Potser per l’instint de voler contrastar la informació obtinguda a La Caseta Rosa, en Rafel Rovira va decidir-se a anar de nou a la comissaria dels Mossos a veure el seu amic Joanet. Ell mateix se sorprenia de l’assiduïtat amb la qual darrerament visitava un indret per a ell tan indesitjable com una comissaria de policia, però es justificava tot adduint que, sense els mitjans que tenien els Mossos i que en Joanet posava de forma indirecta i molt amablement al seu servei, li seria impossible afrontar un cas com aquell. Ara ja no es tractava de perseguir marits infidels o d’acumular evidències sobre robatoris realitzats pels propis treballadors a les empreses; ara s’enfrontava a un cas d’assassinat i això no es podia fer pas sense informes forenses ni balístics, precisament allò mateix que li facilitava el sergent Palau.

En Joan no es va sorprendre de veure’l arribar sense avisar. Ja s’imaginava que volia parlar de les seves descobertes al puticlub. Bé, descobertes per dir-ho d’alguna forma, perquè els informes dels seus agents li havien certificat de seguida que no es podia establir una relació, més enllà de la de client, entre el difunt Grigore i el negoci de la prostitució.

Com que el sergent tenia la premsa local del dia sobre la taula del seu desordenat despatx de treball, la conversa sobre els disbarats i el sensacionalisme dels periodistes va ser inevitable. I fou precisament mentre els dos amics discutien sobre l’ètica periodística quan en David Mateu, l’expert en balística, obrí sense trucar la porta del despatx del sergent per afirmar, tot esperitat, en veu alta i dirigint-se a en Palau:

—Tu et penses que es pot confondre una TT-33 del 7,62 amb una Carpati del 7,65. ¡S’ha de ser cap de cony!

L’expert en balística dels mossos tenia, com no podia ser d’una altra manera, pinta d’excèntric. La seva complexió física era més aviat poqueta cosa i aquelles ulleres de cul d’ampolla donaven a l’agent un aire de científic boig que tan bé s’adeia a la tasca que realitzava a la policia. Tot i aquesta aparença friqui, en Mateu era un dels grans experts en balística de la policia catalana, i no era estrany que es requerissin els seus serveis a Barcelona, on anava sovint. La seva condició professional portava implícit que utilitzés un llenguatge sovint inintel·ligible per a la resta dels mortals, com els havia passat a en Joan Palau i en Rafel Rovira quan l’expert havia obert esperitat la porta del despatx del sergent.

—Explica’t millor, si vols que t’entenguem —va replicar en Palau.

—Això només li pot passar a un guàrdia civil! —continuà a la seva en Mateu. Només un tricorni pot confondre’s d’arma i de calibre, és que s’ha de ser cap de cony!

El detectiu Rovira caigué, en aquell instant, que una de les paraules que havia pronunciat l’expert en balística li era familiar. Carpati. Era una Carpati del 74 la que havia matat en Grigore, i li semblava recordar perfectament que era del calibre 7,65. En venir-li a la memòria, i oblidant que ell no era pas un agent de policia sinó senzillament un visitant que havia anat a veure un amic, s’adreçà a l’agent Mateu.

—Una Carpati has dit? ¿No és aquesta, l’arma romanesa amb què van matar en Florian Griogre?

—És clar. És per això que vinc a explicar-vos-ho. Per defecte, sempre que hi ha un cas on intervenen armes de foc intentem esbrinar si aquestes armes han participat abans en d’altres actes delictius. I, és clar, com que aquesta era una arma rareta, vaig demanar una col·laboració una mica més urgent a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, per veure si s’havien comès d’altres crims amb aquesta mateixa arma, o si s’havien utilitzat armes similars.

—I algun resultat? —va preguntar ràpidament el sergent.

—Fins ahir no. Però ahir al vespre em va trucar un expert en balística de la Guàrdia Civil de Castelló. Bé, expert és un dir perquè vist el que fa… Total, que el tio em comenta que fa tres mesos van tenir un crim irresolt i que ara que llegia el meu informe li semblava que potser l’arma utilitzada havia estat una Carpati del calibre 7,65. El molt cap de cony pensava que era una TT-33 del 7,62, una semiautomàtica soviètica de l’any de la mariacastanya. És que mira que arriben a ser rucs, els picoletos.

—I què? Ho ha confirmat?

—Ara mateix m’acaba de trucar dient-me que, efectivament, l’arma utilitzada va ser una Carpati, model 1974, i del calibre 7,65 mm. Si és que estic fet un fiera. Ara comprovarem que no sigui la mateixa pistola i tot, que no és gens descartable donada la seva raresa. Dos crims en tres mesos amb una Carpati fan mala pinta…

—Collons, i tant que en fan. ¿I t’ha dit qui era el mort?

—Sí, sí. Ara m’enviarà tot l’informe. Diu que era un romanès, un tal Ilie Stroia. Es veu que no s’hi van molestar gaire perquè no tenia ni família ni amics. Només després de notificar-ho al consulat, algú es va preocupar de fer les gestions pertinents per enviar el cadàver cap al seu país.

—Hòstia! —van cridar alhora en Rafel i en Joan, conscients que la revelació que acabava de fer-los en David Mateu canviava la naturalesa del cas Grigore.

L’expert en balística, però, no va atendre la reacció dels seus dos acompanyants i va continuar amb la seva història.

—Ja li he dit jo a aquest tricorni que així no aniran enlloc. Confondre una TT-33 amb una Carpati… D’acord que totes dues són pistoles de l’est, però per la resta no tenen res a veure. De fet, aquest picoleto pallús no en tenia gaire idea, d’armes. No sabia ni tan sols qui la va crear la TT-33…

—Qui ho va fer? —va preguntar el detectiu, una mica per cortesia, una mica per curiositat.

—El gran Fedor Tokarev. Ni el picoleto ho sabia. M’ha dit que de dissenyadors d’armes russos només li sonava el Kalaixnikov. Collons! Si el Tokarev va ser qui va obrir el camí al Kalaixnikov. El Tokarev va dissenyar bona part de les armes amb les quals combatien les tropes soviètiques durant la Segona Guerra Mundial, la pistola semiautomàtica TT-33 i el fusell SVT-40. Per cert, sabeu què vol dir TT?

—Ni idea —van dir alhora el sergent i el detectiu.

—Tokarev de Tula. Perquè el Fedor era originari de Tula. Doncs el que deia, que el paio va fer les principals armes amb les quals els soviètics van derrotar els nazis al front de l’est, gairebé res. De fet, a més de dissenyador d’armes va ser diputat al Soviet Suprem, durant i després de la guerra.

—I el Kalaixnikov on apareix en aquesta història? —va preguntar, ara sí que completament encuriosit, en Rafel.

—El Mikhaïl Kalaixnikov combatia durant la Segona Guerra Mundial. Bé, la Gran Guerra Patriòtica, com els agradava dir als russos, amb les armes de Tokarev. I quan el van ferir, es va dedicar a pensar un nou fusell d’assalt que corregís les errades que, segons els soldats, tenien els fusells soviètics. I després de molt pensar va crear l’Automat Kalaixnikov l’any 1947, el famós AK-47. Tot un símbol que va valdre al seu creador l’Ordre Stalin. El pobre, però, no va veure ni un duro de la patent. Si hagués estat americà ara seria multimilionari, però, és clar, l’URSS no pagava patents, amb el sou en tenia prou.

—Ets un pou de ciència —va dir-li el sergent.

—I el picoleto ni tan sols sabia qui era el Tokarev. Sense Tokarev no hi hagués hagut mai Kalaixnikov… —continuava a la seva, l’expert en balística. Per cert, sabeu a què es dedica ara el pobre Mikhaïl?

—No.

—Fabrica vodka amb el seu nom. Vodka Kalaixnikov, amb un 41% d’alcohol, pura dinamita russa.

El sergent i el detectiu escoltaven atònits les dissertacions sobre armament soviètic que els realitzava en David Mateu, conscients que la veritable revelació que els havia fet era l’anunci de la troballa, tres mesos abans, d’un cadàver romanès a Castelló foradat també per les bales d’una Carpati del calibre 7,65. Allò afegia un nou i inesperat element al cas Grigore, per la qual cosa el sergent Palau s’adreçà sever a l’expert en balística:

—Demana a aquests picoletos de Castelló tot el que tinguin sobre aquest fiambre, que ho enviïn tan ràpid com sigui possible. I així que ho tinguis, véns a veure’m directe.