2

La senyoreta Ogilvy rediviva.

A la Gazette d’aquest matí apareix una notícia sobre una agraciada professora de música de Manchester, de quaranta anys actualment, a qui acusen, dotze anys després dels fets, d’haver seduït noiets d’entre tretze i quinze anys d’una orquestra juvenil. Una de les presumptes víctimes, que va recuperar la memòria després d’haver assistit a un seminari de dos dies sobre maltractament infantil, va explicar al jutge com la professora havia abusat d’ell després d’una classe de violí, quan només tenia catorze anys. «La Penelope es va estirar al seu llit i va fer que m’ajagués al seu costat. Es va descordar la brusa i em va convidar a acariciar-li els pits. Vaig treure-li els texans. Portava unes calces vermelles de setí. Va ficar-me la mà a dintre dels pantalons. Vam practicar el sexe oral vint minuts. Després ella em va servir un berenar de galetes amb xocolata i em va dir: “Ets un nen molt entremaliat”».

En un incident independent, després d’una celebració nadalenca, un altre noi que presumptament també havia sigut víctima d’abusos sexuals va dir: «La Penelope es va treure les calces asseguda als peus del llit, es va estirar de panxa enlaire, es va descordar la camisa, va tancar els ulls i es va deixar fer».

El jutge va dictaminar que no era procedent incoar una causa perquè els pretesos incidents havien tingut lloc feia molt i hauria resultat difícil trobar testimonis i proves que sustentessin el desmentiment de la professora de les acusacions que se li feien. Va decretar que era evident que els nois no havien sofert cap trauma psicològic, sinó que hi havien consentit i havien «obtingut plena satisfacció dels seus actes». D’altra banda, va arribar a suggerir que, a canvi, la Penelope havia fet segurament més que en Yehudi Menuhin per estimular el gust per la música entre la joventut. La Penelope perdia l’interès pels nens en el moment que complien els quinze anys. Aquest, per desgràcia, també va resultar ser el cas de la senyoreta Ogilvy, i la patacada em va durar fins que no vaig començar la meva relació amb la Dorothy Horowitz. La Dorothy, que era de la meva edat, no em va deixar anar mai més enllà de grapejar-la al sofà amb funda de plàstic de casa seva o en algun banc d’Outremont Park, i fins i tot aquesta activitat quedava desvirtuada per una estricta normativa de zones prohibides. La Dorothy enretirava la mà com si s’hagués cremat cada vegada que jo l’hi acostava a l’arrel palpitant de la meva passió, que, amb la bragueta ja descordada, volia sortir de la capsa com un pallasso de molla.

Això era l’any 1943. L’exèrcit del mariscal de camp Von Paulus ja havia quedat delmat a la batalla de Stalingrad, el dels Estats Units ja havia pres Guadalcanal i jo tenia aquell cartell de la Chili Williams amb un biquini de topos vermells clavat amb xinxetes a la paret de la meva habitació. La meva mare havia començat a enviar acudits per correu a en Bob Hope i en Jack Benny, i també algun a en Walter Winchell, i el meu pare ja era membre uniformat de la policia de Montreal: Izzy Panofsky, l’únic jueu del cos policial, orgull de Jeanne Mance Street.

En aquest meu present del pis de l’edifici Lord Byng, vaig esmorzar amb una esgarrapada i vaig decidir aprofitar que la família del pis de sota, els McKay, estaven passant el cap de setmana a la casa que tenien vora el llac Memphremagog. Vaig cargolar la catifa de la sala i vaig descórrer la cortina que ocultava el delator però necessari mirall de cos sencer que hi tenia. A continuació em vaig posar el barret de copa, el frac i les meves fidels sabates de claqué Capezio, i vaig posar la versió de Louis Armstrong de «Bye Bye Blackbird» al reproductor de CD. Sense descuidar-me de saludar amb el barret el públic de l’amfiteatre, arrepenjant el bastó a l’espatlla, vaig entrar en calor amb un round-the-clock shuffle, vaig passar tot seguit a un brush força satisfactori i vaig continuar amb un cahito molt reeixit per acabar llançant-me a un shim sham al final del qual em vaig deixar caure esbufegant a la butaca de més a la vora.

«Hola, babau», vaig pensar. I vaig decidir novament reduir el consum de Montecristos, de canapès de pa de sègol amb carn fumada, de whisky, d’aquell deliciós hors d’œuvre de moll de l’os de bou^[033] que serveixen a L’Express, de conyac Hors d’Âge, d’entrecots del Moishe, de cafeïna i de tot allò que no em convenia ara que m’ho podia permetre.

¿Per on anàvem? Pel 1956, quan ja feia temps que havia tornat de París. La Clara era morta però encara no s’havia convertit en una figura de referència; en Terry McIver havia publicat la seva primera novel·la, quan la literatura hauria sortit guanyant si a mig fer l’hagués interromput un «senyor de Porlock» tal com li va passar a en Coleridge amb el seu «Kubla Khan»; i en Boogie, quasi sempre penjat de cavall, m’escrivia cada vegada que la necessitat l’hi urgia. No li vaig regatejar mai els diners, però era un malviure, perquè acabava de submergir-me en les aigües tèrboles de la producció televisiva i anava tan just que no pagava cap factura fins que no m’arribava l’ordre de constrenyiment. I, com si no tingués prous problemes, havia comès la bestiesa de tornar-me a embolicar amb l’Abigail, i ella havia començat a insinuar la temible possibilitat de deixar l’Arnie per venir a viure amb mi, segurament amb els seus dos nanos.

Un moment. A no sé on del meu llibre de citacions hi ha una cosa molt escaient per a aquella època i per al problema que tan malament vaig encarar. La va escriure en Samuel Johnson l’any 1772, quan tenia seixanta-tres anys: «Tinc l’ànim inquiet i el cervell confús. En aquests últims temps he fixat el pensament amb desfici infructuós en alguns incidents del passat. Continuo sense dominar els meus pensaments; és fàcil que qualsevol incident desagradable em pertorbi el repòs».

El que s’explica a continuació és un incident desagradable i com va començar. Un dia, el meu comptable, el vil i inefable Hugh Ryan, va fer anar l’Arnie a la sucursal principal del banc de Montreal amb un sobre tancat que li va dir que contenia un taló confirmat de cinquanta mil dòlars. Quan el director va obrir el sobre, però, hi va trobar fotografies de nois despullats i una invitació a un sopar íntim a casa l’Arnie. Desesperat, l’Arnie em va venir a trobar al Dink’s.

—Hi ha una cosa que no saps. Cada dematí, abans d’entrar a la feina, haig d’anar al vàter d’homes a vomitar. M’ha sortit una herpes. L’Abigail i jo estem mirant Bonanza a la televisió i de cop em poso a plorar. Li dic que no és res; no poc, no és res. Barney, tu ets un amic, i ell no ho és. Tu i jo ens coneixem de fa molt. Quan no sabies fer els problemes de trigonometria dels exàmens, ¿qui et passava les solucions? Ja aleshores era una eminència en matemàtiques. ¿Quants anys deu fer, que t’arreglo els números? Podria anar a la presó, per això, i tot i així t’ho faig. Despatxa aquest fill de puta! Podria fer la seva feina amb una sola mà.

—Arnie, no poso en dubte la teva competència; però ¿tu vas a pescar el salmó al Restigouche amb en Mackenzie del banc de Montreal?

—Sóc incapaç de posar el cuc a l’ham. Em fa fàstic.

—¿Tu saps quant tinc invertit en acords de producció? Podria quedar arruïnat d’avui per demà. L’haig de continuar tenint un any més, Arnie. Com a màxim.

—Foto crits als nanos. Quan sona el telèfon faig un bot com si algú m’hagués disparat. A les tres de la matinada em desperto somiant que m’estic barallant amb aquell antisemita. Em regiro tant al llit que no deixo dormir l’Abigail, fins al punt que una nit a la setmana se’n va per recuperar el son endarrerit. El dimecres prepara algun plat bo, se l’emporta a casa d’una amiga seva que viu a Ville-Saint-Laurent, la Rifka Ornstein, i s’hi queda a passar la nit. No l’hi retrec. L’endemà torna com nova.

—¿Quant et pago, Arnie?

—Vint-i-cinc mil.

—A partir de la setmana que ve seran trenta.

Quan dimecres l’Abigail va arribar a casa puntualment a les vuit del vespre li vaig deixar anar el discurs que m’havia preparat.

—No havia viscut mai una relació com la nostra, de debò, però ens hem de sacrificar per l’Arnie i els nanos. Si sabés que els he fet mal no m’ho perdonaria mai, i tampoc t’ho perdonaries tu, intel·ligent i honesta i especial com ets. Sempre ens quedaran els records, com la Celia Johnson i en Trevor Howard a Breu encontre.

—No vaig mai a veure pel·lícules britàniques per l’accent estrany que tenen. Parlen un anglès que no se’ls entén.

—Ningú ens podrà prendre els moments que hem compartit, però ara hem de fer el cor fort.

—Noi, si no tingués les mans ocupades aplaudiria; però t’he fet pit de vedella estofat i farinetes de fajol. Té —va dir, allargant-m’ho—; que et faci bon profit.

Quan se’n va haver anat, donant un cop de porta, vaig escalfar l’estofat, que vaig trobar molt melós però un pèl salat. Les farinetes de fajol, en canvi, estaven al punt. Vaig pensar que potser podríem deixar d’estar embolicats però sense que ella em deixés de fer algun plat de tant en tant, però vaig acabar arribant a la conclusió que ella no s’hi avindria.

Aquella mateixa nit, mentre fumava un Montecristo rosegat pel remordiment, vaig decidir d’improvís fer justícia al pobre Arnie i posar fi a les seves tribulacions laborals. L’endemà al matí em vaig despertar ple d’abnegació, resolut, radiant de virtut. Vaig fer uns quants passos arrossegats de claqué i em vaig posar a cantar «Blueberry Hill» en veu alta. Més tard, després d’un dinar regat amb bastant vi al Dink’s que em va servir per reforçar el determini que havia pres, vaig fer venir l’Arnie al meu despatx.

—¿Què passa? —em va demanar, amb el llavi inferior tremolós.

—Seu, Arnie, amic meu —li vaig dir, somrient-li amb benevolència—. T’haig de donar una notícia.

L’Arnie va apuntar el cul a la cadira amb aire encarcarat. Suava, i per un instant em va transmetre un efluvi del tuf de la por.

—He estat reflexionant sobre el problema que tenim entre mans —li vaig dir—, i he arribat a l’única conclusió possible. Agafa’t, Arnie: despatxo en Hugh.

—Creu-t’ho —va dir cridant, aixecant-se de la cadira d’un salt i tirant-me capellans—. Plego.

—Però si t’he dit que despatxo en Hugh!

—Se me’n fot. ¿Vols deixar de fer aquesta mitja rialla, sisplau? Tu has decidit una cosa, i jo, que tinc el meu orgull, n’he decidit una altra.

—Escolta’m, Arnie, sisplau…

—¿Què et penses que no sé per què ho fas? Ets un Judes. Has volgut seduir la meva dona. T’has volgut embolicar amb la mare dels meus fills. Ahir no es va quedar a passar la nit a casa la Rifka, sinó que va tornar a mitjanit i m’ho va confessar. Vas agafar-la per sorpresa a la cuina de casa, a la festa del bar mitzvà d’en Craig, ni més ni menys, i vas tenir els collons de buscar-la, fill de puta. I, com que ella no va voler, ara ho haig de pagar jo. I encara rius! ¿Què et fa gràcia?

—Perdona. Se m’ha escapat —vaig dir; i em va agafar un atac de riure.

—¿Vols riure? Molt bé; com més serem, més riurem. Tothom d’aquí està volent canviar de feina. Milhomes. Xuloputes. Et creus en David Selznick, però d’amagat et diuen Hitler, i a vegades Dean Martin; però no pel físic, perquè ets lleig com un pecat, sinó perquè sou igual de borratxos. No sé qui et penses que ets; no ets ningú, ben mirat. El teu pare és un policia corrupte, i la teva mare sempre va ser la riota de tothom. Aquella vegada que va rebre una carta de la Hedda Hopper amb la fotografia firmada, i això que era un autògraf imprès, la teva mare la va ensenyar a tothom del carrer i ningú sabia quina cara fer.

—T’estàs condemnant tu mateix, Arnie.

—La Francine diu que una vegada que et va venir a portar uns papers et va enxampar amb un canotier ridícul al cap, vestit com un dandi i amb sabates de claqué. Ha, ha, ha! El nou Fred Astaire. Vigila, que arriba en Gene Kelly Panofsky! No vulguis saber com vam riure, a costa teva. Doncs això, que et bombin, imbècil; no saps l’alegria que tinc de plegar d’aquí. —I se’n va anar.

Vaig sortir del despatx darrere l’Arnie fet una fúria, i de poc va anar que no topo contra en Hugh Ryan.

—Tu tens la culpa de tot, Hugh. Estàs despatxat. Avui plegues.

—No sé què xerres, però em sembla que avui algú ha begut més del compte.

—No vull que continuïs fent la vida impossible a l’Arnie. Ja pots netejar la taula i anar-te’n.

—Tinc un contracte.

—Et pagaré el sou de mig any i s’ha acabat. Bonjour la visite.

—Molt bé; ja tindràs notícies del meu advocat.

Hòstia puta. ¿Què havia fet? Sense l’Arnie, aquell estaquirot, me’n podia sortir perfectament, però no sense el meu valuós contacte gentil amb els bancs. Vaig imaginar-me l’endemà al matí la taula del despatx plena fins dalt de pagarés a la vista i de préstecs reclamats, i fins i tot inspectors d’hisenda vinguts per sorpresa per tafanejar en els meus llibres de compatibilitat.

—¿Què mireu, tots? —vaig demanar.

Tothom va abaixar el cap.

—En Hitler potser reduirà la plantilla; potser farà un ajust a la baixa^[034]. De manera que, si algú de vosaltres vol treballar en alguna altra banda, que es decideixi ara. No sou imprescindibles; cap ni un de vosaltres ho és. Adéu-siau.

I me’n vaig anar cap al Dink’s, ple de mala consciència i profundament avergonyit d’aquella enrabiada injustificable, a buscar confort.

—¿Has tingut un mal dia al despatx, rei del cel? —em va demanar en John Hughes-McNoughton.

—Perdona, John, però no fas tanta gràcia com et penses; i encara menys quan t’has passat tot el dia mamant, com ara —li vaig dir, i me’n vaig anar al bar del Ritz.

Vaig sortir-ne amb pas vacil·lant cap a les vuit del vespre, em vaig ficar en un taxi i vaig anar cap als erms de Chomedey, a veure l’Arnie a casa seva. Va obrir la porta l’Abigail.

—¿Com goses venir? —va dir amb un fil de veu, esgarrifada.

—He vingut per veure l’Arnie, no a tu —vaig dir, i li vaig passar pel costat.

—És l’ogre, Arnie. Demana per tu.

L’Arnie va apagar el televisor.

—Ara a la tarda he anat a veure el meu advocat. Tot el que tinguis per dir, digue-l’hi a ell. En Lazar troba que tinc dret a danys i perjudicis. Comiat improcedent.

—Has plegat tu.

—Abans tu l’has despatxat —va dir l’Abigail—. Ho té apuntat.

—¿Us fa res que m’assegui?

—Seu.

—Arnie, jo avui no t’he despatxat. T’he fet venir per dir-te que despatxava en Hugh —vaig dir, remarcant la hac.

—Déu meu —va dir l’Arnie, i es va agafar el cap amb totes dues mans.

—No comencis a somicar, que ja he tingut un dia prou llarg.

—¿De debò?

—¿El què?

—Que has despatxat en Hugh.

—Sí.

—Ja era hora —va dir l’Abigail.

—¿Teniu res per beure?

L’Arnie va córrer cap a un armari.

—Queda una mica de licor de préssec del bar mitzvà d’en Craig. Espera; aquí hi ha un cul de Chivas.

—No en beu, de Chivas; beu… Què sé jo, què beu! Estic destarotada. Ja no sé què dic. Vaig a buscar-te un got.

—¿I ara què? —em va demanar l’Arnie, gronxant-se, amb les mans juntes entre les cames.

—Avui m’has dit coses molt grosses, la veritat.

—Estava encegat. Ho retiro tot. La veritat és que sempre t’he admirat per com has arribat de lluny. Per a mi ets un model.

—A mi m’agafarà un atac —va dir l’Abigail.

—Arnie —vaig dir, després de tirar-me coll avall el cul de Chivas que quedava a l’ampolla—, tens dues opcions: pots plegar amb un any de sou, o pots tornar a venir a treballar demà al dematí. Parla’n amb la mare dels teus fills.

—Digue-li que vols la feina i el sou d’en Hugh.

—Vull la feina i el sou d’en Hugh.

—Ja ho he sentit, i dic que no.

—¿Per què no?

—Arnie, ja has sentit l’oferta que t’he fet. Parla’n amb l’Abigail i després digue’m el què —vaig dir, aixecant-me.

—No hauries de conduir, tal com estàs —va dir l’Arnie—. Espera’t un moment i et porto.

—He vingut amb taxi. ¿Me’n podries demanar un, Arnie, sisplau?

De seguida que l’Arnie va haver entrat a la cuina l’Abigail em va dir:

—La cassola. La plata de Pyrex. Si les troba a faltar en donarà la culpa a la dona de fer feines.

—És que encara no m’he acabat les farinetes de fajol —li vaig dir.