LITTLE BOY

Abans de decidir quin nou camí agafar, els tres amics van inspeccionar curosament l’amulet. Aquell primer quadrant estava tallat en fusta i al centre hi havia imprès el dibuix d’un àtom, on es podien distingir clarament els electrons orbitant al voltant del nucli. Però l’única cosa que van poder treure en clar era que hi faltaven tres trossos: els corresponents a les sendes següents.

—Anem cap allà —els va animar la Quiona—. Us sembla que ens endinsem en el segon túnel?

Abans d’iniciar la nova aventura, els tres amics van veure que al rètol de l’entrada hi deia:

Tan bon punt van travessar el llindar d’aquell segon camí, el lúgubre túnel es va transformar en un curt caminoi que desembocava en un penya-segat rocallós.

A la llunyania, en una illa suspesa a l’aire es podia distingir una majestuosa construcció. Més que un castell semblava una fortalesa, ja que estava protegit per uns grans murs de pedra, flanquejat per quatre torres de vigilància. Entre l’illa i el penya-segat es repartien diferents trossos de terra, com si fossin graons flotants. També estranyament suspesos en l’aire.

—Aquell deu ser el castell de la Força Nuclear Forta —va dir la Quiona forçant la vista per veure millor la llunyania.

—I no hi ha camí que ens hi porti —va replicar l’Eldwen mentre s’acostava a la Quiona a la vora del penya-segat—. Temo que aquests trossos de terra intermedis no siguin prou propers entre si per arribar-hi saltant.

Un enorme precipici s’obria als seus peus, sense ponts ni camins alternatius.

En lloc de contemplar el precipici, en Niko es va dirigir cap a un hangar que havia vist a l’inici del seu camí per aquell curt serder. Era una construcció antiga d’uralita i tenia les portes obertes.

Un cop allà, es va sorprendre en veure que dins hi havia un vell avió amb dues hèlices a cada ala.

—Nois! —va bramar per cridar l’atenció dels seus amics—. Crec que ja sé com arribar al castell! Espero que sàpigues pilotar alguna cosa més que zepelins, Eldwen.

—Això si funciona… —va dir la Quiona en contemplar aquella antigalla dins de l’hangar.

En Niko va inspeccionar l’avió per fora. Al costat de la cabina, a les plaques metàl·liques que recobrien l’exterior, hi havia una inscripció:

Aquell nom li va resultar familiar, però no recordava de què.

L’Eldwen ja havia trobat la manera d’entrar-hi i estava potinejant els comandaments de control.

—Crec que sabré pilotar-lo —els va cridar des de dins.

Els seus amics van saltar a l’interior esperançats.

Els motors es van encendre a la primera i les hèlices van començar a girar amb gran estrèpit. L’avió va començar a moure’s al mateix temps que la ràdio d’aquella relíquia de l’aviació s’encenia amb una melodia tecno que va ressonar per tota la cabina.

Un cop van sortir a la pista, l’Eldwen va accelerar amb decisió i el vell avió es va enlairar.

Havien avançat molt poc quan una sacsejada gairebé va fer que en Niko i la Quiona caiguessin a terra.

L’avió s’havia quedat paralitzat.

—Estic forçant el motor a sac, però alguna cosa ens atura! —va anunciar l’elf molt preocupat.

—Mireu —va cridar la Quiona assenyalant per la finestra—. Des d’aquí baix ens han emmanillat.

En Niko es va acostar a la finestreta per veure com en un dels illots que sobrevolaven, unes petites partícules conformaven una mena de cordes que arribaven fins al fuselatge de l’avió i el retenien.

—Han de ser gluons —va confirmar la Quiona.

—Els que mantenen units els quarks als nuclis?

—Exacte; també són els portadors de la força nuclear forta. I crec que no els ha fet gens de gràcia que vulguem arribar al castell amb aquest avió.

—Nois! —va cridar l’Eldwen agafant fort els comandaments del pilot—. No sé quant aguantaran els motors, s’estan escalfant massa. Si no aconseguim alliberar-nos d’aquestes cordes, ens estavellarem.

—Tinc una idea una mica esbojarrada —va dir la Quiona a en Niko—. Obre la comporta de l’avió i subjecta’m fort. Intentaré tallar les cordes amb què ens han enxampat els gluons.

—N’estàs segura, Quiona? —va preguntar l’elf—. No s’anomena força nuclear forta perquè sí. Els gluons són tremendament enganxosos, és per això que retenen els quarks.

—Sí, però no podran amb una fada quàntica —va respondre ella desafiant.

Dit això, en Niko la va subjectar des de la porta oberta, apropant-la a les estranyes cordes elàstiques que els gluons havien enganxat a l’avió.

Després de diferents passades amb la vareta quàntica, la fada va aconseguir tallar els lligams.

—Atòmic, Quiona! —va exclamar en Niko mentre l’ajudava a entrar de nou dins l’avió.

La mateixa cançó tecno tornava a sonar a tot volum una vegada i una altra, com si també celebrés la victòria dels tres amics.

Malgrat tot, l’aparell va volar un trajecte ben curt abans que tornessin a quedar atrapats.

—Són ells una altra vegada! —va anunciar l’Eldwen amb ràbia.

En sobrevolar l’illot següent, els gluons havien tornat a l’atac.

La Quiona i en Niko acabaven de repetir amb èxit l’operació quan, de sobte, el to del cel, fins aleshores d’un bonic color blau, va canviar a un rogent amenaçador.

—I ara què passa? —va preguntar la Quiona.

—No ho sé, però no m’agrada —va respondre l’elf mentre mirava de pilotar l’avió sense aconseguir-ho.

La cançó que continuava sonant va arribar a la tornada.

—Us hi heu fixat? —va exclamar en Niko—. Aquesta cançó té el mateix nom que l’avió: Enola Gay. Ja ho recordo. Al meu món, aquest va ser el primer bombarder de la història encarregat de llançar la bomba atòmica. La que va explotar al Japó durant la Segona Guerra Mundial.

Remenant entre vells paquets que hi havia a la bodega, en Niko va trobar una bomba antiga.

—I aquesta d’aquí —va dir assenyalant l’artefacte que acabava de descobrir—, Little Boy, és la bomba més aterridora de la història.

Sobtadament, un estrèpit com si deu llamps haguessin esclatat alhora va ensordir els tres amics.

—Per tots els acceleradors! Temo que la bomba que devíem portar a l’avió s’ha desprès —va afegir l’Eldwen des de la cabina—. Mireu el cel, sembla que se’n prepara alguna de ben lletja.

—No hem llançat cap bomba —va aclarir la Quiona—, el que passa és que en lluitar contra els gluons estem creant sense voler una fissió nuclear. És a causa de l’anomenada força forta residual.

—Aquí m’he perdut —va interrompre en Niko.

—El que van descobrir al teu món cap a finals dels anys trenta és que els nuclis dels àtoms es poden dividir. I això genera molta energia, tanta que es pot construir una bomba capaç de destruir una ciutat sencera.

Les paraules de la Quiona van quedar interrompudes per una nova sacsejada. Estaven sobrevolant una altra de les illetes des d’on els gluons llançaven el seu atac.

—Què fem? —va preguntar l’Eldwen—. El cel ja està del tot vermell. Si continuem, veig a venir que començarà una reacció en cadena. Però som tan a prop del castell…

—No podem continuar o provocarem una hecatombe —va sentenciar en Niko—. Eldwen, pots aterrar en aquest illot?

—Ho puc provar, però els gluons… ens atacaran —va respondre l’elf.

—Cal intentar-ho. No podem arribar al castell a qualsevol preu, destruint tot el que hi ha a la ruta de la Força Nuclear Forta. Això no ens faria millors que els que han segrestat la Decoherència per devastar el món quàntic.

L’Eldwen va realitzar una maniobra magistral caient en picat sobre l’illot per després remuntar i dibuixar-hi suaus cercles a sobre. Quan va aconseguir aterrar el bombarder, els seus amics van aplaudir al pilot.

A fora, un grup de gluons enfadats els esperava a la improvisada pista d’aterratge.

La Quiona va ser la primera a apropar-s’hi en to de pau:

—Ho sentim molt, no preteníem causar aquest cacau.

—Una mica més i tots hauríem begut oli! —va replicar un dels vuit gluons que s’havien congregat al seu voltant—. Però us heu aturat just a temps. El que volem saber és precisament per què us heu aturat. Estàveu a punt d’arribar a la porta del castell, només havíeu d’avançar una mica més.

—Tu mateix ho has dit —va respondre en Niko—. Si haguéssim continuat, hauria estat massa tard, igual que si haguéssim detonat una destructiva bomba que hauria acabat amb tota la senda. Per descomptat que volem arribar al castell, però no a canvi d’anihilar tot això.

Els gluons van fer gestos afirmatius i es van agrupar per deliberar què fer amb aquells intrusos.

Mentrestant, el cel tornava a recobrar lentament el seu color blau.

—No sou els primers a recórrer aquesta senda, i altres han arribat al castell ignorant els efectes destructius de la fissió nuclear —va començar desconfiant el gluó que exercia de portaveu—. Però vosaltres heu triat el camí difícil, així doncs confiem que no fareu servir aquest coneixement per destruir. Per tant, us ajudarem a arribar fins a la nostra dama.

L’illot on havien realitzat l’aterratge d’emergència era a un gran salt de l’illa final, on hi havia el castell. Els tres amics van veure sortir per les seves portes un grup de gluons i quarks. Les partícules es van col·locar al límit del penya-segat de la seva illa, davant dels murs de la magnífica construcció.

—Pareu atenció —els va cridar el gluó que tenien més a prop—. Els quarks que hi ha a la porta del castell saltaran fins a arribar al nostre illot i us caçaran al vol un a un. Heu d’estar preparats.

Dos quarks es van agafar amb força a les cordes generades pels gluons, fent d’àncores, mentre el tercer saltava al buit en direcció a l’illot on els esperaven els nostres amics expectants. En Niko va pensar en els esbojarrats aventurers del seu món que practicaven salt de pont.

Quan el quark saltador va arribar a l’altura d’en Niko, es va subjectar a ell amb força. En aquest punt, la corda que l’unia als seus dos companys s’havia tensat del tot, de manera que tots dos van sortir disparats de tornada a la porta del castell.

Van repetir l’operació amb l’Eldwen i la Quiona, fins que tots tres es van trobar al davant de les portes de la gran edificació.

Ho havien aconseguit, eren al castell de la Força Nuclear Forta!

Després d’agrair i acomiadar-se dels aventurers quarks, van ser acompanyats pels gluons al llarg d’un passadís de sostres alts fins a arribar a una bella sala, ampla i enlluernadora.

El primer que van veure quan els ulls se’ls van acostumar a la claror va ser un estel en miniatura que creixia ràpidament.

I allà era ella d’esquena, serena, davant del brillant astre.

—Està acompanyant aquest estel en la seva mort —els va explicar en veu baixa el gluó—. Teniu sort, no passa gaire sovint, així doncs aprofiteu i gaudiu de l’espectacle. Durarà poc i de seguida estarà per vosaltres.

—Vaja, és trist… —va xiuxiuejar en Niko.

—Però presenciarem un espectacle fascinant —va dir la Quiona sorpresa—. Espero que aquí estiguem segurs,

L’estrella es feia cada vegada més gran mentre la dama, davant seu i sense immutar-se, en seguia atentament l’evolució.

—Quan envelleix —va explicar l’Eldwen—, l’estrella va esgotant el seu combustible, precisament per la fusió nuclear.

—Com ara la bomba que hem deixat enrere? —va preguntar en Niko.

—Semblant, però a l’inrevés —li va aclarir la fada—. El que ha passat quan érem a l’Enola Gay era resultat de la fissió nuclear. El que fèiem era separar els nuclis dels àtoms. L’Eldwen es refereix al procés contrari. A la fusió nuclear, els nuclis s’uneixen en lloc de separar-se. Però això passa en pocs llocs, com ara al centre dels estels, perquè es necessita moltíssima energia per unir dos nuclis.

La mida de l’estrella va anar creixent per a sorpresa i pànic dels espectadors fins a morir amb una gran explosió.

Els tres amics es van cobrir el rostre amb els braços, una mica espantats per l’esclat còsmic.

Una gran quantitat de pols i gas es va escampar per tot l’espai.

Astorats, van veure com les parets del castell seguien dempeus, i la bella dama no s’havia immutat.

Un cop acabat el ritual mortuori, la Força Nuclear Forta es va acostar serenament a rebre els seus convidats. Era molt més corpulenta que la germana que ja havien conegut, i de faccions més marcades, però això no la feia menys bonica. Els seus ulls no tenien pupil·les, eren de color negre en tota la seva extensió, però amb precioses brillantors. Quan va ser ben a prop, a en Niko li va semblar que guardava tota una galàxia als ulls.

—Benvinguts! Heu gaudit de l’espectacle?

—Sense cap mena de dubte ha estat atòmic! —va respondre en Niko fent una reverència, mentre apartava amb els braços el núvol de residus que havia deixat l’explosió.

—Ho sé, pot semblar molest, però aquestes restes són essencials per a la vida.

—li va explicar la Força Nuclear Forta en el seu greu to de veu—. Aquestes restes es tornen a unir més endavant i formen nous estels. En aquest procés de naixement i mort d’estels es creen molts materials i elements nous. El vostre sistema solar es va crear a partir de les restes de gas i pols que van quedar després d’una d’aquestes grans explosions. Si ho penseu bé, també tenim aquí el nostre origen. El cosmos està també dins de nosaltres. El ferro de la teva sang, el calci dels teus ossos, l’oxigen dels teus pulmons… Estem fets dels elements que creen les estrelles en morir. Som els hereus del llegat de 15.000 milions d’anys de l’univers!

—va dir, poètica, la Quiona.

—Em sembla injust llavors que la Força Nuclear Forta s’associï sempre a temes tan tenebrosos com ara bombes i altres destruccions —va protestar en Niko.

—No puc pas endur-me tot el mèrit —va afegir somrient la dama—. En el que acabeu de presenciar intervenen també les meves germanes, sobretot la meva bessona, la Força Nuclear Feble, a qui, si no estic mal informada, has de visitar just després de la nostra trobada.

—Així és!

—Pel que m’han comunicat els gluons, us heu guanyat la seva confiança en renunciar al camí fàcil.

—A què es refereix? —va preguntar en Niko.

En acabat, la dama va oferir a en Niko el segon tros de l’amulet. Era un quart de circumferència, metàl·lic i amb el gravat d’uns gluons enxampant tres quarks dins d’un protó. Quan el va ajuntar amb el penjoll que li havia donat la Força Electromagnètica, els dos trossos es van fondre amb un flaix de llum.

—Ara aneu, amics meus, us queda un llarg camí pel davant. Jo mateixa us portaré de tornada a l’inici de la Senda de les Quatre Forces.