8

Aquest matí m’ha tornat a trucar l’Irv Nussbaum abans i tot d’haver-me pres el cafè.

—Gran notícia —ha dit—. Sintonitza la CJAD, afanya’t. Ahir a la nit uns nanos van pintar una esvàstica a la paret d’una escola talmúdica i en van trencar les finestres. Fins després.

I, al Globe and Mail d’avui, una notícia colpidora d’una cosa que ha passat al comtat californià d’Orange. Una dona de setanta anys, que cuidava el marit malalt de càncer —canviant-li els bolquers, peixent-lo, dormint poques hores a la nit perquè ell sempre estava mirant la tele—, va dir prou. Va ruixar d’esperit de vi i va encendre el qui havia sigut el seu cònjuge durant trenta-cinc anys perquè va descobrir que se li havia acabat la xocolatina. «Vaig sortir un moment per agafar el correu de la bústia i quan vaig tornar ja no hi era. A casa no hi havia ningú més, o sigui que havia d’haver sigut ell —va dir—. Cada dia n’hi dono una, de xocolatina, però em va agafar la meva. Aleshores vaig agafar una culleradeta d’esperit de vi i l’hi vaig tirar. Jo tenia mistos a la butxaca. I es va encendre. No volia fer-ho; només ho vaig fer per espantar-lo».

A la una havia quedat, i he sortit de casa de mal humor però amb temps. A diferència de la Miriam, sempre procuro arribar puntual. De cop i volta, però, m’he parat. De sobte no he sabut què feia; a la placa de la cantonada hi deia Sherbrooke Street. No sabia on anava, ni per fer què. Atordit, amarat de suor tot i el fred que feia, m’he arribat amb penes i treballs a la parada d’autobús de més a prop i m’he deixat caure al banc. Un noi que esperava l’autobús amb la gorra girada s’ha ajupit per demanar-me:

—¿Es troba bé, iaio?

—Calla —li he dit, i m’he posat a murmurar el que s’ha convertit en el meu mantra—: Els espaguetis s’escorren amb aquell estri que tinc penjat a la paret de la cuina; la Mary McCarthy va escriure L’home del vestit Brooks Brothers o L’home de la camisa Brooks Brothers, tant se val; sóc viudo d’una dona i me n’he divorciat de dues; tinc dos fills i una filla, en Michael, la Kate i l’altre; el meu plat preferit és pit de vedella estofat amb raves i latkes; la Miriam és la meva vida; visc a Sherbrooke Street West de Montreal; el número de la casa tant és, perquè reconeixeria l’edifici on fos.

Amb el cor bategant-me tan de pressa que semblava que em volgués sortir del pit, he aconseguit treure’m de la butxaca un Montecristo, encendre’l i començar-me’l a fumar. He fet un somriure apagat al noi, que continuava pendent de mi, i li he dit:

—Perdona’m; no et volia faltar al respecte.

—Si vol, truco una ambulància.

—No sé què m’ha passat. Ja estic bé, per això; de debò.

Ell ha fet cara de no estar-ne convençut.

—He quedat amb l’Stu Henderson al Dink’s, un bar de Crescent Street. Trenco a la pròxima travessia a l’esquerra i ja hi sóc.

L’Stu Henderson, un productor independent de televisió caigut en desgràcia que havia format part del National Film Board, m’esperava a la barra. En John, ja aposentat al seu tamboret de costum, semblava perdut en un somieig. Cap allà el 1960, l’Stu ja havia fet un documental premiat però molt avorrit sobre el Canadair CL-215, un avió amfibi antiincendis del qual en aquella època encara es feien proves a diferents llacs dels voltants de Montreal i que podia carregar fins a quatre mil cinc-cents litres d’aigua sense arribar a parar-se per deixar-los caure tot seguit sobre l’incendi forestal que s’hagués d’apagar. I ara em venia a proposar un projecte. Buscava una inversió inicial per fer un documental de producció independent sobre l’Stephen Leacock.

—Sembla molt interessant —li he dit—; però, sabent-me molt greu, no em dedico a fer projectes culturals.

—Tenint en compte els calés que has guanyat produint porqueries, trobo que…

En John ha intervingut, amb ulls vidriosos:

—Non semper erit aestas, Henderson; o, dit en vernacle, no hi comptis.

Encara ara sóc esclau del sistema de valors que vaig adquirir al París de la meva joventut; és el criteri que tenia en Boogie, que deia que qualsevol qui escrigui un article per al Reader’s Digest, faci un best-seller o es tregui un doctorat és un impresentable. Escriure una novel·la pornogràfica per a en Girodias, en canvi, era una cosa de puta mare. Anàlogament, escriure per al cine era digne de menyspreu, si no és que era per a una pel·lícula d’en Tarzan, que era collonut. Seguint la mateixa lògica, gastar-se els diners en una estupidesa com El policia muntada McIver era perfectament kosher, mentre que finançar un documental sobre en Leacock era infra dignitatem, tal com en John s’hauria afanyat a assenyalar.

En Terry McIver, per descomptat, no combregava amb el sistema de valors d’en Boogie. Als seus ulls, tota la colla érem una trepa de frívols irredimibles. Púrria. La filiació política decididament d’esquerra que compartíem, alimentada pel New Statesman, la trobava d’una ingenuïtat penosa. I el París d’aquella època era un circ polític, amb els números d’animals com a protagonistes. Una nit, els eixelebrats anticomunistes radicals de Paix et Liberté van enganxar a tot arreu cartells amb la falç i el martell saltant de dalt de la torre Eiffel amb un text al peu on hi deia: «¿Què us semblaria veure això?». L’endemà al matí a primera hora els valents comunistes van anar cartell per cartell enganxant les barres i les estrelles sobre la bandera soviètica.

La Clara, en Boogie, en Cedric, en Leo i jo ens estàvem a la terrassa del Mabillon, fent col·lecció de posavasos de les cerveses que ens anàvem bevent, el dia que el general Ridgway, acabat de tornar de la guerra de Corea, va arribar a París per substituir l’Eisenhower com a cap de les potències aliades a Europa. Per veure el general només hi havia acudit una gentada dispersa i avorrida de badocs, però hi havia gendarmes per totes bandes i el Boulevard Saint-Germain era tot negre de policies de la Garde Mobile, que paraven el sol protegits amb els seus cascos lluents. De cop i volta, la Place de l’Odéon es va omplir de manifestants comunistes, homes, dones i nens que sortien dels carrers adjacents i es treien escombres de sota les americanes folgades per penjar-hi pancartes contràries als Estats Units. La Clara es va posar a somicar i li van començar a tremolar les mans.

—Ridgway —bramaven els homes.

—À la porte —deien com a tornada les dones amb un xiscle estrident.

Immediatament els gendarmes van envestir contra la manifestació i es van desplegar fent voleiar aquells graciosos capots blaus amb què apareixen a tots els cartells turístics francesos que he vist, uns capots que si tenen caient és pel canonet de plom que porten cosit a la gira; i es van dedicar a partir nassos i a obrir caps. El crit de «Ridgway à la porte», disciplinat fins aleshores, va flaquejar i es va acabar interrompent. Els manifestants es van batre en retirada, i es van escampar agafant-se el cap ensangonat. I jo vaig córrer darrere la Clara, que fugia cames ajudeu-me.

Un altre dia va venir a París un general alemany, convidat per l’OTAN, i els socialistes i els jueus francesos van desfilar pels Camps Elisis enmig d’un silenci lúgubre vestits amb uniformes dels camps de concentració. Entre ells hi havia en Yossel Pinsky, el canvista de la Rue des Rosiers que al cap de no gaire es convertiria en el meu soci. «Misht zikh nisht arayn», deia. No t’hi fiquis. Havien començat els aldarulls a Algèria. Els gendarmes van començar a escorcollar els hotels de la Rive Gauche un per un buscant àrabs indocumentats. Un dia, a les cinc de la matinada, van picar a la porta de la nostra habitació i ens van demanar que els ensenyéssim els passaports. Jo vaig allargar-los el meu, mentre la Clara, amb les flassades fins a la barbeta, estava arraulida al llit, ploriquejant. Per baix li sortien els peus, amb cada ungla pintada d’un color diferent, ben bé com un arc de Sant Martí.

—Ensenya’ls-hi el passaport, per l’amor de Déu.

—No puc. Vaig despullada.

—Digue’m on el tens.

—No. No vull que els hi ensenyis.

—Collons, Clara!

—Puta merda.

Va embolicar-se amb la flassada tan bé com va poder, encara ploriquejant, mentre els gendarmes es miraven somrient, va treure el passaport del fons d’una maleta, els el va ensenyar i va tornar a tancar la maleta amb clau.

—M’han vist el cony, aquests fills de puta. Me l’han mirat tota l’estona.

Aquella tarda vaig trobar en Terry al cafè Bonaparte, on jo havia anat a jugar al flipper. El lligam que m’unia d’entrada amb en Terry era el fet que tots dos érem de Montreal: jo, de la banda de Jeanne Mance Street, l’antic barri obrer jueu, i en Terry del barri anglosaxó una mica més acomodat de Notre-Dame-de-Grâce, on el seu pare havia anat trampejant amb una llibreria de vell especialitzada en textos marxistes. La seva mare havia ensenyat en una escola de primària fins que els pares havien dit que no volien que els seus fills veiessin documentals sobre la vida en una comuna agropecuària d’Ucraïna, sinó dibuixos animats d’en Bugs Bunny.

Tots vivíem pobrament, però en Terry vivia a la misèria; o així ho semblava, almenys. Hi havia dies en què la seva alimentació es limitava a una baguette i un cafè au lait. Portava camises sintètiques que es rentava a la pica del lavabo al vespre i que tot seguit estenia perquè se li eixuguessin durant la nit. Una noia que coneixia, que vivia a la cité universitaire, li tallava els cabells. Sobrevivia escrivint articles de sis-centes paraules per a la UNESCO que es distribuïen de forma gratuïta a diaris de tot el món. Per trenta-cinc dòlars escrivia amb una esgarrapada un text erudit per commemorar el centenari del naixement d’algun escriptor famós o el cinquantè aniversari del primer missatge telegràfic que Marconi va enviar o del descobriment del comandant Walter Reed que la febre groga era transmesa pels mosquits. No queia gaire bé a ningú de la nostra colla, com em sembla que ja he comentat, i, quan es feia alguna festa on fos, l’avís que passava d’un cafè a un altre era: «Sobretot no ho digueu a en Terry». En Terry el proscrit. Jo, però, li vaig agafar un afecte malaltís i me l’emportava a sopar una vegada a la setmana en un restaurant de la Rue du Dragon que freqüentava. La Clara no venia mai. «És la persona més dégoûtant que conec —deia—. És un frondeur totalment déraciné. A més a més té mala aura, i sempre m’està enviant males vibracions». En Yossel, però, tampoc li agradava. «Em fa angúnia. Porta a sobre la llavor del mal».

En Terry m’intrigava. Els altres vivíem despreocupats de tot, sense amoïnar-nos per l’edat que teníem aleshores: vint-i-tres anys, vint-i-set o els que fossin. No reflexionàvem sobre la brevetat de la vida; dit d’una altra manera, les bombes encara no havien començat a caure’ns a prop. En Terry, en canvi, tenia consciència de ser jove i d’estar vivint la seva «època parisenca». Per ell la vida no era una cosa per assaborir i malgastar com el semen d’Onan, sinó una responsabilitat, una obligació; com un dibuix en blanc i negre d’un llibre d’acolorir infantil que ell havia d’omplir de color amb la màxima cura autobiogràfica, pensant en la crítica futura. Així, semblava que la penúria li causés més plaer que no pas patiment, com si fos un ritus de la seva iniciació literària. En Samuel Johnson s’ho havia passat pitjor; i en Mozart també. Tot el que feia i escoltava nodria els seus diaris (plens d’anotacions recargolades, com vaig descobrir quan ja era massa tard).

En Terry, que es reia de les preferències polítiques dels seus pares, no va deixar d’heretar alguns dels seus prejudicis, i renegava de tot el que era nord-americà. Estava desenganyat de la cultura de la Coca-Cola, de la nova Roma.

—¿T’enrecordes d’aquella nit que en Cedric ens va convidar a sopar per celebrar que havia firmat un contracte per la seva novel·la, i que estava tan estarrufat perquè de cop nedava en l’opulència? —va dir un dia—. Jo no li vaig voler aigualir la festa, amb aquella seva fanfàrria de címbals de Núbia, i per això no vaig dir res, cosa que tu segurament vas atribuir a l’enveja. El fet, però, és que els de Scribner m’acabaven de tornar els tres primers capítols de la novel·la en què treballava juntament amb una carta de felicitació i una reserva: dissortadament, l’interès pels temes canadencs era pràcticament nul. ¿No podria prendre en consideració la possibilitat de situar la meva novel·la a Chicago? En Hugh MacLennan, que no tinc precisament en gaire bon concepte, tenia raó en aquest cas: «Un noi coneix una noia a Winnipeg. ¿A qui li interessa, això?». Ah, escolta, ¿què fa la teva imprevisible doneta?

—Volia venir a sopar, però no es trobava bé.

—A mi no cal que em vinguis amb excuses. Aquesta ànsia per quedar bé que tens em rebenta; deu ser un ròssec de l’educació que vas rebre a Jeanne Mance Street. El que no arribo a entendre és per què t’entestes a seguir en Boogie com un gosset.

—Ets un malparit, Terry.

—Va, home, va. El tens en un pedestal, aquest pallasso; se te n’han encomanat alguns gestos i tot.

Dit això, en Terry —amb la certesa d’haver posat el dit a la llaga, segurament— es va tirar enrere i se’m va quedar mirant amb un somriure de superioritat.

El primer relat que en Terry va publicar va ser a Merlin, una de les revistes de poca tirada que corrien pel París d’aquella època. «Paradiso» era insuportablement poètic, joycià i pompós, i ens va obligar a consultar els nostres diccionaris amb una mitja rialla buscant termes com didinàmia, mateologia, chaude melle o sforzato.

Actualment em dedico a col·leccionar literatura canadenca, especialment de diaris dels primers exploradors del Baix Canadà, i els llibreters em fan arribar els seus catàlegs. No fa gaire vaig descobrir en un aquesta entrada:

Una nit, en Terry em va venir a trobar tot eufòric al Café Royal Saint-Germain.

—En George Whitman s’ha llegit el meu relat —va dir— i m’ha demanat que el llegeixi a la seva llibreria.

—Que bé —vaig dir, fingint entusiasme. Però vaig estar de mal humor el que quedava de dia.

En Boogie va voler acompanyar-nos tant sí com no a la Clara i a mi a la llibreria, que era davant de Notre-Dame.

—No m’ho puc perdre —va dir en Boogie, que se li notava que anava col·locat—. Penseu que d’aquí uns quants anys la gent demanarà: «¿Què fèieu la nit que en Terry McIver va fer una lectura del seu chef-d’oeuvre?». Els menys afortunats hauran de dir: «Jo feia efectiu un número que vaig treure de la loteria irlandesa», o «Jo m’estava picant l’Ava Gardner». En Barney podrà ufanar-se d’haver viscut en directe la nit que els seus estimats Canadiens van guanyar una copa Stanley més; però jo estaré en condicions d’afirmar que vaig ser present la nit en què es va forjar la història de la literatura.

—Perdona, però tu no véns.

—Seré humil. Escoltaré les metàfores contenint la respiració i aplaudiré cada vegada que faci servir le mot juste.

—Boogie, m’has de prometre que no l’interrompràs.

—Va, no siguis tan corcó —va dir la Clara—, que no ets la mare d’en Terry.

Havien posat cadires de tisora per a quaranta persones, però només érem nou quan en Terry va començar a llegir, quasi mitja hora més tard de l’hora.

—Em sembla que aquest vespre l’Edith Piaf fa la primera actuació a no sé on de la Rive Droite —va dir en Boogie a sotaveu—; si no, segur que hi hauria hagut més assistència.

Quan en Terry estava a mitja recitació, una colla de «lletristes» va irrompre a la llibreria. Eren afins a Ur, Cahiers pour un dictat culturel, una revista editada per en Jean-Isador Isou. El temible Isou també era autor d’una Resposta a Karl Marx, una rèplica breu que unes noies molt atractives venien als turistes a la Rue de Rivoli i a la porta de l’American Express; i els turistes ho compraven persuadits que es quedaven l’última avantguarda. Els lletristes creien que totes les arts eren mortes i que només es podien fer ressuscitar per mitjà d’una síntesi de les seves absurditats col·lectives. Els seus poemes mateix, que acostumaven a recitar en un cafè de la Place Saint-Michel, consistien en grunyits i crits i en disposicions incoherents de lletres amb un fons antimusical, i, durant una temporada, vaig ser-ne seguidor. I ara, mentre en Terry anava llegint en to monòton, ells tocaven l’harmònica, bufaven xiulets, premien la pera de goma d’un clàxon i, posant-se la mà fent botzina sota l’aixella, feien sorolls de pet.

En el fons sóc molt del terrer. Sóc dels Canadiens de Montreal, i, quan encara jugaven a beisbol a Delormier Downs, era dels Triple-A Royals. Per això, instintivament, vaig sortir en defensa d’en Terry. «Va te faire foutre! Tapettes! Salauds! Petits merdeurs! Putes!». Amb això, però, només vaig aconseguir esvalotar més el galliner.

En Terry, vermell, va continuar llegint. No parava, com si estigués en trànsit, amb un somriure forçat que feia angúnia de mirar. Em va venir mareig. «Aguanta». No puc negar que patia per ell; però, com que sóc un malparit, també em va alegrar que no hagués tingut gent ni un èxit sonat. Encabat, vaig dir a en Boogie i la Clara de trobar-nos a l’Old Navy més tard perquè abans volia anar a fer una copa amb en Terry. En el moment de separar-nos, en Boogie em va sobtar dient:

—Sincerament, he sentit coses pitjors.

En Terry i jo vam quedar en un cafè del Boulevard Saint-Michel i ens vam asseure a la terrassa. Érem els únics que sèiem a fora; com a bons canadencs, el fred no ens feia por.

—Terry —li vaig dir—, aquests pallassos han vingut a rebentar l’acte, i haurien fet igual encara que hi hagués estat llegint en Faulkner.

—En Faulkner està sobrevalorat. No durarà.

—El que ha passat em sap molt greu de totes maneres. Ha sigut molt bèstia.

—¿Bèstia? Ha sigut collonut —va dir en Terry—. ¿Sabies que la primera representació de Les noces de Figaro de Mozart va rebre una esbroncada i que quan els impressionistes van començar a exposar les seves obres es burlaven d’ells?

—Sí, és clar; però…

—Ja hauries de saber —va dir, citant clarament algú— que «el que és gran és necessàriament obscur per als febles. El que pot fer-se explícit al ximple no és digne del meu interès».

—I ¿qui ho va dir, això, si es pot saber?

—William Blake ho va escriure en una carta al reverend John Trusler, que li havia encomanat de fer unes aquarel·les i després les hi havia criticat. Però a tu ¿què t’ha semblat, només per curiositat?

—Amb aquell merder no se sentia res.

—Amb mi no vagis amb evasives, per favor.

Jo començava a estar irritat, prou per tenir ganes d’esquerdar-li la seva cuirassa d’arrogància, i em vaig acabar el conyac d’un glop i vaig dir:

—«Molts són cridats, però pocs són escollits».

—Fas pena, Barney.

—Què hi farem. ¿I tu?

—Estic envoltat per una república de ximples.

Vaig posar-me a riure.

—I ara paga el compte, que ets tu qui m’ha convidat, i vés cap allà on hagis quedat amb el teu literat de pacotilla i la teva obscena hetera.

—La meva obscena ¿què?

—Meuca.

La segona senyora Panofsky va comentar una vegada que, al lloc del cor, al pit m’hi bategava un coàgul de ràbia. Doncs ara, encès d’ira, em vaig posar dret d’un bot, vaig aixecar en Terry de la cadira i li vaig donar un cop de puny sec a la cara que el va tombar a ell i la cadira. Me li vaig tirar a sobre com boig, amb els punys a punt i amb ganes de matar-lo, però ell no s’hi va tornar, sinó que es va quedar assegut a la vorera amb una mitja rialla a la boca, cobrint-se el nas ple de sang amb el mocador.

—Bona nit —vaig dir.

—El compte. No porto prous diners. Paga el compte, collons.

Vaig tirar-li uns quants francs en bitllets, i, quan ja estava a punt d’anar-me’n, va començar a tremolar i a sanglotar.

—Ajuda’m —va dir.

—¿Què?

—El meu hotel…

Vaig aconseguir fer-lo posar-se dret i ens vam posar a caminar. Li espetegaven les dents i li feien figa les cames. Quan tot just havíem fet una travessia va començar a tenir esgarrifances, o més aviat estremiments. Va caure de genolls, i, mentre jo li aguantava el cap, es va posar a vomitar. Al final vam arribar, encara no sé com, a l’habitació del seu hotel, que era a la Rue Saint-André-des-Arts. Vaig fer-lo estirar-se al llit, i, com que vaig veure que començava a tremolar una altra vegada, a sobre de les flassades li vaig posar tota la roba que vaig trobar.

—És la grip —va dir—. No és res de nervis; no té res a veure amb la lectura. No en diguis res a ningú.

—¿Què vols que digui?

—Tinc talent; la meva obra perdurarà, n’estic convençut.

—És clar que sí.

De cop i volta les dents li van començar a espetegar tan de pressa que em va fer por que no es mossegués la llengua.

—No te’n vagis encara.

Vaig encendre un Gauloise i l’hi vaig passar, però no el podia ni sostenir.

—El meu pare es mor de ganes que no me’n surti i que sigui un infeliç com ell.

Va tornar a arrencar a plorar. Vaig agafar la paperera i li vaig aguantar el cap, però tot i les arcades només va treure un fil verdós de bava. De seguida que li van passar les ganes de vomitar li vaig portar un got d’aigua.

—És la grip —va dir.

—Ja ho sé.

—No és dels nervis.

—Ja ho sé.

—Si expliques a algú de la colla que m’has vist així no t’ho perdonaré mai.

—No en diré res a ningú.

—Jura-m’ho.

L’hi vaig jurar, i em vaig quedar a fer-li companyia fins que el cos li va deixar de tremolar i va acabar caient en un son agitat. Jo, però, havia sigut testimoni del seu ensorrament; i això, benvolgut lector, és una manera de fer-se enemics.