De seguida que la Ioana hagué marxat, en Rafel Rovira es posà a pensar com explicaria als mossos la troballa del cadàver. L’única manera que se li va acudir va ser la que sempre utilitzava per cercar informació de la policia, el seu amic, en Joan Palau, mosso dels de la primera fornada, sergent a la comissaria de Lleida i bon col·lega d’en Rafel.

Tot i que la vida els havia conduït per camins ben diferents, en Rafel Rovira i en Joan Palau havien estat amics de l’ànima durant la seva etapa a l’institut. Independentistes fins al moll de l’os, havien començat a militar junts al Moviment de Defensa de la Terra, l’aleshores popular MDT. A en Rafel només li podia venir un somriure a la cara quan recordava el munt de pintades que havia fet amb en Joan, o més ben dit amb en Joanet, com acostumaven a anomenar-lo per la cara que fotia de criatura.

Val a dir que tot i militar i estudiar junts tenien una actitud força diferent davant de la vida d’estudiant d’aquella època. Mentre en Rafel havia estat un alumne més o menys modèlic, en Joan es passava la vida a les grades del Camp Escolar consumint la primera substància il·legal que li arribés a les mans, jugant a la botifarra i tirant els trastos a qualsevol persona de sexe femení que li adrecés un somriure. Evidentment, si bé van començar a estudiar junts només podia passar el que finalment succeí: que en Rafel acabà l’institut en quatre anys i passà sense problemes la selectivitat, mentre que en Joanet repetia tercer de BUP i COU i s’estimbava sense pietat en l’examen d’accés a la universitat.

Millor, va pensar en Joan, i així, mentre el seu amic Rafel s’arrossegava per la facultat de Dret per llicenciar-se amb més pena que glòria i cursar posteriorment estudis de criminologia, ell es va dedicar a preparar-se les proves d’accés als mossos d’esquadra. No cal dir que va abandonar la militància a l’MDT tot i que, un cop a l’escola de policia de Mollet, va comprovar que els mossos amb un passat semblant al seu eren gairebé legió per bé que pretenien amagar-ho. Malgrat tot, continuava sent molt amic d’en Rafel i per això quan aquest es va acabar fent detectiu privat, a part de fer-se un fart de riure, es va decidir a ajudar-lo en allò que pogués.

De fet, li feia gràcia recordar com havien acabat els dos i la trajectòria que havien seguit. A en Joan encara li ressonaven a les orelles els sermons de capellanet revolucionari que a la seva època d’institut impartia en Rafel:

—El militant revolucionari ha de donar exemple a tot arreu, i a l’institut en lloc de ser el més fet malbé ha d’intentar ser el primer de la classe, un alumne exemplar que practiqui en tot moment l’ètica i la pràctica revolucionàries.

Ja aleshores en Joan es feia un tip de riure per sota el nas, però ara, quan recordava aquelles paraules i comprovava que ell, el fet malbé, era sergent dels mossos d’esquadra i que en Rafel, l’alumne més o menys exemplar, era un detectiu privat que tot sovint passava maldecaps per arribar a final de mes, no podia sinó somriure davant la crueltat del destí.

Un destí cruel que en Rafel també invocava. Ell, que havia estudiat gairebé deu anys, era qui patia misèries econòmiques. És clar que es consolava pensant que ell mantenia els principis i que si no formava part del cos dels mossos d’esquadra era senzillament perquè no li donava la gana. Perquè continuava pensant allò de blau, verd o marró, un cabró és un cabró i perquè no suportava l’autoritat i menys quan aquesta portava placa, porra i pistola.

Tot i així, de tant en tant, quan per algun cas ho necessitava no dubtava a recórrer a en Joanet, que en nom de la seva amistat mai no s’havia negat a ajudar-lo. Sabia que ara, malgrat haver-hi un cadàver pel mig, la cosa tampoc no seria diferent.

En Joan Palau havia acabat de llegir l’Sport quan el telèfon del seu despatx va sonar.

—Bones Joanet, ¿et distrec d’alguna investigació important? —va dir en Rafel des de l’altre costat del telèfon.

—Home, si les comparem amb les teves…

—Tu sempre tan cabró, no m’estranya que hagis acabat fent de policia.

—No comencem, eh, que ja en vaig tenir prou amb el regalet del meu aniversari —va dir el mosso recordant que, com cada any, el detectiu li havia fet arribar un regal pel seu aniversari que es burlava de la seva condició professional. Si feia uns anys li havia regalat el llibre L’origen dels Mossos d’Esquadra, amb una nota manuscrita que deia «perquè vegis qui us va crear, Felip V, el pitjor borbó»; aquest cop, li havia tocat un disc d’un grup desconegut per a ell, els Pirat’s Sound Sistema, acompanyat d’una altra noteta que deia, «escolta bé la cançó tretze». Quan es va decidir a escoltar-la va maleir de nou els ossos d’en Rafel mentre el seu CD exclamava:

—A veure —continuà el mosso al telèfon— per què em truques, no em diguis que tenim un inspector massa faldiller.

—De faldillers no sé com aneu, però de botiflers en teniu una colla. Ara, aquest cop no és per això que et trucava. Em sembla que tinc un cas de veritat i amb ell un problema ben seriós. He trobat el cadàver d’un romanès a Doctora Castells.

—Cagondena! —es va sobresaltar el sergent. ¿I no podies haver començat per aquí? On collons ets ara?

—Al bar del Ferran.

—Doncs vine ràpid a comissaria que m’explicaràs bé això del fiambre.

—Fins ara.

En menys de deu minuts en Rafel ja era tancat al despatx d’en Joanet explicant-li amb pèls i senyals la troballa del cadàver. Hi va afegir alguna petita mentida piadosa com l’explicar que era la seva dona de fer feines qui l’havia avisat a ell sobre la troballa del cadàver, i algun petit oblit com que s’havia endut una cinta de casset del lloc del crim, totes qüestions menors disculpables a ulls del detectiu.

El sergent Joan Palau l’escoltava amb atenció ja que no li arribava cada dia un cas d’assassinat com aquell, una mort de dos trets al cap i al cor i, a més, d’un romanès que segons havia descrit el seu amic detectiu semblava tenir una posició social més o menys acomodada. De seguida que acabà de sentir l’explicació agafà el telèfon per avisar dos agents de servei i comunicar-los que vinguessin amb ell a Cappont, que s’enfrontarien a la troballa d’un cadàver.

—Us acompanyo —va dir el detectiu.

—¿I pujaràs en un cotxe de policia i creuràs Lleida amb les sirenes posades? —li va preguntar irònic el seu amic.

—No pateixis, pensaran que em porteu detingut.