L’endemà al matí, el detectiu fou puntual a la cita amb el taxista. Després d’un copiós esmorzar entre encorbatats homes de negocis a l’Intercontinental i d’un cafè americà aigualit, en Rafel sortí al pàrquing de l’hotel on el taxista ja feia un quart que l’esperava.

—No em digui que va dormir sol ahir a la nit… —va ser la seva forma de dir-li bon dia.

—De vegades no s’hi dorm pas tan malament…

—Vostè encara no coneix la bellesa de les dones romaneses. Quan se n’assabenti, em sembla que no voldrà dormir cap altre dia sense companyia… Ja sap que si desitja una xicota només m’ho ha de dir… —va insistir el taxista, fent èmfasi en la seva condició més que de proxeneta, probablement de comissionista d’algun mafiós traficant de dones local—. Tinc l’encàrrec de dur-lo a la fàbrica del senyor Grigore. No és un lloc tan agradable com aquest hotel, l’aviso.

—Gairebé li agraeixo, m’agraden més aviat els llocs sòrdids que no pas els palaus de rics.

—En marxa, doncs.

El Dacia groc del taxista es posà en marxa i travessà el centre de Bucarest en direcció al sud. Durant el camí, la llum del dia permeté a en Rafel veure la majestuositat dels edificis i les grans avingudes existents al centre de la ciutat, que certificaven la veracitat d’aquella afirmació que considerava Bucarest com el París de l’Europa de l’Est.

El bulevard Unirii cridà l’atenció d’en Rafel: era una avinguda grandiosa que acabava amb un edifici impressionant que tenia la sensació d’haver vist abans però no aconseguia recordar on. Com si interpretés les seves reflexions, el taxista li explicà:

—Veu aquesta avinguda? La féu construir el matrimoni Ceaucescu. Van tenir Bucarest en obres durant segles i van destrossar gairebé tot el centre de la ciutat. I això, perquè els senyors volien tenir una avinguda més llarga que els seus admirats Camps Elisis de París.

—I l’edifici del fons?

—Ui, allò és ara el Parlament, però inicialment era la Casa Poporului, la Casa del Poble, un nom ben pompós per designar el que en realitat era un palau presidencial. Un caprici dels Ceaucescu, que van construir un palau fora de tota mida humana. De fet, diuen que és el segon edifici més gran del món, només darrere el Pentàgon. Aquí gairebé ens moríem de gana, però els senyors tenien un palau sense igual al planeta. El que hi ha al costat és un altre palauet que van fer construir per a la senyora Elena Ceaucescu, ella era segurament més terrible que ell.

Després de les paraules del taxista, en Rafel va recordar haver vist la imatge del palau presidencial en un dels molts reportatges sobre Romania que s’havia empassat. Era un edifici megalòman, desproporcionat en relació a la mesura humana, una obra faraònica que testimoniava, de forma evident, els deliris de grandesa pels quals estava posseït el matrimoni Ceaucescu. La construcció del bulevard Unirii, superant en llargada els glamurosos Camps Elisis parisencs, no feia sinó certificar la bogeria de la política urbanística a la qual els Ceaucescu havien condemnat Bucarest. La seva construcció havia provocat la destrucció de bona part del centre històric de la ciutat i havia donat naixement a una avinguda chic on s’havien instal·lat els nous rics de l’època comunista, una situació similar a la dels luxosos xalets del nord de la ciutat que en Rafel havia pogut veure venint de l’aeroport.

El paisatge urbanístic canviava radicalment, però, a mida que el taxi s’anava endinsant en els barris del sector 4 de Bucarest, una zona popular i deprimida que posava de manifest les desigualtats socials existents a la ciutat.

Potser en això Bucarest també s’assemblava a París, que tenia els seus elegants Camps Elisis però també les seves degradades barriades perifèriques, aquelles que com Clichy-sur-Bois eren metxa per a la pólvora de la marginació social.

Després d’endinsar-se en un d’aquests barris perifèrics del sud de la capital, i de travessar un animat mercat de carrer, el taxi s’aturà davant d’una gran fàbrica situada enfront d’un orfenat. L’orfenat número 2 encara conservava la tradició comunista d’assignar noms numèrics als edificis: es tractava d’una construcció que aparentment semblava abandonada i que aplegava un centenar d’orfes en condicions de precarietat absoluta. Al detectiu li van venir a la ment les imatges que el món va conèixer el gener de 1990, que mostraven els orfenats que Ceaucescu havia volgut amagar i que, per desgràcia, poca cosa tenien a veure amb el luxe del seu palau presidencial.

Després de parar breument atenció a l’edifici de l’orfenat, en Rafel seguí el taxista que s’endinsà cap a una gran nau industrial. Entrà a les oficines i en romanès anuncià la seva presència i la del detectiu Rovira a una de les secretàries. Escassos minuts després, en Rafel entrava al despatx d’en Ioan Grigore i el saludava amb unes paraules de cortesia que s’havia molestat a aprendre, la nit abans, mentre intentava llegir una revista de promoció turística que li havien deixat a la tauleta de la seva habitació d’hotel.

—Buna dimineata, senyor Grigore —va pronunciar força malament el detectiu.

—Buna, míster Rovira. Veig que ja ha tingut temps de practicar la nostra llengua. Espero que el meu taxista l’hagi tractat bé, tenia ordres expresses de fer-ho —va dir l’empresari, mentre amb la seva mirada inspeccionava de dalt a baix en Rafel.

Val a dir que el detectiu català no li va causar gaire bona impressió. Anava desarrapat i amb barba d’uns quants dies, quan ell imaginava un detectiu impol·lut, més propi de James Bond que no pas d’un Philip Marlowe qualsevol. El fet que a més li anunciés la seva intenció d’abandonar l’habitació a l’hotel Intercontinental per instal·lar-se en una d’un desconegut hotel anomenat Muntenia van acabar d’afirmar els recels de Ioan Grigore. Sí que s’estalviaria uns quants diners amb el canvi, però no l’acabaven de convèncer el que li van semblar bastes maneres de qui ell ja considerava un altre dels seus assalariats.

Després d’uns minuts de conversa intranscendent al voltant d’un cafè que Grigore s’havia fet dur per la secretària, l’empresari es decidí a ensenyar la fàbrica al detectiu abans de començar a parlar de negocis.

—Suposo que vostè deu saber que Romania és un dels principals productors de carn del món. Tenim una carn de corder que s’exporta a més de mig planeta i que fa les delícies dels més grans gurmets.

En Ioan Grigore explicava les bondats de la carn romanesa mentre li ensenyava una moderna planta de tractament d’aliments que, segons relatava l’empresari, comptava també amb més de cent granges repartides arreu de Romania. Estava clar, pel que deia, que el senyor Grigore era un home a qui no faltaven els recursos.

—Almenys em pagarà bé! —va pensar en Rovira.

El que no explicà en Grigore era com s’havia fet amb les accions de la planta alimentària després de les privatitzacions salvatges dels anys noranta. La indústria alimentària havia estat paradoxalment un dels motors de l’economia romanesa durant el comunisme. Paradoxalment, perquè durant els vuitanta a Romania era gairebé un miracle poder endur-se un tros de carn a la boca si no s’era un aparatchik ben col·locat dins la nomenklatura del règim. La producció de carn continuava a bon ritme però Nicolae Ceaucescu havia decidit exportar-la, gairebé en la seva integritat, per tal de saldar el deute extern de Romania. Això sí, ni a ell ni a la seva dona Elena els faltava mai un filet a taula.

El retorn al despatx de l’empresari va marcar l’inici d’una conversa seriosa al voltant del crim de Florian Grigore. En Rafel Rovira va exposar amb tot luxe de detalls la història de la mort del germà de l’empresari i del romanès Ilie Stroia, fent especial èmfasi en els retrats de Ceaucescu trobats al lloc del crim i en la cançó i els llibres que el detectiu havia descobert al despatx on havia trobat el cadàver. Les preguntes sobre el passat de Florian Griogre eren obligades.

—El meu germà sempre va ser un idealista —va comentar l’empresari. El pare havia estat membre del Partit durant els anys de l’ocupació alemanya, quan va ser company de Gheorghiu-Dej, i en Florian de seguida va voler seguir els seus passos afiliant-se a la Unió de la Joventut Comunista. Era tot un devot del marxisme-leninisme. Primer de Gheorghiu-Dej i després de Ceaucescu. Miri si n’era devot que va demanar l’ingrés voluntari a la policia romanesa…

—Així que exercia de policia? —respongué sorprès en Rafel.

—Sí, fins a la caiguda de Ceaucescu, quan sol·licità la baixa voluntària.

—I què va fer després?

—Cobrava l’exigua pensió de l’estat, i va intentar alguns negocis immobiliaris amb inversionistes estrangers. No li va acabar de sortir bé, però en va treure suficient per poder marxar i viure fora.

—¿Un comunista convençut fent negocis amb capitalistes estrangers?

—A Romania fa temps que cal espavilar-se. De fet, em sembla que va marxar del país perquè ja no suportava veure en què s’havia convertit. Per a un fidel servidor de l’estat comunista, el capitalisme salvatge que s’imposà durant els 90 havia de ser per força una qüestió difícil de suportar.

—Vostè se’n va sortir prou bé, pel que sembla…

—Vaig estar en el lloc adequat en el moment apropiat. Aquesta empresa era estatal, i quan la privatitzaren vaig poder fer-me amb ella. La veritat és que jo no puc queixar-me del capitalisme…

Era evident que el negoci li anava bé. La decoració del despatx, l’hotel que li havia reservat i el feix de dòlars americans que acabava de donar a en Rafel així ho certificaven. Amb els diners de l’encàrrec a la mà, en Rafel continuà preguntant:

—Li sona el nom d’Ilie Stroia?

—És la primera vegada que el sento —va dir l’empresari, mentre feia signe de negació amb el cap mirant-se la fotografia del difunt romanès que la Guàrdia Civil havia trobat a Castelló. I aquesta cara també és el primer cop que la veig.

—¿Creu que podia haver-hi algú que desitgés la mort del seu germà?

—Si li sóc sincer, ho desconec profundament. Feia temps que la relació que manteníem era més aviat escassa. Ja sap, alguna felicitació per Nadal i comptades trobades quan ell tornava a Bucarest. Pel que sé, aquí ja li quedaven ben pocs amics…

—Cap pista per començar, doncs?

—Li he dit tot el que sé. Demà l’enterrem al cementiri de Ghencea, m’agradaria tornar-lo a veure allí. Ja li diré al taxista que passi a recollir-lo pel seu hotel.

En realitat, el detectiu no marxava pas tan descontent de la seva trobada amb l’empresari. El descobriment que Florian Grigore, al marge de ser un fervent militant comunista, havia estat policia, donava una nova orientació a la seva investigació. Li caldria ara certificar si Ilie Stroia era o no company d’armes de Grigore, tot i que la seva intuïció li feia pensar que sí. Ja sabia com comprovar-ho. Un cop el taxista el retornà a l’Intercontinental, procedí al canvi d’hotel i s’instal·là al Muntenia, on rebuscà entre els seus papers i trobà de seguida el telèfon del comissari Dumitrescu, el contacte que en Joanet li havia proposat a darrera hora. El comissari no tingué cap inconvenient a rebre’l aquella mateixa tarda i, puntual a la cita, a les quatre d’un fred vespre romanès, en Rafel entrava a l’elegant edifici de la Inspecció General de la Policia Romanesa, a l’avinguda Stefan cel Mare, en ple centre de Bucarest.

El comissari Romulus Dumitrescu ja feia cinc minuts que esperava, amb un cafè ben carregat al davant, la visita del detectiu. El seu despatx estava d’allò més desordenat, però la impressió que donava era la de ser l’oficina d’algú que treballava de valent, una impressió que no sempre s’enduia el visitant de la resta de despatxos romanesos. I la impressió era fidel a la realitat, perquè en Romulus Dumitrescu era un policia de nova fornada que poca cosa tenia a veure amb els hàbits adquirits per alguns policies del període comunista. D’una edat similar a la del sergent dels mossos, en Joan Palau, i a la del mateix detectiu, Rafel Rovira, el comissari Dumitrescu s’havia guanyat a pols el seu càrrec després de prop de deu anys al cos amb un full de serveis immillorable.

Amb un cigarret a la mà, va saludar efusivament en Rafel quan aquest va entrar al seu despatx i li va parlar, amb un somriure d’orella a orella, de la seva visita a Catalunya per col·laborar en la investigació dels assalts a xalets perpetrats per bandes organitzades de mafiosos romanesos.

El comissari Dumitrescu no coneixia la història dels cadàvers romanesos descoberts a Lleida i a Castelló i en Rafel el posà ràpidament al dia. Conscient de la importància dels fets ressaltà de forma especial que els crims havien estat comesos amb una Carpati del 74 de 7,65 mil·límetres i que acabava de saber que el cadàver d’un dels difunts pertanyia a un expolicia romanès.

—Collons, fins ara només us exportàvem lladres silenciosos i meuques. Ara sembla que també us exportem cadàvers i assassins —va dir amb un somriure sarcàstic el comissari, fent gala d’un humor negre que va suscitar la simpatia immediata d’en Rovira.

—¿Creu que podria ajudar-me, almenys buscant informació sobre el passat dels dos difunts?

El comissari va gratar-se el cap, va treure el paquet de tabac i s’encengué un cigarret mentre n’oferia un altre al detectiu, que l’acceptà gustosament.

—Primer de tot, Rafel, a partir d’ara tracta’m de tu, ni sóc tan vell ni vull ser tan formal com perquè m’hagis de parlar com si fos un ministre. En segon lloc, i tant que em sembla que puc ajudar-te. De fet, serà tot un plaer. Per l’arma utilitzada fa tota la pinta que l’autor del crim és un romanès. ¿Qui collons fa anar ara una Carpati del 74? Si ja no en tenim ni nosaltres…

Mentre calava fort el cigarret, preguntà al detectiu:

—Què et sembla el nostre tabac? Per a mi és millor que un Marlboro. I té molta història, eh. ¿Sabies que després d’enderrocar els Ceaucescu i, quan els seus diners ja no valien res, els cigarrets van ser per uns dies la moneda corrent de canvi dels romanesos?

—Havia sentit una història semblant sobre els presoners dels camps nazis.

—Doncs aquí ho vam viure l’hivern del 90. Ara, en aquella època, els únics cigarrets que hi havia eren els que produïa la Societat Nacional de Tabac de Romania. No eren pas gaire bons… És clar, com que no hi havia competència podien fotre-hi dins tota la merda que volguessin. Ara, almenys pel que fa al tabac, estem molt millor!

Després de degustar el cigarret, el comissari explicà a en Rafel que la Carpati de 7,65 mil·límetres era una pistola que utilitzava habitualment la policia romanesa dels anys 70 i 80 i que també havia estat molt estimada per la Securitate, la temuda policia política del règim comunista romanès de la qual el detectiu tant havia sentit a parlar en els llibres i reportatges que s’havia empassat recentment. A hores d’ara ja ni la mateixa policia romanesa la utilitzava, i només era possible trobar-ne exemplars o bé al mercat negre o bé a mans d’algun antic agent, que no l’hagués tornat degudament, o tingués permís per retenir-la.

El comissari es comprometé a ajudar el detectiu a investigar la pista sobre l’arma i, sobretot, a comprovar als arxius policials la fitxa de Florian Grigore i la possible pertinença d’Ilie Stroia al mateix cos policial, una teoria que en Rafel havia argumentat i que al comissari Dumistrecu li semblava d’allò més plausible.

Després d’acordar tornar-se a veure l’endemà al mateix despatx on ara es trobaven, el comissari i el detectiu acabaren de sintonitzar personalment quan en Romulus, per fer encara més informal la conversa, decidí parlar de futbol, esport del qual, val a dir-ho, era un autèntic apassionat.

—No deus pas ser del Barça, Rafel? —etzibà el comissari.

—I tant com sí! I un forofo de cap a peus, que sóc.

—Jo sóc de l’Steaua i si et sóc sincer la copa d’Europa que us vam guanyar va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Aquí vam fer gairebé una setmana de festa, tots aquests carrers eren plens de gent. Diuen que ni a la fi de la Segona Guerra Mundial hi va haver un esclat de joia tan gran a Bucarest.

—Doncs per a mi va ser un dels més tristos. Vaig plorar i tot. Ara, no sé per què, l’Steaua sempre m’ha caigut simpàtic. Aquell dia, però, me’n vaig recordar de tota la família del vostre porter.

—Ah, el gran Duckadam. Ningú no parava els penals com ell. Mira, si t’hi estàs prou temps i en tens ganes, si vols un dia podem anar a veure un partit de l’Steaua.

—M’encantaria —digué en Rafel, mentre pensava que tot i que li agradaria, no portaria pas un banderí de l’Steaua al bar del seu amic Ferran. Els madridistes que de tant en tant hi passaven es prendrien a mofa que aquell bar d’acèrrims culés lluís la insígnia de qui ens havia pispat tan vilment una Copa d’Europa que ja crèiem nostra.

Quan ja s’acomiadaven, el comissari s’adreçà, aquest cop amb posat una mica més seriós, al detectiu i li preguntà:

—Per cert, Rafel, no m’has dit qui et paga?

—Hosti, tens raó. Formalment m’ha contractat el germà d’un dels difunts, un empresari d’alimentació, Ioan Grigore.

—Ioan Grigore? Em sona d’alguna cosa… Ara no em ve però ja hi pensaré. Ens veiem demà, que ara he de rematar la feina abans que se’m faci massa tard.

—Ja et deixo, gràcies per tot. Multumesc!

Les gràcies que en Rovira donà en romanès al comissari li van arrencar un darrer somriure mentre deia:

—La revedére! Adéu, que dieu en català.