1

Trobo a faltar aquella època en què a Produccions Innecessàries em veia obligat a abandonar d’improvís una de les nostres avorrides reunions de producció a la sala de juntes perquè la Miriam s’havia presentat sense avisar i m’esperava a recepció. Un dia arribava amb en Saul a coll i agafant en Mike amb l’altra mà, amb la bossa a l’espatlla carregada amb un biberó, gasses, un llibre per acolorir i llàpissos de colors, almenys tres cotxes Matchbox, un Yeats o un Berryman de butxaca i l’últim número de la New York Review of Books. O, amb aire contrit, portant-me algun pobre que havia trobat pidolant a Greene Avenue o tremolant de fred en algun portal d’Atwater Avenue. Un matí va venir amb un adolescent cadavèric que anava amb les espatlles arronsades en previsió dels cops que li poguessin caure a sobre i exhibia un somriure entre falaguer i burleta.

—Et presento en Timothy Hobbs —em va dir la Miriam—. És d’Edmonton.

—Hola, Tim.

—Hola.

—He promès a en Tim que li trobaries una feina.

—¿Quina feina vols que li trobi?

—Fins ara ha estat dormint en un racó de Central Station, o sigui que em sembla que necessitarà una setmana de paga per endavant.

Vaig posar a treballar en Tim fent-li fer encàrrecs i fotocòpies, tot i que no parava d’eixugar-se el nas amb la màniga mentre feia anar la fotocopiadora. A finals d’aquella mateixa setmana va desaparèixer amb la bossa de la recepcionista, una calculadora, una màquina d’escriure IBM, una ampolla de Macallan i el meu humidificador de puros, que acabava d’omplir.

Un altre dia la Miriam va arribar amb una noia que s’havia escapat de casa i que malvivia treballant de cambrera en un restaurant de mala mort, on havia d’aguantar un cap que, segons deia, li grapejava els pits cada vegada que li passava pel costat a la cuina.

—La Marylou —em va dir la Miriam— voldria fer un curs d’informàtica.

D’un dia per l’altre, sortint del despatx a migdia, em trobo amb una flota de motos i bicicletes de missatgers aparcades a la porta. Va resultar que la Marylou es dedicava a oferir els seus serveis al muntacàrregues de l’edifici on teníem l’oficina, i que havia corregut la veu. Hi va haver queixes, i la vaig haver de despatxar.

Ara tinc entès que la Miriam obre les portes de casa el divendres al vespre als estudiants d’en Blair i consola els qui tenen algun problema o són lluny de la llar. Ha acompanyat a avortar unes quantes noies, i ha declarat a favor d’uns quants nois acusats de tinença de drogues.

Aquest matí he decidit no passar pel despatx de Produccions Innecessàries i quedar-me mandrejant al llit fins tard. He sintonitzat Peticions personals, i, somiejant amb els ulls tancats, m’he imaginat que tenia la Miriam arraulida sota l’edredó, escalfant-me el meu cos de vell. Conec cada inflexió d’aquesta veu; avui alguna cosa li passa. Al vespre torno a escoltar la cinta, i me’n convenço. La Miriam està alterada. Es deu haver tornat a barallar amb la Kate per telèfon; o potser amb en Blair, cosa que estaria més bé. Potser ha arribat el moment perquè en Barney Panofsky entri en acció. «És clar que pots tornar, amor meu. Si surto ara mateix puc ser aquí a Toronto demà a primera hora. No, no em passarà res, a la carretera. He deixat la beguda. Tens raó; quan bec sóc una altra persona. Sí, jo també t’estimo».

Vaig fer un altre glop de whisky i, envalentonat, vaig decidir-me a marcar el número de casa seva de Toronto, però en el moment que li vaig sentir dir «Digui» amb aquella seva veu inconfusible se’m va fer el cor petit i vaig penjar. «Ja l’has cagat», vaig pensar. En Blair devia ser fora, abraçant arbres o enganxant adhesius a favor dels drets dels animals als aparadors de les pelleteries, mentre que la Miriam devia ser sola a casa, amb bata, i ara es devia imaginar que havia trucat algun lladre per saber si a la casa hi havia gent. O algun obsés sexual. La devia haver espantat. Tot i així no vaig gosar trucar-la una altra vegada per deixar-la tranquil·la, sinó que em vaig tornar a omplir el got amb la sensació que m’esperava una més d’aquelles meves nits de vell carcamal en què em dedicava a descabdellar el fil de la meva vida malversada i a preguntar-me com havia acabat convertint-me en el que era, com havia passat de ser aquell tendre adolescent que llegia La terra eixorca en veu alta al llit a un vell misàntrop que produïa merdes per a la televisió i vivia per un amor perdut i uns fills que l’omplien d’orgull.

La primera feina que vaig tenir, precursora dels atemptats al bon gust que encara havia de cometre, va ser en el món del vodevil, el que l’odiós Terry McIver n’hauria dit segurament «commedia dell’arte, on P^*** es va iniciar en l’imitacionisme». De fet em van agafar per vendre gelats, xocolatines i cacauets al Gayety Theatre, on anava passadís amunt passadís avall amb la safata; però més endavant va venir l’Slapsy Maxsy Peel a fer de presentador de l’espectacle protagonitzat per la Lili St. Cyr i em va sorgir l’oportunitat d’estrenar-me. «Escolta, nano —em va dir en Maxsy—, ¿què t’agradaria guanyar un parell de dòlars per representació?».

I, cada vegada que l’Slapsy Maxsy havia de fer la primera entrada en escena, jo pujava amb una correguda a l’amfiteatre i, abans que ell comencés a parlar, feia altaveu amb les mans i cridava:

—Hola, babau!

Amb sorpresa fingida, l’Slapsy Maxsy em fulminava amb la mirada i replicava:

—Escolta, noi, ¿què t’has mirat al mirall?

I tot seguit, responent a les riallades del pati de butaques, passava a ficar-se amb el públic de primera fila.

En Morty Herscovitch em va fer una revisió la setmana passada i em va anunciar amb satisfacció:

—T’has empetitit un centímetre respecte a l’any passat.

A continuació em va tirar un petó i em va introduir un dit enguantat pel cul.

—Tranquil, que no hi trobaràs cap tòfona —li vaig dir.

—Hi haurem de fer una neteja aviat. ¿Saps en Myer Labovitch?

—No.

—Sí, home; un de la promoció del 1939, que era de l’associació Alef Sade Alef i va ser el primer a venir a escola amb americana de jazzman. Doncs ahir va agafar l’avió cap a Zuric. Trasplantament de ronyó. Els compren al Pakistan. Costen una fortuna, però tant se val. ¿Saps què faran, d’aquí no gaire, a qualsevol hospital? Trasplantaments de cor de porc. Hi estan treballant a Houston. ¿Què en diria el rabí Schneerson, d’això, eh, Barney?

Jo era l’últim pacient d’en Morty d’aquell dia, però en el moment que entràvem al seu despatx fent petar la xerrada es va obrir l’altra porta d’una revolada i hi va irrompre un elegant Duddy Kravitz d’esmòquing que, després de treure’s l’abric de caixmir i el mocador blanc de seda i de saludar-me amb un gest maquinal, es va adreçar a en Morty per dir-li:

—Necessito una malaltia.

—¿Què dius?

—Necessito una malaltia per a la meva dona. Tu, que tinc molta pressa. Tinc la dona esperant-me al cotxe. Un Jaguar; l’últim model. Te n’has de comprar un, Barney. Si el pagues en metàl·lic et fan una bona rebaixa. La tinc a baix plorant.

—¿Perquè no té cap malaltia?

En Duddy ens va explicar que, tot i els seus milions i les seves donacions a l’orquestra simfònica de Montreal, el museu d’art, l’hospital general de Montreal i la universitat McGill, i el substanciós taló anual que donava a Centraid, continuava sent incapaç de subjugar l’alta societat de Westmount de la manera que desitjaria la seva dona. Aquell vespre, però, anant al ball de gala del museu («Quasi sempre ens posen en una taula d’un racó», va dir), havia tingut una il·luminació.

—Se m’ha acudit que alguna malaltia hi ha d’haver per la qual ningú s’hagi interessat encara i que em permeti registrar una fundació, muntar un ball d’etiqueta al Ritz o portar algun ballarí o algun cantant d’òpera de primera fila, per més diners que costi, i que la gent no pugui deixar d’anar-hi. Però és pelut; no cal que m’ho digueu. L’esclerosi múltiple ja està agafada; i també el càncer, el Parkinson, l’Alzheimer, les malalties del fetge i les del cor. Totes ja tenen amo. El que necessito és una malaltia que encara no s’hagi explotat, alguna cosa amb ganxo que permeti fundar una institució benèfica i nomenar-ne patró honorífic el governador general o algun altre fantasma; una cosa com ara el que va fer l’Elizabeth Kenny (¿o era la dona d’en Roosevelt?) amb el March of Dimes. La pòlio va ser una cosa espectacular; una malaltia que afecti la canalla arriba a l’ànima de tothom.

—¿Què et sembla la sida?

—Tu vius a la lluna; això ha passat a la història. Ara està de moda això que els hi passa a les dones; sí, home, que mengen com desesperades i després es fiquen dos dits a la boca per treure-ho tot. ¿Com es diu?

—Bulímia.

—És fastigós; però, si la princesa Diana ho ha tingut, podria resultar interessant per a tota aquesta colla de Westmount. Merda —va dir en Duddy, mirant el rellotge—. Va, Morty, que vaig tard. Segur que d’aquí un moment es posa a tocar el clàxon. Em té amargat. Dóna’m alguna idea.

—¿Què et sembla la malaltia de Crohn?

—No n’he sentit parlar mai. ¿És freqüent?

—Aquí al Canadà la tenen unes dues-centes mil persones.

—Perfecte. Ara t’escolto. ¿De què es tracta?

—També es coneix amb els noms de colitis ulcerosa i ileïtis.

—Digue-m’ho d’una manera entenedora, sisplau.

—Provoca flatulència, diarrea, hemorràgia rectal, febre i pèrdua de pes. Qui en pateix pot haver d’anar de ventre fins a quinze vegades al dia.

—Ah, collonut! Trucaré en Wayne Gretzky i li diré: «¿T’interessaria ser patró d’una fundació de petaners?». O: «Senyora Trudeau, sóc en Duddy Kravitz. Tinc una cosa perfecta per millorar la seva imatge pública. ¿Li interessaria formar part del consell d’una fundació que la meva dona està muntant per a persones que es passen el dia i la nit cagant?». «Senyores i senyors, estan tots convidats al ball anual per la diarrea que organitza la meva dona». No, home, no; la meva dona necessita alguna cosa amb una mica de classe. Demà al dematí a les nou vull que me n’hagis trobat alguna de bona, Morty. M’alegro d’haver-te vist, Barney. Em sap greu que la teva dona et deixés. ¿És veritat que se n’ha anat amb un de més jove?

—Sí.

—Ara els hi ha donat per aquí, a aquestes alliberades dels collons. Un dia les ajudes a rentar els plats, i l’endemà se’n tornen a la universitat a treure’s una llicenciatura, i abans que te n’adonis ja se les està picant algun nano jove. Barney, si mai vols entrades per a un partit d’hoquei o de beisbol, ja ho saps. Truca’m un dia i quedem per dinar. Mi-te-la: mec, mec, mec!

Quan ja havia fet l’últim got i me n’anava a dormir, l’Irv Nussbaum em va trucar per demanar-me si havia vist l’últim sondeig d’opinió sobre el referèndum.

—Estem baixant —va dir.

—Sí, ja ho sé.

Tot i així, l’Irv estava eufòric.

—Segur que d’aquí no gaire hi haurà més incidents antisemites. Ho veig a venir. És collonut! —L’Irv acabava de tornar d’una de les sortides que el United Jewish Appeal organitzava a Israel per fer país—. Hi he coincidit amb un tal Pinsky que em va dir que t’havia conegut a París quan encara no tenies on caure mort. Em va dir que havíeu fet negocis junts. ¿És veritat? Segur que no devien ser gaire ortodoxos, doncs.

—No ben bé. ¿En què està ficat, ara, en Yossel?

—En alguna cosa de diamants. Me’l vaig trobar a l’Ocean, que deu ser el restaurant més car de tot Jerusalem. Estava prenent xampany amb una d’aquestes noves immigrades russes joves. Una rossa preciosa. I se’n va anar amb un BMW, o sigui que es deu guanyar bé la vida. Ah, em va dir que et demanés si un conegut comú que havíeu tingut (ara no sé si va dir Biggie o Boogie) et devia tants diners com n’hi devia a ell.

—¿En tenia notícies recents, d’en Boogie?

—Va dir que feia una pila d’anys que no en sabia res. Em va donar la seva targeta. Li agradaria veure’t.

No vaig poder dormir. Em sentia culpable d’haver interromput la relació amb en Yossel anys enrere. ¿Va ser perquè ja no em feia cap servei? ¿Tan malparit m’havia tornat?

Puta merda. Si m’hagués imaginat que arribaria a una edat tan avançada com els seixanta-set anys m’hauria estimat més haver-me guanyat fama de senyor que no pas de pocavergonya que havia amassat la seva fortuna produint merdes per a la televisió. M’hauria agradat acabar sent algú com el doctor Nathan Borenstein, un metge de capçalera jubilat que deu passar dels setanta i que la meva filla, la Kate, diu que és un patriarca, carregat d’espatlles, amb ulleres trifocals, que quasi sempre surt de bracet de la seva doneta de cabells blancs, la senyora Borenstein, que deu tenir la mateixa edat que ell. M’ho he manegat per seure ben bé darrere seu al cicle de concerts simfònics de la Place des Arts; el seient del costat el tinc buit, però el conservo per si de cas. Quan els llums de la sala s’esmorteeixen estreny amb discreció la mà de la seva dona, i al cap d’una mica es desagafa, obre l’exemplar que porta de la partitura i segueix l’execució de l’obra amb l’ajuda d’una llanterna de butxaca, fent que sí complagut o mossegant-se el llavi quan l’ocasió ho requereix. L’última vegada que els vaig veure plegats va ser a la representació que la companyia d’òpera de Montreal va fer de La flauta màgica. Com de costum, vaig estar tota l’estona pendent del doctor Borenstein, aplaudint una ària quan ell aplaudia i estant-me’n quan ell se n’estava.

A la Place des Arts dominen les dones empolainades i enjoiades que s’han rejovenit amb una rinoplàstia, un tractament làser de diòxid de carboni per ultrapulsacions, una abdominoplàstia o una liposucció. Últimament, segons en Morty Herscovitch, n’hi ha que també es fan implantacions mamàries d’oli de soja. Munys un mugró i ja tens l’amanida amanida.

M’agrada assabentar-me de petites intimitats dels Borenstein. M’han dit que la senyora Borenstein està perdent la vista, i que ell li llegeix en veu alta havent sopat. Tenen tres fills. El gran, un noi, també és metge, i està a Metges Sense Fronteres a l’Àfrica, en un d’aquests llocs on els nens tenen la panxa inflada i se’ls mengen les mosques. Després tenen una noia, que és violinista a l’orquestra simfònica de Toronto, i un altre noi, que treballa de físic… no a Tel Aviv, sinó a l’altra ciutat d’Israel. A Jerusalem tampoc; a no sé quin institut de la ciutat que no és ni Tel Aviv ni Jerusalem. Ho tinc a la punta de la llengua. Comença per H. L’institut Herzl. No, però s’hi assembla. Tant se val^[032].

Un dia, després d’un concert a la Place des Arts, vaig gosar acostar-me a parlar amb el matrimoni Borenstein. Eren a fora, amb aire indecís. Queia un aiguat amb llamps i trons; una típica tempesta d’estiu.

—Perdonin que els molesti, doctor —vaig dir—, però ara anava a buscar el cotxe a l’aparcament. Si volen, els puc portar.

—Molt amable. ¿Amb qui tinc el plaer de parlar?

—Sóc en Barney Panofsky, per servir-lo.

Vaig veure que la senyora Borenstein quedava encarcarada de cop i que estrenyia el braç del seu marit.

—Ja hem demanat un taxi —va dir.

—Sí, és veritat —va dir ell, violent.

A la primera pàgina d’aquest original infaust he suggerit que era un pària de la societat a causa de l’escàndol que carregaré fins a la tomba com una gepa. Ara bé, tot sigui dit, després d’haver sortit absolt hi va haver gent, personatges de famílies anglosaxones adinerades que abans es limitaven a saludar-me amb un moviment de cap, que ara em convidaven a una copa al Ritz («L’enhorabona, Panofsky»), em donaven un copet a l’esquena i se m’asseien a taula al Beaver Club sense demanar-me permís («Modestament, penso que has donat la cara per la gent com cal») o em demanaven que m’apuntés a jugar amb ells al migdia a esquaix a la Montreal Amateur Athletic Association («No sóc l’únic admirador que tens al club»).

Algunes de les seves altives dones, que sempre m’havien trobat un home desagradable, groller, amargat i poc atractiu, ara semblaven complaure’s de la meva presència. Flirtejaven descaradament amb mi, fent cas omís del meu passat humil. Sembla mentida: un jueu que es torna boig per una cosa que no són diners; un assassí entremig de nosaltres. «No s’ho agafi malament, senyor Panofsky, però relacionava la gent com vostè més amb la delinqüència comptable que no amb accions…, daixò, ja m’entén». I les veia més emocionades quan reconeixia haver comès aquell acte criminal que no quan ho negava. Vaig aprendre’n molt, de la societat de la part alta de Westmount i les seves insatisfaccions. La dona d’un soci del bufet de McDougal, Blakestone, Corey, Frame i Marois em va dir: «Si em presentés al Ritz despullada, l’Angus no s’immutaria. L’únic que em diria és: “Arribes tard”. Per cert, dimarts que ve l’Angus passarà la nit a Ottawa, i, si li sembla bé, m’avindria a qualsevol cosa que no sigui la postura del missioner. M’he informat de les alternatives, naturalment; sóc del club de lectura».

Per a la gent de bon to, però, era i continuo sent un indesitjable. A Montreal, per sort, d’aquesta n’hi ha poca.

Els Borenstein assisteixen cada estiu al festival shakespearià de Stratford, a Ontario, i una vegada vaig tenir ocasió de seure no gaire lluny d’ells al restaurant The Church. La senyora Borenstein estava tota vermella, i juraria que el seu marit, que tenia la mà sota la taula, flirtejava amb ella tot i haver fet segurament les bodes d’or. Vaig cridar el cambrer i li vaig dir que els portés una ampolla de Dom Pérignon, però que ho fes quan jo ja me n’hagués anat i no els digués qui els l’havia fet portar. Tot seguit vaig sortir a trobar la pluja de fora, compadint-me de mi mateix i maleint la Miriam per haver-me abandonat.

La major part de la gent que he conegut al llarg de la meva vida m’ha caigut malament, però ningú tant com l’abjecte Barney Panofsky. La Miriam ho tenia clar. Una vegada, després d’una de les meves típiques enrabiades de borratxo, que em va portar com de costum a buscar el sosteniment d’una ampolla de Macallan, va dir:

—Tots aquests programes de televisió que fas et repugnen, i no pots veure quasi ningú de la gent que hi treballa. ¿Per què no ho deixes abans que et provoqui un càncer?

—I ¿què faria, llavors? Encara no tinc cinquanta anys.

—Obre una llibreria.

—Això no ens donaria per puros havans i conyac Hors d’Âge per a mi ni per bitllets de primera a Europa per a tots dos, ni per pagar les matrícules de la universitat o per deixar res als nanos d’herència.

—No vull fer-me vella al costat d’un vell amargat que no para de retreure’s que ha desaprofitat la seva vida.

I al final no ho ha fet, sinó que ha decidit fer-se vella al costat d’un professor universitari que viu consagrat a les campanyes per salvar les balenes, aturar la caça de foques o eixugar-se el cul amb paper reciclat, Herr Doktor Professor Hopper, de nom real Hauptman, que s’ha tret la segona ena del cognom de família perquè no se sàpiga que és parent del segrestador del fill d’en Lindbergh, i segurament de l’Adolf Eichmann i tot, si examinéssim bé el seu arbre genealògic.

Deixem-ho aquí.

El doctor Borenstein és el tema del sermó d’avui. Com que és un senyor de gust impecable, no vulgueu saber la consternació que vaig sentir quan el vaig veure amb la dona assegut a la quarta fila a la lectura que en Terry McIver va fer del seu De temps i febres aquest dimecres passat al Leacock Auditorium. Es va escaure que jo també hi era, amagat a l’última fila. No havia tornat a sentir aquest falsari pretensiós llegint la seva obra des d’aquell vespre de mal record a la llibreria d’en George Whitman, fa una eternitat. ¿Es podia saber què feia un matrimoni culte com ells enmig de tots aquells fanàtics de la cultura canadenca?

En Terry va ser presentat pel professor Lucas Bellamy, autor de Ritus septentrionals: Assajos sobre cultura i territori al Canadà postcolonial, que va començar el seu dubitatiu panegíric de deu minuts dient que en Terry McIver no necessitava cap introducció. Va enumerar els premis que en Terry havia rebut: el del governador general en literatura, la medalla del mèrit de l’associació d’escriptors canadencs, el seu títol de l’Orde del Canadà. «I —va acabar el catedràtic—, si hi ha justícia en aquest món, el premi Nobel en un futur no gaire llunyà; perquè, les coses com siguin, si en Terry McIver no fos canadenc seria reconegut internacionalment en lloc de ser deixat de banda pels imperialistes culturals de Nova York i els esnobs que porten la batuta als cenacles literaris londinencs».

Abans de posar-se a llegir, en Terry va fer saber que, juntament amb uns quants escriptors més, havia subscrit un manifest perquè s’aturés la tala indiscriminada i es protegissin els boscos de Clayoquot Sound, a la Colúmbia Britànica. La tala indiscriminada, va dir, provocava una pèrdua de biodiversitat. Es calculava que cada dia s’extingia un centenar d’espècies per culpa de la intervenció humana sobre el medi, que a més a més afavoreix l’escalfament del planeta (un supòsit que vaig pensar que es podia veure com una benedicció en un país com el nostre). «La biodiversitat és el nostre llegat vivent», va proclamar, desencadenant una ovació; i tot seguit va demanar als assistents que firméssim una petició que els acomodadors passarien per la sala. Jo hi havia anat amb la Solange, la meva companya actual, que no trigaria a afegir-se com jo al col·lectiu dels jubilats però que continuava portant vestits curts més apropiats per a una dona de l’edat de la Chantal. A mi em feia por que allò la fes semblar una eixelebrada, cosa que em sabia greu perquè l’apreciava molt, però no gosava dir-n’hi res. La Solange havia respost a les esperances que jo havia posat en ella com a realitzadora, però continuava delint-se per posar-se al davant de la càmera, si podia ser fent papers romàntics. No vaig deixar-la quedar-se a la firma de llibres, sinó que la vaig fer sortir de la sala a corre-cuita per anar a sopar a L’Express.

—¿Com és que has firmat aquesta petició absurda que han fet circular per la sala? —li vaig demanar.

—No era absurda. La vida animal està en perill a tot arreu.

—Igual que la teva i la meva. Però tens tota la raó. Jo pateixo sobretot per la possible extinció de les hienes, els xacals, els escarbats de cuina, les serps verinoses i les rates de claveguera.

—¿No pots esperar que acabem de sopar?

—¿I si per negligència nostra acabessin com van acabar els dinosaures?

—¿Com tu? —em va dir ella, i de cop em van assaltar els records i em vaig haver d’aguantar les llàgrimes. Aquí venia amb la Miriam. Ai, Miriam, vida meva. ¿Què la tenia trasbalsada, aquell matí? Potser la Kate li havia retret per telèfon que m’hagués deixat. ¿Podia ser que hagués gosat? «¿Sí? Endavant, Kate. Recorda-li el que es perd. No, valdrà més que no».

—Ep, que encara sóc aquí —em va dir la Solange, passant-me la mà per davant dels ulls.

—¿Li compraràs el llibre?

—Sí.

—Però si no té fotografies, dona…

—Si penses obsequiar-me amb una de les teves delicioses vetllades de mascle que creu que totes les actrius són curtes, per mi no te n’estiguis.

—Perdona’m. No ho volia dir. Resulta que vaig conèixer en McIver a París, i després hem coincidit en uns quants llocs.

—Això ja m’ho has dit més d’una vegada —va dir la Solange, preocupada.

—No ens caiem bé.

—¿Què li enveges més, Barney, el talent o la bona planta?

—Ets molt intel·ligent, tu. M’ho hauré de rumiar. Però ara vull que em diguis, com a bona quebequesa separatista, com a francesa pure laine, segurament filla de les filles du roi, què votaràs al referèndum.

—Aquesta vegada estic considerant de debò la possibilitat de votar «sí». Al Parti Québecois hi ha gent molt racista, cosa que em repugna, però fa més de cent anys que aquest país està en un punt mort, entossudit a voler fer entrar el clau per la cabota. No nego que és arriscat, i que no serà fàcil, però ¿per què no hem de poder tenir un país propi?

—Perquè destruiríeu el meu. Els teus avantpassats la van cagar, haurien hagut de vendre’s el Quebec i conservar la Louisiana.

—Fas pena, Barney, bevent d’aquesta manera a la teva edat i imaginant-te que la Miriam tornarà.

—¿I tu? Amb els anys que han passat encara conserves tota la roba d’en Roger. Això és malaltís, perdona.

—La Chantal diu que al despatx cada dia ets més groller. La gent tremola, els dies que hi vas. I una cosa, Barney —va dir, posant-me la mà sobre la meva mà arrugada—; comences a tenir una edat perillosa per continuar vivint sol.

—¿Amb què em surts, ara, Solange? ¿Què em vols dir?

—La Chantal diu que dijous vas dictar-li una carta per als Amigos Three i que quan vas tornar dilluns li vas dictar la mateixa carta una altra vegada.

—Bé, he tingut una llacuna; ¿i què? Devia tenir ressaca.

—Més d’una, n’has tingut.

—En Morty Herscovitch em fa una revisió cada any. Diu que m’estic empetitint. Si arribo als noranta anys em podràs portar amunt i avall dintre la bossa de mà.

—La Chantal i jo n’hem parlat, i hem quedat que si empitjoressis de salut podries venir a viure a casa. Tancarem una part del pis amb tela metàl·lica tal com fa la gent per portar els gossos a la part de darrere de la furgoneta. I et tirarem algun latke de tant en tant.

—Abans me n’aniré a viure amb la Kate.

—Ni se t’acudeixi, poca-solta. Ja ha tingut prous maldecaps, i ara està ben casada. Només li faltaries tu!

—Faràs una ximpleria, si votes «sí». No vull que ho facis.

—¿Què vol dir, que no vols? Quina barra! ¿Què faries si fossis jove i francocanadenc?

—Doncs votar «sí», evidentment. Però ni tu ni jo ja no som ni joves ni ximples.

A l’hora de deixar-la al seu pis de Côte des Neiges, la Solange es va quedar romancejant a la porta del cotxe.

—No vagis a beure enlloc més, sisplau. Vés-te’n de dret a casa a dormir.

—És ni més ni menys el que pensava fer.

—Sí, és clar; i segur que m’ho jures pels teus néts.

—T’ho prometo, Solange.

Però no em vaig veure amb cor d’enfrontar-me a la solitud de casa i del llit sense la Miriam, i vaig continuar fins al Jumbo’s amb l’esperança de trobar-hi en John Hughes-McNoughton o en Zack. Al final, en canvi, vaig haver d’acabar aguantant en Sean O’Hearne a la barra, que se’m va instal·lar al tamboret del costat amb aire feixuc i els ulls brillants d’alcohol i de malícia.

—Serveix una copa al senyor Panofsky —va dir entre esbufecs.

—Justament el buscava, O’Hearne. Tinc una cosa que li podria interessar.

—Segur.

—Els seus homes van cavar al jardí, va fer venir submarinistes no sé quantes vegades perquè escorcollessin el fons del llac i va agafar mostres de tot arreu de la casa, buscant rastres de sang, tal com ha vist que fa la policia a la televisió; però, com que no té dos dits de seny, no em va demanar mai com era que m’havia desaparegut la serra mecànica.

—Vagi-se’n a fer punyetes, Panofsky; vostè no n’ha tingut mai cap. Si mai va haver de fer cap feina pesada a la seva finca, segur que va agafar gentils com jo perquè l’hi fessin. Els de la seva raça sempre han fet igual.

—Llavors ¿com és que a la paret del garatge hi ha un ganxo buit?

—I un colló, un ganxo buit. No me la fotrà pas, Panofsky.

—¿Què em diria si li digués que la setmana passada, a la casa del llac, remenant en una maleta plena d’albarans vells, vaig trobar-ne un d’una serra mecànica datada del 4 de juliol del 1959?

—Diria que és un mentider de merda.

L’altra gent de la barra mirava les notícies de mitjanit a la televisió. El resum de cada dia sobre el referèndum. Quan la hiena que tenim per primer ministre va aparèixer a la pantalla tots es van posar a riure i a explicar la mena d’acudits barroers que aquells dies s’explicaven entre la població anglòfona.

—I ¿on és ara aquesta serra mecànica?

—Allà on la vaig tirar del llac, a uns cent metres de fondària, rovellant-se, i sense que a vostè ja li pugui servir de res.

—¿Em vol fer creure que va tenir pebrots per tallar-lo a trossos?

—O’Hearne, ara que s’ha fet tan amic de la segona senyora Panofsky, ¿per què no s’hi casa? Jo continuaria passant-li la pensió. Estic disposat a donar-li un dot i tot.

—Vostè no és capaç d’esquarterar una persona. A més a més, no hi havia sang enlloc. Va, deixi de tocar-me els collons.

—És clar que no hi havia sang, perquè vaig poder esquarterar-lo al mig del bosc. Pensi que vaig passar-me tot un dia sol a la casa, fins que a la policia se li va acudir incriminar-me.

—Té un sentit de l’humor malaltís, vostè, Panofsky. Miri, aquí té el seu salvador.

Qui ara sortia a la pantalla era el nostre rediviu i eloqüent Dollard des Ormeaux. «Que no us intimidin les amenaces —deia—; diguin el que diguin avui, després del “sí” la resta del Canadà vindrà a negociar de genolls».

—Segurament —va dir l’O’Hearne— vostè i tots els de la seva tribu se n’aniran cap a Toronto l’endemà. Però ¿què farem, la gent com jo? Quedar-nos aquí per collons.

—Doncs miri, estic pensant de votar «sí» jo també.

—Segur.

—Fa més de cent anys que aquest país s’entossudeix a voler fer entrar el clau per la cabota. ¿Vol passar un altre segle de disputes bizantines, o creu que hauríem de resoldre aquesta qüestió d’una vegada?

Com que encara no em sentia en disposició d’anar-me a ficar en aquell meu llit on faltava la Miriam, vaig deixar el cotxe allà on era, em vaig apujar el coll de l’abric per protegir-me del vent inclement (preludi dels sis mesos d’hivern que s’acostaven) i vaig començar a voltar pels cèntrics carrers antany plens de vida de la meva entranyable ciutat moribunda. Adrogueries tapiades amb fustes. Rètols a les botigues de confecció que havien fet fallida on hi deia «REBAIXES PER TANCAMENT» o «HO LIQUIDEM TOT». Els ocupes s’havien apropiat del ruïnós edifici modernista que havia sigut el York Theatre. Algun cafre havia pintat «ANGLESOS, ANEU A PRENDRE PEL CUL» a l’aparador d’una llibreria de vell. Tots els fanals de Saint Catherine Street estaven guarnits amb pancartes del «no» i del «sí». Davant del Forum hi havia uns quants adolescents pollosos i enfredorits que feien bivac amb sac de dormir perquè l’endemà al matí es començaven a vendre entrades per a un concert de Bon Jovi. Un vell llardós i barbut amb ulls esgarriats que parlava sol i anava amb un carro de supermercat remenava un contenidor d’escombraries buscant llaunes buides per reciclar. D’un carreró de darrere un restaurant indi va sortir una rata gegantina.

Macbeth Panofsky ha assassinat el son.

Ja al llit, vaig provar un remei darrere l’altre, però va ser en va. Aquesta nit, quan he recorregut a la senyoreta Ogilvy i li he ficat les mans per sota el jersei per descordar-li el sostenidor de puntes, m’ha clavat una bona bufetada a la galta.

—Quin atreviment! —ha dit.

—¿Per què a la cuina m’ha refregat els pits contra l’esquena, doncs?

—Jo no ho he fet, això. Sent una dona atractiva com sóc, que al gimnàs em beneficio el senyor Stuart, el senyor Kent i el senyor Abercorn, i no per força per aquest ordre, ¿et penses que estic tan desesperada que m’hagi de rebaixar a seduir un nen jueu de Jeanne Mance que es mata a palles i té les ungles dels dits plenes de brutícia?

—Ha deixat la porta de l’habitació oberta.

—Sí, i tu no t’has pogut controlar la bufeta. Has hagut d’anar a fer pipí. Només tens catorze anys i ja tens problemes de pròstata. Segur que és càncer.

Però ni així no em venia la son. I m’he posat a rebobinar la cinta de la meva vida, suprimint les situacions penoses o fent-ne noves versions, i he reviscut aquella tarda d’un dilluns de l’any 1952 en què vaig entrar al meu hotel de la Rue de Nesle i la portera va picar des de dintre de la porteria al vidre de la finestreta i va dir: «Il y a un pneumatique pour vous, Monsieur Panofsky».

La Clara m’esperava a sopar. Mira, ¿per què no? Vaig parar al Nicolas de més a la vora i hi vaig comprar una ampolla de Saint-Émilion, un dels preferits de la Clara. Vaig trobar-la profundament adormida al nostre llit, amb un pot de pastilles per dormir a terra, i em vaig afanyar a posar-la dreta, i, sostenint-la, la vaig estar fent passejar amunt i avall fins que l’ambulància va arribar. Després del rentat d’estómac me li vaig asseure a la vora del llit, acariciant-li la mà.

—M’has salvat la vida —va dir ella.

—Sóc el teu heroi.

—Sí.

De cop se’m va presentar davant dels ulls el seu cos putrefacte, amb les conques dels ulls buides i els cucs menjant-se-li els pits, i en Cantor Charnofsky va tornar a trucar a la porta. «¿Es pixarà al llit, a la seva edat?», em va demanar.

Desvetllat, vaig notar que era hora d’anar a fer una de les meves pixades de quatre gotetes i quatre hores d’espolsar-se-la, i encabat vaig tornar-me’n al llit.

Dos quarts de cinc de la matinada. En somnis, els ulls se’m van il·luminar d’alegria quan vaig veure un Boogie molt gran davant meu.

—N’estava convençut, que acabaries apareixent —li deia—. ¿On has sigut, per això, tots aquests anys?

—A Petra, a Nova Delhi, a Samarra, a Babilònia, a Papua, a Alexandria, a Transsilvània.

—No et pots imaginar els maldecaps que m’has fet passar. Però deixem-ho córrer. Miriam, ha arribat en Boogie; ¿què pots posar un altre plat a taula, sisplau?

—¿Com vols que ho faci? ¿Què no veus que ja no visc aquí? T’he deixat.

—Que no.

—¿Què no te’n recordes?

—M’estàs espatllant el somni.

De cop la cosa es va torçar i va aparèixer la segona senyora Panofsky, corrent una altra vegada cap al seu Honda, plorant a llàgrima viva i cridant:

—¿Què penses fer?

—Matar-lo, ves.

Déu meu, ja sé que tinc moltes coses de què donar compte, però encara no, sisplau, encara no.

I aleshores va ser quan el telèfon va començar a sonar. Vinga sonar, vinga sonar. «Ha passat alguna desgràcia. La Miriam. Els nois». Però era la Solange, desfeta en plors.

—Una colla d’homòfobs de merda ha fotut una pallissa a en Serge.

—Hòstia.

—Passava pel parc Lafontaine. Li han de posar punts. Em sembla que té el braç trencat.

—¿On és?

—Aquí.

—¿Com és que no el té en Peter?

En Peter, un escenògraf de talent, era la parella d’en Serge Lacroix. Vivien junts en un loft reformat de la part vella de Montreal, i jo hi anava a sopar de tant en tant. Tenen les parets pintades de lila i miralls a tot arreu. No sé quants gats perses hi volten.

—Si en Peter fos aquí això no hauria passat. Està rodant a la Colúmbia Britànica.

—Ara vinc. —Vaig penjar i vaig trucar a casa d’en Morty Herscovitch—. Morty, perdona que et desperti però el meu realitzador principal ha tingut un accident. Ara el portaré a l’hospital general, però no vull que es passi dues hores esperant-se a urgències perquè al final se l’acabi mirant algun intern que fa trenta-sis hores que no dorm.

—No el portis a l’hospital general. Quedem al Queen Elizabeth d’aquí mitja hora.

Vaig estimar-me més no conduir i vaig anar al pis de la Solange amb un taxi. En Serge tenia el cap obert, l’ull esquerre tan inflat que no se li veia, i el puny, que se l’aguantava amb l’altra mà, clarament trencat.

—¿Com se t’acut anar a putanejar al parc, a la teva edat? Ja ho saps, que és perillós.

—Em pensava que havies vingut a ajudar —va dir la Solange.

En Morty, que ja ens esperava al Queen Elizabeth, li va posar divuit punts al cap, el va passar pels rajos X i va fer que li enguixessin el puny. Encabat em va dir, a part:

—Vull fer-li fer una anàlisi de sang, aprofitant que és aquí, però no vol.

—Deixa’m a mi.

Després em vaig emportar la Solange i en Serge a casa meva i vaig fer ficar en Serge al llit de l’habitació de convidats.

—¿Faràs bondat, o hauré de tancar la porta de la meva habitació quan me’n vagi a dormir?

En Serge em va somriure i em va estrènyer la mà, i me’n vaig tornar a la cuina, on vaig destapar una ampolla de xampany per a la Solange.

—Vull que deixis de coquetejar amb la Chantal —em va dir.

—Això t’ho fas tu.

—Ella no veu que ets un energumen, i és molt fàcil fer-li mal.

Vaig obrir la nevera.

—N’hi ha per triar. Tenim un paquet de fetge picat, i podria escalfar uns quants bunyols de farinetes de fajol, o puc fer el sacrifici de partir-nos aquesta llauna de caviar.