Després d’haver parlat amb en Joan i la Txell, en Rafel s’adonà que encara no eren ni les deu del matí i que tenia el dia lliure. Fins que el comissari Dumitrescu no busqués les adreces actuals de la llista de persones que havien obtingut als arxius de la Securitate no podien continuar la feina, per la qual cosa en Rafel es decidí novament a conèixer una mica més Bucarest, una ciutat que començava a fascinar-lo.

Abans de sortir de l’hotel, però, i ja que havia realitzat unes quantes converses telefòniques, va decidir que no venia d’una altra i pensà que era el moment d’informar l’empresari Ioan Grigore dels progressos de la seva investigació. Marcà el número del despatx de l’empresari i quan aquest respongué pogué comprovar que, com d’altra banda era habitual en ell, no estava de gaire bon humor.

—Ioan Grigore, digui’m.

—Bon dia, senyor Grigore. Sóc el detectiu Rovira. Li trucava per informar-lo dels avenços de la investigació.

—Vagi al gra, míster Rovira. Tinc poc temps ara mateix.

—Seré breu. Només volia dir-li que he visitat els arxius de la Securitate i que ja tinc una primera llista de sospitosos per interrogar.

—Això és tot?

—De moment, sí.

—Mantingui’m informat, míster Rovira.

En acomiadar-se de l’empresari, en Rafel s’adonà que no li havia parlat que gaudia de la col·laboració de la policia romanesa. No sabia ben bé per què ho havia fet, potser per emportar-se tots els mèrits o potser perquè pensava que l’empresari podria creure innecessaris els seus serveis, si la policia ja s’ocupava del cas. Després pensà que potser havia d’haver-li-ho dit, perquè sonava d’allò més estrany que un detectiu català tingués accés als arxius de la Securitate i a més els pogués entendre. En aquestes cabòries estava ficat el detectiu quan decidí abandonar l’hotel i aprofitar el dia per passejar per Bucarest.

Al centre mateix de la ciutat, al carrer Victoriei, s’adonà que un dels molts edificis majestuosos de principis de segle XX que es podien admirar al bell mig de Bucarest acollia el Museu Nacional d’Història de Romania. Com que tenia tot el dia per davant, en Rafel Rovira comprà l’entrada i accedí al museu.

Tot i tenir un molt bon estat de conservació, el contingut del museu el decepcionà una mica. Ell esperava trobar-se una part considerable de l’exposició dedicada al període comunista de Romania i, curiosament, la història de Romania, per al museu, acabava amb l’accés dels comunistes al poder. Tot i així, pogué admirar infinitat de materials de la Dàcia, aquell territori convertit en província romana després de les victòries de l’emperador Trajà, i que els romanesos consideraven potser la part més important de la seva història: la que explicava que el poble romanès fos un poble de llengua llatina enmig de territoris eslaus.

Mentre era al museu, en Rafel no mirà el rellotge. No fou fins a la sortida que s’adonà que s’hi havia passat gairebé dues hores i que, per tant, ja era moment d’anar pensant de menjar alguna cosa. El detectiu s’encaminà cap a la plaça Unirii, on trobà una petita taverna romanesa entre la multitud de franquícies occidentals que poblaven la majoria de ciutats europees i que, malauradament, desdibuixaven les peculiaritats gastronòmiques pròpies de cada país.

El detectiu assaborí unes gustoses mititei, unes petites saltxitxes amb herbes aromàtiques, acompanyades d’una bona gerra de cervesa. Per no avorrir-se en excés, durant el dinar en Rafel fullejà un dels diaris romanesos que hi havia a la taverna, l’Adevarul, és a dir, la Veritat. El detectiu no ho sabia, però estava llegint el diari que havia nascut de les cendres de l’antic diari del Partit Comunista Romanès, l’Scinteia, o sigui, L’Espurna. L’Adevarul, malgrat la rèmora del seu passat, a ulls d’alguns romanesos havia aconseguit convertir-se en el periòdic més important del país defensant una política a favor de la justícia social, amb una divisa que féu fortuna: «Ningú està per damunt de les lleis». En Rafel Rovira fullejà les pàgines de política i societat sense entendre gran cosa, i s’aturà als esports que li eren força més comprensibles, almenys els resultats. Amb el seu petit diccionari li semblà deduir que l’endemà l’Steaua jugava a casa. Li caldria recordar al comissari Dumitrescu la seva promesa de dur-lo a un partit, ja que no sabia si en tindria una altra oportunitat.

Després d’apuntar-se el dia i l’hora del matx i de prendre un cafè ben carregat, en Rafel sortí de nou a descobrir els racons de Bucarest. Després de passejar una bona estona pel bulevard Unirii, aquesta obra urbanística megalòmana dels Ceaucescu, el fred li començà a calar els ossos i decidí trobar un indret on acabar de passar la tarda. La petita guia turística de Bucarest que havia agafat a l’hotel li serví per decidir visitar el Museu Nacional d’Art de Romania. De ben segur que no hi faria tant fred com al carrer i podria admirar les grans obres artístiques dels romanesos al llarg de la història.

Igual que bona part dels grans edificis de la ciutat, el Museu Nacional d’Art es trobava al carrer Victoriei, una mica més amunt que el museu d’història, així que el detectiu hagué de resseguir més o menys el mateix camí a la inversa que l’havia dut fins al bulevard Unirii. Un cop arribà davant l’edifici del museu s’adonà de la seva majestuositat. De fet, l’actual museu d’art havia estat anteriorment el Palau Reial, que havia perdut les seves funcions originals el 1947 quan, després de la victòria massiva dels comunistes a les urnes amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial, aquests proclamaren la república i provocaren la fugida del rei.

Enderrocada la monarquia, els comunistes decidiren convertir l’antic palau en seu del Museu Nacional d’Art. Una seu majestuosa que encara fa més atractiva la col·lecció d’obres fonamentalment medievals i modernes, tant romaneses com europees, que acull el museu.

Tot i no ser un gurmet de l’art, en Rafel gaudí de la visita al museu, molt especialment contemplant les obres renaixentistes i barroques incloses en el seu fons. El temps no li va passar tan ràpid com al museu d’història però, com que l’edifici era força més gran, en sortir s’adonà que havia invertit una mica més de dues hores a visitar-lo. El fred i la foscor eren cada cop més intensos, per la qual cosa el detectiu decidí adreçar-se cap a l’hotel, aturant-se únicament en un dels bars propers a la universitat per menjar alguna cosa i fer una darrera cervesa, abans de jaure al llit de l’habitació de l’hotel mirant alguna estranya televisió.