El comissari Dumitrescu va entrar, gairebé sense saludar, a l’edifici central de la policia romanesa. De pressa i amb el cap cot va tancar-se al seu despatx a fer veure que repassava la llista de sospitosos per entrevistar, mentre esperava que en Rafel Rovira passés a recollir-lo amb la major puntualitat possible. El comissari sentia profundament les derrotes de l’Steaua, i sabia que aquell edifici era terreny hostil quan les desfetes es produïen enfront del Dinamo: l’equip que històricament havia representat la policia romanesa, i que encara comptava amb un regiment de simpatitzants al seu si. No tenia cap ganes d’aguantar les habituals brometes al voltant d’un cafè, per la qual cosa va respirar alleujat quan la secretària va anunciar-li l’arribada del detectiu Rovira, ben bé un quart d’hora abans de la cita que tenien establerta.

El comissari ordenà que el fessin passar i que li portessin dos cafès ben carregats. Prendre el cafè amb el detectiu català li assegurava que els comentaris futbolístics no serien gens cruels. A més, els permetria planificar una mica les visites que havien d’ocupar-los tota la jornada.

—Bon dia, Romulus. Espero que ja t’hagis refet de la derrota —saludà, intentant ser simpàtic però sense ofendre, en Rafel.

—No del tot. M’he tancat al despatx fins que has arribat, perquè això és un cau de dinamisti. I, és clar, no tenia cap ganes de riure’ls les gràcies. Per la resta, prou bé. Ara repassava la llista i tindrem feina… Si et sembla agafarem un dels cotxes camuflats de la central, ens serà més fàcil desplaçar-nos.

—Perfecte.

—Doncs, va, acabem aquest cafè i marxem com més aviat millor d’aquest edifici. Avui no és dia per passar-hi gaire estona.

Acabat el cafè, el comissari i el detectiu es posaren en marxa. De camí cap al pàrquing de vehicles policials, Romulus Dumitrescu encara trobà un parell de fanàtics del Dinamo que li refregaren la victòria dinamista al camp de l’Steaua per la cara. El comissari aguantà estoicament amb un lleuger somriure a la cara, però per dins es mossegava la llengua i gairebé treia foc pels queixals. Arribat a l’aparcament, elegí un dels nous models de la marca nacional Dacia, el Logan en color metal·litzat i, mentre omplia els formularis pertinents per justificar la utilització del vehicle, convidà en Rafel a pujar-hi.

—Vols conduir? —preguntà el comissari.

—Prefereixo que ho facis tu. La conducció mai no ha estat una de les meves habilitats, i fer-ho per Bucarest m’acollona una mica. De totes formes, gràcies per l’oferiment.

Era veritat, en Rafel Rovira estava acostumat a conduir per Lleida, on el trànsit si bé de vegades era emprenyador, no constituïa un problema de la magnitud del que ho era a Bucarest, una ciutat de més de dos milions d’habitants. Que l’elecció de fer de copilot havia estat l’encertada ho comprovà en Rafel només sortir de la central de policia quan, per fer un simple canvi de carril, el comissari hagué de maniobrar bruscament.

De camí cap a la seva primera visita, Romulus Dumitrescu explicà al detectiu la recerca que havia fet a partir de les dades que havien trobat als arxius de la Securitate. De la cinquantena de persones que havien llistat, una vintena ja eren mortes i prop d’una desena es trobaven invalidades o amb greus malalties, en molts casos en estat terminal. Això reduïa l’àmbit de la recerca, sempre i quan no consideressin que els crims podien haver estat obra d’alguns dels seus familiars. El comissari també havia realitzat una llista de germans i fills de persones que havien estat executades com a conseqüència de les instruccions de Florian Grigore i Ilie Stroia, però aquesta era menys completa. L’atzar volgué que comencessin les seves visites per la primera persona susceptible de ser investigada que trobaren als arxius de la Securitate, l’antic dirigent de les joventuts comunistes Cornel Iordache.

Era evident que, a diferència del que havia passat amb antics dirigents comunistes que s’havien enriquit amb la privatització, en Cornel Iordache no havia gaudit de cap privilegi. Potser pel seu passat de presoner, potser per la seva integritat ideològica, vés a saber. El cas és que l’antic dirigent de la Unió de les Joventuts Comunistes vivia actualment amb la seva dona en un petit apartament en un barri popular als afores de Bucarest.

El senyor Iordache, que no esperava ningú aquell matí, se sorprengué enormement quan sentí que trucaven al timbre de la porta.

—Qui hi ha?

—Policia. Voldríem parlar amb el senyor Cornel Iordache.

El vell Iordache va dubtar un moment si obrir o no la porta. No guardava gaire bon record de la policia des que, a principis dels 70, va ser detingut i posteriorment empresonat, durant cinc anys, per mostrar-se crític amb la política exterior que va implicar un apropament de la Romania socialista als Estats Units, un fet que ell considerava una deriva capitalista. Des d’aquella ocasió no hi havia tingut tracte, però encara conservava el record dels maltractaments soferts i, per molt que haguessin anunciat que des de la revolució del 89 la policia havia canviat, als seus ulls no ho havia fet gaire. Un uniforme continuava sent un uniforme. I normalment no portaven mai res de bo.

Tot i els seus dubtes inicials, Iordache optà finalment per obrir la porta. Estava convençut que fos el que fos allò que cerquessin aquells policies, no podia anar amb ell. Al cap i la fi, no era sinó un vell prejubilat dels ferrocarrils romanesos que feia molt temps que no es ficava en problemes.

En veure que s’obria la porta, i que un home proper a la seixantena apareixia al rebedor, el comissari Dumitrescu preguntà:

—El senyor Iordache, si us plau?

—Jo mateix.

En Rafel Rovira se sorprengué de l’aspecte que presentava qui ell havia imaginat com un jove comunista convençut. És clar que els fets que ell coneixia dataven dels anys 70 i que havia plogut molt des d’aleshores, però al detectiu li costà associar aquell home gran i afable que els havia obert la porta amb la imatge del jove dirigent comunista ortodox que ell s’havia fet de qui anaven a interrogar.

—Li molestaria dedicar-nos una estona? —preguntà amablement el comissari.

—Fa sis mesos que m’han prejubilat del ferrocarril, o sigui, que si no em volen cap mal, tinc tot el temps del món per a vostès. Passin, senyors, posin-se còmodes que els prepararé un cafè.

—Multumesc! —digueren alhora en Romulus i en Rafel.

—A què dec la seva visita, senyors? —preguntà en Cornel Iordache, mentre servia els cafès.

—¿Li sonen els noms de Florian Grigore i Ilie Stroia?

—Per què ho pregunta?

—Els policies som nosaltres, senyor Iordache. Li sonen aquests noms?

—Si és aquí, sap perfectament que conec aquests dos fills de puta. Per culpa seva vaig estar cinc anys empresonat. I per molta llibertat que diguin que hi ha, aquells anys perduts, a mi no me’ls tornarà ningú.

El rostre i la veu de Cornel Iordache havien canviat súbitament. La menció dels dos antics agents de la Securitate l’havien enfurismat, i l’amabilitat que havia mostrat fins aleshores amb els dos visitants semblava esfumar-se. El comissari, per disminuir la tensió, preguntà a l’antic ferroviari:

—Imagino que amb la democràcia deu haver rebut vostè una indemnització pel tracte vexatori sofert. No és que compensi, però ja és alguna cosa.

—Però vostè en quin país viu? —la indignació d’en Iordache augmentava per moments. Ara vivim en democràcia? Un feixista com el Tudor i la seva claca de fanàtics de Romania Mare es converteixen en el segon partit del país, i vostè em parla de democràcia? Miri, jo mai no he volgut cap reparació pels anys que em van empresonar, perquè sóc un acèrrim comunista. Em van empresonar els qui deien ser-ho i en realitat no ho eren, però no tinc cap ganes que m’indemnitzin una colla de lacais del capital fent-me passar per un heroi anticomunista.

—Disculpi, no preteníem molestar-lo. Coneixem la seva història.

—Ah sí? I com la coneixen?

—Pels arxius de la Securitate.

—És veritat, que ara poden consultar-se. No m’hi veuran pas a mi. Ja sé totes les mentides que van dir sobre mi, aquests dos desgraciats. Però en el fons els planyo. Segurament que ho devien fer pensant que defensaven el socialisme. Pobres fills de puta!

—Precisament la nostra visita és a propòsit dels agents Grigore i Stroia. ¿Hi ha mantingut algun tipus de relació, vostè?

—Sí home, ens enviem unes felicitacions de Nadal, si li sembla. No n’he tornat a saber res, ni ganes.

A ulls de Romulus Dumitrescu les afirmacions de Iordache semblaven d’allò més sinceres. És per això que el comissari no va dubtar a comunicar quin era l’assumpte que havia provocat la seva visita, potser amb la intenció de comprovar quina era, aquest cop, la reacció del seu interrogat.

—¿Sap vostè que els exagents Florian Grigore i Ilie Stroia van ser assassinats fa poc, mentre gaudien de la seva jubilació? —inquirí el comissari.

—No esperarà que en plori la mort, si el que diu és veritat.

—I tant si ho és. El senyor que m’acompanya és un detectiu espanyol que n’investiga la mort. Els seus cadàvers van ser trobats cosits a trets a la costa mediterrània espanyola —digué el comissari, assenyalant en Rafel.

—Català, si no et sap greu —s’afegí a la conversa el detectiu, que havia entès el sentit de les paraules en romanès del seu acompanyant.

—Com dius? —se sorprengué el comissari.

—Detectiu català. Res d’espanyol. Igual que la costa mediterrània. Bé, si és que a Lleida se li pot dir costa mediterrània. Ara, que si tenim una estació de tren que es diu Lleida Pirineus, segons com, també se’ns pot considerar d’allò més costaners. Gairebé ens queda més a prop el mar que la muntanya…

—Ai! —sospirà el comissari. Havia oblidat les vel·leïtats secessionistes de vosaltres els catalans. En el fons em caieu simpàtics…

L’antic dirigent de les joventuts comunistes assistia atònit als matisos que, sobre la seva condició nacional, feia aquell estrany detectiu que acompanyava el comissari. La notícia que aquest darrer li acabava de donar, no ho havia pogut evitar, li havia provocat una agradable sensació interna. S’alegrava que els responsables de la seva tortura, del seu empresonament i del seu descrèdit dins el moviment comunista romanès haguessin mort de forma violenta, com segurament es mereixien per tot el mal que havien causat a persones que, com ell, eren militants abnegats en defensa de les llibertats i el socialisme. Tot i així, a la sensació d’alegria que sentí, s’hi afegí ben aviat una sensació de neguit. Si aquells dos agents de la Securitate havien estat assassinats i un comissari de policia venia a veure’l a casa, estava clar que es convertia, a ulls del policia, en un dels principals sospitosos d’aquest crim. Estava ben clar que ell no hi havia tingut res a veure, però la seva experiència amb la policia li havia ensenyat que no necessàriament calia ser el culpable de veritat per convertir-se en el responsable d’un crim a ulls dels agents de l’ordre. És per això que preguntà, amb la veu una mica tremolosa:

—Que em consideren sospitós d’assassinat?

El comissari se sorprengué per la pregunta. Era d’allò més directa i fins aquell moment ni tan sols havia insinuat la més mínima possibilitat de considerar-lo responsable dels crims. Segurament, la sinceritat de Iordache contribuí a reforçar, en el comissari, la idea que aquell pobre vell ferroviari no tenia res a veure amb la mort dels qui anys enrere l’havien enviat injustament a la presó.

—No pateixi, que no. El mòbil el tindria, però suposo que deu poder justificar que no ha sortit del país en els darrers temps. Només amb això tindria una coartada més que perfecta.

—¿On vol que vagi amb la meva exigua pensió de prejubilat ferroviari? ¡Si ara no puc ni tan sols anar a banyar-me al mar Negre!

El comissari sabia que era fàcilment demostrable que en Cornel Iordache no havia sortit del país. No es prendria la molèstia de fer-ho, perquè aquell home li havia semblat d’allò més sincer. Li semblava evident que no tenia res a veure amb les morts dels exagents de la Securitate, una sensació que també compartia el detectiu Rovira. Malgrat tot, el comissari volgué continuar parlant amb aquell ferroviari entranyable. L’havia captivat la gosadia que havia tingut en criticar, a la seva època, les relacions de Ceaucescu amb els Estats Units.

—Sap què? —reprengué la conversa el comissari— quan vaig llegir l’acusació que el va portar a la presó, em vaig indignar. Vostè va ser un valent, a la seva època, i tenia tota la raó. ¿Com podia dir-se comunista qui desfilava amb el Mickey Mouse a Disneyland al costat del president dels Estats Units?

La mostra de simpatia del comissari va retornar la confiança al senyor Iordache. Feia anys que no parlava d’aquell assumpte, i li va fer gràcia que un jove comissari de policia el considerés, ara, un valent per haver dit allò a la seva època.

—Bé, de valent, no gaire, perquè la crítica no la vaig fer als òrgans de la Unió de les Joventuts Comunistes. El que passa és que aquests miserables de la Securitate tenien orelles a tot arreu. De totes formes, érem uns quants que pensàvem el mateix. Nosaltres érem comunistes convençuts i, pel que hem sabut després, el Nicolae i l’Elena Ceaucescu, de comunistes, no en tenien gran cosa. Tot aquell luxe, ¡mentre el poble vivia en la misèria! Disneyland és només una anècdota a la vora de tot això, però com vostè mateix apunta il·lustrava molt bé l’abandonament dels principis del comunisme.

—La cosa havia d’acabar malament per força —afegí el comissari.

—El que em sap greu és que bona part dels qui van renunciar al comunisme utilitzant en va el seu nom, els qui eren bufons de Ceaucescu o li reien les gràcies per escalar dins el partit, es van convertir de la nit al dia en els garants de la llibertat a Romania. I a partir d’aleshores, tot va ser fer-se dir anticomunistes. Com el fatxa aquest del Tudor, que va passar de poeta del Ceaucescu a líder ultra. El règim estava corromput per dins, fins a l’esglaó més alt del poder. ¡És per això que un idealista com jo va podrir-se cinc anys a la presó!

—Així, doncs, vostè encara es considera comunista? —preguntà el comissari.

—Més que mai, me’n considero. Per molt que ara el Parlament romanès censuri el comunisme. Censurar Ceaucescu i els seus adlàters és el que han de fer. Però censurar el comunisme… ¡El comunisme és l’anhel de la humanitat oprimida!

El comissari traduïa a en Rafel les afirmacions del ferroviari, i ambdós el miraren amb un tendre somriure a la cara. Era admirable veure com a aquell home no l’havien doblegat en les seves conviccions ni tan sols els excessos que s’havien comès contra ell en nom del comunisme, que tan abraonadament defensava. La feina que comissari i detectiu encara tenien per davant va fer-los tallar la conversa política que Iordache estava disposat a eternitzar.

—Miri els nostres germans de Moldàvia —s’adreçava al comissari. Allí sí que saben veure on ens condueix el capitalisme, fins al punt que el renovat Partit Comunista torna a ser la primera força política del país. I aquí, encara el considerem il·legal!

Les darreres reflexions de Cornel Iordache ja no van tenir resposta. De forma amable i cortesa, el comissari i el detectiu van agrair el cafè i l’estona que els havia dedicat, i van excusar-se per no continuar la interessant conversa esmentant la molta feina que encara els deparava el dia. Era veritat, la seva llista de sospitosos era llarga i tot just havien pogut entrevistar-se amb el seu primer nom.