POSTFACI
de MICHAEL PANOFSKY

A dos quarts menys dos minuts d’onze del 24 de setembre del 1996, un capatàs i dos llenyataires empleats de l’empresa paperera de Drummondville van ensopegar amb unes restes humanes escampades per una clariana de prop del cim del Mont Groulx: una calavera, una columna vertebral partida, una pelvis, un fèmur, unes quantes costelles esberlades i dues tíbies trencades. Van cridar la policia provincial i van portar els ossos a un patòleg de l’hospital Notre-Dame de Montreal. El doctor Roger Giroux va dictaminar que es tractava de les despulles d’un mascle de raça caucàsica de més de trenta anys que havia mort per causes desconegudes uns trenta o quaranta anys enrere. Va aventurar la possibilitat que les costelles esberlades, la columna partida i les tíbies trencades fossin producte de cops realitzats amb un objecte contundent, o bé el resultat d’una caiguda des de molta altura. El més probable, però, segons ell, tenint en compte les marques de dents que hi havia, era que els coiots o altres animals haguessin partit els ossos per menjar-se’n el moll. El cas, que va aparèixer a la Gazette, va cridar l’atenció de Sean O’Hearne, un policia jubilat de la Sûreté del Quebec. A instàncies seves, es va tornar a obrir un cas que ja s’havia arxivat i es va fer venir de Nova York un dentista perquè examinés la calavera. Poc temps després es va confirmar que es tractava de les despulles de Bernard Moscovitch, que havia desaparegut d’aquells verals el 7 de juny del 1960. Tant la Gazette com La Presse van entrevistar un O’Hearne cofoi que també va aparèixer en uns quants programes de la televisió comarcal, igual que la segona dona del meu pare, que va estar tota l’estona amb una fotografia emmarcada del senyor Moscovitch a la falda. «Em va jurar amor etern», va dir. Van tornar a sortir a la llum informes sobre el judici del meu pare a Saint Jérôme, amb titulars com «¿TRIOMF DE LA JUSTÍCIA?» o «ELS OSSOS DELATORS». L’advocat defensor del meu pare, John Hughes-McNoughton, atrinxerat al Dinks’s (un bar de Crescent Street, a Montreal), va espolsar-se un periodista dient-li «Credo quia impossibile»; i a un altre, que li va recordar els nous càrrecs que s’havien presentat, es va limitar a dir-li «Argumentum ex silentio» i li va fer un gest perquè se n’anés. Un fotògraf sense escrúpols de la revista ’Allo Police va aconseguir entrar a la residència geriàtrica on era el meu pare i li va fer una fotografia mentre la Solange li peixia pit de pollastre amb una cullera. Jo vaig venir de Londres, i la Kate de Toronto, i en Saul va venir de Nova York amb el cotxe d’una tal Linda. Vam trobar-nos a la casa del llac, on temps enrere havíem sigut una família ben avinguda, per pair la revelació que el nostre pare ens havia enganyat i en realitat havia comès l’homicidi. La Kate, com és natural, es negava a acceptar l’evidència.

—En Boogie anava borratxo, i pot ser que pugés fins allà dalt, caigués malament, es trenqués totes dues cames i es morís d’inanició. ¿Com és que teniu el valor d’acusar el papa amb tanta alegria, ara que ja ni sap dir com se diu?

—No ets tu sola, Kate, que està trasbalsada. Calma’t, sisplau.

—¿Com vols que em calmi? El papa era un assassí; és evident, ¿no? Va matar en Boogie d’un tret, el va arrossegar muntanya amunt i li va trencar les cames amb una pala.

—Jo no dic que la cosa anés així…

—No s’ha trobat cap prova que s’hi cavés cap forat. ¿Tu creus que el papa l’hauria deixat sense enterrar perquè els animals se’l mengessin?

—¿I si no va tenir temps d’enterrar-lo?

—Ha tingut anys!

—Les despulles les han trobat no gaire lluny d’on el papa tenia aquell aixopluc de què ens havia parlat alguna vegada. A prop hi han trobat una ampolla trencada; una de whisky.

—¿I què?

—T’entenc molt bé, Kate, però…

—Anaven borratxos tots dos. Podria ser que el matés sense voler. Això encara t’ho accepto.

—A nosaltres no ens ha tractat mai malament, i li devem el benefici del dubte. Vosaltres creieu el que vulgueu, però jo pensaré que és innocent fins al dia que em mori. A més a més, sé que ell no va renunciar mai a creure que en Boogie era viu en alguna banda, i que algun dia apareixeria.

—I ho ha fet.

Ens havíem aplegat a la casa del llac per decidir què fèiem amb l’original incomplet del nostre pare, que ja havíem llegit tots; i, també, per repartir-nos els records que ens fes il·lusió conservar i tancar la casa, que ja havíem posat a la venda. Les perspectives, però, no eren gaire bones. L’home de la immobiliària ens havia dit: «L’endemà del referèndum vaig rebre trucades de quaranta-dues persones de per aquí que es volien vendre la propietat, i encara no me n’ha arribat cap oferta».

Aquella no era la primera reunió familiar que celebràvem, ni tampoc la segona, des que havíem sabut que en Barney tenia Alzheimer. Quan ho vam saber, en Saul ens va recordar que la nostra àvia paterna també n’havia tingut, i que per tant tots corríem el risc de contraure la malaltia.

Per començar, va dir en Saul, que estava subscrit tant a Lancet com al New England Journal of Medicine, no havíem de fer servir desodorants fets a base de zinc ni cuinar en recipients d’alumini, que també es creu que són susceptibles de causar-la. També ens va comentar que últimament s’havia arribat a la conclusió que la nicotina era un estimulador del cervell, i que els fumadors tenien una probabilitat més baixa de contraure-la.

—El que passa és que et mors abans de càncer de pulmó —va dir la Kate—, o sigui que ja pots apagar el puro ara mateix.

—¿Has acabat?

—He acabat —va dir la Kate, i es va tirar als braços d’en Saul i es va posar a plorar entre sanglots.

El diagnòstic d’Alzheimer s’havia confirmat quatre mesos enrere, en una reunió que hi va haver a les oficines de Produccions Innecessàries el 18 d’abril del 1996 amb la presència del doctor Mortimer Herscovitch acompanyat per dos especialistes, la Solange i la Chantal Renault i, per descomptat, la Kate, en Saul i jo. En Saul va anar a Toronto amb tren a comunicar-ho a la Miriam. La notícia la va deixar feta una mar de llàgrimes, i fins que no li va semblar que la veu no la trairia no va trucar en Barney per demanar-li si podia anar-lo a veure.

—No m’hi veig amb cor.

—Sisplau, Barney.

—No.

Tot i així, en Barney va començar a tornar a afaitar-se cada matí, va reduir el consum d’alcohol i de puros i s’aixecava d’un bot cada vegada que sonava el telèfon o el timbre. La Solange va trucar la Miriam.

—Vine tan aviat com puguis —li va dir.

—Però si va dir que no!

—No surt a fer el volt, ni que sigui una estona curta, per por que puguis venir i no el trobis a casa.

La Miriam s’hi va presentar l’endemà al matí, i van anar a dinar tots dos al Ritz, on el maître no va encertar-la precisament quan va dir: «Caram, feia anys que no els veia plegats. Com en els vells temps, ¿eh?».

Més tard la Miriam va dir a en Saul:

—Em vaig adonar que s’atabalava amb la carta, perquè em va dir que demanés per tots dos. A part d’això, estava content, i fins i tot feia broma. Va dir: «Em fa il·lusió i tot jugar a fet i amagar, i al joc de l’ampolla, amb els altres sonats de l’hospital on vagi a parar. Potser tindrem tricicles, i ens donaran xiclets i gelats de tres boles». Jo li vaig dir que parés. Va demanar xampany, però el que en realitat va dir al cambrer va ser: «Porti’ns una ampolla d’allò, sí, home, amb bombolles, el que sempre preníem abans», i el cambrer va riure, pensant-se que li volia fer una broma, i a mi em va saber greu. Em van venir ganes de dir-li: «Quan el meu home vol fer una broma, la fa bé».

»En Barney em va dir que hauria sigut fabulós que hagués acceptat anar a París amb ell la seva nit de noces. Vam recordar els temps feliços de quan érem joves, i li vaig prometre que no em trobaria malament com li va passar a ell la primera vegada que vam anar a dinar junts. Llavors ell va dir: “Ben mirat, això establiria una mena de simetria, ¿no?”. Jo li vaig dir que no calia que aquell fos l’últim dinar que fèiem junts, i que podíem veure’ns com a amics, però ell va dir que no, que havia de ser tot o res. Jo vaig haver d’anar un parell de vegades al lavabo perquè tenia por d’ensorrar-me davant seu a taula. Vaig veure que es prenia no sé quantes pastilles de colors diferents, però va beure xampany. Va agafar-me la mà sota la taula, i em va dir que continuava sent la dona més guapa que havia conegut, i que temps enrere havia acariciat l’esperança de poder morir-nos alhora, nonagenaris, com Filemó i Baucis, i que un Zeus benigne ens convertiria en dos arbres que s’acariciarien a l’hivern amb les branques i entrellaçarien les fulles a la primavera.

»Després no sé què va passar; potser no hauria hagut de prendre xampany. Va començar a pronunciar paraules malament. Li costava fer anar els coberts, i agafava la cullera en lloc de la forquilla, o el ganivet per la fulla en comptes d’agafar-lo pel mànec. Va experimentar un canvi per mal de cop i volta, causat segurament per un sentiment de disgust amb si mateix. Va mudar la cara. Em va fer un gest perquè m’acostés i, abaixant la veu, em va dir que la Solange feia talons falsos i l’estafava. Tenia por que l’obligués a firmar un testament que havia preparat ella. Era una nimfòmana que una vegada havia fet entrar el conserge de casa seva a l’ascensor d’una estrebada i s’havia aixecat el vestit per ensenyar-li que anava sense calces. Quan van portar el compte vaig veure que no sabia veure a quant pujava. “Firma i ja està”, li vaig dir, i això el va fer riure. Va dir: “Molt bé; però no sé pas si reconeixeran la meva nova firma. Però no et pensis; encara hi ha coses que recordo. Una vegada la vaig portar aquí amb la seva mare, i aquella bruixa va dir: ‘El meu marit sempre deixa una propina del dotze i mig per cent’”.

»Llavors l’humor li va canviar una altra vegada. Estava tendre i afectuós; en Barney quan estava més maco. I em vaig adonar que havia oblidat que jo l’havia deixat, i que donava per descomptat que tornaríem junts a casa, i que potser veuríem una pel·lícula o llegiríem al llit amb les cames enllaçades; o que agafaríem un vol nocturn cap a Nova York, tal com li agradava fer abans amb els seus cops de teatre. Ai; en aquella època era tan divertit, tan imprevisible, tan amorós… I vaig pensar: ¿i si no torno a Toronto, i me’n vaig cap a casa amb ell? Però al final vaig anar a trucar la Solange per demanar-li que vingués de seguida. Quan vaig tornar, no era a taula. Ai, Déu meu. “¿On és?”, vaig demanar al cambrer. Em va dir que havia anat al lavabo. Vaig esperar-me davant del lavabo d’homes, i quan va sortir, arrossegant els peus i amb un somriure d’encantat, vaig veure que tenia la cremallera oberta i els pantalons molls.

Mentre va anar tenint dies relativament bons, el nostre pare trucava en John Hughes-McNoughton i insistia a firmar papers per donar poders als seus fills. Produccions Innecessàries es va vendre a Amigos Three, de Toronto, per cinc milions de dòlars en metàl·lic i cinc milions més en accions d’Amigos Three. D’acord amb el seu testament, el producte de la venda, juntament amb tots els seus altres béns, entre els quals hi havia un bon paquet d’accions, s’havia de partir en tres de la manera següent: un cinquanta per cent per als fills, un vint-i-cinc per cent per a la Miriam i un vint-i-cinc per cent per a la Solange. Abans, però, els hereus s’havien de fer càrrec de les seves últimes voluntats: vint-i-cinc mil dòlars per a en Benoit O’Neil, que havia guardat la casa del llac molts anys; cinc-cents mil dòlars per a la Chantal Renault; els seus dos abonaments de tribuna del Molson Centre per a la Solange Renault, pagats per cinc anys; la despesa mensual de les consumicions d’en John Hughes-McNoughton al Dink’s mentre fos viu; cent mil dòlars per a una tal Flora Charnofsky de Nova York.

I hi va haver una sorpresa, tenint en compte com de sovint el meu pare feia broma sobre els schvartzer. Es constituiria un fons fiduciari de dos-cents mil dòlars per instaurar una beca a la universitat McGill per a un estudiant negre que excel·lís en el camp de les lletres, en memòria de l’Ismail Ben Yussef, també conegut com Cedric Richardson, que s’havia mort de càncer el 18 de novembre del 1995.

D’altra banda, es destinarien cinc mil dòlars a una vetlla que es faria al Dink’s, a la qual estaven convidats tots els seus amics. A la cerimònia fúnebre no hi parlaria cap rabí. Se l’enterraria, tal com ell ja havia deixat disposat, al cementiri protestant de la falda del Mount Groulx, però amb una estrella de David a la làpida, i la parcel·la contigua quedaria reservada per a la Miriam.

En Saul va decidir consultar-ho a la nostra mare. Abans de penjar, l’únic que la Miriam va aconseguir articular va ser: «Sí; així és com ha de ser».

Un cop totes les seves coses van haver quedat arreglades, el meu pare va perdre les facultats d’un dia per l’altre. Cada vegada li costava més trobar la paraula que corresponia als objectes més corrents, o recordar el nom de les persones més properes i més estimades, i podia arribar a despertar-se sense saber on era ni qui era. La Kate, en Saul i jo vam haver de tornar a trobar-nos a Montreal, i jo vaig tenir una altra reunió amb el doctor Herscovitch i els especialistes. La Kate, que estava embarassada, es va oferir a tenir el nostre pare a casa seva, però els metges li van advertir que un ambient desconegut agreujaria encara més els problemes d’en Barney. D’entrada, doncs, la Solange va anar-se a instal·lar al pis de Sherbrooke Street per fer-li companyia. Si se li adreçava prenent-la per la Miriam i l’acusava de puta malagraïda que li havia desgraciat la vida, ella continuava peixent-lo i eixugant-li la barbeta amb el tovalló. Si li dictava una carta dient frases incoherents o desordenades, pronunciant malament les paraules o repetint-se, ella li prometia que l’enviaria immediatament. Si a l’hora d’esmorzar arribava amb el braç esquerre ficat a la màniga dreta de la camisa, o els pantalons del revés, ella no en feia cap comentari. Al cap d’un temps va començar a remugar contra la seva imatge al mirall, prenent-la per la cara d’algú altre i dient-li Boogie, Kate o Clara. Un dia va prendre el reflex per en Terry McIver, va picar-hi amb el cap i l’hi van haver de posar vint-i-dos punts. Això va fer que la Kate, en Saul i jo haguéssim de tornar novament a Montreal.

En contra de les objeccions de la Solange, el 15 d’agost del 1996 vam ingressar el nostre pare a la residència geriàtrica King David. Tot i que ja no coneix ningú, ni tan sols els seus fills, no l’hem abandonat. La Kate hi va una vegada a la setmana des de Toronto. Casualment, una tarda que jugava a dames xineses amb en Barney va presentar-s’hi la Miriam, que no feia gaire havia tingut un atac de feridura transitori. La Kate i ella havien tingut una topada molt forta i feia mesos que estaven enemistades. Quan en Saul les va reunir totes dues per dinar tots junts a Toronto encara no es parlaven. «Continuem sent una família, o sigui que aviam si us comporteu». El seu aire sorrut, que recorda tant el del nostre pare, els va tocar el cor a totes dues. En Saul va a la residència sovint. Un dia va fer saltar enlaire les peces del joc de construccions amb què en Barney jugava, va bramar «La mare que et va parir! ¿Per què collons t’ha hagut de passar això?» i va arrencar a plorar. Les infermeres de torn temen les seves visites. Si en Saul troba una taca d’ou a la bata del nostre pare, o els llençols no li semblen prou nets, arma un escàndol. «Hòstia puta». Un dia a la tarda va entrar a l’habitació, va veure que a la televisió feien el programa de l’Oprah Winfrey i va arrencar el televisor del suport d’una estrebada i el va rebotre contra terra. Les infermeres van arribar corrents. «Això és l’habitació del meu pare —va dir—, i ell no mira aquesta merda».

El meu germà petit ha heretat part de la bellesa de la meva mare i el caràcter irascible del meu pare. Entre el meu pare i en Saul sempre hi va haver una competència exacerbada, una oposició frontal en què cap dels dos no cedia ni un pam. En Barney, que havia sentit una adoració secreta per aquell agitador adolescent d’esquerres i no es cansava d’explicar el cas dels Quinze del 18 de novembre, més tard no li va perdonar que es convertís en un radical de dretes. Tot i això no va deixar de ser el seu fill predilecte, ni que fos perquè era l’escriptor que el nostre pare sempre havia desitjat ser. A la primera pàgina de les seves memòries, el meu pare afirma que, violant una promesa solemne, escriu un primer llibre a rajaploma a les seves velleses. Això, com moltes de les coses que posa per escrit a continuació, no és ben veritat. Revisant els papers del meu pare vaig trobar-hi unes quantes provatures de relats breus que havia anat fent al llarg dels anys, i també el primer acte d’una obra de teatre i cinquanta pàgines d’una novel·la. Tal com ell mateix afirmava, era un lector voraç, un admirador dels grans estilistes per sobre de tot, des d’Edward Gibbon a A. J. Liebling. Fullejant el seu llibre de citacions, vaig veure que n’havia transcrit moltes de Gibbon. En poso un parell com a exemple. Gibbon sobre l’emperador Gordià:

No era de maneres tan refinades, però tenia un temperament tan bondadós com el del seu pare. Vint-i-dues concubines reconegudes i una biblioteca de seixanta-dos mil volums donaven fe de la varietat de les seves inclinacions; i, pel fruit que va deixar en morir, sembla que tant una cosa com l’altra estava destinada més a l’ús que no a l’ostentació^[086].

I d’A. J. Liebling, sobre l’entrenador de boxa Charlie Goldman «The Professor»:

«No m’he casat mai —diu “The Professor”—. Sempre he viscut a la carta».

«Com en Zack», va escriure a sota.

He heretat del meu pare el do de fer diners. Per desgràcia, és un atribut que a ell sempre li va saber greu tenir, motiu pel qual vaig ser segurament el fill per qui sentia menys predilecció i el qui rebia tot l’embat del seu sarcasme i els seus judicis precipitats. A desgrat del que hagi escrit, la Caroline i jo hem escoltat tot Don Giovanni més d’una vegada. Com les meves notes a peu de pàgina demostren a bastament, també he llegit La Ilíada, Swift, Samuel Johnson i molts altres. Si resulta, però, que considero que aquest exclusiu panteó eurocèntric s’ha de revisar i ampliar, i també trobo dignes de mèrit Mapplethorpe, Helen Chadwick i Damien Hirst, hi tinc tot el dret. No puc negar que estic ressentit amb el meu pare; però, tot i així, cada sis setmanes agafo l’avió per anar-lo a veure. Segurament el seu estat morbós m’afecta menys perquè en el fons no hem estat mai gaire a prop.

A en Barney no li falten visites més assídues. La Solange hi va quasi cada dia a banyar-lo i a ajudar-lo a pintar llibres per acolorir. Els antics companys de barra del Dink’s hi passen sovint: un advocat de mala fama que es diu John Hughes-McNoughton, un periodista alcoholitzat que es diu Zack, i algun altre. Fins que no vaig rebre una carta molt severa de l’administració de la residència no vaig saber que una tal senyoreta Morgan hi anava una vegada a la setmana a masturbar-lo. Un home gran amb molta empenta, el senyor Irv Nussbaum, s’hi presenta també sovint amb una paperina de bàguels o amb un manat de karnatzel de la xarcuteria Schwartz. «El teu pare —em va dir una vegada—, era un jueu indignat, un bonditt, un mazik, un dimoni. Semblava ben bé que hagués estat a Odessa».

A la seva última festa d’aniversari, en Barney ens va sorprendre responent al seu nom amb una mitja rialla de murri. Vam portar globus, barrets de festa, espanta-sogres i un pastís de xocolata. La Miriam i la Solange, confabulades, van tenir una idea que d’entrada semblava molt inspirada: van llogar un ballarí de claqué que actués per a ell. En Barney, entusiasmat, picava de mans i va cantar-nos una cançó a trossos:

Però de cop es va entrebancar i va caure, i es va pixar a sobre mentre intentava imitar els passos del ballarí, i la Miriam, la Solange i la Kate van haver de sortir al passadís i es van abraçar totes tres.

Recordo un altre moment de lucidesa, si se’n pot dir així. El meu pare va rebre una carta de Califòrnia. Jo la vaig trobar incomprensible, però no pas el meu pare, que se la va llegir i es va posar a plorar a llàgrima viva. Deia:

La meva mare em va aclarir que la carta era d’en Hymie Mintzbaum, que havia tingut un atac de feridura greu uns quants anys enrere. Em va explicar que l’any 1961, a Londres, en Hymie l’havia convidada a dinar i li havia dit que s’havia de casar amb en Barney tant sí com no. «Només tu pots fer-lo anar dret, aquest poca-solta», li havia dit.

Si se’m permet una breu digressió, com a en Barney tant li agradava dir i fer, diré que totes les escapades que he fet últimament a Montreal han sigut desencoratjadores; i no només per la malaltia del meu pare, sinó també pel fet de veure la transformació que ha sofert la ciutat on vaig créixer. Un dia vaig donar un cop d’ull a la guia telefònica amb la intenció de trucar els amics amb qui havia estudiat a la McGill, i vaig descobrir que, tret d’un parell o tres, tots se n’havien anat a viure a Toronto, a Vancouver o a Nova York per no haver d’aguantar el tribalisme cada vegada més gran que hi havia. Vist des de l’estranger, de totes maneres, el que passava al Quebec feia riure. Hi ha gent adulta, funcionaris de la Commission de Protection de la Langue Française, que es passen el dia amunt i avall amb cintes mètriques per comprovar que el cos de lletra del text anglès dels rètols de les botigues té la meitat de la mida del cos de lletra del text francès i és d’un to menys viu. L’any 1995, arran del fet que un inspector lingüístic (o policia de la llengua, com es coneixen popularment) descobrís uns paquets de pa àzim etiquetats en una sola llengua en una adrogueria kosher, es va ordenar que es retirés de la venda el producte perquè incomplia la llei. Hi va haver tantes protestes, però, que el 1996 es va concedir a la comunitat jueva un tracte especial: els paquets de pa àzim etiquetats en una sola llengua van ser declarats legals seixanta dies l’any. L’Irv Nussbaum estava encantat amb el decret: «Ja ho veus —va dir—; la marihuana, la cocaïna i l’heroïna estan prohibides tot l’any, però per Pasqua els toxicòmans jueus som tractats com un cas a part. Durant seixanta dies podem menjar pa àzim sense tirar les cortines ni tancar la porta de casa. No et pensis que em vull ficar on no em demanen, però sé que el teu pare sempre va desitjar que els teus fills rebessin una educació jueva com Déu mana. Si els hi vols pagar un viatge a Israel, jo et puc ajudar amb els tràmits».

L’original del meu pare ens va crear problemes. La Kate estava a favor de publicar-lo, en Saul sostenia que s’havia de retocar i esporgar, i jo dubtava, preocupat pels comentaris gratuïtament cruels sobre la Caroline. Al final, però, no hi vam poder intervenir, perquè en Barney ja havia fet tractes amb una editorial de Toronto i una disposició testamentària prohibia absolutament canviar-ne ni suprimir-ne res. La disposició també establia, curiosament, que jo havia de ser el responsable del procés d’edició. Després de moltes negociacions amb l’editorial, es va acordar que podria afegir-hi notes a peu de pàgina i corregir-ne els errors més patents, una feina que em va obligar a rellegir-me bastants llibres. I se’m van concedir dos privilegis més: se’m va permetre reescriure, després de consultar la Solange i els doctors Mortimer Herscovitch i Jeffrey Singleton, els capítols imprecisos i incoherents que tractaven de quan en Barney es començava a adonar que tenia Alzheimer, i també vaig rebre l’autorització d’escriure aquest postfaci, que en Saul i la Kate havien d’aprovar. Però no el van trobar bé, i ens vam barallar.

—L’escriptor aquí sóc jo —va dir en Saul, emmurriat—, i hauria de ser jo qui es fes càrrec de l’original.

—Saul, no és que a mi em faci il·lusió fer-ho. Si em va triar, ho devia fer com una última humiliació; ho devia fer perquè, tal com va escriure amb el seu to de menyspreu, sóc molt primmirat. Ha comptat amb mi perquè li corregeixi els lapsus de memòria més flagrants.

—Resulta —va dir la Kate— que molts dels seus pretesos errors, i moltes de les cites que atribueix a l’autor que no és, són en realitat trampes que va parar expressament per a tu. Un dia em va dir: «He trobat la manera d’aconseguir que en Mike s’acabi llegint en Gibbon i molts altres escriptors. És un sistema infal·lible».

—Doncs resulta que, al marge del que ell cregués, molta d’aquesta gent jo ja me l’havia llegit. Tenim un problema, per això.

—¿En Boogie?

—Ja hi tornem a ser.

—Kate, sisplau, no comencis. També era el meu pare. Però és evident que, quan escriu una vegada i una altra que encara té l’esperança que en Boogie aparegui qualsevol dia, no diu la veritat.

—El papa no va matar en Boogie.

—Kate, hem d’acceptar el fet que el papa no era ben bé com aparentava ser.

—Saul, no dius res de nou.

—Hòstia puta. ¿Com s’explica que fes una cosa així?

—És que no ho va fer.

Vaig fer la pregunta a en John Hughes-McNoughton.

—Per norma —em va dir— és una cosa que un advocat no demana al seu client, perquè la resposta podria ser perjudicial. En tot cas, en Barney em va dir més d’una vegada per iniciativa pròpia que l’explicació que havia donat a l’O’Hearne era la pura veritat.

—I ¿el va creure?

—Un jurat de dotze ciutadans íntegres el va declarar innocent.

—Però ara hi ha proves noves que són condemnatòries. Tenim el dret de saber la veritat.

—La veritat és que era el vostre pare.

El nostre pare, abans de quedar reduït a un estat quasi vegetatiu, imposava molt. El marit de la Kate, per exemple, sempre estava intimidat davant seu, i no s’ho passava gens bé quan els anava a veure a Toronto. El deplorable estat d’en Barney, i l’acceptació paulatina i renitent de la Kate del que havia fet, per més que es resistís a reconèixer-ho en veu alta, van unir-los més. Però al cor li va quedar una buidor que demanava a crits que l’omplissin. Afortunadament, el fet de tenir el nen la va ajudar molt a tornar a recuperar el seu esperit alegre. Li va posar Barney, com l’avi.

Durant els mesos posteriors a la troballa dels ossos d’en Bernard Moscovitch al cim del Mont Groulx, la ideologia política del meu germà petit ha experimentat un tomb sorprenent i radical. En Saul s’ha reconciliat amb la política d’esquerres de la seva adolescència, i ara els seus articles d’opinió apareixen al Nation, el Dissent i altres tribunes que abans no podia ni veure. Està totalment en desacord amb la meva teoria que la seva conversió ha tingut lloc perquè ha deixat d’estar obligat d’enfrontar-se al nostre pare. La Miriam, que ara camina ajudant-se d’un bastó, ha demanat que no se l’esmenti en aquest postfaci, exceptuant el comentari que ella i en Blair se n’han anat a viure en una casa de camp dels afores de Chester, a Nova Escòcia.

Abans que el cervell se li comencés a atrofiar, en Barney Panofsky s’aferrava a dues conviccions íntimes: que la vida era absurda, i que ningú acaba mai d’entendre ningú del tot. No és una filosofia precisament consoladora, i jo no la subscric.

Escric aquestes ratlles al porxo de la casa del llac, on segurament hi sóc per última vegada. En qualsevol moment arribarà l’home de la immobiliària amb el matrimoni Fournier i els faré el lliurament de les claus. Aquí, on havíem sigut una família feliç, és d’agrair poder acabar amb un apunt que no tingui res a veure amb uns ossos incriminatoris. He trucat la Caroline per explicar-li el que ha passat. Mentre era al porxo, com dic, rememorant el passat, de cop i volta s’ha acostat un enorme avió amfibi antiincendis fent molta remor. Ha baixat cap al llac i, sense ni tan sols aturar-se, ha agafat no sé quantes tones d’aigua, s’ha tornat a enlairar i ha deixat caure l’aigua a la muntanya.

Tant de bo hagués tingut a mà la càmera de vídeo. Ha sigut un espectacle majestuós, molt canadenc, i als nanos els hauria agradat molt. Segur que una cosa així no la veuran mai, a Londres. En Benoit O’Neil m’ha explicat que era una pràctica corrent en la instrucció dels bombers del servei forestal. M’ha dit que anys enrere en passaven més sovint, potser una vegada o dues cada estiu, provant avions nous. Jo li he dit que no recordava haver-ne vist mai cap.

—No, és clar —m’ha dit—; parlo d’abans que nasquessis. Aleshores ha arribat l’home de la immobiliària amb el matrimoni Fournier. Després de quatre compliments, m’he excusat, he agafat el cotxe i me n’he anat. Quan ja devia haver fet ben bé quinze quilòmetres, he enfonsat el peu al fre i he aparcat a la cuneta. «Déu meu —he pensat, i m’ha vingut una suor freda—. Valdrà més que truqui en Saul. I hauré de demanar perdó a la Kate. Però amb en Barney ja no hi som a temps; ja no hi toca. Puta merda».