El sopar tailandès va ser tot un encert. La Txell va devorar la sopa Tom Kha i degustava apassionadament el pollastre al curri. De fet, al Rafel li semblava que no l’escoltava gaire de tant com gaudia menjant. Va ser per això que va esperar fins als cafès per explicar a la periodista la història d’en Florian Grigore. Val a dir que ell tampoc no n’estava gaire, de concentrat, perquè el jersei verd cenyit que duia la seva acompanyant li feia decantar la vista cap a aquelles sinuoses corbes que tant el feien embogir.

—T’agrada el meu jersei, veig —digué en un moment de la conversa la Txell, conscient que el Rafel feia una bona estona que mirava els seus pits.

—Tota tu m’agrades, i ja ho saps —va dir una mica ruboritzat en Rafel.

Les insinuacions, que sempre eren presents en les seves periòdiques trobades, no van destorbar, però, el fil conductor de la seva cita: la investigació de la mort del romanès.

—¿Així que caldrà anar a Romania a resoldre aquest cas? —va comentar la Txell, després de recapitular els fets més rellevants de la investigació que li havia revelat el seu amic.

—Això és el mateix que jo penso. Per sort, m’ha contractat la família del difunt i pel que sembla no tindré problemes de despeses. D’aquí uns quants dies marxaré cap a Romania.

—Com t’envejo, ¡jo aquí escrivint misèries i tu de viatget cap a Romania!

—¿Tu saps el fred que hi fa en aquesta època, a Bucarest?

—No me’n parlis, del fred. ¿Que no en tenim prou aquí? —va respondre la Txell, recordant la rigidesa dels novembres lleidatans.

—No comparis, dona. Allà arriben als vint sota zero.

—Pobret! —va dir amb un somriure cínic la periodista.

—Per cert, no hem parlat del teu article. ¿Continuarà el diari amb la història aquesta de la màfia romanesa? —va preguntar en Rovira, conscient que en un moment o altre l’interès professional de la periodista pel cas havia de sortir a la conversa.

—No me’n parlis. Encara estic ben emprenyada amb el director. A l’Avui m’han deixat treure una nota neutra sobre el mort, però això que m’han fet a la premsa local no té nom. De totes formes, sembla que el cas no interessa gaire, o hi ha màfia i marro pel mig o el cadàver d’un romanès no importa a ningú. O sigui que demà mitja pàgina i d’aquí a un parell de dies tot oblidat perquè haurem de parlar d’alguna altra salvatjada…

—Quina feina la teva…

—Home, tampoc no te la canviaria, eh!

En Rafel va pensar en silenci. I ell, ¿li canviaria ell la feina a la Txell? No ho sabia, només tenia clar que desitjava fogosament aquella dona de cabells llargs, pits sinuosos i cames llargues, i que per ella, segurament, faria qualsevol bogeria.

—Escolta, si saps alguna cosa més m’ho fas saber. Potser en puc treure un bon article. A Lleida parlar de la Romania del Ceaucescu no té cap interès, però als mitjans grans potser sí, que els fa gràcia, si això hi té alguna cosa a veure. Tothom recorda les imatges d’aquest matrimoni afusellat en ple Nadal.

—Tens bona memòria. ¿En saps moltes coses tu, dels Ceaucescu? —va preguntar intrigat en Rafel.

—El que m’han explicat un parell de documentals que vaig mirar per curiositat. ¿No te’n recordes que començàvem la universitat quan els van matar? Després de l’impacte que tingué allò, he vist alguns programes, i em va sobtar sobretot un que parlava de l’Elena Ceaucescu. No vaig poder entendre com una dona, que segons deien era pràcticament analfabeta, va poder fer-se proclamar doctora honoris causa per no sé quantes universitats occidentals…

—També l’he vist jo aquest reportatge. Semblava pitjor ella que ell…

Després de l’Elena Ceaucescu, la conversa entre el detectiu i la periodista va agafar nous camins. En Rafel intentava convèncer la Txell d’anar a prendre una copa a casa seva, una vulgar insinuació sobre la seva voluntat evident d’endur-se-la al llit, que la noia va rebutjar amb un somriure i amb la invitació de prendre alguna cosa en un bar dels Vins, abans d’anar definitivament a dormir, cadascú al seu llit.

Amb un parell de cubates a l’estómac els dos d’amics es van acomiadar, amb la promesa de trucar-se aviat per intercanviar novetats. En Rafel, però, es va sorprendre perquè abans de pujar al seu cotxe la Txell el va abraçar i li va fer un petó a la boca d’aquells que no s’obliden fàcilment. De fet, el record dels llavis de la Txell gairebé no el va deixar dormir.