LA GRAN RECEPCIÓ

La mare de l’Eldwen es va posar a recollir frenèticament el menjador mentre rondinava de com de desendreçada era la seva família. En Niko no va poder evitar somriure amb aquella escena que li resultava tan familiar. En això eren iguals les mares del món clàssic i del quàntic.

En Dlanod ja estava dret per donar la benvinguda al director del CIQ. Era tal com el recordava: un elf amb una barba mig canosa i ulleres que ressaltaven les arrugues dels seus ulls ametllats.

—Bona nit, Kahel.

—Vols prendre alguna cosa? —li va proposar la mare de l’Eldwen—. Just estàvem a punt de començar a sopar.

—Moltes gràcies —li va respondre el director mentre es treia el barret de copa—. La teva invitació és temptadora, recordo com de bé cuines, però en aquesta ocasió no m’hi puc quedar gaire estona.

—A què es deu la teva visita, vell amic? —li va preguntar en Dlanod—. Feia molt que no venies a casa.

—va dir tot assenyalant en Niko—. Però tens raó, buscaré un forat a la meva agenda per sopar amb els vells amics.

L’elf va xiuxiuejar al seu amic:

—El meu pare i ell van estudiar junts des que eren petits. Eren de la mateixa colla. Tots pensaven que el pare arribaria a ser director del CIQ, atès que era, amb diferència, el millor estudiant de tots, però mai no es va interessar per la política, i en Kahel va ser qui va ocupar el càrrec. El meu avi sempre recrimina al pare que no és prou ambiciós.

En Niko va pensar que, tot i que en Kahel no semblava mal paio, al cap i a la fi li havia permès quedar-se al món quàntic, hauria preferit que en Dlanod fos el director del CIQ.

—I aquí tenim el nostre protagonista del dia! —va dir en Kahel mentre s’apropava per saludar-lo—. Estimat Niko, no saps com m’alegra veure’t de nou. Sento presentar-me de cop i volta a casa vostra i endur-me el vostre hoste, però al CIQ hem preparat una gran recepció. Totes les personalitats ja hi són esperant-lo.

—Aprofitant que ets aquí —va afegir oportunament en Dlanod—, volia preguntar-te per aquelles partícules estranyes que van arribar al CIQ com a emissaris. Què són aquests fenòmens que es donen a les fronteres? M’agradaria poder parlar amb elles, o almenys llegir els informes sobre la investigació que s’està duent a terme.

—Oh, no cal que perdis el temps en una cosa així —va dir en Kahel visiblement incòmode—. Segons sembla no són res més que xerrameca. L’Anred ja se n’ha ocupat personalment. I ara hauríem de marxar, Niko; hi ha molta gent important que t’espera.

En acabat, va agafar en Niko del braç i el va estirar, invitant-lo a entrar a l’armari teleportador.

Afortunadament, l’Eldwen no estava disposat a deixar-lo tot sol, així doncs, tot i no haver rebut cap invitació, es va ficar també a l’armari.

En un quark i no res, tots tres es trobaven al CIQ.

Una ràfega interminable de flaixos els va enlluernar tan bon punt van obrir la porta de la màquina teleportadora. Una legió de fotògrafs i periodistes, afamats d’obtenir la primera fotografia de l’humà al costat del director del CIQ, s’amuntegaven rere el cordó de seguretat format per elfs. En Kahel, acostumat a posar per als mitjans de comunicació, es va situar al costat d’en Niko i li va encaixar la mà, just davant d’uns rètols amb el segell del CIQ.

En Niko va pensar que era com estar a la catifa vermella del lliurament dels Oscar.

Un elf amb vestit i corbata se’ls va atansar.

—Un plaer, Niko, sóc el responsable de comunicació del CIQ. Seguiu-me a la sala de premsa, us hi esperen.

Aclaparats per la situació, en Niko i l’Eldwen van obeir sense badar boca.

La sala de premsa era allargada i tenia un petit escenari al fons amb un faristol i tres grans micròfons. Al damunt, s’hi projectava un holograma en tres dimensions amb segell del CIQ.

L’encarregat de premsa va donar la benvinguda a tots els periodistes, que ja s’acomodaven a les cadires, i va presentar el director, que va pujar a l’escenari per començar el seu discurs.

—Gràcies a tots per haver vingut. El nostre amic humà ha tornat al món quàntic com a representant dels clàssics. Estem molt contents d’acollir-lo i de refermar la germanor amb ells.

Molts dels periodistes van aplaudir les paraules del director.

—Durant els propers dies recorrerem les diferents ciutats i centres d’investigació del nostre món. La gira finalitzarà amb un gran congrés per aprofundir en la nova col·laboració entre els humans i el nostre món.

En Niko no entenia a què dimonis es referia el director. Ningú li havia preguntat ni dit res sobre fer cap gira.

—Ara procedirem a respondre les vostres preguntes —va continuar el director dirigint-se a l’audiència plena de reporters.

Un dels asseguts a primera fila va preguntar:

—Disculpa, Niko, sense intenció d’ofendre, però, no és una mica estrany que els humans hagin triat un nen perquè els representi?

El director va esbossar un somriure nerviós i va clavar a en Niko uns copets de suficiència a l’esquena. Sense deixar-lo obrir la boca, en Kehel va respondre per ell:

—No us deixeu enganyar per la seva joventut. Al cap i a la fi, va ser ell qui va obrir el segell que mantenia tancats els portals entre els nostres mons. Una altra pregunta?

—Sí, senyor —va saltar una altra periodista—. Què hi ha dels temors que els humans utilitzin tot el coneixement que poden obtenir de nosaltres per crear armes que acabin destruint tot l’univers? El seu sotsdirector, l’Anred, sempre ha mostrat una gran preocupació respecte a això.

—Bé, bé, no dramatitzem. Justament per aquest motiu fem el congrés amb els nostres millors científics i assessors polítics. I, precisament, l’Anred és el responsable d’aquest comitè, si això la deixa més tranquil·la.

Allò no va tranquil·litzar en Niko precisament. L’Anred havia intentat carregar-se’l la darrera vegada que va estar al món quàntic.

—Em pensava que l’havien ficat a la presó —va xiuxiuejar en Niko a l’Eldwen.

—Té massa contactes —li va respondre el seu amic a l’orella—. Poques setmanes després que marxessis ja n’havia sortit, i al cap d’un mes ja tornava a ocupar el seu lloc. Ja saps allò que diuen: mala herba…

Una reportera asseguda a la darrera fila, amb un mocador que li cobria els cabells i unes grans ulleres de sol, va interrompre el discurs del director:

En Niko la va reconèixer de seguida. Sens dubte era la Nina Sharp, la mateixa reportera que l’havia entrevistat a la taverna Braket.

Automàticament, el responsable de premsa va fer un senyal als dos elfs encarregats de la seguretat, que la van enxampar pels dos braços i la van treure per la força de la sala.

El director es va posar pàl·lid durant uns segons, però va recuperar ràpidament l’autocontrol. Va tornar a mostrar un somriure ben ampli i simplement va ignorar la periodista. A continuació va declarar:

—Bé, fi de la roda de premsa. Jo he d’acompanyar el nostre visitant a la seva estança. No voldríem pas esgotar-lo en el seu primer dia, oi?

Una petita comitiva d’elfs uniformats van guiar en Niko i l’Eldwen per uns passadissos molt estrets. En Niko va aprofitar per dir al director:

—Senyor, respecte al que preguntava aquella periodista, si el món quàntic està en perill i els puc ajudar d’alguna manera…

—No hi ha res de què amoïnar-se, Niko. No facis cas d’aquests rumors. En el món quàntic només hi ha pau i tranquil·litat. Així doncs, t’agrairia que no n’esmentessis res a cap periodista; encara millor, a ningú.

Abans que en Niko pogués respondre, una figura coneguda va aparèixer per l’esquena del director.

—Anred, que bé que hagis arribat! —el va saludar en Kahel—. Et pots encarregar tu d’acompanyar-los a la seva estança? —I dirigint-se a continuació a en Niko i l’Eldwen, va afegir—: Ell és el responsable del tour que realitzaràs pel món quàntic. T’hi acompanyarà en tot moment.

En Niko no podia creure-ho, però abans que pogués protestar, el director ja havia marxat.

Amb un gest brusc, l’Anred els va indicar que el seguissin fins a una gran porta de fusta custodiada per dos guàrdies armats amb una gran llança cadascun.

—va dir mentre obria les portes i empenyia cap a dins els dos amics.

—Serà estúpid! —va cridar l’Eldwen, indignat.

—Doncs jo no penso quedar-me aquí —va sentenciar en Niko mentre obria la porta de nou.

Els dos guardes es van plantar davant seu i els van impedir el pas.

—va preguntar en Niko.

—Diguem-ne que som la teva guàrdia personal —va dir un dels guardes—. Tenim ordres de l’Anred d’acompanyar-te a qualsevol lloc on vagis. És per la teva seguretat, noi.

En tancar la porta una altra vegada, en Niko va sospirar:

—Estem engabiats, Eldwen.

L’espaiosa estança que era la seva cel·la tenia un gran llit antic, embolcallat amb una mosquitera, i una petita sala d’estar amb un sofà i una tauleta plena de fruita, pastes i sucs.

En Niko va picar amb els artells una de les parets i va dir a l’Eldwen:

—Potser podem tunelejar aquesta paret. Si no vaig desorientat, hem vingut per aquesta banda.

Però el seu amic només estava pendent del menjar que hi havia a la saleta.

—Almenys ets un presoner important. Això és una suite de luxe! No sabia que n’hi havia d’aquestes al CIQ. No tinc ni idea de com podrem escapar-nos d’aquí, però pensarem millor amb l’estómac ple.

En acabat, l’Eldwen es va llançar cap al menjar i en Niko el va imitar. Amb tant d’enrenou, no havia pres res des de la seva entrada al món quàntic.

Mentre endrapaven aquell banquet, les portes es van obrir de bat a bat.

Amb gran sorpresa, al llindar va aparèixer la figura del rellotger. Tal com en Niko el recordava, era un ancià molt alt en contrast amb els elfs guardians. La seva calba relluïa amb la intensa llum de l’habitació.

Mentre s’acaronava les llargues barbes acabades en punta sobre la bata blau marí, el rellotger els va dir:

—Vaja, vaja, lambrions. I jo que estava amoïnat per vosaltres!

—Kronos!

Els dos amics van deixar de menjar i es van llançar cap a la porta. Els guardes de seguretat estaven paralitzats com dues estàtues de cera.

—Si voleu sortir d’aquí, serà millor que aprofiteu ara —va dir en Kronos.

—Has aturat el temps? —va preguntar en Niko mentre tocava el nas d’un dels guardes amb el dit índex.

—No s’ha d’aturar el temps! Va contra les lleis naturals. Només l’he alentit prou perquè no ens puguin veure.

En el passadís, que abans els havia semblat desert, ara podien veure unes quantes partícules borroses que creuaven a tota màquina els corredors. Algunes fins i tot tunelejaven les parets.

—I totes aquestes partícules? —va preguntar en Niko a en Kronos—. Han vingut amb tu?

—Ja hi eren abans. No les havies vist perquè viuen en un instant de temps molt més petit del que els vostres ulls poden copsar. És com quan deixes de veure els radis de les rodes d’una bicicleta que va molt ràpid. La Irina m’ha dit on éreu exactament. Ara no hem de perdre el temps.

Mentre travessaven els passadissos del CIQ es van anar trobant cada vegada més funcionaris. Tots semblaven estàtues de cera, com els guardes de la porta.

En arribar a la porta, l’Eldwen va exclamar:

—Cap als armaris teleportadors! Anirem directament a casa del Mestre Zen-O a esperar que torni amb la Quiona.

En Kronos va negar amb el cap.