La primera nit que en Rafel passà al Muntenia li deixà ben clar que aquell hotelet ben poca cosa tenia a veure amb l’Intercontinental. Quan arribà després de sopar per demanar les claus de l’habitació a la recepció, veié dues joves, una rossa i una morena, assegudes en uns vetustos sofàs i més aviat lleugeretes de roba. Mentre el recepcionista li donava la clau li proposà una de les dues noies, o totes dues, tot anava a gust del consumidor, per passar una bona estona. Cordialment, en Rafel refusà, no sense esbossar abans un somriure a les noies, que el repassaven de dalt a baix amb la mirada.

L’oferiment de noies als hotels romanesos tenia una llarga tradició com ja havia certificat el periodista i militant comunista nord-americà John Reed quan, el 1915, visità Bucarest i s’allotjà a l’aleshores recentment inaugurat Athenee Palace. El periodista, que cobria la Primera Guerra Mundial i que acabaria escrivint fruit d’aquella estada la seva famosa obra La guerra a l’Europa Oriental, explicava que l’hotel era «una desfilada permanent de dones de mala vida, i és que el ciutadà de Bucarest no es considera com a tal si no presumeix que la seva ciutat té més prostitutes que quatre ciutats juntes». A principis de l’any 1990, un altre periodista ianqui, en Robert D. Kaplan, comprovà com el preu d’una ampolla de xampany portava inclosa companyia femenina, tal i com recollí al seu llibre Fantasmes Balcànics. Ben entrat el segle XXI, les noies ja no les regalaven amb les ampolles de xampany, però eren ofertes a tort i a dret als turistes i homes de negocis que visitaven el país, en molts casos amb gran èxit donada l’extraordinària bellesa de les dones romaneses, més o menys el que succeïa a principi del segle XX, tal i com havia relatat John Reed.

Al marge del proxenetisme que s’exercia des de la seva recepció, el Muntenia era un hotel d’allò més acollidor. A en Rafel li assignaren una habitació, amb vistes a l’edifici de la universitat i a la petita església ortodoxa que l’urbanisme salvatge havia volgut amagar, que féu les seves delícies. A més, el llit era tant o més còmode que el de l’Intercontinental i ell als hotels bàsicament hi anava a dormir.

En Rafel matinà després d’una bona dormida i davant l’evidència que fins al migdia no vindria el taxista a recollir-lo per dur-lo a l’enterrament d’en Florian Grigore, decidí sortir a fer una mica de turisme per conèixer millor i de dia el centre d’aquesta ciutat preciosa que era Bucarest.

La neu era habitual als hiverns romanesos, perquè el novembre era ja ple hivern a Bucarest, i com que les temperatures rarament superaven els zero graus, el gel poblava els carrers convertint en tota una aventura un senzill passeig. Per acabar amb les relliscades, i les conseqüents fractures, els responsables del manteniment de la ciutat realitzaven pic en mà, durant els mesos d’hivern, petits caminets entre el gel que seguien els carrers per tal que l’exercici de caminar no es convertís en un esport de risc. Tot i així, algun agosarat, habitualment més aviat jove, preferia passejar-se sobre el gel per evitar així haver d’esperar el pas de les padrines que sortien a fer la compra.

Al marge del gel, els vuit graus sota zero que en ple novembre tenia Bucarest convertien en una autèntica odissea el simple fet de sortir al carrer. En Rafel pensava aleshores com havia pogut suportar aquella gent aquests hiverns tan rigorosos sense calefacció, com succeí durant els darrers anys del mandat de Ceaucescu. No era estrany que la gent hagués acabat per revoltar-se en un context com aquell.

Pensant en el fervor revolucionari del Nadal de 1989, en Rafel enfilà la calea Victoriei, el carrer de la Victòria, una de les principals artèries de Bucarest i arribà a la coneguda com a Plaça de la Revolució, precisament la que fou l’epicentre de la revolta contra els Ceaucescu el 21 de desembre de 1989.

Mirant l’edifici que acollia l’antiga seu del Comitè Central del Partit Comunista de Romania, des d’on Nicolae Ceaucescu pronuncià el seu últim discurs públic, s’imaginà el fervor que es devia viure aquell dia a Bucarest. Milers de persones havien sortit per aclamar el dirigent comunista, que pretenia fer una gran concentració de suport a la seva persona davant dels rumors que arribaven de Timisoara afirmant que les protestes s’estenien i que la repressió governamental era ferotge. El que havia de ser un clam en favor de Ceaucescu es tornà, tot d’una, en una revolta popular contra el tirà. Ceaucescu fou xiulat i escridassat i, mentre la televisió romanesa tallava la transmissió, la gent que s’havia aplegat a la plaça començà a revoltar-se pels carrers del centre de Bucarest.

El setge a la seu del Comitè Central s’allargà durant uns dies fins que finalment un helicòpter s’endugué el matrimoni Ceaucescu mentre al carrer l’exèrcit romanès s’unia a la revolta. Només la Securitate, la policia política del règim, continuava fidel a Ceaucescu i castigava durament els manifestants mitjançant franctiradors situats en indrets estratègics del centre de la ciutat.

Mentre mirava el balcó del Comitè Central, a en Rafel li vingueren a la ment les imatges de Nicolae Ceaucescu, sorprès i atordit mentre les masses l’escridassaven, i l’assalt de la seu del Partit quan els manifestants hissaren la bandera romanesa amb un forat al mig i, per tant, sense l’escut de la Romania comunista al temps que els concentrats a la plaça cridaven fins a l’extenuació «Oè, oè, oè, Ceaucescu ha fugit!».

El final de la fugida del matrimoni Ceaucescu fou d’allò més tràgic: detinguts mentre intentaven abandonar el país, foren sotmesos a un judici sumaríssim la nit de Nadal de 1989 que acabà amb la seva condemna a mort i una execució retransmesa per les televisions de mig món.

La mort dels Ceaucescu, però, no fou l’única de la revolució de 1989. Prop d’un miler i mig de romanesos moriren sobretot com a conseqüència de la resistència que plantejaren els homes de la Securitate, molt ben armats i amb accés als passadissos subterranis que existien a Bucarest, i que els permetien burlar les patrulles de l’exèrcit i dels milicians que havien pres els carrers de la ciutat.

Embadalit davant la història que tenien aquells carrers, en Rafel demanà a un vianant que el fotografiés davant del balcó de l’edifici del Comitè Central i també davant el monument que just enfront, des de 2005, recorda les víctimes d’aquella revolta. Després de fer-li les fotos, el bon home, amb un anglès difícilment comprensible, li explicà:

—Jo taxista durant revolució. Jo, ferits hospital.

En Rafel el convidà a tabac i intentà comprendre, sense èxit, tot sigui dit, el que l’home li explicava. Li semblà que criticava aquella despersonalitzada estàtua que simbolitzava vés a saber què.

En Rafel continuà admirant la bellesa del centre de Bucarest, caminà una bona estona passant per les places de la Victòria i Charles de Gaulle, per acabar la seva passejada a l’Arc de Triomf, una rèplica gairebé mimètica del de París, que amb el nom de la darrera plaça per la qual havia transitat evidenciava la francofília dels romanesos.

El passeig s’havia allargat una mica i per ser puntual a la cita amb el «seu» taxista decidí tornar a l’hotel amb metro. Abans, però, s’havia aturat a menjar, en el primer bar restaurant que trobà, uns excel·lents frigarui, uns pinxos d’allò més gustosos, acompanyats d’una bona gerra de mig litre de Tuborg, una de les moltes marques de cervesa locals.

El taxi arribà puntual a la cita que havia de dur-lo al cementiri de Ghencea, situat als afores de Bucarest. L’indret quedava al sud-oest del centre de la capital, ben a prop del complex esportiu de l’Steaua de Bucarest.

Allí, hi trobà de nou l’empresari Ioan Grigore que li explicà que tot just arribaven d’una cerimònia religiosa en una església propera, a la qual no l’havia convidat en presumir que no era de confessió ortodoxa. A en Rafel el sobtà la poca gent que acompanyava al fèretre, escassament deu persones que semblaven totes elles amigues de l’empresari. Pel que sembla, a en Florian no li quedava més família que el seu germà i havia conservat ben pocs amics, a Bucarest.

Mentre seguia l’enterrament i mirava distret les làpides, el detectiu s’adonà que aquell era un cementiri bàsicament militar. La seva especial atenció per les tombes feu que descobrís un panteó familiar a nom dels Grigore a pocs metres d’on s’estava enterrant, en una làpida, el germà d’en Ioan. Quan la cerimònia hagué acabat, i l’empresari ja havia acomiadat els seus escassos amics, el detectiu li preguntà encuriosit:

—Escolti, senyor Grigore, ¿que té alguna cosa a veure amb la seva família, aquell panteó?

—Sí, i tant. És el panteó familiar. Hi ha enterrada gairebé tota la família.

—I el seu germà, com és que no?

—Oh, fa nou mesos se’ns va morir una tieta, la darrera que quedava, i la vam enterrar allí. No ens deixen obrir la tomba fins passat un any.

—Vaja, ho sento. Per cert, ¿no és un cementiri militar, això?

—Veig que és bon observador. Sí que ho és, sí. El pare va ser milicià durant la Segona Guerra Mundial i després tingué un càrrec honorífic a l’exèrcit romanès. És per això que ens deixaren un panteó familiar on hem pogut anar-hi enterrant els nostres. Per cert, ¿no sap que és en aquest cementiri on hi ha enterrats Nicolae i Elena Ceaucescu?

—No ho sabia pas.

—Després que els afusellessin a Targoviste, els Ceaucescu van ser enterrats aquí, en una tomba sense referència. Ara n’han arreglat les làpides i hi ha escrit almenys el seu nom amb una petita estrella roja. Si vol les hi ensenyo, no són pas lluny d’aquí.

Mentre es dirigien a la tomba del matrimoni Ceaucescu, en Rafel posà al dia l’empresari sobre els passos que tenia pensat fer per investigar el crim del seu germà. El fil principal era la investigació a partir de la policia romanesa i el seu arxiu, que esperava que donés resultats avui mateix, per començar a avançar cap a algun altre lloc. Un cop davant la tomba, Ioan Grigore s’acomiadà del detectiu, tot dient-li:

—Vull que em mantingui cada dia informat. Truqui’m a l’hora que convingui. I si necessita més diners no dubti a demanar-me’ls. La revedére!

En Rafel es quedà una estona pensatiu davant la menuda tomba del qui havia estat el totpoderós regent de la Romania comunista. La modèstia de l’indret on estava enterrat contrastava amb el culte a la personalitat que s’havia retut en vida. De ben segur, que el destí etern que en Nicolae i la seva dona haguessin desitjat no era el d’una trista tomba perduda enmig del cementiri de Ghencea, però el tràgic final al seu regnat els havia condemnat a descansar eternament en una làpida, que només visitaven familiars directes i alguns, pocs, fidels nostàlgics.

Encara amb la tomba dels Ceaucescu a la ment, el detectiu enfilà de nou el camí cap al centre de Bucarest. Aquest cop, amb un taxi que ell mateix havia hagut d’aturar, ja que l’empresari Grigore havia decidit proporcionar-li xofer només quan hagués d’anar a reunir-se amb ell.

En Rafel ordenà al taxista que s’aturés just davant de la seu central de la policia romanesa. El comissari Dumitrescu, amb qui feia tot just mitja hora acabava de concertar una nova cita, ja l’esperava delerós al seu despatx. Tot just quan el detectiu obrí la porta, no pogué estar-se d’exclamar satisfet:

—Tenim novetats, Rafel! No anaves pas desencaminat, tant en Florian Grigore com l’Ilie Stroia eren exagents de la policia romanesa. Estàs de sort, perquè això afegeix un interès especial al cas, de la nostra part. No dubtis que t’ajudarem en tot allò que ens sigui possible.

—¿Tots dos havien demanat la jubilació anticipada arran dels canvis polítics a la Romania dels 90?

—Exactament. Però espera que no t’ho he explicat tot. Aquests dos senyors consten a la llista d’agents de la policia romanesa, però no hem pogut trobar cap mena de documentació al nostre arxiu sobre ells. Ni de l’un, ni de l’altre. L’arxiver tot el dia que busca per trobar alguna cosa, però perjura que, al marge d’una carpeta amb els seus noms i els anys de servei, a ell no li consta res més.

—I això us passa amb els dos cadàvers? Una estranya coincidència…

—El mateix que he pensat jo. I ja saps que policies i detectius no hi acabem de creure, en això de les coincidències…

—Ja em sap greu que em fiquin al mateix sac que els policies, però està clar que no et falta raó. ¿Ho expliqueu d’alguna forma?

El comissari Romulus Dumitrescu va mantenir aleshores un perllongat silenci, mentre s’encenia un cigarret i n’oferia un altre a en Rafel. Estava clar que anava a dir alguna cosa important que volia recalcar de forma especial.

—N’hem estat parlant amb l’arxiver i amb uns quants agents. Només se’ns acudeixen dues possibilitats. O bé algú ha fet desaparèixer de forma intencionada els arxius dels agents, cosa que l’arxiver assegura que és gairebé impossible, o bé, els nostres cadàvers eren antics agents de la Securitate.

En Rafel va exclamar exaltat:

—La Securitate?

—Exactament, senyor. La temuda guàrdia pretoriana del «geni dels Carpats» —afegí irònicament el comissari.

La Securitate, seguretat en romanès, era el nom amb el qual es coneixia la policia secreta romanesa durant el període comunista. Amb uns efectius d’allò més nombrosos, la Securitate, oficialment denominada Departamentul Securitatii Statului, era la policia política amb més efectius per nombre d’habitant de totes les policies secretes del bloc comunista. El seus agents actuaven amb mà de ferro i s’havien convertit en l’instrument repressiu per excel·lència del matrimoni Ceaucescu. De fet, a la Romania dels anys 80, la senzilla menció de la paraula Securitate provocava la por i el temor al si de la població. Una por que es confirmaria el desembre de 1989 quan els agents, fidels al cap d’estat enderrocat, dispararen contra la gent provocant més d’un miler de morts entre els manifestants.

La Securitate havia nascut, en estreta col·laboració amb agents del KGB soviètic, l’agost de 1948 i, oficialment, tenia com a objectiu «defensar les conquestes de la democràcia i garantir la seguretat de la República Popular de Romania enfront dels enemics interiors i exteriors». Aquesta noble divisa es convertí ben aviat en paper mullat, ja que els objectius principals d’aquest cos foren mantenir un control social asfixiant i perseguir tota dissidència. Amb l’accés de Nicolae Ceaucescu al poder, la Securitate havia multiplicat els seus efectius i havia contractat una legió d’informadors entre els civils, que arribaven en molts casos a proporcionar informacions fins i tot sobre amics i familiars. Tot això, amb l’objectiu de garantir un règim de por i terror que aturés qualsevol intent d’apartar-lo del poder.

La sola possibilitat que els dos cadàvers pertanyessin en realitat a dos exagents de la Securitate donava un tombant considerable al cas i obria noves línies d’investigació. En això hi estigueren d’acord el detectiu Rovira i el comissari Dumitrescu, que acordaren donar absoluta prioritat a la investigació de si realment Griogre i Stroia pertanyien a la policia secreta.

—Però aquí no s’acaben les notícies, amic —digué encara el comissari, adreçant-se a un cada cop més estupefacte Rafel Rovira.

—Quina nova sorpresa m’ofereixes?

—El teu cap, el germà del Grigore mort, ja deia jo que em sonava. És un empresari conegut, però no pas únicament pels seus productes alimentaris, sinó també per la seva militància política. És un distingit membre i mecenes de Romania Mare, un partit populista i d’extrema dreta que si pogués expulsaria tots els estrangers i els gitanos, i mira que en tenim legió!

—Ja deia jo que no em semblava precisament una bellíssima persona… —digué sarcàstic en Rovira.

—I encara no és tot. Va ser un antic directiu d’empreses alimentàries estatals durant els anys del comunisme, però els arxius que hem consultat en perden súbitament la pista el 1983. No en sabem res més fins que apareix a principis dels 90 com un respectable empresari, malgrat que de ben segur que va obtenir la propietat de l’empresa gràcies a una privatització fraudulenta, com ho van ser la majoria. Un tipus estrany, aquest Ioan Grigore!

—Ni que ho diguis —va afirmar al seu temps en Rovira.

El comissari i el detectiu, després de les confessions del primer, es perderen en una conversa intranscendent mentre es tornaven a citar per indagar de forma conjunta en el passat dels dos cadàvers, que cada cop els oferien més insospitades sorpreses.

El govern romanès havia decidit, l’estiu de 2006, obrir a la consulta de ciutadans i historiadors els arxius de l’antiga policia política del període comunista. El Consell Nacional d’Estudi dels Arxius de la Securitate acordà la mesura després d’una anàlisi exhaustiva dels documents, que fins aleshores només podien passar per les mans dels actuals agents dels serveis secrets romanesos. La mesura revelà que prop de set-cents mil romanesos havien col·laborat amb la temuda Securitate, i que entre aquests col·laboradors de la policia política s’hi trobaven càrrecs importants, fins i tot ministres, de la Romania postcomunista. Aquests arxius que havien estat oberts al públic, però, més que referir-se als agents de la Securitate, feien esment dels ciutadans i ciutadanes que havien estat investigats per aquest cos. A més, el volum considerable que passava del milió i mig de dossiers, equivalents a més de dotze quilòmetres d’arxius, dificultaven la consulta, ja que el seu odre estava establert en funció de l’investigat i, tot sovint, donava escasses dades de l’agent investigador.

Tot i així, el comissari Dumitrescu tenia bons contactes al ministeri d’Interior, que sempre estaven disposats a tornar-li algun dels molts favors que ell tenia per costum de fer. No li fou, doncs, gaire difícil a l’agent romanès confirmar que, efectivament, Florian Grigore i Ilie Stroia havien estat membres de la Securitate. I membres entusiastes, que en podríem dir. De fet, no es tractava dels típics agents de policia que col·laboraven amb els serveis secrets, sinó que en el seu cas, com deixaven ben clares les fotocòpies de l’informe que en Romulus Dumistrescu ensenyava a en Rafel Rovira, eren membres de ple dret de la policia política.

El comissari traduïa el contingut de l’informe al detectiu:

—Mira, aquí ho diu ben clar. Florian Grigore, fill de Marius Grigore, comunista de la primera hora, empresonat durant el règim feixista i company d’armes de Gheorghiu-Dej. Membre de la Unió de Joventuts Comunistes des dels 15 anys. En finalitzar el batxillerat sol·licita l’ingrés a la policia i, un any després, s’inscriu voluntàriament a la Securitate. D’absoluta lleialtat al règim. Ha servit amb fervor i entusiasme la Direcció de la Seguretat Interior des de la seva incorporació al cos.

—La Direcció de la Seguretat Interior? I això què és? —preguntà en Rovira.

—Podríem dir que era el nucli dur de la Securitate. La Securitate de la Securitate, com han dit alguns. Vigilava i perseguia els dissidents que hi havia al si del partit i de les institucions de l’estat. Diguem que vetllava per l’absoluta lleialtat dels integrants dels aparells del règim comunista…

—Collons! —exclamà el detectiu ¿I l’Ilie Stroia també pertanyia a aquesta divisió?

—Bingo! L’informe de l’Stroia explica que abans havia format part de la Direcció General d’Operacions Tècniques, és a dir que era un dels matxaques que es dedicaven a interceptar i controlar totes les comunicacions que tenien lloc al país. Posteriorment, i vista la seva lleialtat i dedicació, s’integrà a la Direcció de la Seguretat Interior on se suposa que devia conèixer en Florian Grigore.

—Doncs sembla que està més que clar que a aquests dos els devien enviar a l’altre barri per alguna cosa relacionada amb la seva etapa d’agents de la Securitate. No diu cap cosa més l’informe?

—No, i ja és estrany. Ara m’explico allò de la baixa voluntària a la policia després de la revolució del 89. Però no acabo d’entendre per què aquests informes contenen tan poca informació. No recullen cap episodi de la seva activitat com a agents. Ho he comentat amb el meu confident al ministeri de l’Interior, i també m’ha manifestat la seva estranyesa. Diu que tot i que normalment els informes dels antics membres d’aquesta Direcció de la Seguretat Interior de la Securitate acostumen a ser poc extensos, a ell també li ha sorprès l’escassa informació que tenien els papers del Grigore i l’Stroia. Diu que potser haurem de buscar entre els quilòmetres de literatura de terror que van deixar escrita els agents de la policia política. No és una feina entusiasta però potser en traurem alguna cosa.

—Jo tinc totes les hores del món. Ara, sol em sembla que poca cosa faré, dubto que els agents de la Securitate escrivissin els seus informes en alguna altra llengua que no fos el romanès.

—No pateixis, que t’hi ajudaré.

La revelació que Florian Grigore i Ilie Stroia eren agents de la Securitate tornava a donar una nova orientació a la investigació. Al detectiu Rovira li semblava més que evident que la mort dels dos romanesos trobava la seva justificació en el seu passat com a membres d’aquesta sinistra policia. Per si en tenia algun dubte, les dues fotografies de Nicolae Ceaucescu que s’havien trobat juntament amb els cadàvers, i l’arma utilitzada, una Carpati de 7,65 mm, habitual entre els agents de la policia política romanesa, venien a corroborar aquesta teoria, compartida pel comissari Dumitrescu. El detectiu i el policia convingueren, doncs, investigar l’actuació dels dos agents durant la seva etapa en actiu. Només ho podien fer endinsant-se en la muntanya d’informes tot confiant que la informació que ells cercaven no s’hagués evaporat amb el fum que ocasionà l’incendi que els darrers agents de la Securitate, fidels als Ceaucescu, provocaren a una part important dels seus arxius en veure que la revolució de 1989 estava a punt d’acabar amb el règim.