Després de concertar la data exacta de partida amb en Ioan Grigore, en Rafel va dedicar els pocs dies que li quedaven a preparar-se per a l’imminent viatge a Bucarest. La curiositat que li havia despertat la Ioana va completar-la amb la lectura de les poques guies turístiques que va trobar a les llibreries sobre Romania. Tot i que la ruta del Dràcula per Transilvània era el principal reclam turístic del país, el detectiu va descobrir una Romania d’allò més diversa que encara va despertar-li més l’atractiu que ja començava a sentir per aquell país. Sabia que no podria visitar-lo tot, però només les referències que tenia sobre la ciutat de Bucarest, on en Ioan Grigore li havia dit que s’allotjaria, li van semblar d’allò més bucòliques. El fet que la capital romanesa fos coneguda també amb el sobrenom del París de l’Europa de l’Est va despertar les simpaties del Rafel per aquesta ciutat, ja que ell sempre s’havia declarat un enamorat de la ciutat de la llum.

La preparació del viatge i la lectura gairebé obsessionada de guies no van distreure en Rafel de les obligacions pròpies de qui ha d’emprendre un viatge d’aquestes característiques. A les visites a la família, als amics, al bar d’en Ferran i al seu amic, el mosso Joanet, el detectiu hi va afegir el sopar que tenia pendent amb la Txell Solans, i que val a dir que era el que més l’atreia de tots els esmorzars, dinars i sopars a què havia hagut de fer front en tan poc temps.

La Txell, a qui tocava aquesta vegada triar el restaurant, va decidir dur el seu amic a un tuguri de cuina búlgara que havia descobert de casualitat escrivint una de les seves cròniques de societat. La periodista la va clavar perquè en Rovira era un autèntic enamorat de la cuina balcànica. Una amanida shopska, uns quants dolmas, i un excel·lent kaixkaval, un formatge groc deliciós, fou el que finalment demanaren d’una carta escrita a mà i difícilment comprensible. El menjar era prou bo per l’aparença del local, però allò que veritablement els va encisar fou el vi. Quan en Rovira ordenà la segona ampolla de mavrud, una varietat de vi negre que constitueix un dels orgulls de Bulgària, l’amo i cuiner del restaurant els la va servir personalment mentre en un català macarrònic els explicava:

—¿Sabeu que abans de la caiguda del comunisme Bulgària exportava cada any més de cinc milions d’hectolitres de vi a la Unió Soviètica? Els aparatchiks soviètics tenien el paladar fi, i els encantava beure vi búlgar… Llàstima que des dels 90 les nostres vinyes no alcin cap, a Europa no valoreu els productes búlgars i els russos ja no estan per comprar res…

Sense gaires ganes de parlar de les nostàlgiques consideracions de l’amo del restaurant, la Txell i en Rafel preferiren centrar-se a comprovar de primera mà les bondats d’aquell vi. Tres ampolles van buidar junts, un fet que explica segurament que el comiat entre ambdós fos a altes hores de la matinada i amb un petó de cine que deixà als llavis d’en Rafel un gust encara millor que el del mavrud búlgar que s’havia empassat durant gairebé tota la nit.

Amb un mal de cap considerable, el record del vi, i sobretot dels llavis de la Txell, en Rovira es despertà amb l’insistent so del seu telèfon mòbil. Era en Joanet, que en reconèixer la veu pastosa del seu amic detectiu, li digué:

—Nen, que són les onze, ¿que no marxes aviat cap a Romania?

—Sí, sí, demà mateix foto el camp —respongué, amb símptomes més que evidents de ressaca, en Rafel.

—Doncs a part de desitjar-te un bon viatge et truco per fer-te d’àngel de la guarda. Et passaré el contacte d’un policia romanès que va estar no fa gaire per aquí per investigar això dels robatoris a xalets. Com que la majoria de xoriços eren bandes romaneses va venir per ajudar-nos… Ens vam fer bastant amics i em va deixar la targeta pel que pogués necessitar. ¿Vols que te’n passi el contacte?

—Que és de Bucarest?

—Sí, senyor. De Bucarest mateix. Romulus Dumitrescu, comissari de la policia romanesa.

—Collons, quins noms! —digué en Rafel, mentre agafava un bolígraf per anotar el contacte que el sergent li cantava per telèfon alhora que li prometia avisar el comissari romanès perquè la cosa no li vingués de nou, en cas que decidís visitarlo. Després d’agrair-li el detall, el detectiu s’acomiadà del seu amic no sense prometre-li que li faria arribar notícies des de Romania.

—No te’n descuidis, malparit! Ah, i passa-t’ho bé!