13

—¿Què et passa? —em va demanar la Chantal.

—No m’enrecordo d’on he aparcat el cotxe, i no em miris d’aquesta manera. Li pot passar a qualsevol.

—Anem —va dir ella.

A Mountain Street (a la Rue de la Montagne, perdó) no hi era, i a Bishop tampoc.

—Algú me’l deu haver robat —vaig dir—; algun dels amics separatistes de la teva mare, segurament.

Vam mirar a Maisonneuve, el que abans es deia Dorchester Boulevard^[085].

—¿Què és això? —va dir la Chantal, assenyalant el cotxe.

—Si ho xerres a la Solange et despatxo.

Un dissabte a la tarda, en el moment que em començava a venir la nyonya, va trucar la Solange.

—¿A quina hora em passaràs a buscar, al vespre? —em va demanar.

—¿Hem quedat? ¿Per anar a on?

—Al partit.

—Mira, em sembla que avui no hi aniré.

—¿Al partit d’hoquei?

—La veritat és que ja n’estic fart, de tant d’hoquei; a més a més, estic cansat.

—Potser és l’última vegada que podrem veure jugar en Gretzky.

—M’és igual.

—Em deixes parada.

—¿Vols les entrades? Vés-hi amb la Chantal.

Deu dies més tard, segons la Chantal, vaig dictar-li la mateixa carta per tercera vegada en una setmana. I es veu que, sortint del despatx, vaig ficar-me la mà a la butxaca maquinalment, en vaig treure una clau i no vaig saber per a què era.

—¿Què mires? —em va demanar la Chantal.

—Res.

—Obre la mà.

—No.

—Barney, fes el favor.

Vaig obrir-la.

—¿Saps què és això?

—És clar que ho sé. ¿Per què m’ho demanes?

—Digue-m’ho, què és.

—Necessito seure.

Al cap d’uns quants dies, tornant a casa cap al tard després d’haver passat una estona al Dink’s, vaig obrir la porta del pis i a dintre hi vaig trobar la Solange i en Morty Herscovitch esperant-me. Hòstia puta.

—Ja sé que passem una mala època, Morty, però no fotis que ara els metges us dediqueu a fer visites a domicili.

—A la Solange li sembla que pateixes de fatiga.

—¿Qui no en pateix, a la nostra edat?

—O potser només és un tumor cerebral. Haurem de fer una tomografia i una ressonància magnètica.

—I un colló. I tampoc em penso prendre cap dels teus tranquil·litzants o antidepressius. Els metges d’abans sí que eren metges, que no vivien de les comissions de les empreses farmacèutiques.

—¿Per què te n’hauria de receptar, d’antidepressius?

—Si em permeteu, em serviré una copa. Preneu-ne una també, si voleu, abans d’anar-vos-en.

—¿Què estàs deprimit?

—La Chantal m’ha pres la clau del cotxe i no me la vol tornar.

—T’espero a la meva consulta demà a les nou del dematí.

—Ja et pots anar esperant.

—Allà ens tindrà —va dir la Solange.

En Morty no era sol. També hi havia un altre individu, un home gras que va dir que era el doctor Jeffrey Singleton.

—¿És psicoanalista? —li vaig demanar.

—Sí.

—Doncs escolti això que li diré. No m’agraden els xamans, els metges ni els psiquiatres. En Shakespeare, en Tolstoi i fins i tot en Dickens sabien més coses sobre la condició humana que el que es pugui arribar a imaginar qualsevol de vostès. Vostès són una colla de xarlatans amb títol que estudien la gramàtica dels problemes humans, i els escriptors que li dic n’estudien l’essència. No m’agrada la forma estereotipada amb què encasellen les persones, ni la facilitat amb què s’avenen per diners a fer de testimoni professional en un judici. Un per la defensa i un per l’acusació; dos pretesos experts defensant arguments contraris i embutxacant-se tots dos un bon taló. Juguen amb el cervell de les persones, i els fan més mal que bé. I pel que he llegit últimament, com el meu amic en Morty, han substituït el divan per les pastilles: per a la paranoia, dues d’aquestes al dia; per a l’esquizofrènia, una d’aquestes abans de dinar. Doncs jo prenc whiskys sols i Montecristos per a tot, i li recomano que faci el mateix. Són dos-cents dòlars, si és tan amable.

—M’agradaria fer-li una prova.

—Acabo d’anar a pixar.

—No hi estarem gaire. Agafi-s’ho com un joc.

—No em tracti com un nen petit.

—Ja n’hi ha prou, Barney.

—¿Hi estarem gaire?

—No.

—D’acord, doncs. Va.

—¿Quin dia de la setmana som?

—Ja ho sabia, que seria una cosa de nens petits. Hòstia puta. Som el dia abans de dimarts.

—I ¿quin és?

—Digui-m’ho vostè.

Però no va picar.

—Aviam. Dissabte, diumenge… Som dilluns.

—I ¿quina data?

—Perdoni, però s’equivoca. No he recordat mai el número de matrícula del cotxe ni el del carnet d’identitat, i quan haig d’estendre un taló sempre haig de demanar a algú quin dia som.

—¿Quin mes som?

—Som a l’abril. ¿Què li sembla?

—I ¿quina estació?

—Encara trauré matrícula. Si som a l’abril, ha de ser l’estiu.

A la Solange li van començar a baixar les llàgrimes galtes avall.

—¿Què et passa? —li vaig demanar.

—Res.

—¿Quin any som?

—¿Del calendari jueu o de l’àrea cristiana? Era, vull dir.

—De l’era cristiana.

—El 1996.

—¿On som?

—Això és molt fàcil; som a la consulta d’en Morty Herscovitch.

—¿A quin pis som?

—L’inspector de policia era el meu pare, no jo. Hem pujat amb ascensor. La Solange ha picat el botó, i hem vingut aquí. ¿Què més?

—¿A quina ciutat som?

—A Montreal.

—¿A quina província?

—Ara sí que riurem. Som en aquell collons de província que està entre Alberta i l’altra, al continent nord-americà, al món, a l’univers, com vaig escriure al paper d’embalar amb què tenia forrat el llibre de no sé què de quart.

—I ¿a quin país?

—Al Canadà, de moment. La Solange és una indépendantiste. Perdó; no volia dir això. Vol ser d’aquí i prou; vol que el Quebec s’independitzi; o sigui que hem de vigilar el que diem.

—Vull que em repeteixi aquestes paraules que li diré. Bi…

—És una separatista; ara m’ha sortit. Els matins no estic gaire fi.

—Bicicleta, cullera, poma.

—Bicicleta, cullera, poma.

—Ara vull que comenci a comptar enrere a partir de cent saltant de set en set.

—Miri; fins ara he tingut paciència, però això és una estupidesa. No ho penso fer; sabria fer-ho, però no ho penso fer —vaig dir, i vaig encendre un Montecristo—. ¿Què li sembla? L’he mossegat pel costat que toca. ¿Tinc cap punt, per això?

—¿Em sabria dir la paraula barca al revés?

—¿Vostè llegia Dick Tracy de petit?

—Sí.

—¿S’enrecorda que, quan anava d’incògnit, es feia dir Reppoc? Doncs és copper al revés.

—I ¿com és barca al revés?

—A, erra, ce i les altres. ¿Sí o no?

—¿Recorda les tres paraules que abans li he demanat que repetís?

—¿Em permet una pregunta?

—I tant.

—¿No es posaria nerviós, vostè, fent una prova així?

—Sí.

—Una de les paraules era pera. Li diré les altres dues si em sap dir quins eren els set nans.

—¿Què tinc a la mà?

—És un dallonsis; una estilogràfica, no, allò altre per escriure. Per cert, ¿sap amb què s’escorren els espaguetis? Amb una escorredora. ¿Què?

—¿Què tinc al puny?

—Allò per saber l’hora; un despertador.

—Perdó —va dir la Solange, i va sortir corrents de la sala d’espera.

—Ara m’agradaria que agafés aquest full amb la mà dreta, el plegués en dos i el deixés a terra.

—No ho penso fer. Ja en tinc prou. ¿Què, com l’he feta, aquesta prova per a nens petits?

—La seva mare n’estaria orgullosa.

—¿No em posarà una camisa de força, doncs?

—No, però vull que el vegi un neuròleg. Li haurien de fer unes quantes proves.

—¿Del cervell?

—Hem de descartar algunes possibilitats. Podria ser que fos fatiga i prou, o bé una pèrdua de memòria benigna, que no és infreqüent en una persona de la seva edat.

—¿O un tumor cerebral?

—Valdrà més que no aventurem possibilitats desagradables. ¿Viu sol, senyor Panofsky?

—Sí. ¿Per què?

—No, només per saber-ho.

L’endemà a primera hora de la tarda vaig entrar a la biblioteca de la McGill i vaig consultar una enciclopèdia especialitzada.

Quan Alzheimer (1907) va descriure la malaltia que ara porta el seu nom, va considerar-la una forma atípica de demència […]. Hi ha casos d’antecedents familiars que demostren que pot ser hereditària de forma dominant o recessiva […]. La malaltia d’Alzheimer no es distingeix histopatològicament de la demència senil, i Sjogren et al. (1952) han trobat una incidència de demència senil més elevada de l’esperada en famílies amb Alzheimer […].

Déu meu! La Kate, en Saul, en Michael. Miriam, ¿què he fet?

De conya.

—Morty, sóc jo. Perdona que et truqui a casa. ¿Tens un moment?

—Sí, home, només faltaria. Espera, que apago el televisor.

—És Alzheimer, ¿oi?

—No ho podem dir segur.

—Morty, ens coneixem des de fa molt temps. No em vinguis amb romanços.

—Doncs sí, és una possibilitat. Pensa que la teva mare es va morir de…

—Deixa-la estar, la meva mare. No va ser mai cap llumenera, precisament. I els meus fills ¿què?

—El risc és baixíssim, de debò.

—Però no tan baix com per a qui no té antecedents familiars. Hòstia puta. En Saul s’imagina que té totes les malalties sobre les quals llegeix alguna cosa al Times.

—Tens programades la tomografia i la ressonància per demà al dematí. Passaré a buscar-te a les vuit.

—Hauria de deixar-ho tot arreglat, Morty. ¿Quant temps em queda?

—Si fos Alzheimer, i no és gens segur, les llacunes de memòria seran intermitents; però jo diria que et falta almenys un any perquè…

—¿Perquè faci catúfols?

—No pressuposem res fins que no ho puguem dir segur. Escolta, aquest vespre no faig res. ¿Vols que et passi a veure?

—No, però gràcies de totes maneres.