5

Tararí! Aquí en teniu una de sonada que porta el Globe and Mail d’aquest matí:

Han concedit la llibertat provisional durant dos anys a la pobra senyora perquè ha reconegut que el juny passat va ofegar el seu marit a casa amb un coixí i després es va intentar suïcidar prenent una sobredosi de fàrmacs. El tribunal va escoltar que ella i el seu marit havien sigut un matrimoni «avingut i enamorat» durant quaranta-nou anys. Però a partir del moment que el marit, sense gota de consideració, va tenir l’infart agut de miocardi i va quedar amb insuficiència renal crònica, la càrrega d’haver de cuidar-lo havia resultat massa feixuga per a la dona i l’havia portat a caure en la depressió. L’advocat^[039] va dir que tenir cura del marit s’havia convertit en «una càrrega més insuportable cada vegada». La nit del crim, va dir, el marit no havia parat de llevar-se, i, cada vegada que la dona li deia que se’n tornés al llit, ell s’hi negava. Ella li havia donat una bufetada i ell havia caigut, i ella, veient-lo a terra, li havia posat el coixí sobre la cara i l’havia asfixiat. El jutge va considerar que no hauria sigut pertinent imposar una sentència de presó. «És un cas realment tràgic —va dir—. Es trobava en una situació que la desbordava. És evident que va cometre aquest crim en un moment en què estava afectada per un trastorn depressiu causat per una tensió considerable».

Aquest cas colpidor d’amor sincer que es torça entre dos cònjuges de la tercera edat m’ha recordat un dels pocs amics septuagenaris que em queden vius, i aquesta mateixa tarda he comprat una capsa de bombons belgues artesanals a Westmount Square i he anat a veure l’Irv Nussbaum, que ja té setanta-nou anys però continua fresc com una rosa i encara participa en els assumptes de la comunitat jueva. El pobre Irv estava angoixat pel destí del nostre poble, però la cosa que ara tenia més present era el referèndum. Ahir mateix, el portaveu més fanàtic de la hiena que tenim de primer ministre va advertir les autres que si votàvem «no» en massa rebríem un càstig.

—És una bona notícia —va dir l’Irv—, perquè aquest malparit deu haver fet que almenys un miler més de jueus crispats comencin a fer les maletes. Li estic agraït i tot. Ara només falta que es decantin per Tel Aviv i no per Toronto o Vancouver.

—¿Què en faré, de tu, Irv? Ets incorregible.

—¿Te n’enrecordes, quan érem joves, que els pepsis^[040] van desfilar per Main Street cridant «Morin els jueus», i Le Devoir tenia uns textos que semblava que els haguessin tret d’en Julius Streicher? ¿Te n’enrecordes de tots aquells hotels dels llacs d’aquí Montreal, que tenien reservat el dret d’admissió, i que un jueu no podia trobar feina de caixer a cap banc, i encara menys casar-se amb una gentil? No paràvem de queixar-nos-en com uns pobres desgraciats. Lluitàvem contra la discriminació amb tota l’ànima. Vist amb perspectiva, per això, l’antisemitisme ha sigut una benedicció, si dónes tant valor com jo a Israel i a la supervivència del poble jueu.

—¿Creus que hauríem de recuperar els pogroms?

—Apa! No parlo pas de broma. Avui dia no només se’ns accepta, sinó que se’ns rep bé a quasi tot arreu, i el jovent no fa escarafalls de casar-se amb una gentil. Només has de mirar al teu voltant. Actualment hi ha jueus a les juntes directives dels bancs, al tribunal suprem i fins i tot al gabinet ministerial d’Ottawa. Aquell llepaculs dels Gursky, en Harvey Schwartz, té un escó al senat. L’etern problema de l’Holocaust és que ha convertit l’antisemitisme en una cosa políticament incorrecta. Ai; el món està capgirat. Per exemple, si avui dia ets un borratxo, resulta que tens una malaltia; si mates els teus pares acostant-te’ls pel darrere amb una escopeta i volant-los el cap com han fet aquells dos nanos a Califòrnia, resulta que necessites comprensió; si talles el coll a la teva dona, en surts absolt perquè ets negre; afroamericà, perdó. Si avui dia ets homosexual, esperes que et casi un rabí. Abans era d’aquesta mena d’amor, del que no es podia pronunciar el nom, però del que ara no se’n pot dir res és de l’antisemitisme. Perdona, però no hem sobreviscut a en Hitler perquè ara els nostres fills acabin assimilats i el poble jueu desaparegui. Escolta, ¿tu creus que aquesta vegada en Duddy Kravitz se n’escaparà, de les imputacions que li fan?

—El tràfic d’influències costa de demostrar.

L’última vegada que vaig coincidir amb en Duddy va ser a l’aeroport de Toronto, on anava acompanyat d’una secretària que era una monada.

—Hola, Panofsky. Si vas a Londres, podem seure junts.

—No, vaig a Nova York a agafar el Concorde —li vaig dir, i em vaig afanyar a afegir que el bitllet no el pagava jo, sinó que me’l pagava l’MCA.

—¿Què et penses que no me’l puc pagar, el Concorde? Infeliç! Ja hi he anat, i no m’agrada. Tothom qui va amb el Concorde està farcit de calés. A mi m’agrada anar amb primera classe amb un Boeing 747 que surti de Montreal per poder anar a passejar per classe turista i així tots aquells desgraciats que em miraven per sobre l’espatlla vegin com em va de bé i es morin d’enveja.

L’Irv va continuar dient:

—Fins i tot tinc l’esperança que el Parti Québecois dels collons guanyi el referèndum aquesta vegada i acabi acollonint els jueus que encara no se n’han anat; el que vull és que aquesta vegada se’n vagin a Tel Aviv, a Haifa o a Jerusalem. I que ho facin abans que Israel quedi envaït de negres etíops o d’aquesta nova tongada d’immigrants russos, que molts no són ni jueus. ¿Què et sembla? Set-cents cinquanta mil immigrants russos. Israel i tot es podria acabar convertint aviat en un país gentil més. Tot i això, els israelians són ara per ara els únics antisemites amb què encara podem comptar. Reconec que no poden veure els jueus de la diàspora; quan et senten dir una paraula de jíddix t’engegarien a mar. «Ai, vostè deu ser un d’aquells jueus dels ghettos». Després de tants anys de fer col·lectes, i jo dec ser personalment responsable d’una aportació de ben bé cinquanta milions en tot aquest temps, quan hi vaig em diuen que sóc un mal jueu perquè els meus fills no hi han anat a viure i no fan el servei militar al front.

Una anotació al Llibre mestre de les ironies d’en Barney Panofsky:

La Clara, la meva primera dona, no va tenir temps per a les altres dones i ara viu una vida pòstuma com a referent feminista; però és la segona senyora Panofsky, aquesta bruixa que encara ara voldria que em fiquessin a la presó per assassinat, qui és una autèntica feminista militant. Li vaig seguint la pista, i he sabut que cada Pasqua queda amb sis esposes abandonades més, Boadicees del nostre temps, per celebrar un seder de dones. Comencen brindant per la Xekinà, que és el costat femení de Déu segons la càbala. Aixequen la plata amb el pa àzim i reciten:

I continuen la recitació:

Segons les amazones que van compondre aquesta paròdia de la Hagadà, Míriam, la germana de Moisès, no va fotre mai un clau com Déu mana. ¿A quin lloc de l’Èxode, per exemple, apareix la història del pou de Míriam? Enlloc. Segons la llegenda rabínica, en canvi, va ser en honor de Míriam que un pou d’aigua dolça va seguir els fills d’Israel per tot el desert; i, quan Míriam es va morir, el pou es va assecar i va desaparèixer.

La filla del rabí Gamaliel va dir: «La ira forma part de la nostra herència. Al desert, Míriam i Aaró van demanar: “¿És Moisès l’únic amb qui el Senyor ha parlat? ¿No ha parlat amb nosaltres al pou?”. El Senyor va passar entremig d’ells i va deixar Míriam blanca de lepra i Aaró indemne. Míriam va ser tractada com la mala filla a qui el pare escup a la cara i la fa fora de la tenda durant set dies abans de perdonar-la».

Miriam, Miriam, vida meva. Escupo a la cara d’en Blair, però de cap manera a la teva.

Avui és l’aniversari de la Miriam. Seixanta anys. Si encara la tingués aquí, li hauria servit l’esmorzar al llit. Xampany Roederer Cristal, caviar de beluga i, per descomptat, seixanta roses de tija llarga i unes quantes peces de llenceria de seda elegants però provocatives. Potser aquell collaret de perles tan car que vaig veure a la joieria Birk’s. Segur que Herr Doktor Professor Hopper se’ls gastarà amb un equip de mesura de la contaminació atmosfèrica; o potser amb unes sabates còmodes sense cap part de cuiro. No, ja ho sé: li regalarà un disc de cants de balenes. Ha, ha, ha.

Figura que havia quedat amb algú per dinar, però no recordo on ni amb qui, i no goso telefonar la Chantal per saber-ho perquè ja pateix prou pels lapsus de memòria que tinc de tant en tant, que no són res de l’altre món. Són normals, en gent de la meva edat. El que he fet ha sigut trucar a Le Mas des Oliviers per saber si hi tenia cap reserva feta. No. Tampoc tenia taula encomanada ni a L’Express ni al Ritz. Aleshores ha trucat la Chantal.

—Et truco per recordar-te que avui tens una cita a l’hora de dinar. ¿Saps on?

—És clar. No siguis impertinent.

—¿I amb qui?

—Chantal, que encara et despatxaré.

—És amb en Norman Freedman, al Moishe, a la una. Però potser t’estic enganyant, i heu quedat amb la meva mare a Chez Gautier. Com que dius que sí que te n’enrecordes, per això, és igual. Adéu.

En Norman Freedman havia sigut un dels més de dos-cents convidats al meu casament a l’hotel Ritz-Carlton. Esmòquings i vestits de nit. En Boogie col·locat i jo borratxo i de mala llet, perquè em moria de ganes de ser al meu seient al Forum. Puta merda. Podia ser que els Canadiens aixequessin la seva quarta copa Stanley consecutiva sense jo ser-hi. Però no hi havia res a fer, perquè quan m’havia adonat que tenia totes dues coses alhora era massa tard per endarrerir el casament. Convé no oblidar que l’any 1959 el Club de Hockey Canadien era un dels equips més bons de tots els temps. Mireu quina alineació: en Jacques Plante a la porteria; en Doug Harvey, en John Thompson i en Jean-Guy Talbot a la defensa; i, a davant, en Maurice i en Henri Richard, en Bernie Geoffrion, en Dickie Moore, en Phil Goyette, l’Ab McDonald i en Ralph Backstrom. Per desgràcia, per a la final de la copa als Canadiens els faltava el millor creador de joc que tenien. El gran Jean Beliveau havia caigut malament al tercer partit contra el Chicago, a les semifinals, i ja no jugaria en tot el que quedava de temporada.

Així que ens van haver declarat marit i muller i vaig haver fet el petó a la núvia, vaig córrer cap a la barra i vaig demanar:

—¿Quant van?

—Fa un parell de minuts han expulsat en Mahovlich per obstrucció amb l’estic, i en Backstrom ha marcat^[041]. Un a zero, però tot just són al començament de la primera part. Troben molt a faltar en Beliveau —va dir el bàrman.

Em sentia completament fora de lloc allà al Ritz enmig d’aquella munió de desconeguts, amb un humor de mil dimonis, fins que tot va canviar de cop. En un instant i per sempre. A l’altra banda de la sala plena, com va cantar una vegada en Howard Keel^[042], hi havia la dona més encisadora que he vist mai. Tenia una cabellera llarga de color d’ala de corb, uns ulls blaus impressionants, una pell blanca com l’ivori, una figura esvelta realçada per un vestit de nit blau de gassa amb volants i uns moviments d’una distinció extraordinària. Unes faccions d’una bellesa incomparable. Les espatlles nues. Va ser veure-la i fer-me un salt el cor.

—¿Qui és aquella dona amb qui parla en Myer Cohen? —vaig demanar a l’Irv.

—Te n’hauries de donar vergonya. Fa una hora que t’has casat i ¿ja t’interesses per una altra dona?

—No diguis bestieses. És simple curiositat.

—Ara no recordo com se diu —va dir l’Irv—, però sé que en Harry Kastner li ha fet la cort fa cosa de mitja hora i ella no sé què li ha dit que l’ha fet tornar-se blanc. Té la llengua esmolada, aquesta. Viu a Toronto des que els pares se li van morir.

La delicadesa personificada, ara estava sola però alerta. S’havia tret de sobre en Myer Cohen, però un altre pretendent li havia anat a buscar una copa de xampany. De sobte va adonar-se que la mirava i que me li acostava, i va desviar aquells ulls blaus matadors, es va tombar i es va anar a afegir a un grup on hi havia el desgraciat d’en Terry McIver. Jo, però, no era l’únic que la mirava; unes quantes dones casades, tant les seques i ossudes com les grasses amb faixa, la repassaven de dalt a baix amb cara de desaprovació. De cop vaig notar que tenia al costat la segona senyora Panofsky, que acabava de ballar una peça amb en Boogie.

—Se’l veu ben trist i vulnerable, el teu amic —em va dir—. ¿Què podríem fer per ell?

—No té remei.

—Trobo que hauries d’anar a parlar amb el teu amic McIver. Sembla incòmode.

—Que es foti.

—Calla, que el meu avi és a la taula d’aquí darrere. ¿Què no l’has convidat tu, en McIver?

—En Terry ve a tots els meus casaments.

—Molt maco. Pren-te una altra copa, va. El teu pare ja va ben carregat, i si es posa a explicar un dels seus casos la meva mare es morirà de vergonya.

—Escolta, ¿tu saps qui és aquella dona que s’està volent lligar l’imbècil d’en Gordon Lipschitz?

—¿Aquella? Deixa-ho córrer, príncep blau. No li arribes a la sola de la sabata. Escolta, hauries de fer alguna cosa amb el teu pare. Té; fica’t això a la butxaca.

—¿Què és?

—Un taló de cinc-cents dòlars d’en Lou Singer. Perdona que insisteixi, però trobo que ja has begut prou.

—¿Per què ho dius, que no li arribo a la sola de la sabata?

—Perquè si arribo a saber que ens honoraria amb la seva presència hauria fet posar una catifa vermella. ¿Què la trobes guapa, potser?

—No, amor meu, gens.

—Segur que de sabates porta un quaranta-un i que tot i així els dits li toquen a la punta. Es diu Miriam Greenberg. Vam anar juntes a la McGill. Ella tenia beca; i sort en va tenir, perquè no sé si s’hauria pogut permetre la matrícula. El seu pare treballava de tallador, i la seva mare cosia per a una modista. Sembla qui sap què, però vivia en un pis sense calefacció a Rachel. El meu oncle Fred n’era propietari d’uns quants, i deia que hauria sigut més fàcil treure aigua d’una pedra que cobrar el lloguer d’alguna d’aquella gent. Eren capaços de tocar el dos sense avisar. I de demandar-los no en treies res. L’oncle Fred em tenia en un altar. «Et raptaré», em deia. Els nois de l’associació d’estudiants volien que la Miriam Greenberg fos la reina de la festa d’hivern. No es pot dir que sigui guapa, amb aquests peus; però hauria sigut la primera vegada que ho era una noia jueva. Doncs va dir que no. Ser Miss Amèrica estava bé per a la Bess Myerson; però és que la Bess Myerson no era (amb perdó) una intel·lectual. A classe sempre arribava amb el Partisan Review o el New Republic, perquè tothom veiés què llegia; ara, segur que si li regiraves l’habitació també hi trobaves el Cosmopolitan. Sempre que hi havia algun pianista jove de qui ningú havia sentit parlar que feia el seu debut al Moyse Hall, ella era a dalt de l’escenari, amb un vestit negre que li devia haver costat vint-i-nou coma noranta-nou dòlars com a molt a les rebaixes de l’Eaton’s, per passar-li els fulls de la partitura. Pots comptar. Ara se n’ha anat a viure a Toronto per veure si troba feina a la ràdio. En dubto, amb la veu que té. Tornes a tenir el teu pare a la barra. Està parlant amb el doctor Mendelsohn. Fes alguna cosa!

—¿Miriam què, has dit?

—Greenberg. ¿Què vols que te la presenti?

—No. ¿Vols ballar?

—El bàrman t’està buscant amb la mirada.

—Ai, sí; li he dit que si tenia cap problema amb… Perdona; ara torno.

—S’ha acabat la primera part —em va dir el bàrman—. Van tres a zero. Han marcat en Geoffrion^[043] i en Johnson^[044]. En Bower està molt insegur, a la porteria dels Leafs.

—Sí, però ara nosaltres ens tancarem i els deixarem pujar. En Mahovlich i en Duff encara poden fer molt mal.

Mentre anava portant la núvia per la pista vaig fer per manera de dirigir-la cap on era la Miriam, que ballava amb en McIver. Vaig acostar-m’hi prou per sentir el perfum delicat que s’havia posat, i me’l vaig gravar a la memòria: un toc de Joy als polsos, a les sofrages i a la vora de les faldilles, com vaig saber més tard. Una vegada, al cap dels anys, mentre era al llit amb la Miriam i li abocava una copa de conyac per sobre els pits per llepar-los-hi, li vaig dir: «Si de debò haguessis volgut caçar-me el dia del meu casament, mala pècora, no t’hauries hagut de posar Joy, sinó extracte de carn fumada. És un afrodisíac que em fa tornar boig, fet d’espècies, que es pot trobar a les xarcuteries Schwartz. Jo en diria “nèctar de Judea” i el patentaria». El dia del meu casament, però, vaig limitar-me a dir a la Miriam «Perdó» quan vaig topar contra ella, i després la segona senyora Panofsky em va dir:

—Que no sàpiga que has tornat a demanar al bàrman el resultat del partit d’hoquei. És la nostra nit de noces. És insultant.

—No ho tornaré a fer —vaig mentir.

—El teu pare s’ha anat a asseure a la taula del rabí. Ai, Déu meu —va dir, i em va clavar una empenta perquè hi anés.

Però ja era tard. Comptant el rabí i la seva dona, el matrimoni Huberman, la Jenny Roth, el doctor Mendelsohn i senyora i altra gent que no coneixia, a la taula llarga hi havia una dotzena de persones petrificades mentre el meu pare, completament trompa, xerrava sense parar.

—Va ser quan vaig estar a la policia de bons costums —deia— que vaig aprendre a apreciar les senyores. N’hi havia que eren autèntiques dames de París, molt educades. Sempre hi trobaves entre quinze i vint-i-cinc noies, i així que arribaves la mestressa t’obria la porta i deia «Les dames au salon», imaginin-se, i entraven totes i tu triaves la que volies.

—Li recordo que en aquesta taula hi ha senyores —li va dir el rabí amb la seva veu mel·líflua.

—¿Sí? Doncs a mi totes em semblen de més de vint-i-un anys; com a mínim! És broma, senyores. Ningú s’hi quedava a dormir perquè hi havia molt moviment; ja m’entenen. Hi havia cases de barrets molt ben proveïdes.

—Papa, haig de parlar amb tu.

—I de net, tant com vulguin; hauria pogut menjar a terra, rabí. Ui, i tenien uns llits magnífics, i tot estava perfectament… Ja m’entenen. A l’habitació hi havia un gerro gros, i així que hi entraves te la rentaven.

—Papa, la núvia t’espera per ballar.

—No m’interrompis.

—Permetin-me —va dir la dona del rabí, aixecant-se de taula, i dues senyores més la van imitar a contracor.

—Doncs en aquella època era un dòlar el clau, i les noies havien de pagar el sabó i la tovallola; i, quan havien acabat, havien de pagar per treballar-hi a mitja jornada. Després hi passaven tota mena de venedors ambulants hebreus, més vius que la gana, que els hi venien coses a canvi de favors. Escolti, doctor, ¿oi que ha dit que es deia Mendelsohn?

—¿Et ve de gust ballar, Bessie?

—Esperi un moment, doctor. Shmul Mendelsohn. Li dèiem «dits llargs»; no cal que els hi digui per què, ¿oi? —va dir el meu pare, picant l’ullet—. Aquest venedor ¿pot ser que fos el seu pare?

—Va, sí, anem —va dir la Bessie.

Finalment vaig aconseguir arrencar el meu pare de la cadira i el vaig arrossegar cap a la barra, on em vaig afanyar a demanar al bàrman com anava la segona part.

—En Geoffrion n’ha fumut un altre entre les cames d’en Bower, i després n’ha marcat un en Bonin^[045].

—Doncs deu ser el desè que fa en aquesta eliminatòria.

—Ni més ni menys. Però han expulsat en Doug Harvey per una traveta, i en Pulford ens n’ha fet un. Ara guanyem per cinc a dos, doncs.

—Em pensava que aquí tothom seria molt tocat i posat —va dir el meu pare—, però són la mar de trempats. M’ho estic passant molt bé, noi. ¿De què rius?

—Vine —li vaig dir, i li vaig fer una abraçada. Ell va arronsar les celles, em va agafar la mà i me la va posar a sobre del revòlver reglamentari que portava a la cintura; el revòlver que acabaria sent la meva desgràcia, o gairebé.

—Ja no vaig mai despullat enlloc —va dir—. Si algú t’emprenya, digue-m’ho que el ventilo.

Aclarit això, vam deixar els gots a la barra, pare i fill, i vam demanar més beguda. El bàrman es va gratar el clatell, va arrufar el nas i va dir:

—Em sap greu, però la seva dona i el seu sogre acaben de venir a dir-me que no els en servís més a cap dels dos.

El meu pare va treure la cartera i va ensenyar un moment la placa al bàrman.

—Està parlant amb l’autoritat —va dir.

Em vaig inclinar endavant, vaig agafar l’ampolla de Johnnie Walker Black que em quedava més a prop i ens vaig servir a tots dos.

—¿On és aquell malparit bufat? —vaig demanar.

—Va, que ara estic molt bé —va dir el meu pare—. No em facis passar vergonya.

Vaig trobar el meu sogre pontificant en una taula de vuit.

—«Que en som, de folls, Senyor, els mortals», va escriure Shakespeare una vegada; i quanta raó tenia, el bard d’Avon! Mentre nosaltres estem aquí aplegats, amics meus, conversant civilitzadament i reflexionant sobre la condició humana i el nostre pas fugaç per aquest món de penes, intercanviant idees i envoltats per la família i els amics, consumint el fruit de la vinya amb la mesura que correspon, hi ha cap a disset mil ànimes bramant assegudes al Forum, amb el seu cervell estret completament ocupat a seguir un petit disc negre de goma que va circulant pel gel i que uns homes que no han llegit mai Tolstoi ni han escoltat mai Beethoven competeixen per atrapar. N’hi ha per desenganyar-se de la humanitat, ¿no troben?

—Permeti’m. Deu tractar-se d’una confusió —li vaig dir—, però el bàrman diu que li ha ordenat que no ens serveixi més beguda ni al meu pare ni a mi.

—No es tracta de cap confusió, noi. La meva filla està plorant, i és la seva nit de noces. I el teu benvolgut pare, noi, ha escandalitzat la dona del rabí; i, per causa seva, uns amics tan estimats com el matrimoni Mendelsohn se n’han anat abans d’hora.

—El pare del doctor Mendelsohn era un venedor ambulant que es beneficiava les noies de les cases de barrets.

—Això ho dius tu. Sàpigues que la senyora Mendelsohn és una Gursky. Algú s’hauria d’emportar el teu pare a casa abans que expliqui més anècdotes de mal gust o que caigui de morros per terra.

—Si algú porta el meu pare a casa seva, me n’aniré amb ell.

—¿Com goses obligar-nos a suportar aquests (perdó, però ho haig de dir) aquests energúmens a la meva família i les nostres amistats? Aquell jove —va dir, assenyalant en McIver, que estava assegut tot sol en una taula, escrivint— es dedica a parlar amb els meus convidats i encabat se’n va a prendre notes. I aquell altre —va dir, assenyalant en Boogie— l’han trobat assegut en un tocador del tocador de senyores inhalant alguna substància pel nas amb una palla. Al tocador de senyores, ni més ni menys!

Va haver-hi encara més retrets, però jo ja no escoltava, perquè vaig veure la Miriam, assetjada novament pels admiradors, i m’hi vaig acostar amb un somriure ridícul als llavis. La pista de ball va començar a oscil·lar i gronxar-se, però vaig aconseguir mantenir l’equilibri i m’hi vaig encaminar de dret, i vaig fer fora els admiradors amb un puro encès que era una autèntica amenaça.

—No ens han presentat —li vaig dir.

—Culpa meva. Tu ets el nuvi. Mazel tov.

—Gràcies. Vés a saber.

—Potser que seguis —em va dir, i em va ajudar a deixar-me caure a la cadira que tenia més a la vora.

—Tu també.

—Un moment i prou, que és tard. M’han dit que treballes a la televisió.

—Amb Produccions Innecessàries.

—Em sap greu.

—No; és com es diu la meva empresa.

—No fotis —va dir.

I, oh meravella, vaig veure que li arrencava un petit somriure. Ai, aquell clotet a la galta i aquells ulls matadors i aquelles espatlles nues…

—¿Et puc fer una pregunta íntima?

—¿Aviam?

—¿Quin peu calces?

—Un trenta-vuit. ¿Per què?

—Vaig a Toronto sovint. Podríem quedar un dia per sopar.

—Valdrà més que no.

—A mi em faria gràcia.

—No és bona idea —va dir, i va fer acció d’anar-se’n, però l’hi vaig impedir subjectant-la pel colze—. A la butxaca de l’americana tinc dos bitllets d’avió per demà a París. ¿Vols venir?

—I abans ¿passarem a despedir-nos de la teva dona?

—Ets la dona més guapa que he vist.

—El teu sogre ens mira.

—Dimarts podríem anar a dinar a la Brasserie Lipp. Llogaré un cotxe i anirem fins a Chartres. ¿Coneixes Madrid?

—No.

—Podríem parar-hi a prendre tapes en aquells carrers estrets que surten de la Plaza Mayor i demanar cochinillo asado a Casa Botín.

—Et faré un favor: faré com si no haguéssim tingut aquesta conversa.

—«Vine a viure amb mi i sigues el meu amor». Va, Miriam, sisplau.

—Si no me’n vaig ara se m’escaparà el tren.

—Em divorciaré així que tornem. Faré el que vulguis. Però digues que sí, sisplau. No ens hem d’emportar ni equipatge; ja comprarem allà tot el que ens calgui.

—Permete’m —va dir, i es va allunyar amb un fru-fru de sedes.

Abatut, vaig anar a seure a la taula on ara el meu pare era el centre d’atenció, envoltat de parelles joves embadalides.

—Ah, deus voler dir la d’Ontario Street —va dir—. Nosaltres érem a la comissaria quarta, ben bé davant per davant. A les cases de barrets s’hi feien batudes de tant en tant. Quan treballes a la policia de bons costums i ets jovenàs, si quan s’hi feia una batuda l’inspector era a baix, nosaltres tafanejàvem abans d’interrompre, ja m’enteneu, per veure una mica l’espectacle…

La Miriam encara era a la sala, però ja a la porta i amb l’abric posat, i vaig veure que parlava amb en Boogie i li donava una cosa. Aleshores en Boogie va venir a la nostra taula, en el moment que el meu pare es disposava a explicar un altre cas, i em va passar un full doblegat que em vaig afanyar a posar-me a la falda per llegir-lo d’amagat sota la faldilla de les estovalles:

Resultat final: Canadiens, 5 - Toronto, 3^[046]. Felicitats

—Boogie —li vaig dir—, estic enamorat. Per primera vegada a la vida estic profundament i irremissiblement enamorat.

No m’havia adonat que just en aquell moment tenia darrere meu mateix la segona senyora Panofsky, que em va abraçar i em va fer gronxar el cap.

—Jo també, amor meu —va dir—; jo també.

El cor se’m va omplir de remordiment. Tot i així, al cap de no res em vaig esquitllar de la sala de ball del Ritz i vaig pujar al primer taxi dels que hi havia aparcats fent cua a fora.