El neguit gairebé no havia deixat dormir en Rafel. És per això que matinà, cosa poc habitual en ell, i ja estava llest quan, ben d’hora, el recollí el comissari Dumitrescu a la recepció de l’hotel.

En Romulus saludà el detectiu i ràpidament li preguntà:

—¿La noia de recepció és qui va rebre la darrera carta que t’enviaren?

—Suposo que sí, per? —respongué el detectiu.

—Vine —ordenà en Romulus, mentre treia de la butxaca una fotografia del difunt Adrian Barbulescu.

El comissari s’adreçà a la jove de la recepció de l’hotel, tot mostrant-li la fotografia:

—Disculpi, senyoreta, sóc comissari de policia. ¿Podria vostè identificar l’home de la fotografia?

La jove mirà una mica atemorida la foto que el comissari li ensenyava i, finalment, respongué dubitativa:

—Em sembla que no. No el conec. Tot i això, veig molta gent aquí, no podria assegurar-li no haver-lo vist.

—Pensi en un sobre que li van portar adreçat a míster Rovira. Li ve a la memòria?

—Ara que ho diu, sí. Gairebé no el vaig veure, però em sembla que podria ser perfectament aquest home… Bé, de fet em sembla gairebé del cert que sí que ho era, però duia un barret rus, això sí.

—Moltes gràcies, senyoreta.

En Romulus Dumitrescu certificava així el fet que qui havia deixat la nota convocant en Rafel al parc Herastrau era la mateixa persona que li havia disparat en aquell indret. Probablement també era qui havia deixat la bala amenaçadora i, sabien del cert, que era qui havia disparat contra Florian Grigore i Ilie Stroia. Segurament no hi havia cap més còmplice; el que els faltava, doncs, era trobar qui havia pagat i ordenat a l’assassí a sou Barbulescu realitzar tots aquells actes.

Amb aquesta nova informació, el detectiu i el comissari enfilaren de nou el camí cap a l’edifici del Consell Nacional, per a l’Estudi dels Arxius de la Securitate. Aquest cop, no havien concertat cap cita prèvia, però el comissari Dumitrescu es mostrà, així que arribaren a l’edifici, disposat a exercir tota la seva autoritat per tal que ell i el seu acompanyant poguessin accedir als fons documentals i comprovar si contenien algun document que fes referència a Ioan Grigore.

El fre inicial a les seves intencions que havia suposat l’actitud d’una buròcrata secretària quedà dissipat quan el comissari aconseguí fer baixar del seu despatx el responsable de l’arxiu.

—Bon dia, senyor comissari, ¿una altra vegada vostès per aquí?

—Bon dia, senyor. Desitjaríem fer una nova consulta relacionada amb la nostra investigació, però aquesta diligent senyoreta no ho acaba d’entendre —digué el comissari, assenyalant la secretària que tossudament els impedia l’accés.

—No s’enfadi amb ella, senyor comissari. Només fa la seva feina. Si em segueixen els facilitaré la documentació que necessitin.

—Multumesc —contestà en Romulus, al temps que dirigia una mirada i un somriure desafiants a la pobra secretària que havia tornat a adreçar la seva vista a la pantalla d’ordinador que tenia al davant.

El comissari i el detectiu seguiren les passes del responsable de l’arxiu que els conduí a la mateixa sala de consulta on havien repassat els informes realitzats per Grigore i Stroia. L’arxiver els preguntà:

—¿Desitgen consultar la mateixa documentació que el darrer cop?

—No, senyor. Busquem tots els informes que tingueu en relació amb un tal Ioan Grigore.

El comissari donà al responsable de l’arxiu totes les dades personals sobre l’empresari, i aquest les passà als arxivers encarregats de fer la recerca documental. Tot seguit, el diligent funcionari de l’arxiu els digué:

—La recerca trigarà una estona. ¿Volen un cafè mentre esperen?

—Ben carregats, gràcies —respongué el comissari, que ja havia après els gustos cafeters d’en Rafel.

Vint minuts després, mentre en Romulus i en Rafel degustaven un cigarret, un dels arxivers arribà amb una carpeta.

—Això és tot el que tenim.

La carpeta contenia un únic informe aproximadament d’una desena de fulls. El detectiu, i sobretot el comissari, que al cap i a la fi era qui entenia el romanès, s’hi llençaren a sobre sense escoltar el que els deia l’arxiver, a propòsit de la cura amb la qual havien de tractar aquells documents.

Només fer un cop d’ull ràpid a l’informe el comissari exclamà:

—Hòstia!

—Què passa? —preguntà el detectiu.

—Mira qui el signa.

En Rafel donà un cop d’ull a la darrera pàgina de la instrucció. No contenia cap nom, però sí que identificava amb un codi l’agent encarregat de la seva redacció. Era el DSI4367. Al detectiu no li costà gaire recordar que aquell era el codi que identificava l’Ilie Stroia com a agent de la Securitate. El comissari no havia ni començat a llegir, i la cosa ja prometia. Era evident que aquell document establia alguna relació entre en Ioan Grigore i l’Ilie Stroia. Faltava que en Romulus el llegís per acabar de saber quina era.

El comissari no podia reprimir les seves expressions a mesura que anava llegit l’informe i el neguit del detectiu era creixent.

—Què diu, què diu? —preguntava insistentment en Rafel.

—En Ioan Grigore va estar tres anys empresonat com a conseqüència d’aquesta instrucció. El 1983 va ser acusat de corrupció i tracte de favor quan era cap d’una empresa alimentària estatal. El condemnaren a tres anys. Deixa’m acabar de llegir, i t’ho tradueixo tot.

La inquietud del detectiu era cada cop més insistent. Li semblava evident que aquell document explicava, de forma clara, el perquè en Ioan Grigore hauria pogut ordenar la mort de l’Ilie Stroia. Al cap i a la fi, aquest era l’agent que havia materialitzat el seu empresonament amb un informe inculpatori. Pesava, però, encara en l’interrogant de per què també havia estat assassinat l’altre agent, en Florian Grigore, que a més era germà d’en Ioan. La resposta no trigà gaire a arribar.

—¿DSI2746 no era el codi d’agent de la Securitate d’en Florian Grigore? —preguntà el comissari.

—Sí, ho recordo perfectament —respongué en Rafel. Per què?

—Em sembla que acabem de trobar el que buscàvem. Segons aquest informe l’agent DSI2746 va denunciar en Ioan Grigore per corrupció, i el seu testimoni va ser clau per al seu empresonament. El Florian Grigore va denunciar el seu germà per apropiar-se dels diners de l’empresa estatal que gestionava. I va aportar un testimoni concloent per condemnar-lo.

—Tela! I tant si és això, el que buscàvem! Aquest és el mòbil que justificaria els crims.

Amb cara de satisfacció per haver trobat el que cercaven, el comissari traduí l’informe complet al detectiu. En essència explicava com en Ioan Grigore s’apropiava de fons de l’empresa que dirigia. El testimoni del seu germà havia estat clau per destapar l’afer, i constituïa la principal prova de càrrec contra l’acusat. De res li serví a en Ioan ser fill d’un il·lustre comunista company de Gheorghiu-Dej. I no li serví, perquè precisament un altre fill d’aquell il·lustre comunista, en Florian, havia estat qui l’havia denunciat. L’agent Ilie Stroia signava l’informe que li valgué a en Ioan tres anys de presó. De ben segur que en Florian havia ajudat el seu company en la instrucció, però no podia pas signar-lo, perquè era un testimoni clau d’aquella investigació.

L’eufòria inicial per la troballa deixà pas a una reflexió en veu alta del comissari sobre les peculiars circumstàncies que havia viscut el seu país.

—És una troballa una mica amarga. Sobta que existeixi un país on la gent enviï a la presó els seus germans. Per molt que sigui per convicció política…

—És el contrari del que deia l’Albert Camus quan explicava que ell, entre la justícia i sa mare, sempre es quedaria amb sa mare.

—¿És que existeix algú que es quedaria amb la justícia? —preguntà sarcàstic el comissari.

—Potser en Florian Grigore, qui sap… El que queda clar és que el paio era un comunista de pedra picada. No va dubtar ni a l’hora de fer empresonar el seu germà… Ara, vés a saber tu, si no hi havia algun mal rotllo familiar pel mig.

—Si no ens ho explica en Ioan Grigore no ho sabrem mai. De totes formes, l’haurem de fer parlar, podem detenir-lo però tampoc no tenim proves concloents en contra seva. Un mòbil i un telèfon a la cartera de l’assassí material, sí. Però res categòric si el jutge fila prim —digué el comissari.

—Almenys nosaltres tenim la convicció que ja hem trobat al responsable dels assassinats. Llàstima que sigui qui m’havia de pagar el sou —es lamentà en Rafel de forma irònica.

—No pateixis que la teva feina tindrà recompensa. Apa, fotem el camp d’aquest arxiu i anem a enxampar aquest penques.