—Vol un cafè? —li digué en Rafel a la Ioana un cop ja eren al carrer.

—I tant si el vull, però amb una condició.

—Quina? —va preguntar intrigat el detectiu.

—Que, si us plau, no em tornis a tractar de vostè.

—Ai, disculpa, ara ho havia fet inconscientment. Miraré de no repetir-ho.

Era evident que el detectiu proposava prendre un cafè per xerrar una mica del que havia vist al despatx i per conèixer una mica més el senyor Grigore, de qui no sabia absolutament res. La Ioana Lupescu ho va entendre a la perfecció i li va proposar:

—Coneixes algun bar tranquil?

En Rovira va pensar una estona i es va dir que al bar d’en Ferran podrien xerrar en calma i sense por que una orella indiscreta els escoltés. No era pas a prop però una passejadeta no els aniria pas malament…

—Sí que en sé un, sí. Però haurem de caminar una mica, et molesta?

—Fa molta estona que estic asseguda o sigui que no em farà cap mal estirar les cames. Ara, no m’hi podré estar gaire, jo, que a la tarda tinc una mica de feina…

—No pateixis, no ens entretindrem més del que calgui —va dir en Rovira mentre començava a caminar.

Un cop al bar, en Rafel va tornar a saludar en Ferran com ho havia fet al matí i va fer passar la Ioana a una discreta taula al fons de l’establiment. No era el primer cop que el detectiu anava al bar amb un client i sempre seia al mateix lloc. En Ferran ja estava avisat, no els havia de molestar més d’allò estrictament necessari.

Amb un cafè amb llet al davant en Rafel s’adreçà amb posat seriós a la Ioana:

—Explica’m tot el que sàpigues d’en Florian Grigore, fins i tot el detall que et pugui semblar més insignificant —va dir, mentre treia una petita llibreta per prendre notes.

—Era un home d’allò més reservat. Molt cordial, però poc parlador.

—¿Com el vas conèixer i com vas començar a treballar per a ell?

—Una parella a qui netejava el pis a Benicàssim, i que de fet són els responsables que ara estigui a Lleida, em van ajudar a fer uns cartells oferint els meus serveis. El senyor Grigore em va trucar, va dir que li havia fet gràcia que també fos romanesa, que volia ajudar-me, i em va donar l’única mica de feina que ell em podia oferir.

—I quant temps fa d’això?

—Ja fa ben bé dos anys. L’home em va agafar confiança i de seguida va deixar-me les claus. Era molt amable amb mi.

—De què acostumaven a parlar?

—De coses més aviat trivials, del temps i sobretot de la nostàlgia de la nostra estimada Romania. El senyor Grigore estimava molt el seu país.

—Pels llibres que he vist m’ha semblat que el senyor Grigore s’interessava per la política i que era més aviat comunista. Parlava de política amb vostè?

—Pràcticament mai. Tot i que ara que ho diu, sí que em va semblar que tenia també certa nostàlgia de la Romania comunista. Sempre vaig creure que era perquè pensava allò que tots els temps passats van ser millors.

—No s’ha entretingut vostè a mirar la seva biblioteca?

—Si li sóc sincera no m’agraden gaire els llibres. ¿Ho hauria d’haver fet?

—Potser hauria intuït que el senyor Grigore era un marxista-leninista convençut. Sap de què treballava?

—Estava jubilat, em sembla que a Romania havia estat funcionari vagi vostè a saber de quin ministeri, en aquella època ho era tothom, de funcionari…

En Rovira, que havia pres poques notes, va adonar-se que li calia ser força més directe en les seves preguntes.

—Rebia amics a casa el senyor Grigore?

—No crec que en tingués gaires. Però ara que ho diu, més d’una vegada em tocava rentar els plats i es veia que havia rebut algú a qui havia volgut atendre d’una forma especial.

—Cada quant acostumava a passar, això?

—No ho sé, però m’hi vaig trobar unes quantes vegades.

—Tenia amics o família a Lleida?

—De família, en té a Bucarest, em sembla, tot i que tampoc no s’hi devia fer gaire. A Lleida no em consta que tingués gaires amics, tot i que imagino que algun en tenia. No parlàvem gaire d’això, la veritat.

—I algun enemic?

—Era un senyor amable i d’allò més correcte. Verge santa, si no sé ni com l’han pogut matar. No sé de ningú que li volgués mal.

La conversa amb la Ioana li serví a en Rovira per apuntar quatre idees sobre en Florian Grigore: la família a Bucarest, els misteriosos amics que de tant en tant rebia, la ideologia política i el seu passat. Eren les úniques coses a què de moment podia agafar-se.

Després d’estar una estona pensatiu li digué a la Ioana:

—Ja pots marxar a treballar. Però aquest vespre m’agradaria xerrar de nou amb tu. Jo ara miraré de parlar amb els mossos per notificar-los l’existència del cadàver i després intentaré posar ordre al meu cap, imagino que necessitaré que em tornis a ajudar.

—D’acord, no hi ha problema —respongué la romanesa, agraïda perquè el detectiu s’encarregués ell tot sol de notificar a la policia l’existència del cadàver.