Més o menys a la mateixa hora en què en Rafel Rovira s’acomiadava de la Constantina, la Txell Solans maleïa a la redacció del diari local l’enèsima intromissió del seu director. La periodista havia acabat feia pocs minuts totes les peces de la secció de successos del dia. Una casa caiguda al barri vell, un atracament en un supermercat de barri i l’entrada d’uns okupes en una finca de l’Horta acompanyaven un petit breu que feia referència a la nota policial que els havia arribat sobre la investigació del crim del romanès de Doctora Castells. En veure la composició final de la secció, el director va cridar la Txell al seu despatx.

—Escolta Solans, no et veig gaire informada. M’ha dit un ocellet que els mossos investiguen els vincles amb la prostitució del romanès assassinat…

La periodista sabia molt bé que l’ocellet al qual el director es referia era un comandament de la comissaria dels Mossos que li filtrava notícies a canvi de bona premsa.

—No en tinc coneixement, i la nota que ens han fet arribar els mossos no hi fa cap referència…

—I tu encara creus en les notes de premsa? Va, va, ja estàs reorganitzant la pàgina. No parlis tant dels okupes i explica que la màfia romanesa de la prostitució és sospitosa d’estar al darrere del crim a trets de Doctora Castells. Això és el que a la gent li agrada llegir…

—Jo pensava que a la gent li agradava llegir la veritat… —va replicar la periodista amb cara de pomes agres, però ja sense força per enfrontar-se per enèsima vegada a un director temptat pel sensacionalisme fàcil i barat.

—Sempre has estat una idealista… Au va, tens vint minuts per arreglar la pàgina, que la impremta ens espera.

De molt mala llet i dient el nom del porc al director, la Txell redactà de nou la notícia de la investigació dels Mossos sobre la mort a trets del romanès Florian Grigore afegint-hi el to alarmista que el seu cap li sol·licitava. De fet, el director li havia passat quatre notes on es recollia que Grigore estava vinculat al negoci de la prostitució i que aquesta podia ser la justificació del final tràgic que havia tingut. Un ajustament de comptes entre proxenetes.

La periodista tenia mala consciència però ben poca cosa podia fer-hi. La feina no abundava i necessitava aquelles cròniques de successos locals per arribar a final de mes. Sempre havia cregut allò que expliquen a les facultats que no hi ha ciutats sense notícies sinó mals periodistes, però ara es resistia a creure-ho perquè fer-ho seria certificar el seu fracàs com a professional. Preferia pensar que Lleida continuava sent una ciutat amb mentalitat provinciana on no hi passava res digne de ser ressenyat per una bona periodista.

A més, la Txell sabia perfectament que la seva crònica li valdria una nova reprimenda d’uns quants dels seus companys i, sobretot, del Rafel, que estava segura que li trucaria un cop llegís la notícia. En començava a estar farta, però no hi podia fer gran cosa: als diaris estava ben clar qui hi manava.

La Txell no s’equivocava amb la seva predicció. En Rafel llegí el diari al bar d’en Ferran mentre es prenia un tallat i no es pogué estar de trucar al moment al mòbil de la seva amiga:

—Qui t’ha contat tots aquests disbarats?

—El director diu que un ocellet, i ja saps que el que diu el director va a missa.

—Mai no hauria pensat que anar de putes et convertís en un proxeneta…

—Ah, però és que el teu cadàver hi anava? A veure si al final no li faltarà raó, al director… I no me n’has dit res, eh.

—No tenia cap importància, ho vaig saber ahir al vespre i ja et dic jo que la seva condició de client de prostíbul no té res a veure amb la seva mort.

—Va, deixem-nos d’històries. ¿Ja saps quan marxes a Romania? No em diguis que no em convidaràs a sopar abans de marxar.

—Va, divendres sopem, però aquesta vegada tu tries el lloc.