El consolat de Romania a Barcelona ja estava avesat a tràmits de tota mena. La gran quantitat de romanesos que en els darrers temps havien optat per emigrar a Catalunya, on ja es vivien cinquanta mil, havia convertit un consolat fins aleshores tranquil, reposat i marcat per la quietud, en una bulliciosa oficina on les cues eren habituals i on es realitzaven les gestions més diverses. La trucada de la família Grigore sol·licitant la col·laboració del consolat en la repatriació del cadàver del senyor Florian no els va venir, doncs, de nou. Si bé, per fortuna, la repatriació d’un cadàver no era pas un tràmit habitual; per desgràcia, el del senyor Florian Grigore no era ni de bon tros el primer que el consolat barceloní havia d’afrontar.

Després de les gestions oportunes davant del jutjat lleidatà que custodiava el cadàver, els responsables del consolat van poder, per fi, telefonar al germà del difunt per anunciar-li la imminent arribada del cadàver a Bucarest on, tal i com havia sol·licitat la família i era costum de les autoritats romaneses en aquests casos, seria objecte d’una nova autòpsia abans de ser finalment enterrat.

La trucada del consolat, amb la notícia de la immediata repatriació del cos sense vida del seu germà, va recordar a en Ioan Grigore que encara tenia pendent parlar amb el detectiu que havia contractat després de parlar amb la dona de fer feines del seu germà. Tenia el seu nom i el seu telèfon apuntat entre els molts papers del seu despatx de director de l’empresa. Tot i l’aparent desordre que regnava en les seves carpetes, no li va costar gaire trobar les dades d’en Rafel Rovira. Ja havia dit a la Ioana Lupescu que es considerés contractat i que comencés a preparar el seu viatge a Bucarest, però li semblava que la cosa era prou important com perquè ell personalment truqués al detectiu per acabar d’arreglar els serrells de la seva contractació i la seva visita a Romania. Mentre marcava el número de telèfon del detectiu Rovira, en Ioan Grigore va pensar que ell no parlava castellà, i ni molt menys català, aquella llengua per ell desconeguda que la Ioana Lupescu li havia comentat que es parlava tan freqüentment a Lleida, i que de ben segur que el seu interlocutor no parlaria romanès. Així, doncs, quan el telèfon es despenjà a l’altre costat de la línia decidí parlar amb el seu anglès rudimentari, que havia après per dur endavant el negoci.

—Podria parlar amb míster Rovira?

—Jo mateix —va respondre sorprès en Rafel, amb el seu anglès macarrònic que malgrat tot li permetia comunicar-se més o menys amb tothom. De fet, a ell li agradava dir que parlava l’anglès Koffi Annan. És a dir, que es feia entendre amb tot aquell que, parlant anglès, no fos natural d’Anglaterra o dels Estats Units. L’anglès BBC, l’altra tipologia de la llengua de Shakespeare segons la divisió dialectal que n’establia en Rovira, quedava fora del seu abast i entendre’l o fer-s’hi entendre representava per a ell un esforç sobrehumà.

Per sort, la veu que parlava a l’altre costat del telèfon s’aproximava més aviat a l’anglès Koffi Annan i no va comportar cap dificultat per a ell entendre el que li volia dir.

—Sóc en Ioan Grigore, imagino que la senyora Lupescu li deu haver parlat de mi.

—I tant, i disculpi que no l’hagi trucat jo abans, però he estat una mica enfeinat aquests darrers dies —va mentir en Rafel, que havia passat la tarda de diumenge mirant el Barça al bar d’en Ferran.

—Disculpi’m més aviat a mi. Sóc jo qui el contracta. Imagino que deu acceptar la meva oferta, oi?

—En principi sí, tot i que la Ioana no em va parlar de diners.

—Els diners no són cap problema. Si em dóna el seu número de compte li faré una transferència de 4.000 euros per començar. El preu final ja el convindrem quan vostè estigui a Romania i, evidentment, estarà subjecte al resultat de les seves investigacions.

—Prengui nota —va dir el detectiu, abans de començar a cantar el seu número de compte, no fos cas que el romanès es replantegés la seva oferta inicial.

—He pensat que podria venir a Bucarest aquest proper cap de setmana. Tinc una reserva feta per dissabte, així espero que arribi a temps per a l’enterrament i per conèixer de primera mà els resultats de l’autòpsia que han de fer les autoritats romaneses.

—D’acord —digué en Rovira satisfet, perquè encara tenia uns quants dies per preparar el viatge.

—Ja li confirmaré el vol d’aquí un parell de dies, però estigui a punt per dissabte, míster Rovira.

—Ho estaré. Fins aviat, míster Grigore —va acomiadar-se en Rovira.

En penjar el telèfon en Rafel intentà posar una mica d’ordre a la seva ment per tal de saber què havia d’anar a buscar exactament a Romania. Ara ja tenia clar que hi aniria però encara no acabava de saber ben bé què hi anava a buscar. Era evident que les proves acumulades fins aleshores conduïen al país balcànic, però encara li faltava encaixar unes quantes peces al trencaclosques per saber exactament què li calia esbrinar.

Quan es posava transcendent li agradava escoltar música. Ben forta, a poder ser. Aquest cop, a les parets del despatx hi ressonaren els versos, per anomenar-los d’alguna forma, d’una de les cançons que havien marcat la seva joventut, «Sóc un desperdici» dels seus estimats Desperdicis Clínics:

De tan forta com sonava la música, una mica més i no li deixa sentir el mòbil que sonava. En veure que era el seu amic mosso Joanet, va afluixar el volum i va esperar que li aportés alguna novetat sobre el cas.

—Apunta ràpid, que tinc feina —va dir el sergent, volent deixar clar que no tenia cap ganes que en Rovira l’atabalés amb alguna de les seves habituals dissertacions sobre la seva condició de mosso d’esquadra—. Pel que sembla el teu cadàver romanès tenia una amigueta que li agradava visitar sovint. Constantina Dumitru, una fulana romanesa de La Caseta Rosa, segur que coneixes el lloc.

I tant com el coneixia, va pensar en Rafel. No eren poques les investigacions que l’havien dut a aquell indret a la recerca d’infidels evidències.

—Mira-te’l el Grigore! També tenia secrets amagats, eh!

—I qui no en té avui dia? Va, et deixo que tinc pressa. Vine’m a veure demà si vols que xarrem una estona.

La trucada d’en Joanet li acabava de programar la tarda. Li caldria visitar aquell puticlub de carretera per veure què en podia treure, de la senyoreta Dumitru. Mentrestant anava pensant com explicaria a la Ioana Lupescu, que l’endemà havia de venir a netejar-li el pis, que el seu admirat senyor Grigore també havia caigut a la temptació de la carn que oferien jovenetes arribades de Romania, aquelles mateixes que la Ioana detestava per la mala imatge que oferien a Catalunya del conjunt de les dones originàries del país dels Carpats.