LA TAVERNA BRAKET

A la dreta del gran saló van veure l’hostaler rere una llarga barra de fusta. Estava d’esquena i netejava amb cura les ampolles de la prestatgeria, més per avorriment que perquè estiguessin brutes.

Les taules de la taverna, que eren rodones, estaven buides, excepte una al fons del local ocupada per quatre elfs. Tres d’ells bevien avorrits unes gerres blanques. El quart s’havia abandonat a un son profund i roncava de valent.

Al seu costat descansaven diversos instruments: un gran timbal, una trompeta que anava canviant de mida, alguna cosa semblant a un saxofon, però amb més clavilles de les que els deu dits podien cobrir, i uns platerets diminuts. Els elfs portaven uniforme; a en Niko li van recordar la banda de músics del poble del seu avi.

La Quiona va anar a saludar l’hostaler, i en veure en Niko palplantat a la porta observant els quatre músics, el va cridar:

—Vine cap aquí! Et puc veure a la cara les preguntes que no fas, i això és igual de molest. —Mentre s’acomodava en un tamboret davant de la barra, li va explicar—: Aquells elfs d’allà són part de la comitiva de benvinguda.

—Benvinguda? Per a qui?

—Doncs per a qui hauria de ser? Per als humans! —va cridar una veu familiar darrere seu.

En Niko es va tombar per rebre amb alegria el nouvingut.

—Eldwen! —va exclamar mentre corria per fer una forta abraçada al seu amic, que va somriure complagut.

—Vaja, no m’esperava aquest entusiasme després de tant de temps…

Al seu costat, en Niko va reconèixer de seguida l’elfa que l’acompanyava i que el va saludar:

—M’alegro de tornar-te a veure.

—Jo també, Irina. —I va picar l’ullet a l’Eldwen, que va fer el badoc no sense abans enrojolar-se.

—Tots aquí pensàvem que un cop oberts els portals que permetien als humans entrar al món quàntic, tindríem visites. Però no ha estat pas així —va acabar d’explicar l’Eldwen arronsant les espatlles mentre s’asseien a la barra, al costat de la Quiona.

L’hostaler es va acostar per atendre’ls, i en Niko va voler aprofitar per tafanejar una mica més. No tenia ni idea de què se servia en una taverna quàntica, així doncs li va preguntar:

—Que puc veure la carta?

El cambrer li va allargar un llibret de cinc pàgines amb una llarga oferta de productes.

En Niko coneixia poques de les begudes que s’hi oferien, però li va cridar l’atenció que tinguessin la seva beguda preferida.

—Un batut de xocolata, sisplau —va demanar sense pensar-s’ho dues vegades.

Per a sorpresa d’en Niko, el taverner el va mirar atònit, sense saber com reaccionar. Després d’uns segons incòmodes, va respondre en un to dubitatiu:

—Ho intentaré.

La Quiona gaudia de valent en veure la cara de desconcert d’en Niko. L’Eldwen va mirar de rescatar-lo.

—A la taverna Braket no estan acostumats que ningú demani res concret…

No et sentis decebut si no aconsegueixes el que vols, amic, perquè segons la mecànica quàntica qualsevol possibilitat podria acomplir-se. Pot ser que et serveixin el teu batut, un suc de taronja o un te radioactiu. En realitat, de les trenta-cinc begudes que hi ha a la carta, te’n pot tocar qualsevol.

En Niko no va quedar gaire convençut amb aquella explicació.

Quan el taverner li va plantar al davant un gran got amb un líquid blau que fumejava, en Niko no sabia si allò es devia a les coses rares típiques del món quàntic, o bé si el paio li estava prenent el pèl.

La fada, al seu costat, va petar-se de riure.

—No hauries de riure així, Quiona. Al cap i a la fi, en Niko és un humà i no coneix tots els detalls del nostre món —la va renyar la Irina.

—va exclamar l’hostaler—. A la meva taverna? Per tots els claudàtors, me n’hauria d’haver adonat… Ja deia jo que el vostre amic era una mica raret! Però és que després de tant de temps esperant-lo, ja havia perdut tota esperança.

El taverner va treure un pal, que es va allargar per si mateix fins a arribar als quatre elfs que prenien les seves begudes aliens als visitants de la barra. Amb el pal va clavar un petit calbot al que dormia.

—Nois, espavileu! Tal com vam assajar, endavant amb el concert de benvinguda. Que comenci l’espectacle!

Tots quatre es van aixecar d’una revolada, van agafar els seus instruments i van començar a tocar amb un entusiasme contagiós.

Potser pel volum d’aquella música tan estrident, la taverna va començar a omplir-se de curiosos.

Elfs i fades una mica més jovenetes que la Quiona —encara no tenien ales—, però també molt guapes, van començar a envoltar en Niko. Tots volien encaixar amb ell per donar-li la benvinguda al món quàntic, entusiasmats amb l’arribada d’aquell humà.

Tots tret de la Quiona, que seguia asseguda amb cara de pomes agres. Finalment, va retreure:

—Irina, podries haver estat una mica més discreta. Sabia que tard o d’hora s’assabentarien que en Niko era aquí…, però esperava que hagués estat més tard que d’hora.

L’expectació a la taverna Braket anava creixent. No deixava d’omplir-se de tafaners. Tots volien conèixer l’humà i donar-li la benvinguda. Fins i tot va arribar la televisió per retransmetre-ho al telenotícies.

La reportera, que tenia els cabells estarrufats de color verd, es va obrir pas entre la comitiva de benvinguda fins a arribar, amb el càmera, on era en Niko.

—Humà, som del canal Quantum TV. Voldríem fer-te una entrevista per retransmetre-la a tot el món quàntic.

Una mica cohibit, en Niko va fer que sí amb el cap i es va posar al davant de la càmera. La intrèpida reportera va comença a retransmetre:

—En directe amb tots vostès, Nina Sharp des de Quantum TV per fer-los arribar les últimes notícies: finalment un humà ha entrat al món quàntic!

Abans que pogués acabar la seva frase, la reportera va tornar a preguntar:

—Però vostè va entrar fa una mica més d’un any al nostre món, no és cert?

—Sí, aleshores vaig creuar la porta dels tres panys.

—Però si tots els portals van quedar oberts, com ja vam informar al nostre programa especial a tots els teleespectadors, per què ningú més del seu món ha vingut a veure’ns? Per què ni tan sols vostè ha tornat fins ara? —Mirant a càmera, la reportera va aprofitar per fer una falca de publicitat—. Aquells que no hagin vist el programa especial, poden recuperar-lo a la nostra pàgina quantumworldtv.qua.

Tot seguit, va atansar el micro a en Niko esperant una resposta.

—Així doncs, no va venir perquè estava vostè en una pizzeria —va respondre incisiva la reportera.

—No, jo no he dit això!

En Niko va poder advertir que la Quiona, asseguda a la barra, esbufegava tota indignada.

—Bé, anem per temes més importants —va prosseguir l’entrevistadora allunyant-li el micròfon—. La seva presència aquí, atès que alguns l’assenyalen com

té alguna cosa a veure amb els estranys successos que estan passant a les fronteres del nostre món?

De nou, la reportera es va encarar a la càmera i va tornar a fer una falca publicitària.

—Recordin que poden recuperar el programa sobre el tema al nostre especial Conspiració o cortina de fum? Mentre el CIQ segueix negant qualsevol anormalitat, des dels confins del nostre món continuen arribant senyals d’alarma. Tindrà l’humà la resposta a aquests misteriosos esdeveniments?

En Niko mirava la reportera sense entendre absolutament res. Per sort, les preguntes van ser interrompudes per un altre canal de televisió que va irrompre en aquell particular escenari.

La periodista elfa acabada d’arribar, que duia un elegant vestit de seda rosa i un monyo ben pentinat, es va abraonar damunt d’en Niko sense contemplacions.

—Així que aquí el tenim… Per fi! —Amb una petita empenta va apartar l’altra reportera i li va prendre el lloc—. No t’amoïnis, Nina, ja cobreixo jo la notícia. Els nostres espectadors busquen coses més interessants que les teves teories conspiradores.

Va allargar el micròfon a en Niko, deixant al descobert uns dits molt llargs amb les ungles perfectes de porcellana. Un fort perfum gairebé el va anestesiar en apropar-se a ell.

—Aquí Melinda Strange per al vostre programa preferit: Quantic Love. Avui farem en exclusiva l’entrevista que tothom esperava!

Els elfs d’ambdós sexes i les fades de la taverna s’hi van acostar plens d’emoció per gaudir de l’espectacle en directe.

Tothom va cridar un «sí» unànime enmig de fervorosos aplaudiments.

—Quin és el teu color preferit? I el teu número de la sort?

—M’agrada el blanc, perquè a dins hi té tots els colors. I el meu número predilecte és el 10.

«Tant de bo fos la nota dels meus exàmens», va pensar el noi.

—Diuen que ets «l’Elegit» —va dir la Melinda mentre somreia trapella—. A més de ser un noi tan ben plantat, això deu donar-te força popularitat entre les noies. N’hi ha alguna en especial que t’espera al món clàssic?

Les fades s’havien sumit en un silenci sepulcral, totes a l’espera de la resposta d’en Niko, que estava vermell fins a les orelles enmig de la rotllana d’espectadores i espectadors.

—No, no! Ningú.

—Llavors, alguna pretendenta aquí, al món quàntic?

En Niko només va gosar fer un signe negatiu amb el cap, però la reportera xafardera no semblava disposada a deixar escapar la seva presa.

—Si no és així, estic segura que entre el públic tenim una colla d’admiradores disposades a cobrir aquesta plaça. De moment, veig aquí moltes fans que esperen que acabem perquè el nostre heroi els signi un autògraf.

Fins aleshores, en Niko no havia vist ningú que li demanés un autògraf, però tan bon punt van sentir la periodista, la multitud de fades i elfes van començar a treure bolígrafs i retoladors per ser les primeres a obtenir el record del seu ídol.

—S’ha acabat l’espectacle!

La Quiona, que s’havia obert pas entre les hordes de fans, es va interposar entre l’entrevistadora i en Niko.

—Hem de marxar, no hi ha temps per a més entrevistes del cor.

—Vaja, vaja… —La reportera no estava disposada a tancar tan ràpidament el seu programa—. Aquí tenim la famosa fada Quiona, tan intel·ligent com rondinaire, pel que veig. Hauries de saber que el mal geni no t’afavoreix. Noies, us sembla que li faci algunes preguntes sobre el nostre heroi?

—Sííííííííííí —va cridar la multitud.

—Eres tu l’encarregada de guiar el nostre ídol pel món quàntic? Et vas presentar voluntària per a la feina? Segur que vas pensar que era una ocasió perfecta per flirtejar amb ell. Ja has aconseguit conquistar-lo amb les teves arts?

La Quiona es va limitar a llançar-li una mirada fulminant. Sense dignar-se a respondre, va estirar el braç d’en Niko fins a treure’l de la taverna, deixant enrere un grup de desil·lusionades fans.

L’Eldwen els esperava a fora amb un somriure d’orella a orella. S’ho havia passat d’allò més bé amb l’espectacle. Al seu costat, una capcota Irina va xiuxiuejar una disculpa:

—Ho sento molt, Niko… Quiona, temo que he parlat més del compte davant de l’hostaler quan ha descobert que eres humà.

—No estem d’humor per a les entrevistes llardoses de la Melinda i el seu frívol Quantic Love —va remugar la fada amb indignació—. Pel Big Crunch! Si fins i tot el nom del programa és un error! Hauria de ser Quantum Love.

—Doncs a mi Quantic Love em mola —se li va ocórrer dir a en Niko.

Allò li va costar una altra mirada fulminant de la seva fada. De nou, l’Eldwen va venir al seu rescat.

—El Mestre Zen-O ens ha demanat que anem tan ràpid com puguem a casa seva. Allà t’explicarà per què hem vingut a buscar-te. Podem fer servir el teleportador públic que hi ha a la plaça.

Els quatre amics es van entaforar a l’armari, molt a disgust d’en Niko, a qui no venia gens de gust tornar a telemarejar-se.

L’Eldwen hi va introduir unes quantes monedes i va manipular els botons per dur-los al seu destí. En un quark i no res, els nostres protagonistes eren al menjador del Mestre Zen-O.