SALTS QUÀNTICS

Sense que en Niko entengués com havia passat, van aparèixer en un nou vagó, on un altre electró que els mirava tot sorprès els va donar la benvinguda.

—Hola! Això ha estat ràpid i prou impressionant. Feia molt de temps que no veia un esclat de llum tan fort. Des d’on heu saltat?

—Des de l’última capa —va dir orgullós el company d’en Niko.

—Això sí que és atòmic, gairebé em sembla increïble! T’ha ajudat ell, oi? —va preguntar mentre assenyalava l’humà.

—Què és el que ha passat exactament? —va preguntar en Niko—. Ens hem teleportat a la primera capa?

—No. Això no té res a veure amb la teleportació, noi:

—Hem saltat des de la darrera òrbita fins a la primera?

—D’alguna manera, sí; és com si haguessis saltat del sisè pis al primer sense passar per l’escala ni agafar l’ascensor. Als electrons només se’ns permet habitar en òrbites on veus els vagons. La resta està prohibida.

—I aquesta llum tan brillant que hem desprès en arribar fins aquí?

—Per baixar de nivell, fins al més proper al nucli, hem de cedir molta energia, i només ho podem fer deixant anar llum, és a dir, alliberant un fotó. Com que hem baixat des de tan amunt, la llum és molt intensa.

—Així que hem baixat uns quants «pisos» sense fer servir ni l’ascensor ni l’escala… gràcies als salts quàntics… i sense teleportar-nos! Molt interessant —va dir en Niko, que pensava en l’enigma de la Blanca—. I en lloc de baixar, també es poden pujar pisos o òrbites d’aquesta manera?

—Sí, és clar, en aquest cas el que passa és que en comptes d’alliberar llum, l’absorbim. Així fem el salt quàntic cap al nivell superior.

L’electró que havia acompanyat en Niko li va fer un gest a l’altre, tot indicant que al pobre li faltava un bull.

En mirar per la finestra, va exclamar:

—Per fi puc veure les partícules del nucli. És atòmic!

—Bé, jo ja he estat molts cops a la primera capa —va murmurar l’altre electró—. Des d’aquí es veuen els protons i els neutrons, però encara no es distingeixen ni els quarks ni els gluons; som massa lluny.

—Quina frustració! Per una vegada que estic a tribuna, no podré veure l’espectacle dels quarks.

—No siguis tan negatiu —el va amonestar en Niko, que després va preguntar a l’altre—: Quins són els protons i quins els neutrons?

—Veus aquells vagons resplendents que estan tan junts? Els blancs són els

i els negres, els

La resplendor del nucli era tan forta que el noi va haver d’esperar uns segons fins que els ulls se li van adaptar a la claror. Llavors va ser capaç de veure el que li havia descrit l’electró. És més, podia intuir que hi havia algú dins dels vagons més llunyans.

En Niko es va tornar a posar les ulleres especials i va poder veure clarament el que hi passava.

—T’has posat el que em penso? —va preguntar espantat l’electró—. Són les ulleres del revisor de Pauli. Espero que t’hagi donat permís… Si no, tens un problema.

—Què hi veus? Què hi veus? —preguntava el seu company fent saltirons al seu costat.

—Això és tot un espectacle! En aquells vagons no hi ha dues partícules com aquí, sinó tres. I crec que estan fent una festa, perquè cada poc entren i pugen altres partícules molt més petites.

—És clar que són tres —va respondre l’electró—.

—I aquells més petits que hi entren i en surten constantment?

—Deuen ser els gluons —va respondre l’electró—. Jo mai no els he arribat a veure.

—va afegir el seu company—. Podries deixar-me les ulleres? Serà només un segon.

Quan en Niko es disposava a complaure el seu amic, va aparèixer al vagó el revisor de Pauli, vermell com un pebrot de tan emprenyat com estava. En veure que l’electró estava a punt de fer servir les seves ulleres, els ulls li van sortir de les òrbites. Les hi va arrencar de cop de les mans, va enxampar en Niko pel coll de la camisa i tots dos van desaparèixer deixant enrere una fogonada de llum.

Van reaparèixer de nou a l’entrada del parc. Una llarga fila d’electrons s’hi havia acumulat al llarg d’un altre tren, encara buit.

Al costat del revisor de Pauli s’esperava la Quiona amb els braços encreuats, el front arrufat i picant de manera insistent el peu contra terra.

—Es pot saber què hi tens en aquest coi de cap? T’he dit que seria només un moment. Som aquí per un afer molt seriós, no perquè t’escapis al primer parc d’atraccions que et passi pel davant.

En Niko va abaixar el cap tot penedit.

—No hauries de deixar les teves visites que campin per qualsevol banda, Quiona —li va recriminar el revisor—. Ja fa una bona estona que buscava les meves ulleres, sense elles no puc fer bé la meva feina. I mira la cua que s’ha format! Anirem amb retard la resta del dia per culpa vostra.

La Quiona i en Niko es van allunyar del tumult per un camí que indicava la sortida del parc, on es van trobar en una bifurcació. Un dels camins duia a la ciutat, i l’altre, tal com anunciava un rètol, al Zoo Quàntic.

En Niko es va aturar davant del rètol, i amb els ulls lluents d’emoció, va preguntar:

—Podríem…?

—Ni parlar-ne! —el va tallar la fada—. No tenim temps per a més visites.

Al costat d’aquest rètol hi havia una gran gàbia amb un altre que deia:

Però era buida.

—Quina decepció —va dir en Niko—. Són buides totes les gàbies?

—No deus esperar que el lleó hi estigui entaforat tot el dia…

—Com? Però està en llibertat?

—És un lleó de Schrödinger, només cal esperar que s’acompleixi la probabilitat que estigui a la gàbia —va respondre la fada—. Ara, sortim d’aquí!

De nou a la ciutat, la Quiona caminava cada vegada més ràpid.

—Ja hem perdut prou temps, segueix-me i deixa’t estar de preguntes.

—No he perdut tant de temps. He aconseguit una resposta atòmica. Veuràs, abans de sortir del meu món, la professora de física em va posar un enigma d’aquells que t’agraden tant.

Fent memòria, l’hi va recitar a la seva fada:

—Va fer una pausa dramàtica abans de concloure—: Ara sé que si faig un salt quàntic, puc plantar-me al pis de dalt les vegades que vulgui sense pujar cap vegada l’escala.

La Quiona es va posar les mans al cap mentre sospirava amb actitud teatral.

—Dubto molt que la teva professora, que és clàssica, estigués pensant en salts quàntics. Hi ha una solució més senzilla. Pots saber quin interruptor encén la bombeta si segueixes les meves instruccions: primer encens un interruptor i el deixes així uns quants minuts. Després l’apagues i encens el segon interruptor. Puges l’escala corrents. Si la llum està encesa sabràs que és el segon interruptor.

—Això ja ho havia pensat —va dir en Niko—, però i si està apagada?

—És obvi, no creus? Aleshores toques la bombeta. Si està calenta és perquè estava encesa, això significa que l’interruptor que l’encén és el primer. I si està freda, llavors és el tercer interruptor, el que mai no vas arribar a connectar.

—Vatua! Doncs no ho havia pensat. Ets brillant, Quiona!

En Niko seguia provant de fer-li compliments a la seva fada, que, aliena als seus afalacs, li va respondre:

—És un bon enigma, em cau bé la teva professora. Però ara hem de marxar. L’Eldwen ens espera a la taverna Braket. És aquí al costat, però no hem de perdre temps.

Dit i fet, van començar a caminar carrer avall, deixant enrere el petit mercat i la il·lusió d’en Niko per conèixer més curiositats de l’apassionant món quàntic.

De camí a la taverna Braket, van passar per davant de la Rellotgeria Relativa, que a diferència de l’anterior aventura d’en Niko, estava tancada i barrada.

—Què se n’ha fet, d’en Kronos? —va preguntar a la Quiona—. M’agradaria veure si hi és. Tinc una cosa important que preguntar-li sobre un objecte que em va regalar la darrera vegada —va dir en Niko mentre joguinejava amb el rellotge dins la butxaca.

—Tenim pressa. A més, en Kronos no hi és, n’estic segura.

—Llavors, saps on és?

—Preguntes i més preguntes! —va sospirar la Quiona—. Veig que no has canviat. Però no respondré a cap altra pregunta fins que hagis resolt el meu enigma:

Mentre en Niko rumiava, la fada va seguir caminant, ara més de pressa, fins a arribar a una petita plaça. Al centre hi havia una estàtua de bronze d’un home, i, a sota, una font amb brolladors orientats cap als quatre punts cardinals.

En apropar-se per veure el nom inscrit a la placa, va veure que era en Paul Dirac. En Niko recordava haver llegit sobre ell. Era un dels pares de la mecànica quàntica.

Estava a punt de preguntar a la Quiona sobre aquell personatge, però es va mossegar la llengua en recordar que no podia preguntar res fins que no solucionés el seu enigma. Per tant, va apuntar aquella pregunta en una llista mental de les mil i una coses que volia saber.

Amoïnat per l’actitud de la seva amiga, la va seguir fins a la banda oposada de la plaça, on hi havia la taverna Braket. A les portes, un rètol gegantí amb unes lletres lluminoses que canviaven de color anunciaven:

Era evident que el rètol feia temps que hi era penjat. La primera «i» del «Benvinguts» deixava anar petites espurnes de colors. Segons semblava s’havia desllorigat. I una de les quatre cordes que subjectaven aquell rètol estava esfilagarsada i a punt de trencar-se.

A en Niko el va sorprendre aquell rètol, però resignat a no fer preguntes va seguir la Quiona, que va empènyer unes portes com les dels saloons de l’Oest americà per entrar a la taverna.