En Rafel Rovira seia a la desordenada taula del seu despatx i llegia amb deteniment l’informe de la Guàrdia Civil sobre la mort d’un altre ciutadà romanès a Castelló que li acabava de passar fotocopiat el seu amic Joanet. Al marge de les imprecisions balístiques, l’informe de la mort d’Ilie Stroia era força complert. Es tractava d’un ciutadà romanès prop de la seixantena, una edat més o menys similar a la que tenia també Florian Grigore, sense família coneguda i sense ningú que n’hagués denunciat la desaparició. El cadàver d’Stroia va ser localitzat en un pis de Vinaròs, després d’una denúncia d’un dels veïns que, en tornar a primers de setembre de vacances, va trobar estrany que el seu veí no donés senyals de vida. La posterior autòpsia va establir que la mort s’havia produït els darrers dies d’agost, un parell de setmanes abans que el cadàver fos localitzat, i prop de tres mesos abans de la data de la mort de Florian Grigore a Lleida.

Des d’un bon inici de la lectura de l’informe, en Rafel Rovira va tenir la sospita que les morts d’Ilie Stroia i de Florian Grigore o bé eren obra de la mateixa persona o bé estaven íntimament relacionades. Li va certificar un dels paràgrafs de l’informe de la Guàrdia Civil que explicava que prop del cadàver d’Stroia, mort a causa d’un tret directe al cor d’una Carpati, s’hi havia trobat un retrat de l’antic dictador romanès, Nicolae Ceaucescu, foradat per un tret de bala segurament del mateix calibre que el que s’havia utilitzat per assassinar el difunt.

L’escenografia de la mort d’Ilie Stroia li va recordar la de Florian Grigore, a qui també s’havia trobat un retrat de Nicolae Ceaucescu. Era evident que aquella fotografia tenia un missatge, però quin, va pensar el detectiu. Segurament hauria d’esperar a visitar Romania per conèixer-lo.

La resta de l’informe dels tricornis es limitava a explicar les recerques dels agents entre la comunitat romanesa de Vinaròs, molt nombrosa, per cert, els membres de la qual van negar mantenir cap relació amb el difunt més enllà, i només en alguns casos, de salutacions de cortesia. Al marge d’aquestes investigacions entre els romanesos de les comarques de Castelló, l’informe evidenciava que la Guàrdia Civil no havia fet gran cosa per resoldre el crim. Un cadàver que ni els mateixos romanesos reclamaven no podia ser objecte de gaires atencions d’una Guàrdia Civil que ni tan sols es va preocupar d’investigar una mica més a fons les relacions del difunt, que de ben segur havia de tenir.

Un cop hagué acabat de llegir i analitzar la paperassa sobre la mort d’Stroia, una imatge vingué al cap del detectiu. Un exemplar del periòdic de Castelló, el Mediterráneo. L’havia vist a casa de Florian Grigore. Ho recordava perfectament perquè va veure que tenia unes pàgines escrites en romanès, cosa que el va sorprendre i que s’explicava per la nombrosíssima comunitat romanesa present a les comarques de la Plana. En Rafel Rovira sabia perfectament que un diari com aquell no es trobava en cap quiosc de Lleida i que forçosament l’havia d’haver comprat en alguna localitat de Castelló o l’hi havia d’haver dut alguna visita procedent d’aquell territori. L’Ilie Stroia, és clar, va pensar el detectiu mentre agafava el telèfon per compartir els seus pensaments amb el sergent Palau.

—Escolta Joanet, estic convençut que el nostre cadàver i el del romanès trobat a Castelló es coneixien. Com podem comprovar-ho?

—Que et penses que ens mamem el dit nosaltres? És de les primeres coses que hem fet, home. Ara t’anava a trucar per dir-t’ho. Ens ha costat una mica comptar amb la col·laboració de les empreses de telefonia mòbil però a la fi hem pogut establir que els telèfons mòbils dels dos fiambres romanesos es posaven en contacte sovint. Sovint fins al mes d’agost, és clar, quan en van enviar un a l’altre barri…

—M’ho imaginava. Em sembla que no hi ha dubte que el responsable de les dues morts és el mateix.

—Nen, estàs fet tot un Sherlock Holmes. Es nota que llegeixes molta novel·la negra… —li respongué irònic el mosso.

—Fora conyes, que tenim dos cadàvers.

—Sí, dos cadàvers però poca gent que en vulgui saber res. Al marge de tu, és clar.

—A finals de setmana marxo cap a Romania, em sembla que si en algun lloc se’n pot treure l’aigua clara és allí. ¿T’has fixat que hi tornava a haver una foto del Ceaucescu? Això segur que ha d’explicar alguna cosa…

—Mira, no et garanteixo que puguem destinar gaires esforços al cas. Els caps ens collen perquè resolguem allò que segons ells de veritat preocupa als ciutadans, i a fe de món que no són els cadàvers de romanesos que no reclama ningú, sinó més aviat les bandes de l’Est que assalten xalets, per exemple. No enviaré ningú a Romania perquè ni els caps ni el pressupost m’ho permetrien. De totes formes, compta amb mi per demanar-me el que sigui. Sempre i quan et pugui ajudar, és clar.

—S’agraeix l’oferiment.