Després d’esbargir la ment una mica, en Rafel va decidir que calia posar un xic d’ordre als papers del seu darrer cas. Allò era el que menys li agradava, ja havia descobert tot el que calia i ara només li faltava trucar a la dona que l’havia contractat i explicar-li la vida i els miracles del seu marit. Bé, en aquest cas del seu exmarit, perquè havia descobert que la senyora que havia requerit els seus serveis ja feia temps que estava separada de qui havia estat el seu home.

En Rafel s’havia passat dues setmanes a Salou seguint un greixós constructor amb pinta de mafiós i nou ric. La primera vegada que el va veure amb una rossa esvelta de vint-i-pocs anys amb evidents trets eslaus, va pensar que era una fulana russa, ucraïnesa, bielorussa o vés a saber tu de quina antiga república soviètica. Més tard, però, i després de seguir-lo durant una setmana es va adonar que el constructor tractava la rossa amb pinta de fulana russa com si fos la seva dona i no com a una amigueta que un bavós com ell ha llogat per unes hores en un club.

De seguida s’ho va pensar.

—Les russes estan fent estralls —li deia sempre en Miquel, un dels pocs col·legues de feina amb qui parlava. Ja he perdut el compte dels matrimonis que he vist trencar. No veus que són precioses i van faltades de calés i de papers…

Era evident que en Miquel, un tio sensat i amb una nodrida experiència, tenia tota la raó. Les russes provocaven estralls i en Rafel n’estava comprovant ara els efectes. Al cap de dues setmanes de rondar per Salou, i tement que l’exdona enganyada que l’havia contractat no li volgués pagar les factures de les dietes, va decidir posar la directa i abordar el constructor hortera en ple carrer i sense embuts. Així confirmaria el que sospitava, que aquest vividor havia dit adéu a la seva antiga senyora i que s’havia instal·lat a Salou a viure la vida i de pas a explotar nous mercats constructors. En ple passeig, i quan la russa rossa i esvelta va entrar al McDonalds a comprar vés a saber tu quina porqueria, es va adreçar a en David Ferrer, a qui feia dues setmanes que perseguia:

—Disculpi, vostè és un home separat, oi que sí?

—I a tu què t’importa, desgraciat? —va dir l’empresari amb menyspreu.

—Si li sóc sincer, a mi m’importa una merda. El que passa és que sóc detectiu privat i la que em sembla que és la seva exdona m’ha encarregat que esbrini amb qui collons se’n va al llit ara. De seguida, però, m’he pensat que vostè no s’amagava gaire, ni de la seva dona…

—Quina mala pècora! I tant si n’estic, de separat, ¡i fa més d’un any, collons! ¡Digui-li a aquesta neuròtica que em deixi en pau d’una puta vegada!

Mentre s’agafava del bracet de la rossa russa que sortia del McDonalds, en Ferrer accelerava el pas i murmurava alguns insults. En Rafel Rovira se sentia alleujat, per fi podria deixar aquell ambient, el de Salou al mes de novembre, que tant el carregava. Bé, a ell Salou el cansava al novembre i al mes que fos, tot sigui dit. Volia tornar a passejar enmig de la boira, aquella boira que tant li agradava.

Ara li tocava, des del seu despatx al carrer Cavallers, trucar a l’antiga esposa ofesa i explicar-li quatre veritats que ella no volia sentir. Va despenjar el telèfon i va marcar ràpid el número. La dona va insistir d’anar-lo a veure de seguida, estava neguitosa i preocupada, i en Rovira no tenia cap ganes d’aguantar-la, però com que li va dir que el pagaria no va tenir més remei que cedir.

Mentre esperava haver d’explicar allò que a la gent no agrada sentir es va posar a tot drap un disc dels Desperdicis Clínics. Una vella relíquia de la seva joventut que l’ajudava a posar-se les piles.

Mentre cantava ben fort al ritme del vell tocadiscs, va sonar el timbre. L’únic bo de la conversa que en va seguir van ser els calés que va cobrar en Rovira, que, com li passava massa sovint, acabava fent més de psicòleg que de detectiu. Però, és clar, en una ciutat com Lleida no es podia aspirar a casos com els que publicava la mítica col·lecció de novel·la policíaca «La cua de palla» i que el Rafel llegia cada nit abans d’anar a dormir. La Lleida d’en Rovira no era la Nova York dels personatges de Dashiell Hammett, ni tan sols la Barcelona de Pepe Carvalho. Per això als anuncis que de tant en tant publicava a la premsa local insistia en les seves virtuts per resoldre casos d’infidelitat matrimonial que, al cap i a la fi, eren els que li permetien guanyar-se la vida. Precisament aquell dia de novembre, els diaris locals en publicaven un. «Rafel Rovira. Detectiu privat. Resolem amb la màxima confidencialitat casos d’infidelitat, d’estafa, i tots aquells problemes que se us puguin presentar». Era còmic veure com la seva publicitat compartia espai amb les cada cop més nombroses fulanes que poblaven una ciutat que antigament havia estat molt provinciana.

—Així no em faltarà mai la feina! —va pensar en Rafel Rovira mentre s’entretenia a comptar quantes prostitutes de l’Europa de l’Est compartien espai amb el seu anunci. I precisament pensant en la bellesa de les joves eslaves, va tancar la porta del despatx i va enfilar carrer Cavallers amunt per anar a fer un beure als Vins abans de sopar alguna cosa reescalfada a casa davant d’algun avorrit programa de televisió.