Niko va poder veure, per fi, clarament els electrons que giraven sobre si mateixos, com les ballarines de ballet. Però, tal com havia dit el revisor de Pauli, els electrons que s’havien emparellat als vagons giravoltaven en sentits oposats, un cap a l’esquerra i l’altre cap a la dreta.

—Els electrons són molt raonables i accepten la norma amb goig. Per això, quan el vagó està ocupat no permeten intrusos. És una llei molt sensata. Ara cap a dins, no ens retardem més. Tots són ja al seu lloc —els va apressar el revisor mentre els empenyia dins del darrer vagó.

—Senyor, aquí encara pot entrar un altre electró —va dir la partícula, i després va assenyalar en Niko—. Perquè ell no compta, oi?

—Així és, però l’àtom al qual ens dirigim és senar. Necessita un sol electró a la darrera capa, i aquesta serà la seva funció, amic. —En veure la cara de pomes agres de l’electró, abans de tancar la porta, el revisor va afegir—: Almenys no estàs sol del tot. Això és una sort.

Per la cara d’emprenyat del seu company de viatge, en Niko va entendre que hauria preferit estar tot sol. Es va treure les ulleres quan el revisor ja se n’havia anat; havia oblidat tornar-l’hi.

Un cruixit estrident va precedir al moviment del trenet.

S’endinsaven al túnel.

Quan la foscor els va engolir, van baixar a tota velocitat pels rails fins a desembocar en una ampla cambra sota terra. Era tan gran que en Niko ni tan sols podia albirar les parets.

Els vagons es van separar i van començar a surar en l’aire. Es van anar posant en òrbita, igual que els planetes al voltant del Sol.

En Niko i el seu amic eren a l’última de les òrbites, tan allunyades del centre que l’única cosa que podien veure era un punt molt resplendent a la llunyania.

—Uf, quin pal, des d’aquí no veurem res —va esbufegar l’electró.

—Tu no ets gaire positiu, oi?

—I tant que no! Sóc tal com he de ser!

Ignorant el seu company, en Niko va enganxar el rostre a una finestreta. Era cert que des d’allà ben poca cosa s’hi podia veure, però aleshores va recordar que tenia les ulleres del revisor de Pauli. En posar-se-les ho va contemplar tot amb molta claredat. Les òrbites estaven ocupades per vagons amb els seus corresponents parells d’electrons. Es va fixar que en algunes hi havia més vagons que en altres.

L’electró es va posar al costat d’en Niko i va començar a fer saltirons per veure millor.

—Què hi veus? Què hi veus?

—Només les òrbites i els electrons giravoltant… És un espectacle molt bonic.

—És clar, aquesta estructura atòmica la va dissenyar el gran arquitecte Niels Bohr. Arribes a veure el nucli de l’àtom? Somio veure’l de prop, però tinc mala sort: sempre em toca estar a l’última fila.

—Potser si fossis una mica més positiu.

—Però llavors seria un positró, no pas un electró. En lloc de matèria, seria antimatèria —va dir tot resignat mentre tornava a asseure’s—. El nucli ha de ser un lloc meravellós. Sent tan petit, aquest puntet resplendent té el 99,97% de la massa de l’àtom. No és sorprenent?

En Niko va dirigir la mirada cap al nucli. Pel que deia el seu company, tot el que era interessant havia de passar en aquell diminut puntet resplendent. Va recordar que el nucli estava format per protons i neutrons, així doncs, es va concentrar a distingir-los. Però eren massa lluny; ni tan sols amb les ulleres del revisor de Pauli va poder veure el que hi havia dins.

De sobte, una sacsejada va fer tremolar el vagó i en Niko va caure de cul, tot i que, per fortuna, sobre el seient. Va dirigir la mirada cap a l’interior del nucli, ja que semblava que havia passat alguna cosa.

—És la primera de les òrbites —li va explicar al seu amic electró—, la que és més propera al nucli. Alguna cosa ha colpejat el vagó que hi havia, i un dels electrons que l’ocupava ha sortit disparat.

—Vols dir que ha quedat una vacant? Soooom-hiiiii!

L’electró va agafar embranzida

En Niko es va abraonar damunt el seu amic i s’hi va abraçar. Tots dos van desaparèixer envoltats per una llum enlluernadora.