La policia científica i els de balística feien ràpid la seva feina. És el que va pensar el sergent Palau quan va rebre, abans d’anar a dinar, l’informe complet sobre el cadàver d’en Florian Grigore. Malgrat les curioses dades de l’informe, el sergent sabia que els Mossos d’Esquadra no pararien gaire atenció al cas. Els cadàvers d’immigrants no acostumaven a importar gaire. Només si es descobrís que darrere hi havia implicada la màfia romanesa, com insinuava la premsa, els Mossos podrien considerar-lo un cas prioritari. Tot i la política de la casa, en Joan Palau estava disposat a fer el possible per resoldre el cas, almenys ajudant el seu amic, el detectiu Rovira. Vet aquí perquè, tot just acabat de dinar, el va citar a comissaria per compartir-hi les sucoses novetats que aportaven els informes.

En Rafel va rebre la trucada del sergent mentre estava immers en la lectura de pàgines web sobre la història de Romania, i com més llegia més imaginava com devia ser aquell fred desembre de 1989 a Bucarest, quan una revolta popular va acabar amb el poder que durant dècades havien exercit amb mà de ferro els Ceaucescu. La veu del mosso Joan Palau li va treure del cap els seus pensaments sobre el tràgic destí del matrimoni més poderós de Romania i el va portar a assumptes un xic més actuals. El mosso el citava immediatament a comissaria per fer-li saber el contingut dels informes de balística i de la policia judicial sobre el cas Grigore. Tot un detall, va pensar en Rovira mentre agafava l’abric i enmig del fred enfilava el camí de la comissaria.

—Ara resulta que treballeu, Joanet! —va dir sarcàstic el detectiu en trobar-se amb el sergent.

—No comencis que si t’he cridat és per ajudar-te, cabessudo! —li respongué el mosso amb males puces i poques ganes de començar l’eterna batalla dialèctica sobre l’ètica de pertànyer a un cos repressiu que tant agradava a en Rafel.

—D’acord, d’acord, disculpa, però és que no puc evitar-ho. Ja saps que sóc al·lèrgic als uniformes.

—Collons, i dale! Que ho siguis al de la Guàrdia Civil d’acord, però al nostre…

—En això et dono la raó, al de la Guàrdia Civil ho sóc més que a cap…

—Doncs mira, et contaré un acudit de moda entre els mossos.

—Vols dir que pot tenir gràcia? —va continuar amb el seu punt sarcàstic en Rafel.

—Escolta, escolta… ¿Saps en què s’assemblen una puta embarassada i un uniforme de la Guàrdia Civil?

—Ni idea!

—En què els dos porten un fill de puta dintre! Què et sembla, Rafel? És dels teus aquest, eh!

—No està mal, no. Però ¿no has pensat que també poden contar-lo dels Mossos d’Esquadra?

—És el que fan els picolos. De fet, em sembla que també és l’acudit de moda entre els guàrdies civils que no s’han volgut passar als mossos.

—Tanta comèdia i tots serviu als mateixos…

—No comencem, eh, no comencem. I va, anem per feina, que tinc unes quantes coses per a tu.

Mentre parlaven, el sergent Palau va treure els informes del cas que havia guardat al calaix. Va començar pel de balística.

—Els de balística s’han trencat les banyes per descobrir quin era el tipus d’arma utilitzada. L’analista deia que no havia vist mai cap bala igual, però finalment, com que és un malalt de les armes, n’ha pogut establir la procedència, i calça’t, perquè és una arma d’allò més estranya. Les bales que van matar al tal Grigore eren del calibre 7,65 mil·límetres i van sortir d’una pistola Carpati model 1974.

—I això què vol dir?

—Vol dir que van disparar-li amb una arma de fabricació romanesa que actualment no es troba al mercat. El típic producte dels països de l’est, una arma petita, d’estructura molt rudimentària però infal·lible i d’una gran resistència. Mira si ha resistit que ara encara funciona…

—Carpati, és clar. Pels Carpats —va dir en Rafel, mentre meditava en veu alta sobre la marca de l’arma homicida. Les recents lectures sobre Romania l’havien il·lustrat fins al punt de saber que els Carpats eren la principal cadena muntanyosa romanesa i que servien sovint per referenciar el país. De fet, acabava d’aprendre també que «El geni dels Carpats» era una de les designacions predilectes de Nicolae Ceaucescu quan la premsa romanesa de l’època havia de parlar de la seva persona.

—Aquí no n’havíem vist mai cap. Ara mirarem si hi ha algun precedent en un altre lloc, però a balística diuen que és d’allò menys probable… Aquesta dada té la seva rellevància, ja que sembla ser que es tracta d’una arma únicament a l’abast d’algun romanès. I no sembla d’un mafiós, la màfia romanesa rarament utilitza aquest tipus de pistoles de l’època comunista, els agraden més les Magnum o les Parabellum.

—En prenc nota. Pistola Carpati, model 1974, 7,65 mm. Hauré de fer una mica d’arqueologia per descobrir d’on coi procedien aquestes pistoles.

—L’informe de balística diu que als 80 les utilitzava la policia romanesa, si et serveix d’alguna cosa.

—I tant com sí! Tens alguna altra informació?

—L’informe de la policia científica té molta palla però hi ha unes quantes coses curioses. En primer lloc, van trobar una fotografia d’un tal Nicolae Ceaucescu en una de les butxaques del difunt.

—No fotis?

—Sí que foto, sí. I pel que sembla, han determinat que la hi van col·locar un cop mort. Jo no sé com s’ho fan, però això és el que diuen. Pel que fa a les empremtes no n’han trobat ni una al marge de les del senyor Grigore. Potser no eren de la màfia però no eren pas uns aprenents… Per cert, qui és aquest Ceaucescu?

—L’antic president comunista de Romania. ¿No et sona com van afusellarlo davant de les càmeres el Nadal del 89?

—Ara que ho dius potser sí, però la memòria no ha estat mai el meu fort. Bé, ja ho saps de l’institut…

—Doncs em sembla que la memòria deu ser una cosa d’allò més important pel qui va etzibar els dos trets al senyor Grigore…

—Potser sí.

—El que sembla evident és que tots els camins porten a Romania. La pistola, la fotografia, els llibres del difunt… —en Rovira va obviar fer referència a la cinta que s’havia endut del lloc del crim, per bé que el seu contingut lligava a la perfecció amb els elements que acabava de relatar per justificar que, de ben segur, l’explicació del crim es trobava al país dels Carpats.

—Doncs ja saps què has de fer. Nosaltres no hi anirem pas que prou feina tenim aquí.

—Si saps alguna cosa més truca’m de seguida —va dir en Rovira, en marxar. I quan ja havia passat la porta, va tornar enrere per treure el cap i dir-li al Joanet:

—Gràcies per tot, te’n dec una!

—M’ho apunto! —va dir amb un somriure, el sergent Palau.