7

Amb la sort (o la desgràcia, més aviat) de la distància que dóna el temps, ara veig que en Blair va començar a anar darrere la Miriam el primer dia que la va veure a la casa del llac. No n’hi faig retret, com no n’hi faria a cap altre home, però sí que em retrec a mi mateix d’haver-lo subestimat i d’haver-li donat masses confiances. Al llarg dels anys va anar venint i va anar fent-se un lloc a la família, minant-ne els fonaments com el corc que es menja les bigues d’una casa construïda per durar tota la vida. Quan els nanos encara eren petits i moguts, i passàvem per Toronto un parell de dies de camí per anar a veure uns amics que teníem a Georgian Bay, en Blair se’ns presentava a l’hotel amb un discret ram de freèsies per a la Miriam i una ampolla de Macallan per a mi. S’oferia a emportar-se els nens al museu de la Ciència perquè la Miriam i jo poguéssim passar una tarda sols. En Mike, en Saul i la Kate tornaven a l’hotel carregats de joguines; joguines educatives, per descomptat, no pas les agressives pistoles d’aigua o escopetes de pistons amb què jo jugava a indis i vaquers o a altres jocs racistes amb ells. «Pam, pam. T’està bé per haver arrencat la cabellera de viudes i orfes jueus innocents i per no haver fet els deures».

Quan en Michael va acabar els estudis a la Selwin House havent guanyat el premi de matemàtiques, li va arribar una carta de felicitació del «tiet» Blair i un exemplar autografiat d’un llibre d’articles sobre literatura canadenca que havia publicat. Vaig llegir-lo amb irritació creixent, perquè la veritat és que no estava malament.

En una altra escapada a Toronto, aquesta vegada sense els nens, la Miriam em va demanar:

—Has quedat per dinar, ¿oi?

—Sí, amb els d’Amigos Three. Em sap greu.

—És que en Blair m’ha convidat a dinar i a anar a un vernissage a la galeria Isaacs.

Vaig parlar-li d’aquella tarda en què vaig coincidir amb en Duddy Kravitz en una galeria de Fifty-Seventh Street de Nova York. En Duddy, que en aquella època s’estava moblant la mansió que tenia a Westmount, va assenyalar tres quadres que li interessaven i va entaular conversa amb el propietari androgin i hiperactiu de la galeria.

—¿A quant em sortiria si te me’ls quedo tots tres? —li va demanar.

—A trenta-cinc mil dòlars.

En Duddy em va fer l’ullet, es va treure el Rolex que portava, el va deixar sobre el taulell entapissat de cuiro i va dir:

—Estic disposat a fer-te un taló per vint-i-cinc mil, però l’oferta s’acaba d’aquí tres minuts.

—És broma, ¿oi?

—D’aquí dos minuts i quaranta-cinc segons.

Després d’una pausa més llarga, el propietari va dir:

—Puc baixar fins a trenta mil dòlars.

En Duddy va tancar el tracte per vint-i-cinc mil dòlars quan quedava menys d’un minut, i després em va convidar a la seva suite de l’Algonquin a celebrar-ho.

—La Riva ha anat a arreglar-se els cabells a Vidal Sassoon. Anem al Sardi’s, i després anem a veure Oliver! Seients de platea. ¿Saps què crec? Que l’Oswald era un cap de turc. Es veu que en Jack Ruby hi està involucrat.

Després de prendre’ns vuit ampolletes de whisky del minibar, en Duddy va agafar una tetera plena que havia amagat sota la pica del lavabo, va posar les ampolles en fila sobre una taula, les va omplir de te, les va tapar i les va tornar a lloc.

—¿Què et sembla? —va dir.

Cada vegada que en Blair venia a Montreal per algun congrés universitari, cosa que passava molt sovint però que en aquell moment no em va despertar cap sospita, trucava amb temps per convidar-nos a sopar. Recordo que una vegada vaig agafar jo el telèfon i, tapant l’auricular amb la mà, l’hi vaig passar a la Miriam dient: «És el teu pretendent».

Com de costum, vaig donar l’excusa que tenia un compromís previ, i vaig animar la Miriam a anar-hi.

—¿Com és que no s’ha casat?

—Perquè està enamorat bojament de mi. ¿No pateixes?

—¿Per en Blair? No em facis riure.

Quan tots tres nanos ja anaven a escola, l’antic productor de la Miriam, en Kip Horgan, va animar-la a tornar a la feina, ni que fos com a col·laboradora per començar.

—Et trobem moltíssim a faltar —li va dir.

Un dia que vam anar a dinar tots dos a Les Halles, la Miriam va esperar que jo estigués amb el Remy Martin Hors d’Âge i el Montecristo per dir-me:

—¿Què et semblaria que tornés a treballar?

—No serà perquè ens faltin diners.

—Però a mi em falten estímuls.

—Si et passes tot el dia a la CBC, ¿què tindré per sopar quan arribi a casa?

—Ets un egoista, Barney —va dir, i es va aixecar de taula d’un bot.

—Ho he dit de broma.

—No, no ho has dit de broma.

—¿On vas? Encara no m’he acabat la copa.

—Doncs la teva dona sí que ha acabat, i se’n va a fer un volt. Les minyones i tot, tenen una tarda lliure.

—Espera. Seu un moment. He pensat que no hem estat mai a Venècia. D’aquí aniré directament a Global Travel. Tu vés a casa a fer les maletes. Fem que la Solange es quedi amb els nens i ens en anem aquest vespre.

—Collonut. Demà al vespre en Saul fa de moderador del seu grup de debat contra el Lower Canada College i vaig prometre a la Kate que aniríem a veure Lawrence d’Aràbia dissabte a la tarda.

—Bellinis al Harry’s Bar. Carpaccio. Fegato alla veneziana. Tiramisú. La Piazza San Marco. El pont de Rialto. Ens estarem al Gritti Palace i llogarem una llanxa per anar fins a Torcello a dinar al Cipriani.

—M’estranya que no m’hagis ofert un abric de visó.

—Tot el que faig, ho faig malament.

—Tot no, però quasi. I ara, si em dispenses, me’n vaig a fer un volt. Potser aniré a veure una pel·lícula i tot; o sigui que no et descuidis d’anar a deixar a Miss Oliver’s la roba bruta, que és al seient de darrere del cotxe. Aquí tens la llista de coses que s’han de comprar al supermercat i el rebut del puf que s’ha de passar a buscar al Lawson’s de la cantonada de Claremont. Si tens la paciència de donar tres voltes a l’illa, quasi segur que trobes un forat per aparcar. No tindràs temps per sortir amb en Saul a comprar-li unes sabates a Mr. Tony’s, però sí que podries parar un moment al Pascal’s a comprar-me vuit claus de ganxo; i aprofitant que hi vas, vull que tornis aquella torradora que no va i te’n tornin els diners. El sopar el deixo al teu criteri. M’encanten les sorpreses. Adéu, rei. —I se’n va anar.

Aquell vespre per sopar vam prendre menjar xinès preparat. Era tebi i pastat.

—¿Eh que en sap, el papa?

Els nens, notant que hi havia mala maror, van sopar amb el cap baix. Quan ja eren al llit, però, la Miriam i jo ens vam prendre una ampolla de xampany, vam fer l’amor i vam riure de la topada que havíem tingut al migdia.

—Com que et conec —va dir—, no sé què m’hi jugo que en lloc de tornar la torradora l’has llençat al primer contenidor d’escombraries que has trobat i em diràs que t’han tornat els diners.

—Et juro pels nostres fills que he tornat la torradora tal com ha ordenat la senyora de la casa.

El vespre de l’endemà, que era dijous, vaig agafar la grip, no vaig poder anar a veure el partit d’hoquei i me’l vaig haver de mirar per televisió, arronsat al sofà. En Guy Lafleur va tallar una passada imprecisa dels Boston en camp propi i va enfilar cap al mig del camp amb els cabells voleiant mentre les grades es convertien en un clamor: «Guy! Guy! Guy!». En Lafleur va eludir dos defenses, va fer una finta al porter i va fer acció de picar de revés… però just en aquell moment la Miriam va tornar a l’atac.

—No necessito el teu permís per fer alguna col·laboració.

—¿Com l’ha pogut fallar, amb la porteria buida?

—Jo no he vingut al món per collir-te de terra els mitjons i la tovallola molla, portar els nens al dentista, fer tota la feina de casa o dir que no hi ets cada vegada que no vols agafar el telèfon.

—Falten tres minuts per arribar a la mitja part.

En el moment que en Milbury feia la traveta a en Shutt darrere la porteria, la Miriam se’m va posar al davant del televisor.

—Es prega la seva atenció —va dir.

—Tens raó. No necessites el meu permís.

—I perdona’m per la broma de mal gust de l’abric de visó. No t’ho hauria hagut de dir.

Puta merda. Aquell mateix matí n’hi havia anat a comprar un, a Saint Paul Street.

—¿Quant demana per aquesta pellissa? —vaig demanar.

—Quatre mil cinc-cents dòlars; però si em paga en metàl·lic no li carregaré l’impost.

Vaig treure’m el rellotge del puny i l’hi vaig deixar sobre el taulell.

—Estic disposat a donar-n’hi tres mil dòlars —vaig dir—, però l’oferta s’acaba d’aquí tres minuts.

Vam quedar-nos allà drets, mirant-nos tota l’estona, i, quan els tres minuts van haver passat, ell va dir:

—No es descuidi el rellotge.

—Molt bé, me’l quedo.

Per sort, encara tenia l’abric amagat a l’armari del despatx. El tornaria.

—No me l’hauries hagut de fer, la broma de l’abric de visó —vaig dir a la Miriam—. Em va ofendre molt. No la faria mai, una cosa així.

—Ja t’he demanat perdó.

La Miriam, doncs, va tornar a posar-se a treballar per a la CBC, fent entrevistes ocasionals a autors que es dedicaven a fer promoció del llibre que havien acabat de publicar. Jo no vaig fer res per animar-la, però sí que va fer-ho el nostre amic ecologista enemic de les bosses de plàstic no biodegradables, Herr Professor Blair Hopper, de nom real Hauptman.

—¿Amb qui has estat parlant tanta estona per telèfon? —vaig demanar a la Miriam un dia.

—No, és que en Blair va sentir l’entrevista que vaig fer a la Margaret Laurence i ha trucat per dir-me que li va agradar molt. A tu ¿què et va semblar?

—Pensava escoltar-ne la cinta aquesta nit.

—En Blair diu que si fes una sèrie de deu entrevistes a escriptors canadencs, està convençut que podria trobar alguna editorial de Toronto que m’ho volgués publicar.

—No arriben a deu, i a Toronto publiquen qualsevol cosa. Perdona. Se m’ha escapat. Té, podries entrevistar en McIver. Recordar-li aquella vegada que va fer una lectura de la seva obra a la llibreria d’en George Whitman, a París. Demana-li a qui li roba les idees. No; segur que són seves; són molt prosaiques. ¿Què et passa?

—Res.

—M’escoltaré la cinta havent sopat.

—Per mi no ho facis.

Va ser la Miriam qui va insistir perquè en Michael anés a estudiar econòmiques a la LSE.

—Tornarà de Londres fet un esnob. ¿Què té de dolent la McGill?

—A en Mike li convé allunyar-se de nosaltres una temporada. Tu ets un dèspota i jo sóc massa protectora. Encara que no ho vulgui, sóc una típica mama jueva.

—¿Ho ha dit en Mike, això? Quina barra!

—Ho dic jo. Li estàs massa a sobre. T’agrada massa rebatre-li tots els arguments.

—¿A la LSE, dius?

—Sí.

El fet és que jo havia acabat secundària amb penes i treballs i havia entrat a la universitat amb una nota molt justa i amb molta enveja dels companys de classe que s’havien pogut matricular a la McGill. En aquells temps, a la McGill encara hi havia una quota per als alumnes jueus. Nosaltres necessitàvem un set i mig per ser admesos, mentre que els gentils hi entraven amb un sis i mig; o sigui que, ni que m’hagués convertit a la seva fe perquè m’hi acceptessin, tampoc ho hauria aconseguit. Em sentia tan avergonyit d’aquell fracàs que evitava els llocs on es trobaven els estudiants, com el Café André, i travessava a l’altra vorera si veia venir de cara algun dels meus antics companys de classe revestit d’aquell jersei blanc amb la gran ema vermella cosida a la pitrera. Al capdavall, l’únic que podia dir de mi mateix en aquella època era que al Normandy Roof m’havien ascendit d’ajudant de cambrer a cambrer. Tot plegat feia que m’enorgullís moltíssim que els nostres fills haguessin excel·lit com a estudiants, haguessin obtingut premis i continuessin els estudis en una universitat o una altra. D’altra banda, no crec que el cardenal Newman, i encara menys en Thomas Arnold, quedessin gaire impressionats de veure els aires que corren pels campus universitaris d’avui dia. Donant una ullada al programa de curs que té la Kate a Wellington, vaig veure que podia fer una assignatura de ciències de la llar, és a dir, per aprendre a fer un ou dur o a passar l’aspiradora. En Saul, buscant una maria, havia agafat escriptura creativa a la McGill, una assignatura que imparteix ni més ni menys que en Terry McIver. Hi havia periodistes jubilats de la Gazette que ensenyaven periodisme a Wellington i s’ho arreglaven perquè les hores de classe no coincidissin amb les reunions d’Alcohòlics Anònims on anaven.

En Mike va conèixer la Caroline a la LSE, i, en una de les visites que li vam fer a Londres, ens van convidar a sopar a casa dels pares d’ella, a The Boltons. El pare, en Nigel Clarke, era un advocat de renom, i la seva dona, la Virginia, escrivia de tant en tant algun article sobre jardineria per a la revista Tatler. A mi em dominava de tal manera el recel (o la inseguretat, segons la Miriam) que me’ls vaig imaginar tots dos uns esnobs i uns antisemites acèrrims, les famílies dels quals —que segur que sortien a la guia Debrett de celebritats— devien haver conspirat amb el duc de Windsor per imposar un règim nazi a la Gran Bretanya l’any 1940. Per acabar-ho d’adobar, vaig descobrir que una finca que els Clarke tenien a Escòcia era força a prop del poble d’Eaglesham.

—Tingues en compte —vaig dir a la Miriam— que és on en Rudolf Hess va aterrar l’any 1941.

—La Virginia ha trucat per dir que no hi anem d’etiqueta, però tot i així t’he comprat una corbata a Jermyn Street. Només perquè ho sàpigues, s’escriu jota, e, erra, ema, i grega i ena.

—No en penso portar.

—Sí que en portaràs. També volia saber si hi havia cap menjar que no et convingués. ¿Eh quin detall?

—Jo no l’hi trobo. El que en el fons ha volgut dir és si som jueus fins al punt de no menjar porc.

En Nigel no portava ni corbata ni americana, sinó una camisa esportiva i un jersei obert que li faltava un colze, mentre que la Virginia, imponent, anava amb un jersei folgat, d’aquells llargs i amb molt caient, i amb pantalons. «S’han vestit informalment per no semblar colonialistes —vaig pensar—. Haig d’enrecordar-me’n de no partir la carn amb els dits». Carregat d’una quantitat considerable de whisky, que em vaig prendre tot sol en un pub del Soho contravenint la promesa solemne que havia fet a la Miriam, vaig decidir, mentre em bevia la segona copa d’un xampany del Marks & Spencer, que havia arribat l’hora d’armar-la. Fent el paper del meu pare, vaig començar a explicar casos de l’època en què l’Izzy havia format part del cos de policia de Montreal: la vegada en què va lligar un delinqüent al capó del cotxe com si fos un cérvol, les seves tècniques de persuasió, les deferències que se li tenien als bordells. Vaig comprovar amb disgust, però, que la Virginia s’hi partia de riure i en volia més, i que en Nigel hi replicava amb anècdotes picants d’uns quants processos de divorci que havia portat. Una vegada més em va sortir el tret per la culata; però, en comptes de simpatitzar amb els Clarke, que eren un matrimoni molt trempat, vaig quedar emmurriat perquè la meva estratègia hagués acabat en fracàs, i la Miriam es va dedicar a dissimular-ho, com de costum, fins que em va haver passat.

—El vostre fill és una joia; n’estem encantats —va dir en Nigel—. Espero que no us faci res que no es casi pel ritu jueu.

—Ves; no hi havia pensat —vaig mentir.

Tot seguit en Nigel em va convidar a anar a pescar el salmó al riu Spey. Ens allotjaríem al Tulchan Lodge.

—No sé ni tirar la canya —vaig dir.

—¿Sabeu què? —va dir la Miriam, engrescada—. Quan en Barney era petit pescava en una bassa amb una vara tallada d’un arbre que li feia de canya i un fil fet amb cordills de lligar els paquets de la carnisseria.

La Virginia, feliç, va estrènyer la mà a la Miriam.

—Has de venir amb mi sens falta a la fira de flors de Chelsea —va dir.

Quan vam tornar a Montreal, d’entre la munió de missatges que teníem al contestador automàtic n’hi havia tres d’en Blair. ¿Ens venia de gust dinar dimecres amb ell al club universitari?

—Vés-hi tu —vaig dir a la Miriam.

La Kate em va dir:

—¿Com és que no et fa patir que la mama es vegi tan sovint amb en Blair?

—No diguis bestieses, Kate. El nostre matrimoni és fort com una roca.