10

Va sonar el telèfon, i vaig tenir un sobresalt perquè ningú sabia que havia vingut a la casa del llac el dia abans. Era la Kate, com no podia ser d’una altra manera.

—¿Com ho has sabut, que era aquí? —li vaig demanar.

—M’ho he imaginat; i això que quan vam parlar dimecres al vespre no em vas dir que pensessis moure’t de casa. Després he trucat la Solange, i ella tampoc sabia on eres. El porter…

—Perdona, Kate.

—… va haver-la de deixar entrar al teu pis. Jo aquí em moria d’angúnia.

—És veritat; t’hauria hagut de trucar.

—No hauries de continuar vivint allà tot sol, igualment. No et convé.

—Sóc jo qui ho ha de decidir, això, reina.

—Ja no hi tens res, a Montreal. En Michael viu a Londres. En Saul viu a Nova York. No et passa com al rei Lear, que no hi ha cap fill que et vulgui. Podries venir a instal·lar-te aquí amb nosaltres demà mateix, si volguessis. Ja et cuidaria jo.

—Em fa l’efecte que sóc massa fet a la meva per poder conviure amb ningú; fins i tot amb tu, Kate. A més a més, aquí encara tinc els amics. Et prometo que us faré una visita aviat, per això; potser el cap de setmana que ve.

Si hi anava, però, hauria d’aguantar un dels discursos inacabables d’en Gavin sobre la necessitat de reforma de l’impost sobre la renda. També m’explicaria l’argument de l’última pel·lícula que havia vist; i, seguint les instruccions de la Kate, se m’emportaria a veure un partit al Maple Leaf Gardens fent veure que li feia il·lusió anar-hi.

—Escolta, ¿saps què he trobat en un calaix d’aquí la casa? Una llibreta d’escola amb redaccions teves de cinquè de primària.

—Ven-te la casa, papa.

—No puc, Kate; encara no.

La veritat és que de tant en tant vaig a la casa del llac, l’escenari del meu presumpte assassinat, i em dedico a vagar, amb el got a la mà, per les habitacions buides on abans ressonaven les rialles de la Miriam i els xisclets alegres dels nostres fills. Em miro els àlbums de fotos i m’haig d’aguantar el plor com un beneit. La Miriam i jo al Ponte Vecchio, a Florència; o a la terrassa del Colombe d’Or, on li vaig parlar de quan hi vaig ser amb en Boogie i en Hymie Mintzbaum. La Miriam asseguda al nostre llit, serena, donant el pit a en Saul. Poso la seva obra preferida d’en Mozart. Em quedo acariciant les seves antigues sabatilles de jardí mentre les llàgrimes em baixen galtes avall, o ensumo aquella seva camisa de dormir que vaig amagar quan ella feia les maletes. M’imagino que em trobaran així: un marit abandonat, mort de desamor, estrenyent la camisa de dormir de la seva dona contra el nas.

—¿Què té agafat tan fort, aquest vell jueu? —demana el professor Blair Hopper, de nom real Hauptman—. ¿El número del seu compte bancari a Suïssa, escrit en una peça de roba vella?

—Ai, amor meu, perdona’m —suplica ella, caient de genolls i acostant-se a la galta la meva mà freda—. Tenies raó; és un mestretites.

Aleshores ressuscito, igual que aquella obsessa sexual que ara no em ve al cap com es diu^[052], que figurava que s’havia ofegat a la banyera en aquella pel·lícula que va fer amb el fill d’en Kirk Douglas, el fill tan lleig com el pare, amb la diferència que jo no empunyo cap ganivet. Atracció total^[053]. M’incorporo i, amb la veu tremolosa, dic: «Et perdono, amor meu».

No menystinguem la compassió per un mateix, que té moltes coses bones; jo, en tot cas, m’hi recreo. Tot i així, de tant en tant em sembla sentir la veu acusadora de la segona senyora Panofsky, que també havia viscut aquí amb mi, que em diu:

—No t’agrado, ¿oi que no, Barney?

Jo aixeco la vista del llibre que llegeixo, arrufant les celles per fer-li veure que m’interromp, i li responc:

—És clar que m’agrades.

—Menysprees els meus pares, que no t’han fet mai cap mal. Vas ser tu, ¿oi?

—¿Vaig ser jo què?

—Qui va enviar a la meva pobra mare aquella carta amb paper de carta del palau de Buckingham, que no sé d’on el devies treure, dient-li que estaven considerant nomenar-la membre de l’orde de l’Imperi britànic en l’acte de concessió d’honors de cap d’any per les seves obres de beneficència.

—Jo això no ho he fet.

—Es va passar cada matí vora la finestra esperant el carter, i al final va haver d’anul·lar la festa que pensava celebrar en honor seu. Espero que quedessis satisfet, humiliant-la d’aquesta manera.

—No vaig ser jo. T’ho juro.

—Barney, fem un esforç per salvar la nostra relació. Digue’m què vols que faci per fer-te feliç.

—Ja ho sóc, de feliç.

—¿Com és que no vols parlar mai amb mi, doncs?

—Perdona, però ¿què no és parlar, això que estem fent ara?

—Jo parlo i tu escoltes, o almenys ho sembla. Ni tan sols has deixat el llibre.

—Té, ja l’he deixat. ¿Què mana?

—Va, vés-te’n a la merda.

Havia comptat que aquí podria tenir una mica de solitud, però quan em van imputar sempre hi havia algun cotxe aparcat a fora i gent que s’acostava a veure la casa de l’assassí. Les llanxes foraborda apagaven el motor quan passaven pel davant, i els malparits es posaven drets per fer fotografies. Al començament del meu segon matrimoni, però, sí que alguna vegada vaig poder fugir de la meva dona.

—Reina, no crec que aquest cap de setmana et vingui de gust venir. És el temps de les mosques negres, i, després d’haver plogut, hi deu haver una plaga de mosquits. Vés tu al casament dels Silverman. Excusa-me’n; diré a en Benoit que vingui a arreglar les goteres de la teulada.

El meu pare, que no feia gaire que s’havia jubilat de la policia de Montreal, hi venia a treure el cap algun cap de setmana.

—Amb tota l’experiència que tinc podria trobar feina en alguna empresa de seguretat, però aquells malparits se’m van quedar el permís d’armes.

—¿Per què?

—¿Per què, dius? Doncs perquè em dic Panofsky, ves.

L’Izzy havia trucat un oficial d’alt rang de la policia provincial del Quebec que temps enrere li havia fet de xofer.

—Van anar passant les setmanes i ell no s’hi posava. Però al final vaig trobar la manera; al final se’m va acudir com podia fer per parlar-hi. Vaig fer que una amiga el truqués fent-se passar per una telefonista, dient que era una conferència de Los Angeles, i, aquestes coses de la curiositat humana, com que no s’ho esperava, s’hi va posar. Li vaig dir: «Escolta, fill de puta, que si hagués trucat el Sant Pare se m’hi hauria posat abans». I ell em diu: «¿Saps què passa, Panofsky? És que vaig molt enfeinat». I jo li dic: «No em vinguis amb hòsties, que no hi anaves gens quan et vaig conèixer. No vull que em facis cap favor; però tots els espaguetis de Montreal tenen permís d’armes, i jo busco feina en una empresa de seguretat i sense pistola em noto despullat». I m’ho va arreglar. Ara ho tinc tot en ordre. Vaig conservar dos revòlvers, els meus preferits: un Colt 38 de canó curt, que és una preciositat, i un Tiger. Tinc aquests dos i tinc dues pistoles automàtiques, i te’n deixo una aquí per a tu, al calaix de la teva tauleta de nit, ¿entesos?

—¿Per què collons n’haig de tenir una?

—Aquí ets en un cul de món. Si algú t’entra, amb això el ventiles.

La majoria de caps de setmana, per no haver de sofrir el meu silenci, la segona senyora Panofsky convidava a venir els seus pares o altres indesitjables. Jo, per defensar-me’n, vaig instaurar uns quants rituals d’estiu. Desapareixia un parell d’hores amb els peus d’ànec i el tub de respirar, em capbussava al llac i em dedicava a nedar per sota l’aigua buscant moles de perques. Amb l’excusa que no feia gens d’exercici i que estava criant panxa, cada dissabte al matí, tant si feia sol com si plovia, omplia la motxilla amb un parell d’entrepans de llangonissa, unes quantes peces de fruita, una ampolla de Macallan, un termo de cafè i un llibre, i sortia amb la meva canoa de pícea^[054], com un voyageur contemporani, cap a la muntanya de l’altra riba, cantant a plens pulmons «Mairzy Doats» o «Bongo, bongo, bongo, no me’n vull anar del Congo…».

La muntanya, que al mapa encara apareixia amb el nom d’Eagle Head en aquella època, la van rebatejar ja fa temps com Mont Groulx, en honor de mossèn Lionel Groulx, un racista furibund que és l’heroi dels separatistes de per aquí. M’enfilava fins a la clariana que hi ha al cim, i m’instal·lava a l’ombra del petit aixopluc que m’havia construït, on em feia passar avall el dinar amb el Macallan i llegia fins que em venia la son.

Tornant a la casa, normalment una mica alegre, a vegades aconseguia escapar-me de sopar amb la família, i també dels jocs d’endevinalles i les partides de Scrabble de sobretaula, al·legant que tenia mal de cap. Si era a taula amb la família era quasi segur que acabaria discutint amb el meu sogre, que era capaç de dir, per exemple, que en Richard Nixon se n’havia sortit bé de les converses informals que havia tingut amb en Nikita Khrusxov a Moscou.

—El meu pare et vol proposar com a soci a Elmridge.

—Li agraeixo el detall, però seria perdre el temps. Jo no jugo a golf.

—Parlant amb franquesa —va dir la meva sogra— seria per les relacions que hi podries fer, perquè no t’has interessat mai pels privilegis que nosaltres apreciem. El fill del senyor Bernard n’és soci, i també en Harvey Schwartz.

—A vegades fem una partida tots tres —va dir el meu sogre.

—Mira com li ha servit a en Maxim Gold, que tampoc juga a golf. Quan va arribar d’Hongria de petit amb prou feines sabia ni una paraula d’anglès.

Aquest Gold odiós, que ara era immensament ric, dirigia una farmacèutica que tenia el plasma com a producte estrella.

—Parlant amb franquesa —vaig dir—, no tinc ganes de ser d’un club que ha acceptat gent com en Maxim Gold, que es dedica a comprar i a vendre sang per guanyar-se la vida. A més a més —vaig afegir, adreçant al meu sogre el meu somriure més amable—, no aconsegueixo entendre que gent adulta, que figura que és madura, sigui capaç de malgastar una tarda mirant de ficar una boleta blanca en un forat. N’hi ha per desenganyar-se de la humanitat, ¿no trobeu?

—Se te’n riu, papa.

—Sé agafar-me les bromes tan bé com qualsevol. Amb la diferència que a l’aire lliure…

—Sense fum de puro —va dir la meva sogra, ventant-se.

—… assaborint el que la pròdiga mare naturalesa ens concedeix, no ens dediquem a donar-nos cops de puny com fan els energúmens que juguen a hoquei. ¿Eh, Barney?

Tinc uns vincles sentimentals molt forts amb aquesta casa, tan plena de records. Aquest mateix, per exemple.

Una nit d’estiu de fa tot just un parell d’anys estava assegut al meu balancí aquí al porxo, fumant-me un Montecristo i degustant un conyac, enyorant-me dels bons moments passats amb la família, quan un cruixir de rodes al camí de grava em va treure del meu somieig. «És la Miriam —vaig pensar, fent-me un salt el cor—. La Miriam que torna». De cop va parar davant meu mateix un Mercedes-Benz esportiu, d’on va baixar un figurí del GQ amb un somriure tímid. Era un homenet prim, ja gran, que es notava que no s’adonava de l’aspecte ridícul que tenia. Era ni més ni menys que un afligit Norman Charnofsky, que ja feia temps que s’havia jubilat de la universitat de Nova York i que devia haver acabat de perdre els cabells grisos que li quedaven perquè portava un postís.

—La mare que em va parir —va ser l’únic que em va sortir de dir.

—Vinc perquè vull que sàpigues la meva versió dels fets. Et dec això, almenys.

El pobre bonifaci d’en Norman, envellit però encara incapaç, pel que vaig veure, de contenir la plorera. Portava un vestit de casanova que no feia gens per a ell, però tenia una taca de suc d’estofat als pantalons que el redimia.

—Abans que comencis —li vaig dir—, sàpigues que he parlat amb la Flora.

Dit això, el vaig convidar a passar a la sala.

—Dius que has parlat amb la Flora. ¿Què et penses que no pateixo, per ella?

En Norman va començar recordant-me aquella cita que vam tenir a l’Algonquin, fa ja tants anys que sembla que hagi sigut en una altra vida, en què vaig cedir els meus drets sobre l’obra de la Clara, que tots dos ens pensàvem que no tenien cap valor comercial. Tant en Norman com jo vam tenir la gran sorpresa de veure que la Clara guanyava celebritat, que aquell llibre de regal dels seus dibuixos a tinta es venia cada any per milers, i que El poemari de l’amazona, traduït a una pila d’idiomes, es reeditava una vegada i una altra. La fundació Clara Charnofsky, creada en un gest amorós però aparentment inútil, va començar a tenir beneficis milionaris. Al principi l’oficina va ser aquella cofurna del pis d’en Norman on, assegut sota una bombeta sense pantalla, responia a la correspondència a primera hora del matí amb la seva màquina d’escriure portàtil i portava escrupolosament el compte dels diners gastats en paper de carta, segells, cintes de màquina d’escriure, clips i paper carbó. Sí, paper carbó, si és que sou prou grans per recordar el que era. En aquella època, ves per on, no només fèiem servir paper carbó sinó que quan trucaves per telèfon et responia una persona de debò a l’altra punta, no un contestador automàtic amb algun missatge enginyós. En aquella edat d’or no havies de ser un especialista en astronàutica per saber fer anar l’estri amb què s’engega i s’apaga el televisor, aquell aparell absurd de vint botons que vés a saber per a què serveixen. Els metges et venien a visitar a casa. Els rabins eren homes. Els nens els tenia la mare, i no els tenien en parcs de nens com si fossin garrins. Navegar era anar pel mar. No hi havia dentistes diferents per a les genives, els queixals, els empastaments i les extraccions: un de sol ho feia tot. Si un cambrer esquitxava de sopa la teva xicota, l’amo del restaurant s’oferia a pagar-li la factura de la tintoreria i us convidava a unes copes, i ella no el demandava per una milionada per «perjudici de la qualitat de vida». Si el restaurant era italià encara servia una cosa que en deien espaguetis, sovint amb mandonguilles; encara no servien pasta amb salmó fumat, o tallarines de tots els colors de l’arc de Sant Martí, o macarrons amb una salsa de verdures fumejant que sembla vòmit de gos. Torno a divagar. Em perdo. Demano disculpes.

L’oficina de la fundació, que havia començat sent una cofurna sense ventilació, era des de feia anys un pis de cinc habitacions a Lexington Avenue, i tenia vuit empleats sense comptar els assessors jurídics ni el gestor de cartera, que havia fet miracles al mercat de valors. Havien amassat milions no només amb els drets d’autor i algunes inversions amb vista, sinó també gràcies a les donacions que rebia la fundació. Al final la cosa es va fer massa grossa perquè ho portés en Norman, i va nomenar membres de la junta de govern dues feministes afroamericanes: la Jessica Peters, que publicava els seus poemes al New Yorker i al Nation, i la doctora Shirley Wade, que impartia classes d’«estudis culturals» a Princeton. Aquestes dues dones temibles van incorporar a la junta de govern una historiadora de tarannà esquerp, la Doris Mandelbaum, autora d’Història en femení des de Boadicea fins a Madonna.

Va ser la Doris Mandelbaum qui va encapçalar la primera rebel·lió de la directiva, adduint que era una situació típicament masclista, que s’hauria pogut qualificar d’«oxímoron de gènere», que la presidència de la junta d’una fundació feminista recaigués en un home, pare de família tradicional, que ocupava el càrrec pel simple fet de ser parent de la Clara, que havia sigut víctima justament de la insensibilitat masclista. En Norman, avergonyit, va avenir-se de seguida a dimitir de president, i va ser substituït per la doctora Shirley Wade. Tot i així va continuar vetllant perquè tot rutllés i repassant els comptes. A la junta anual del 1992, tot i les seves maneres porugues, va reprovar una escapada que les directores havien fet a un congrés de literatura celebrat a Nairobi, amb escala a París, a càrrec de la fundació.

—Si haguéssim anat a Tel Aviv, segurament no reprovaries el viatge.

Una altra vegada en Norman va tenir l’audàcia de posar en dubte la legitimitat dels dinars al Four Seasons, a Le Cirque, al Lutèce i a la Russian Tea Room, també amb càrrec a la fundació.

—En canvi, segur que hauria sigut kosher, per dir-ho així, si haguéssim quedat per parlar d’assumptes de la fundació mentre preníem un plat de tripes en algun restaurant de mala mort de Harlem.

—Per l’amor de Déu —va dir en Norman, posant-se vermell.

—Ja en tenim prou, Norm, de la teva prepotència fàl·lica.

—La veritat és que n’estem fartes, del teu paternalisme…

—… i dels teus prejudicis sexuals…

—… i del teu racisme.

—¿Com goseu acusar-me de…? ¿Què no us vaig nomenar a la Shirley i a tu membres de la junta?

—Oy vey, rei de la casa; però et va fer sentir bona persona ¿eh? Segur que vas estar ben cofoi.

—Quan vas tornar-te’n a casa vas poder dir a la teva doneta que teníeu un parell de negres a la junta.

Dos anys més tard, arran d’una junta extraordinària celebrada a La Côte Basque en què en Norman no hi era, se li va enviar una carta certificada per mitjà de la qual se’l destituïa de la junta de la fundació Clara Charnofsky, que a partir d’aquell moment passava a dir-se Fundació Feminista Clara Charnofsky.

—Collons, Norman, ¿com és que no vas agafar un advocat per fotre-les totes fora?

—Sí, home; i llavors haurien escrit una carta al Times acusant-me de racista.

—¿I què?

—Doncs que haurien tingut raó, ves. He descobert que sóc un racista, tal com ho ets tu, l’únic que no me n’havia adonat fins ara. Aquest favor m’han fet, almenys. I també sóc un sexista. I un hipòcrita. Quan feia classe a la universitat portava una cinta de la sida a la solapa de l’americana, però resulta que vaig deixar d’anar a un restaurant de Ninth Street d’on la Flora i jo havíem sigut parroquians durant molts anys perquè alguns dels cambrers eren homosexuals i d’un dia per l’altre els vaig veure molt demacrats, i vaig pensar: «¿I si un es talla el dit pelant patates i fa com si res?».

»Aquelles dones em van obligar a mirar-me al mirall. Vaig haver de reconèixer que m’havia fet sentir bona persona, una persona noble i tot, nomenar membres de la junta dues afroamericanes, i que íntimament el que esperava d’elles era gratitud. Una vegada els vaig dir que per a mi en Shamir era un monstre, i que jo estava a favor d’un estat palestí, i és així mateix; però ¿ho vaig dir senzillament perquè ho creia, o perquè volia guanyar-me-les? Mira, en Charnofsky és un jueu bo. No parteix braços de nens àrabs a Cisjordània. Una vegada la Jessica em va buscar les pessigolles en una reunió. Va dir: “Ara sincerament: si veiessis venir els meus tres fills de cara per Forty-Sixth Street, posem per cas, ¿no travessaries a l’altra vorera per por que t’atraquessin?”. Tots tres porten els cabells tallats rectes de sobre, però un estudia amb beca a Julliard i els altres dos van a Harvard. Si plou i paren un taxi, el taxi passa de llarg. I si jo fos taxista potser faria el mateix. I tu també. Si en Jesse Jackson explica un acudit de jueus a tothom li ve un atac, però jo a tu t’he sentit dir schvartzes als negres, i segur que, si la teva filla es casés amb un, no destaparies cap ampolla de xampany. També haig d’admetre que tant la Jessica Peters com la Shirley Wade són molt més intel·ligents que jo. En lloc d’alegrar-me’n, però… ¿Veus? Ja hi torno: alegrar-me’n —va dir, i es va picar el front amb tots dos punys tancats—. ¿Quin dret tinc de reaccionar així davant la intel·ligència superior d’un afroamericà? Cap ni un. Però abans íntimament em feia ràbia. Després de tants anys només sóc professor associat de la universitat de Nova York, pensava, mentre que la Shirley és catedràtica a Princeton gràcies a la “discriminació positiva”. Posem que sí; però tant la Shirley com la Jessica són molt agudes i molt vives. A les reunions quasi no gosava obrir la boca, de tan intimidat que em tenien, perquè amb un sarcasme et deixaven desarmat.

»Un exemple. Quan es van assignar una bestreta anual de trenta mil dòlars per l’assistència a les reunions de la junta i altres obligacions, vaig oposar-m’hi com un desesperat, però en el fons em sentia la mel a la boca. Eren molts diners. Llavors la Jessica, amb aquell somriure que té, em va dir: “Doncs, Norman, si tan malament ho trobes, renuncia a la teva bestreta”. No, allò no ho podia fer, els hi vaig dir, acovardit, perquè hauria semblat que assenyalava amb el dit les meves respectades col·legues; s’hauria pogut interpretar com un judici moral.

»¿Vols que t’expliqui una cosa que encara em fa més vergonya? La Jessica no és brillant i prou, sinó que també és una bellesa, i té fama de promíscua. Es dóna el cas que jo no m’he ficat mai al llit amb una negra. Però ¿què dic? Tinc seixanta-tres anys i només he fet l’amor amb la Flora. Potser em moriré sense saber què em perdo i si valia molt més la pena fer-ho amb una altra. El cas és que a les reunions de la junta sempre se me n’anaven els ulls cap als pits de la Jessica, o cap a les seves cames encreuades, i ella se n’adonava; collons, si se n’adonava! Amb unes faldilles curtes que quasi ho ensenyava tot, es posava a dissertar sobre en Henry James o en Twain, dient el que se li anava acudint i formulant hipòtesis que a mi no m’havien passat pel cap en trenta anys de docència, i a mi se’m posava dreta. Per a aquestes reunions solia encarregar el dinar al restaurant que hi havia a baix, i, un dia que teníem pollastre amb amanida de patata, i la Shirley anava per servir-me un tall de pit, la Jessica li va retenir la mà i va dir: “Em sembla que a en Norman li agrada més la cuixa”. I totes dues vinga riure, i jo vermell com un tomàquet. Me’n dono vergonya. Sóc un porc. I la Doris, sí, la Doris, em mortificava amb la seva brometa però tenia raó sobre mi. No m’agradaria que la meva filla se n’anés a viure amb una altra dona. La veritat és que no em sento còmode ni tan sols quan sóc en una mateixa habitació amb una lesbiana o un homosexual. I ¿saps per què? Doncs perquè, com diu la Doris, no estic segur de la meva masculinitat. Si fos al llit amb els ulls tancats, i qui me la mamés fos un home (perdona’m la vulgaritat), ¿notaria la diferència? ¿No m’escorreria igual? Quan penso en coses així se’m regira la panxa d’angúnia. Però crec que a tu et passaria el mateix si t’ho fes un home, i per això fas bromes sobre els maricons; però jo ja no puc.

»Va, ja n’hi ha prou. Deixem-nos de divagacions. Segur que t’estàs morint de ganes de demanar-me per què vaig robar els diners; robar entre cometes. Perquè no va ser robar, sinó agafar el que em corresponia. No: menys del que em corresponia. Perquè si no arriba a ser per mi ¿qui hauria sabut qui era la Clara Charnofsky? ¿Qui en va publicar els poemes pagant-ho de la seva butxaca? ¿Qui es va dedicar a peregrinar d’un editor a un altre amb el llibre publicat en edició privada, en aquella època en què jo per a ells no era ningú? ¿No vaig ser jo, qui va escriure totes aquelles cartes als crítics literaris perquè en fessin alguna ressenya? ¿Quant hauria cobrat, un agent? Em sembla que carrega un deu per cent, o potser un quinze. La fundació va ser idea meva i de ningú més. Té un fons de milions de dòlars que no para de donar interessos, i tot és gràcies a mi. Cada any concedim centenars de milions en beques, subvencions i el que vulguis; i ¿creus que he rebut mai ni una trista nota d’agraïment? Ni una. Doncs el que vaig fer va ser sumar totes les hores que hi havia dedicat al llarg dels anys, comptant a cinquanta dòlars l’hora (que és menys del que cobra avui dia un simple llauner, per no dir un advocat) i em van sortir set-cents cinquanta mil dòlars. Se me’n fot, que en diguin robatori, desfalc o frau; hi tenia dret. ¿Vols riure? Doncs ara te n’explico una. Torna’m a omplir el got.

—Em sembla que ja has begut prou, Norman.

—¿Et sembla que ja he begut prou? Té collons, que ho diguis tu —va dir allargant-me el got.

Vaig servir-n’hi dos dits i vaig afegir-hi molta aigua.

—Vaig anar al Lutèce a dinar. Em van col·locar a la taula del costat de la porta per on els cambrers entraven i sortien, i no sabia què demanar ni quin vi anava bé amb quin plat. ¿T’agrada el caviar? Fa anys que llegeixo novel·les que en parlen, però és massa salat. Trobo que se’n fa un gra massa. ¿Se’m nota que porto postís? Vull dir si no em coneguessis d’abans.

—¿Vols quedar-te a dormir, Norman?

—Ja he agafat una habitació en un motel.

—No calia.

—En primer lloc no sabia ni si hi series ni que em rebries tan bé. En segon lloc, vaig amb una noia jove que segur que no seria del teu gust. Però això és cosa meva; tu no n’has de fer res. —De cop i volta les llàgrimes van cedir el pas a un riure sufocat.

—La Doreen llegeix historietes de l’Archie. Escolta rock al cotxe i fa bombolles de xiclet. Em desespera. Cada dia al vespre hem de parar puntualment a dos quarts de set en un motel amb televisor a l’habitació perquè pugui veure Jeopardy!. Em fa vergonya despullar-me davant seu perquè sóc un vell escanyolit. Perdona que t’ho demani, però ¿ja t’han sortit varius?

—Unes quantes.

—Ai, Barney; ja no sé ni qui sóc ni què faig. Em poso a plorar dintre el vàter i obro les aixetes perquè la Doreen no em senti. Pateixo molt per la Flora, la meva filla em deu odiar, i qualsevol dia m’enxamparan i acabaré a la presó enmig de delinqüents comuns. I tu ¿com estàs, que encara no t’ho he demanat?

—¿T’has gastat tots els diners?

—Me’n dec haver gastat uns dos-cents mil, fins ara; potser no hi arriba.

—¿Tens intenció de tornar el que et queda?

—Només vaig agafar el que em corresponia a dreta llei.

—No m’has respost.

—No l’he respost, diu… No penso anar a la presó.

—Si tinguessis intenció de tornar el que et queda, podries anar a Nova York amb la junta de govern de la fundació. Jo m’oferiré a posar el que falti amb la condició que s’avinguin a retirar les acusacions, que segur que ho faran.

—I ¿per què hauria de deixar-t’ho fer, això?

—Sóc ric, Norman.

—És ric, diu. Potser hauria hagut de ficar-me a la televisió per produir merdes per al gran públic.

—Norman, comences a parlar com el teu oncle Chaim, alav-ha-sholem.

—T’agraeixo l’oferiment, de debò; però la Flora no voldria viure amb mi mai més. I no l’hi retrec. Com tampoc gosaria mirar mai més a la cara els amics de tota la vida —va dir, aixecant-se bruscament de la cadira—. Escolta, ¿per casualitat no tindries res per picar, com ara cacauets o xocolatines? Li he promès que li portaria alguna cosa, però a aquesta hora ja tot deu ser tancat.

—Em sap greu, però no tinc res. Norman, vull que demà vinguis a esmorzar, que continuarem enraonant. T’ho dic de debò, això de posar els diners que falten. També puc enraonar amb la Flora.

—¿I mantega de cacauet, o pa de motllo?

—Em sap greu, però no vinc tan sovint com abans. Tu, a mi em convindria prendre una mica la fresca; ¿què et sembla si deixes el cotxe aquí i t’acompanyo al motel?

—Només són quatre o cinc quilòmetres. Puc anar-hi perfectament.

Hauria hagut d’insistir.