16

Un moment. Encara no. Arribaré a la casa del llac (en Boogie, l’O’Hearne, la segona senyora Panofsky, etcètera) d’aquí no res. Ho prometo. Però ara és l’hora de Peticions personals, el programa de la Miriam. Merda. La ràdio no se sent bé. Deu tenir les dallonsis gastades; sí, home, aquelles coses que li donen l’energia. Només la sento si apujo molt el volum. En aquesta casa s’està fent tot malbé. Ahir a la nit va ser el televisor: el so anava i venia. Quan al final ho vaig arreglar, van trucar a la porta. Era el fill del veí del pis de sota.

—¿No li funciona el telèfon, senyor Panofsky?

—És clar que em funciona. ¿Per què ho dius, Harold?

—És que la meva mare li agrairia si pogués abaixar una mica el volum de la televisió.

—La teva mare deu tenir l’orella molt fina; però sí, ara l’abaixo.

—Gràcies.

—Ah, escolta, Harold.

—Mani.

—Una pregunta; aviam si ho saps. Si la ràdio et deixés d’anar, ¿quin problema creus que podria tenir? No és de les que van a la paret, sinó una d’aquestes que et pots emportar a tot arreu.

—Una ràdio portàtil.

—És el que he dit, ¿no?

—Se li deuen haver acabat les piles.

Quan en Harold se’n va haver anat, em vaig posar dos dits de Cardhu i vaig mirar quines pel·lícules feien a la televisió. En Burt Lancaster a El temible burleta. El calze de plata amb en Paul Newman i la Virginia Mayo. La noia de l’FBI amb en Cesar Romero, en George Brent i l’Audrey Totter. No, gràcies; però la son no venia. I vaig fer sortir la meva infal·lible senyoreta Ogilvy de la boira del record evocant aquell diumenge en què algú li va deixar un Austin de quatre portes i em va convidar a anar a fer un pícnic en algun llac dels voltants de Montreal. Cosa estranya, la meva mare ens havia preparat el dinar, barreges inimaginables de collita pròpia com entrepans estovats de plàtan i ou dur o de sardines amb mantega de cacauet.

—Sobretot fes bondat —em va dir.

La senyoreta Ogilvy, que sabia conduir entre cometes, es va enfilar a la vorera a l’hora d’aparcar. Portava un vestit d’estiu sense mànigues dues talles més petit del compte que es cordava per davant. Fent grinyolar els pneumàtics cada vegada que frenàvem per un semàfor vermell, calant el cotxe més d’una vegada i arrencant cada vegada a batzegades, vam arribar finalment sans i bons al camp.

—¿Has portat el banyador? —em va demanar.

—Me l’he descuidat.

—Ostres, jo també.

Va allargar la mà per fer-me una carícia, i l’Austin va passar al carril contrari.

—¿Has vist que és el cotxe del senyor Smithers? Me l’ha deixat perquè té l’esperança que m’avingui a anar-hi a fer un volt una nit amb clar de lluna, però no em tempta gens anar al seient de darrere amb aquell home. Té piorrea.

Vam parar una manta en una clariana al mig del bosc i ella va obrir el seu cistell de pícnic. Pasta d’anxova, pasta de sardina, melmelada Oxford, panets, dues empanades de porc.

—Ara jugarem a un joc. Vull que t’arrepengis en aquell arbre, donant-me l’esquena, i que comptis fins a vingt-cinq en français. Jo mentrestant m’amagaré uns quants bombons pel cos, uns bombons farcits de licor que després tu hauràs de trobar i menjar-te a llepades. ¿Preparat? Doncs vinga. Però no s’hi val espiar.

Tal com m’esperava, quan em vaig tombar me la vaig trobar despullada i estirada a la manta, amb els bombons col·locats exactament allà on m’imaginava.

—Corre, que es comencen a desfer i m’està quedant tot très enganxifós.

Vaig fer el cor fort tota l’estona que ella va estar gemegant i remenant les anques, i, quan es va haver assossegat, finalment vaig poder enretirar-me i eixugar-me la boca amb el puny; però aleshores, sorprès, vaig veure que ella aixecava les cames i em clavava un cop a la barbeta amb el genoll.

—Tant tu com jo sabem que això no ha passat. Mentider, onanista; t’ho has inventat tot per embrutar el bon nom d’una mestra d’escola absolutament respectable, nascuda i criada a Londres, supervivent del Blitz, el nostre moment de glòria, que en mala hora va haver de venir a aquesta colònia endarrerida, a aquesta tiefste Provinz, on fan servir bossetes de te… T’has empescat tot això perquè estàs en plena dégringolade de la vellesa i tenies l’esperança d’excitar-te prou per deixar caure un parell de gotetes de semen sobre el llençol. Ui; te’n surt tan poc que l’hauries de guardar en ampolles. Aquest pícnic l’has fabricat tu…

—I un colló. Vostè em va portar a…

—Cert; però amb prou feines m’havies començat a grapejar amb la teva avidesa matussera que va arribar aquell camperol (aquell paysan) a dir-nos amb aquell patois que aquí passa per francès que érem en una propietat privada. Tu t’has inventat tota la resta, perquè cap dona com Déu mana es dignaria ni tan sols mirar-te, vell jueu lasciu ple de pelleringues i de taques a la pell, ja quasi sordmut, si se sabés la veritat. Tu has forjat aquesta història lúbrica només com a recurs dilatori, i escriuries qualsevol cosa per tal de no haver d’explicar el que va passar de veritat a la casa del llac. I ara lleva’t a fer un dels teus pipinets ridículs que no omplen ni un comptagotes. Pobre Boogie.