6

Els nens no es cansaven mai de sentir anècdotes de quan la Miriam i jo ens vam conèixer perquè els feien molta gràcia les nostres malifetes, i sempre insistien per saber-ne més coses.

—Així ¿va fugir del seu propi casament per anar a agafar el tren amb què tu te n’anaves a Toronto?

—Ni més ni menys.

—Això no es fa, papa —va dir la Kate.

En Saul va aixecar la vista del llibre que llegia i va dir amb solemnitat:

—Jo encara no havia nascut.

—¿A quina hora va sortir el tren cap a Toronto? —va demanar en Michael per enèsima vegada.

—Cap a les deu —va dir la Miriam.

—Si el partit d’hoquei es va acabar sobre dos quarts d’onze, i el tren va sortir cap a les deu, no entenc…

—Ja n’hem parlat altres vegades, Michael. Devia sortir tard.

—I el vas fer baixar a…

—Continuo sense entendre…

—No he acabat la frase —va dir la Kate.

—Ai, que ets pesada…

—Parlaràs quan hagi acabat la frase. I el vas fer baixar a Montreal Oest. He acabat.

—En el fons li va fer ràbia que no me n’anés a Toronto amb ella.

—Era la seva nit de noces, reina.

—Anava borratxo —va dir en Saul.

—¿Hi anaves, papa? Pregunto —va dir la Kate.

—No, és clar que no.

—Però ¿eh que és veritat que no podies deixar de mirar-la, encara que fos la teva nit de noces? Pregunto.

—No em va demanar de ballar ni una sola vegada —va dir la Miriam.

—El vas trobar una mica encantat, ¿oi, mama? Pregunto.

—Si és veritat que la miraves, deus saber què portava aquell dia.

—Un vestit de nit blau de gassa amb volants. Apa; ¿què et sembla?

—I ¿és veritat que la primera vegada que et va convidar a dinar va estar tota l’estona marejat? Pregunto.

—Jo no vaig néixer fins al cap de tres anys.

—Sí; i trobo estrany que no ho hagin declarat diada nacional, com l’aniversari de la reina Victòria.

—Va, nens, prou.

—¿Vas anar amb ell a la seva habitació d’hotel la primera vegada que vau quedar? Pregunto. Te n’hauries de donar vergonya! Signe d’admiració.

—La mama és la tercera dona del papa —va dir en Michael—, però nosaltres som tots els fills que té.

—No n’estiguis tan segur —vaig dir jo.

—Papa! —va dir la Kate.

—Havia anat a la perruqueria i portava un vestit nou molt provocatiu, i…

—Mama!

—… i ni tan sols em va dir que estigués guapa.

—I ¿què va passar?

—Que van prendre xampany.

—La primera dona del papa va ser famosa i…

—Ja ho sabem.

—… i va fer aquell dibuix a tinta fastigós que té. He acabat.

—Ara val molts diners —va dir en Michael.

—Pots comptar —va dir en Saul.

—No devia ser gaire romàntic —va dir la Kate— que vomités el dia de la vostra primera cita.

—La veritat és que em feia moltíssima por fer mala impressió a la vostra mare.

—¿Vols dir que no n’hi vas fer?

—Que t’ho digui ella.

—Va ser una manera original de declarar-se; això l’hi haig de reconèixer, al vostre pare.

—Així, vau enraonar i vau passejar —va dir la Kate—; i després ¿què? —va demanar, obrint molt els ulls, tan a l’expectativa com ho estaven els dos nois.

—No us ho pensem explicar tot —va dir la Miriam, i se li va tornar a fer aquell sotet a la galta.

—Va, sisplau. Ja som grans.

—M’enrecordo —va dir la Kate— d’aquella vegada que tots cinc anàvem amb cotxe cap a Toronto…

—Amb el Toyota.

—No; va ser amb el Volvo familiar.

—¿Voleu deixar d’interrompre’m? Doncs vam passar per davant d’una casa de pisos…

—On havia viscut la mama.

—… i el papa et va fer una mirada i tu et vas tornar vermella com un tomàquet, i te li vas acostar i li vas fer un petó.

—Tenim dret a tenir els nostres secrets —vaig dir jo.

—Quan la mama vivia en aquella casa de pisos, el papa encara era casat amb aquella dona grassa —va dir la Kate, inflant les galtes, traient la panxa enfora i posant-se a caminar amb aire feixuc per la sala.

—Prou. I llavors no era grassa.

—Jo faig règim, per l’amor de Déu.

—La mama diu que tu tampoc eres gras.

—No volem que tinguis un atac de cor, papa.

—El que em fa patir no és la carn fumada, sinó els puros.

—I ¿és veritat que l’endemà al dematí la mama et va haver de pagar la factura del Park Plaza?

—M’havia descuidat les targetes de crèdit a Montreal i en aquella època encara no em coneixien. És que no respecteu res!

—Vas tenir sort, de casar-te amb ella.

—Això no es diu —va dir la Kate.

—¿Has acabat? No ho has dit.

—És un bon pare.

—Vaig anar al Park Plaza per esmorzar junts —va dir la Miriam—, i a recepció hi havia molt enrenou i molta gent que mirava; i, evidentment, era pel vostre pare. No portava a sobre el talonari personal ni cap document d’identitat, i, com us podeu imaginar, era tot culpa del recepcionista. Va arribar el gerent, i, quan ja feia senyes al vigilant de seguretat, hi vaig intervenir i vaig oferir la meva targeta de crèdit. El recepcionista, però, estava indignat. «Li acceptaré la targeta de crèdit, senyoreta Greenberg —va dir—, però vull que abans el senyor Panofsky demani disculpes per les coses que m’ha dit, que són massa gruixudes per repetir-les». El vostre pare va dir: «Només li he dit fill de Toronto, però si ell hi veu un doble sentit és cosa seva». «Barney —li vaig dir jo—, fes el favor de demanar-li disculpes». El teu pare, com fa sempre, es va mossegar el llavi i es va gratar el cap. «Li demano disculpes perquè m’ho ha demanat ella, però que consti que ho faig a contracor». El recepcionista va deixar anar un esbufec. «Acceptaré la targeta de crèdit de la senyoreta Greenberg perquè no hagi de passar més vergonya». El vostre pare va estar a punt de tirar-se-li a sobre, però jo el vaig apartar del taulell. «Li agraeixo la comprensió», vaig dir al recepcionista; i, evidentment, vam haver d’anar a esmorzar a un altre lloc, i el vostre pare va estar rondinant tota l’estona. I ara perdoneu però m’haig de vestir, que si no encara faré tard.

—¿On vas?

—En Blair Hopper fa una conferència sobre «El món de Henry James» a la McGill, i ha tingut el detall d’enviar-nos dues invitacions.

—¿També hi aniràs, papa?

—Segur que no ve. Michael, ¿t’agradaria venir tu?

—El papa m’ha dit si volia anar amb ell a veure l’hoquei.

—Ja vinc jo —va dir en Saul.

—Vaja —va dir la Kate—. M’hauré de quedar sola a casa.

—Et quedes sola —li vaig dir jo— perquè no t’estima ningú. Miriam, veniu després tu i en Blair a prendre alguna cosa al Maritime.

—¿Vols dir?

—Segur que també hi tenen infusions; o aigua mineral, almenys.

—No el pots veure, Barney, i ell se n’adona. Ja vindré jo sola, al Maritime.

—Millor.