QUATRE LITRES

En aparèixer una altra vegada a l’inici de les sendes, els tres amics van esbufegar. Malgrat que cada vegada eren més a prop d’acabar el recorregut, no van celebrar el darrer èxit amb tant entusiasme com els primers. Potser perquè ja no estaven per a festes o perquè el cansament començava a fer-los efecte.

En Niko es va posar el penjoll sota la samarreta. Només faltava una quarta part del medalló perquè fos complet.

—Si superem la darrera de les Quatre Sendes —va dir la fada trencant aquell silenci tan gèlid—, podrem arribar a la Decoherència.

va pensar en Niko, que de seguida va apartar aquest pensament per endinsar-se amb els seus amics en el darrer túnel.

Després de caminar tan sols un centenar de passes en la foscor, va aparèixer davant seu una frondosa senda vorejada per uns arbres tan alts i robustos que semblaven colossals murs de fusta.

El camí acabava sobtadament davant d’una gran muntanya. Allà unes portes rocalloses eren custodiades per les descomunals estàtues de dos guardians adormits.

En Niko i la Quiona van inspeccionar les portes excavades a la pedra a la recerca d’algun mecanisme que permetés obrir-les.

—Hi ha algunes runes gravades a la roca —va dir la fada mentre mirava de ben a prop la porta—. Si aconseguim desxifrar-les, potser ens proporcionaran alguna pista per entrar-hi. Sospito que el castell és al darrere d’aquesta muntanya.

Mentrestant, l’Eldwen es va atansar distret a una de les estàtues per admirar els perfectes detalls amb què estava esculpida. Per comprovar-ne la solidesa, va picar amb els artells els dits dels peus nusos d’un dels guardians de pedra.

L’elf va fer un bot cap enrere quan l’estàtua va obrir un ull i va apartar molesta el peu, recriminant-li amb una profunda veu ronca:

La Quiona i en Niko van enganxar l’esquena contra les portes.

L’altre guardià de pedra va fer uns estiraments tot badallant, i en moure el peu gairebé va esclafar l’Eldwen.

—Perdona —es va disculpar mentre s’ajupia per preguntar—, què hi feu a les portes del castell de la nostra dama?

—Necessitem arribar fins a ella. Seríeu tan amables d’obrir les portes perquè hi puguem passar? —va preguntar la Quiona amb una veu angelical.

—Obrir les portes és ben senzill —va respondre divertida l’estàtua de pedra—. L’única cosa que us cal és posar una gerra amb quatre litres d’aigua damunt d’aquesta bàscula.

Mentre parlava, l’altre gegant va anar a buscar una balança, també de pedra, i la va deixar davant dels visitants.

En acabat, va oferir a l’Eldwen dues gerres buides: una de cinc litres i una altra de tres. Tot seguit, el seu colossal company va colpejar la paret amb el dit índex i es va obrir una petita esquerda per on va començar a brollar un filet d’aigua.

—Aquí tenim un altre enigma —va dir en Niko als seus amics—. Quiona, aquesta és la teva especialitat. Digues que saps com solucionar-lo.

La fada li va arrencar les gerres de les mans a l’elf i, amb expressió seriosa, es va perdre en les seves càbales.

—Crec que tinc la resposta —va dir l’Eldwen tímidament—. És un joc matemàtic. Segueix les meves instruccions, Quiona:

La fada va seguir les instruccions del seu amic, que va prosseguir amb l’explicació:

—Això em deixa amb un litre a la primera gerra! —va exclamar excitada la fada, que ja havia entès com acabar.

—I ja només cal que omplim de nou la gerra de tres litres sencera i l’aboquem a la de cinc, que ja en té un —va completar en Niko fent salts d’alegria—.

Emocionada, la Quiona va dipositar el recipient a la balança. Tal com havien promès els guardians de pedra, el mecanisme de les portes es va activar.

Havien superat l’última prova!

—Això ha estat molt més senzill del que m’imaginava —va exclamar en Niko mentre abraçava els seus amics.

Interrompent la celebració, el guardià de pedra els va advertir:

—El camí que us queda és llarg. Només heu obert les portes, el que us espera al darrere és molt més perillós. Abans d’arribar al castell de la Força Gravitatòria us haureu d’enfrontar a perills que ni us imagineu. Us desitjo sort, amics!

Tot seguit, les dues estàtues van tornar a les posicions originals i van tancar els ulls, sumint-se de nou en un son profund.

—Sense por! —va animar l’Eldwen als seus amics—. Hem aconseguit arribar fins aquí; així doncs, no m’imagino cap prova, per perillosa que sigui, que ens pugui frenar.

I tots tres van travessar les portes de pedra.

Al darrere, un pont de fusta s’estenia fins a arribar als porticons d’una fortalesa massissa. Als dos costats del pont hi havia un penya-segat del qual no es veia el fons.

En Niko va llançar una pedreta i va parar atenció per sentir com tocava a terra. Però no van sentir res, cosa que el va fer pensar en l’altura que haurien de salvar.

—Serà millor que no us apropeu a les vores —va suggerir als seus dos amics amb una creixent sensació de vertigen.

En veure les seves cares paralitzades pel terror, va dirigir la mirada cap a la mateixa direcció i va descobrir el motiu pel qual estaven més blancs que la cera…

Pel pont s’aproximaven

Espectres Negres.

Hi havia una raó especial perquè aquells éssers causessin tant de pànic als seus amics. Els espectres estaven formats per essències de forats negres i eren, en paraules de l’Eldwen, els pitjors vampirs de l’univers perquè absorbien completament les seves víctimes fins a fer-les desaparèixer.

En Niko ja s’havia enfrontat a un d’ells en la seva primera aventura en el món quàntic. Contra tot pronòstic, havia aconseguit sobreviure tunelejant-lo.

Però allà no hi havia només un Espectre Negre, sinó nou. S’apropaven en formació, tres files de tres espectres cadascuna, que ocupaven totalment el pont perquè ningú el pogués creuar.

I se’ls aproximaven lentament.

En Niko va sacsejar per les espatlles a la seva fada, que seguia paralitzada, per fer-la reaccionar.

—Quiona, necessito que teleportis l’Eldwen fins al final del pont.

—Però… —va dir ella encara balbucejant—. I tu? No us puc teleportar a tots dos!

—Jo els tunelejaré. Ja ho vaig fer l’any passat. És l’única manera que hi puguem passar tots tres.

—Niko, l’any passat et vas enfrontar a un de sol; aquí hauries de passar per tres barreres d’Espectres Negres seguits. És un suïcidi!

—I jo que em pensava que eres la que més fe tenia en el fet que jo fos l’Elegit… —va dir amb un mig somriure—. No hi ha temps per discutir, sisplau, fes-me cas.

Davant de la tossuderia del seu amic, la Quiona va agafar l’Eldwen, que també seguia paralitzat per la por, i va desplegar les precioses ales.

Preparat per al xoc, en Niko va respirar profundament i va arrencar a córrer cap als espectres. Va sentir dolor en tot el cos quan va travessar la primera filera d’Espectres Negres, però va aconseguir tunelejar-los.

Sense temps per pensar, va tornar a respirar i es va endinsar de ple a la segona filera. En aquesta ocasió, va sentir que el dolor era tan intens com si fos arrossegat per mil cavalls, cadascun en una direcció diferent.

D’aquesta manera va aconseguir, amb prou feines, travessar conscient la segona filera. Encara no havia recuperat l’alè, quan els darrers espectres se li van abraonar afamats.

En Niko va sentir com el cos se li esquinçava. Un núvol gris li va cobrir la ment, incapaç de suportar tant de dolor. Mentre es deixava caure a l’abisme de la inconsciència va sentir llunyana la veu de la Quiona que el cridava perquè tornés. Però no tenia forces per continuar.

Estava a punt de quedar atrapat per sempre dins de l’Espectre Negre quan va sentir unes mans fermes que l’empenyien, mentre una veu coneguda li deia:

—Endavant, Niko, una empenta més i hauràs travessat el darrer espectre…

Era la reconfortant veu del Mestre Zen-O. Fent un extraordinari esforç, gràcies a l’impuls del Mestre, en Niko va aconseguir sortir de l’obscuritat.

Havia aconseguit tunelejar-los tots!

Ja a l’altra banda del pont, la Quiona i l’Eldwen van agafar el noi, un per cada costat, per impedir que caigués de genolls a terra. Estava extenuat i tenia ferides als braços i a les cames.

Quan la fada va passar suaument la vareta pel seu cos malferit, en Niko va sentir una escalfor reconfortant mentre les nafres cicatritzaven.

—On és? —va preguntar desorientat buscant al seu voltant.

—Qui? —va preguntar l’Eldwen, amoïnat.

—El Mestre Zen-O. Ell m’ha ajudat a sortir del darrer espectre quan ja no tenia més forces.

—Niko, deu haver estat un deliri. El Mestre no és aquí.

—Llestos —els va interrompre la Quiona—. Les ferides haurien de fer-te molt menys mal ara. Espero que puguem continuar.

Els tres amics van obrir les portes de fusta de la robusta fortalesa.

A l’altra banda només hi havia foscor. En Niko va observar reticent el llindar. No volia caure de cap en un altre parany.

Aviat es van adonar que sota els seus peus ja no hi havia sòl. Després de perdre l’equilibri, van caure per un forat.

Els tres amics lliscaven a una velocitat de vertigen per un tobogan interminable amb girs bruscos i revolts tancats.

En Niko sentia darrere seu l’Eldwen i la Quiona, que feien un soroll sord en avançar pel túnel, i just quan es preguntava què passaria quan el descens s’acabés, el túnel va agafar una inclinació lleument més horitzontal, amb la qual cosa la velocitat va disminuir.

Un indici de claror al final del tobogan els va preparar per a l’arribada imminent.