El sergent Joan Palau repassava l’informe policial que havia redactat un dels seus subalterns, a propòsit de la detenció de dos pinxos albanokosovars arrestats en ple assalt d’una masia rural a les Garrigues profundes. Després de donar-lo per bo, cosa que féu relativament ràpid, anà a buscar un cafè calentet a la màquina i obrí el diari local per llegir-lo amb detall, com acostumava a fer cada matí. En arribar a la pàgina de successos se sobresaltà i no pogué evitar, malgrat estar sol al seu despatx, renegar en veu alta:

—La mare que el va parir! Serà desgraciat!

El sergent Palau es referia amb aquestes amables paraules al seu amic detectiu, en Rafel Rovira, que feia uns quants dies que havia marxat a Romania i del qual no havia rebut cap notícia. Pel que es deduïa a partir del contingut del diari, la periodista Txell Solans sí que havia sabut alguna cosa d’en Rafel, que de ben segur li havia servit per escriure l’article que ara el sergent observava amb detall.

El text aportava novetats sobre la mort del romanès de Doctora Castells tot afirmant que el cadàver pertanyia a un antic agent de la policia política de la Romania comunista, la temible Securitate. En el seu to sensacionalista de sempre, la premsa local teoritzava sobre la mort, tot afirmant que de ben segur que es tractava d’una revenja entre antics agents de l’Europa de l’Est pel control dels negocis mafiosos al nostre país.

En Joan Palau coneixia la Txell Solans i deduïa que aquesta part de l’article havia comptat amb la inefable col·laboració del seu director, un amant del sensacionalisme barat que pel que es veu feia vendre més diaris. La lectura de la notícia el féu pensar en el detectiu i de seguida agafà el telèfon per trucar-li i fotre-li una bona bronca per la seva desconsideració.

En Rafel encara era al llit amb un mal de cap considerable, com a conseqüència de la injecció d’un nombre inapropiat de cerveses la nit anterior, quan veié a la pantalla del seu mòbil que en Joanet li trucava. Contestà ràpidament tement l’escridassada que li clavaria el seu amic mosso.

—Què passa, malparit? ¿Que ja no recordes els amics o què? Estic llegint el diari de Lleida i m’assabento que el cadàver que tu investigues és, segons la Txell, un antic agent de no sé quina policia política comunista… ¿Quan m’ho pensaves dir, cabró?

—Disculpa, disculpa, Joanet. He estat d’allò més enfeinat —digué amb la gola pastosa.

—Si n’ets, de malparit… Però per trucar a la Txell no n’estàs, d’enfeinat, eh! A més, què collons et dediques a fer per Romania, són gairebé dos quarts de deu del matí i fots una veu deplorable.

—Ahir vaig beure una mica més del compte amb el teu col·lega de la policia romanesa. Gràcies pel contacte, ens hem fet bons amics i m’ajuda d’allò més.

—Sí, ara intenta arreglar-ho. Ell sí que em va trucar, tot just el vas anar a veure, per confirmar qui eres i per enviar-me una salutació. Però tu, nen…

—Disculpa, disculpa —digué novament el detectiu.

—Disculpat, home, disculpat, però una altra vegada no siguis tan cabró i digues-me alguna cosa. Té collons que me n’hagi d’assabentar per la premsa…

—Promès. No te n’assabentaràs més per la premsa, no vull que semblis en Felipe parlant dels GAL.

—Deixa estar els GAL, ara. O sigui, que això que escriu la Txell és veritat. ¿El paio mort era d’aquesta policia política del tal Ceaucescu?

—I tant, i el mort de Castelló també. De fet, treballaven junts. I de ben segur que els van matar per alguna cosa que havien fet durant el seu període d’agents de la Securitate.

—Així, ¿això que diu l’article que antics militars i policies de l’Est es maten entre ells per controlar els negocis mafiosos és un dels deliris del cap de la Txell?

—Això li han fet escriure, pobra? Deu estar ben emprenyada!

—Va, truca-li que te’n deus morir de ganes. Però no t’enconyis tant i pensa alguna vegada en els amics, malparit!

—Sempre hi penso en tu, Joanet! —s’acomiadà amb un to d’allò més irònic.

En Rafel encara va esperar una estona abans de trucar a la Txell. Sabia del cert que si l’article explicava el que el sergent Palau li havia dit, la periodista devia estar de molt mala llet. És veritat que estava acostumada que el director fiqués cullerada als seus articles, però no per això s’emprenyava menys cada cop que passava. Després d’esmorzar i beure alguna cosa per dissimular la seva veu ressacosa, va marcar el número de la Txell Solans. La periodista, en veure qui li trucava, contestà directament:

—¿No em diguis que a Bucarest també hi arriba la premsa de Lleida?

—Txell, que estem a l’era d’internet. Però tot i així, no he tingut encara el gust de llegir el teu article, me l’ha explicat un ocellet.

—Doncs si t’ho ha explicat bé ja et pots imaginar la mala llet que porto. Vaig preparar una història de la Securitate d’allò més documentada i me l’han reduït a una columneta d’allò més sensacionalista. Per no parlar d’això de les revenges entre antics militars i policies per controlar el mercat mafiós… Té delicte la cosa!

—Deu fer vendre diaris, dona.

—El que fa és fer-me fer el ridícul a mi, que sóc qui signo l’article. Ja en començo a estar una mica farta.

—Va, tranquil·litza’t dona, que això passa a les millors redaccions. Com va tot per Lleida?

—Molt fred i molta boira. O sigui que tot normal. I a Bucarest?

—Fred i neu no en vulguis més. I pel que fa a la feina, estem buscant entre els arxius de la Securitate a veure si trobem alguna pista.

—Suposo que me’n tindràs informada.

—I tant, dona.

—Gràcies, Rafel. Saps, et trobo a faltar. A veure si quan tornis em convides a sopar.

—Fet.

En Rafel va penjar el telèfon amb un somriure d’orella a orella. Sentia que converses com aquesta l’apropaven cada cop més a la Txell, a qui començava a desitjar bojament. Ell també la trobava a faltar. De fet, cada nit, des que havia arribat a Bucarest, somniava en el petó de comiat que la periodista li havia fet als llavis. Tenien un gust sublim i desitjava amb bogeria tornar-los a tastar.