2

Tots hem llegit moltes coses en revistes literàries sobre el novel·lista injustament ignorat, però quasi ni una paraula sobre els justament ignorats, els escriptorets que fan gala de les seves petites distincions, com és el cas d’en Terry McIver: una traducció a l’islandès, o una intervenció en un festival artístic de la Commonwealth a Auckland (on van participar uns quants «escriptors de pell clara», com toca dir ara, i, per equilibrar-ho, una barreja de bons oradors maoris, inuits i amerindis). Després de tots aquests anys d’arrossegar-se, però, el meu amic d’antany i actual enemic mortal s’ha acabat fent una claca petita però cridanera: els apparàtxiks de la literatura canadenca. Últimament aquesta púrria és omnipresent al Canadà, pontificant a la televisió i a la ràdio i fent lectures públiques a tot arreu.

Va ser a través del pare d’aquest arribista de merda, que també apareix calumniat a De temps i febres, que vaig conèixer en Terry. El senyor McIver, el propietari de la llibreria Spartacus de Saint Catherine Street West, era una persona ingènua però digna d’admiració. Era un escocès magre que s’havia criat al barri de Gorbals, a Glasgow, i era fill il·legítim d’una bugadera i un soldador de Clydeside que va caure a la batalla del Somme. El senyor McIver em recomanava llibres d’en Howard Fast, en Jack London, l’Émile Zola, en John Reed, l’Edgar Snow i aquell rus, sí home, que va condecorar-lo en Lenin; ¿com se deia? En Soljenitsin, ni parlar-ne. «Vinga, Barney, que ho saps». Hi ha una pel·lícula russa molt bona sobre els seus records d’infància. Noi, ho tinc a la punta de la llengua. De nom es deia Max; no, Màxim; i tenia un cognom com d’un tipus de cogombre confitat. ¿Màxim Cornichon? No diguis bestieses. ¿Màxim Gherkin? Ara: Gorki. Màxim Gorki.

El cas és que entrar en aquella llibreria era com ficar-se en un laberint, amb piles molt altes de llibres de segona mà per tot arreu que podies fer caure a terra amb els colzes si no vigilaves mentre seguies el senyor McIver i el seu clip-clap de sabatilles a la rebotiga, el seu santuari. Allà ell seia al seu escriptori de persiana, amb els colzes de la camisa sortint-li pels colzes esfilagarsats del vell jersei obert que sempre portava, i impartia seminaris sobre els mals del capitalisme mentre convidava els estudiants a torrades amb melmelada de maduixa i te amb llet. Si no es podien permetre l’últim Algren o l’últim Graham Greene, o aquella primera novel·la d’aquell noi jove dels Estats Units, en Norman Mailer, els en deixava un exemplar nou amb la condició que l’hi tornessin intacte. Els estudiants li manifestaven la seva gratitud arrambant amb uns quants llibres quan se n’anaven i revenent-los-hi la setmana següent. Algun va arribar fins a l’extrem de ficar la mà a la caixa registradora, o de col·locar-li un xec fals de deu o vint dòlars, i ja no va aparèixer més per la llibreria.

—¿Te’n vas a París, doncs? —em va dir.

—Sí.

Això, inevitablement, va desembocar en una conferència sobre la Comuna de París. Condemnada al fracàs, igual que la Lliga Espartaquista de Berlín.

—¿Et farà res portar-li un paquet al meu fill? —em va demanar.

—Només faltaria.

Aquell mateix vespre el vaig passar a buscar al pis enxubat i mal ventilat de la família McIver.

—Dues camises —va dir el senyor McIver—. Un jersei que li ha fet la seva mare. Sis llaunes de salmó roig. Un cartró de John Player. Coses d’aquestes. En Terry vol ser novel·lista, però…

—Però ¿què?

—Però ¿qui no ho vol ser?

Quan se’n va anar a la cuina a posar el bullidor al foc, la senyora McIver em va allargar un sobre.

—Per a en Terence —va dir en veu baixa.

Vaig trobar en McIver en un hotelet de la Rue Jacob i, cosa curiosa, vam començar caient-nos bé. Va tirar el paquet sobre el llit desfet, però va obrir el sobre de seguida.

—¿Saps com els ha guanyat, aquests diners, aquests quaranta-vuit dòlars? —em va demanar, sulfurat.

—Ni idea.

—Cuidant criatures i fent classes particulars a nanos que van endarrerits en àlgebra o en gramàtica francesa. ¿Coneixes ningú, aquí a París, Barney?

—Fa tres dies que he arribat i ets la primera persona amb qui parlo.

—Vine al Mabillon a les sis i et presentaré una quanta gent.

—No sé on és.

—Quedem a baix, doncs. Espera’t un moment. ¿El meu pare encara fa aquells simposis improvisats per a estudiants que se’n burlen d’amagat seu?

—N’hi ha que n’estan molt.

—És un poca-solta. Es mor de ganes que jo sigui un fracassat, com ell. Fins ara.

Com és natural, em van enviar un exemplar de mostra de De temps i febres, amb salutacions de l’autor. Me l’he llegit dues vegades amb penes i treballs, subratllant les mentides flagrants i els fragments més ofensius, i aquest matí he telefonat el meu advocat, el lletrat John Hughes-McNoughton.

—¿Puc demandar per difamació algú que m’ha acusat, en lletra impresa, de marit maltractador, de falsari intel·lectual, de productor de merdes, de borratxo amb inclinació a la violència, i segurament també d’assassí?

—Sembla que està ben informat, pel que veig.

Just després d’haver penjat ha trucat l’Irv Nussbaum, el capo de capos del United Jewish Appeal.

—¿Has vist la Gazette, aquest matí? Gran notícia! Aquesta nit han trobat un advocat de narcotraficants mort a trets a dintre el seu Jaguar, davant de la casa de Sunnyside on vivia, i ho han posat a pàgina sencera a primera plana. És jueu, per sort. Es diu Larry Bercovitch. Avui serà un no parar. Ja m’estic repassant totes les fitxes de donants.

Al cap d’una estona ha trucat en Mike amb un dels seus preciosos consells d’inversió al mercat de valors. No sé d’on treu el meu fill tota aquesta informació confidencial sobre la borsa; però l’any 1989 em va localitzar a l’hotel Beverly Wilshire. Jo era a Hollywood per un d’aquells festivals de televisió que hi fan, en què donen un guardó i tot, en lloc d’una cadira elèctrica a punt de fer servir, al director de l’anunci «més intel·ligent». No hi havia anat a buscar cap premi, sinó mercats per a les meves «merdes». Aquella vegada en Mike m’havia dit:

—Compra accions del Time.

—¿No dius «hola» ni demanes com està el teu pare estimat?

—Truca el teu agent de canvi i borsa de seguida que pengis.

—No me la puc ni llegir, ja, aquesta revista; ¿per què hi haig d’invertir?

—Tu fes el que et dic.

Vaig fer-ho; i, com que sóc un malparit, vaig assaborir per endavant la satisfacció que em causaria donar-li la culpa si les accions baixaven. Al cap d’un mes, però, la Warners i la Paramount es van enfrontar, i el valor de les accions es va doblar.

Estic anant massa endavant. Complint amb la meva funció de venedor de fum, aquell vespre a Beverly Hills vaig haver de convidar a sopar a La Scala dos executius de la NBC absolutament incultes; i, atenint-me a la recomanació que m’havia fet la Miriam abans d’anar-me’n, vaig decidir ser educat. «Hauries de fer anar algú altre a Los Angeles —m’havia dit—, perquè segur que acabaràs bevent massa i insultant a tothom». I a Los Angeles, mentre em prenia el tercer Laphroaig, em vaig mirar en Hymie Mintzbaum en una altra taula amb una monada prou jove per ser la seva néta. Després d’aquella topada a Londres, cada vegada que en Hymie i jo ens havíem anat trobant al llarg dels anys, als passos del viacrucis internacional que és el món de l’espectacle (el Ma Maison, l’Elaine’s, el The Ivy, L’Ami Louis, etcètera, etcètera), ens limitàvem a saludar-nos amb un moviment de cap. De tant en tant el veia en un restaurant acompanyat d’alguna servil aspirant a estrella, i la seva veu aspra m’arribava per sobre les altres taules. «Com en Hemingway em va dir una vegada…», o «La Marilyn era molt més intel·ligent del que la majoria de gent es pensava, però l’Arthur no era l’home que li convenia».

Una vegada, l’any 1964, en Hymie i jo vam arribar a adreçar-nos la paraula.

—Veig que la Miriam no va seguir el meu consell —va dir—. Al final es va casar amb tu.

—Doncs mira, estem molt bé junts.

—¿Què comença mai malament, això?

I aquella nit, més de vint anys més tard, el tornava a trobar. Va saludar-me amb el cap. Vaig saludar-lo amb el cap. Es notava que en Hymie s’havia fet fer un estirament facial des de l’última vegada que l’havia vist. Ara tenia els cabells tenyits de negre i portava caçadora d’aviador, texans de marca i unes Adidas. La casualitat va voler que coincidíssim al lavabo d’homes.

—Ets curt —va dir—; quan siguem morts serà per sempre, i no tindrà importància que la pel·lícula que vam fer a Londres fos a partir d’un relat d’en Boogie.

—Per a mi en va tenir.

—¿Per què et rosegava la culpa?

—Després de tants anys, encara crec que va ser en Boogie qui em va trair.

—No és el que creu la majoria de gent.

—Hauria hagut de venir al meu judici.

—¿Sortint de la tomba?

—Venint amb avió d’on fos.

—No tens remei.

—¿Vols dir?

—Va, no em toquis els collons. ¿Saps què faig ara? Una pel·lícula per a televisió per a l’ABC. Però té un guió tècnic apassionant, i en poden sortir coses bones. Últimament vaig amb una psicoanalista freudiana. Estem treballant junts en un guió collonut i me la tiro, cosa que és més del que he tret de cap de les altres.

Quan tornava a ser a la meva taula, un dels joves executius, amb un somriure carregat de desdeny, va dir:

—Veig que coneix en Mintzbaum.

L’altre, remenant el cap, va dir:

—No el convideu a venir a la nostra taula, per l’amor de Déu, que començarà a donar la tabarra.

—En Mintzbaum —vaig dir jo— s’estava jugant la vida a la Vuitena Força Aèria quan tu encara no havies nascut, imbècil cregut dels collons. I tu, sac de tòpics fastigós —vaig afegir, tombant-me cap a l’altre—, segur que pagues un entrenador particular perquè et cronometri les piscines que fas cada dematí. Ni l’un ni l’altre arribeu a la sola de la sabata d’en Mintzbaum. Ja us en podeu anar a prendre pel cul tots dos.

Això va ser l’any 1989. No paro de saltar d’una cosa a l’altra, ja ho sé. Però assegut davant de l’escriptori al final de la partida de la vida, amb la bufeta comprimida per una pròstata engrandida, la ciàtica torturant-me tot sovint, pensant quan em tocarà implantar-me una altra pròtesi de maluc, amb por de tenir un emfisema en qualsevol moment, fumant un Montecristo del dos i una ampolla de Macallan al costat, tracto de trobar una mica de sentit a la meva existència, de desxifrar-la. Recordant aquella època meravellosa de París, a principis dels cinquanta, quan érem joves i esbojarrats, aixeco el got pels amics absents: en Mason Hoffenberg, en David Burnett, l’Alfred Chester i en Terry Southern, morts tots quatre. Penso en què se’n deu haver fet d’aquella noia que no apareixia mai pel Boulevard Saint-Germain sense aquell ximpanzé xerraire enfilat a l’espatlla. ¿Devia tornar-se’n a Houston a casar-se amb un dentista? ¿Deu ser àvia, ara, i admiradora d’en Newt Gingrich? ¿O es devia morir de sobredosi com la refinada Marie-Claire, que podia resseguir la seva ascendència fins a Rotllan?

No ho sé; no ho sé, la veritat. El passat és una terra estrangera on es fan les coses diferent, va escriure l’E. M. Forster una vegada^[009]. Quins temps, en tot cas. Més que haver arribat a la ciutat de les llums, havíem fugit de les limitacions dels nostres orígens grisos i provincians, en el meu cas l’únic país que havia declarat festa nacional l’aniversari de la reina Victòria. Dúiem una vida completament anàrquica; menjàvem quan teníem gana i dormíem quan estàvem cansats, ens tiràvem qui teníem a mà sempre que podíem i sobrevivíem amb tres dòlars al dia. L’excepció era en Cedric, un negre dels Estats Units que sempre anava ben mudat i era beneficiari d’una secreta font d’ingressos sobre la qual tots els altres no paràvem de fer conjectures. No eren diners de la família segur, ni tampoc les sumes ridícules que guanyava pels relats que publicava a London Magazine o a Kenyon Review; i jo descartava com a rumor sense fonament la brama que corria entre altres negres nord-americans de la Rive Gauche, en aquella època d’anticomunisme ferotge, que en Cedric rebia una paga mensual de l’FBI, o de la CIA, perquè els informés sobre les seves activitats. El fet és que en Cedric no vivia tirat en una habitació d’un hotel barat sinó que estava instal·lat en un pis molt arreglat de la Rue Bonaparte. El jíddix que parlava, que havia après a Brighton Beach, on el seu pare treballava de porter en una casa de pisos, era prou bo per permetre-li fer broma amb en Boogie, que el tractava de «bon salvatge» i de «geni negre» de Brooklyn. Mancat de prejudicis racials, i divertit com a companyia, seguia la veta a en Boogie quan deia a la gent que en realitat era un iemenita ambiciós que es feia passar per negre, perquè això el feia irresistible a les noies blanques que havien vingut a París a alliberar-se (per bé que amb una assignació mensual que els enviaven els pares conservadors). També reaccionava amb una barreja d’orgull i veneració cada vegada que en Boogie, el nostre mestre admirat, li elogiava l’últim relat breu que havia escrit. Jo, però, veia aquella seva satisfacció postissa. Em fa l’efecte que ell i en Boogie, tot i estar sempre buscant-se, no es queien bé.

Que quedi clar: en Cedric tenia talent; i, com no podia ser d’una altra manera, un dia un editor de Nova York li va enviar un contracte per a la seva primera novel·la oferint-li una bestreta de dos mil cinc-cents dòlars sobre els drets d’autor. En Cedric ens va convidar a en Leo, a en Boogie, a la Clara i a mi a sopar a La Coupole per celebrar-ho. I ho vam celebrar en gran, feliços d’estar junts, buidant una ampolla darrere l’altra. En Cedric ens va explicar que l’editor i la seva dona arribarien a París la setmana següent. «Per la carta que m’ha enviat —va dir en Cedric—, interpreto que es pensa que sóc un negre miserable que viu en unes golfes i que correré a acceptar la seva invitació a sopar».

Això ens va portar a fer broma sobre si en Cedric hauria de demanar tripes al Lapérouse o presentar-se descalç a prendre una copa al Deux Magots. I aleshores va ser quan vaig fer aquella relliscada. Volent impressionar en Boogie, que era el qui acostumava a dir-les o a fer-les més sonades, vaig proposar que en Cedric convidés l’editor i la seva dona a sopar al seu pis, on nosaltres quatre faríem veure que érem domèstics llogats per a l’ocasió. La Clara i jo cuinaríem, i en Boogie i en Leo, mudats amb camisa blanca i llacet negre, servirien a taula.

—Ai, sí —va dir la Clara, picant de mans.

En Boogie, però, no s’hi va avenir.

—¿Per què no? —li vaig demanar jo.

—Perquè em sembla que al nostre amic Cedric li agradaria més del compte.

Sobre la taula va caure un silenci glacial. En Cedric, fingint cansament, va demanar el compte, i a fora vam tirar cada un per la seva banda, cada un rumiant les seves cabòries. Al cap d’uns quants dies, però, l’episodi estava oblidat. Vam reprendre el costum d’aplegar-nos al pis d’en Cedric a altes hores de la nit, quan els clubs de jazz ja havien tancat, per fer consum de la seva provisió d’haixix.

En aquella època, a més a més d’en Sidney Bechet, a les petites boîtes de nuit que freqüentàvem també hi tocaven en Charlie Parker i en Miles Davis. Les tardes indolents de primavera anàvem a buscar el correu i a escoltar alguna xafarderia a la llibreria anglesa de la Gaït Frogé, a la Rue de Seine, o ens arribàvem passejant fins al cementiri de Père Lachaise per quedar embadalits davant de les tombes de l’Oscar Wilde i d’en Heinrich Heine, entre altres immortals. Tot i així la mort, un flagell corrent per a les generacions anteriors, no entrava en els nostres plans; no era una cosa que tinguéssim a l’agenda.

Cada època té els mecenes que es mereix. El benefactor de la meva colla era en Maurice Girodias, Kahane de naixement, propietari d’Olympia Press, l’editorial que publicava els llibres porcs de la col·lecció Traveller’s Library. Recordo haver esperat en Boogie més d’una vegada a la cantonada de la Rue Dauphine mentre ell anava a veure en Girodias al seu despatx de la Rue de Nesle per oferir-li els vint i tants fulls de literatura pornogràfica que havia escrit la nit anterior, i, amb una mica de sort, sortir-ne amb cinc mil francs per anar tirant, un avançament sobre un llibre obscè que havia de lliurar tan aviat com el tingués fet. Una vegada va tenir la divertida sorpresa de topar amb els homes amb gavardina de la brigada contra el vici (la brigade mondaine), que hi havien irromput per confiscar exemplars de Who Pushed Paulo, The Whip Angels, Helen and Desire i el Book of Limericks del comte Palmiro Vicarion:

Si ens agafava el rampell, o senzillament perquè de cop hi havia alguna motocicleta disponible, fèiem una escapada d’uns quants dies a Venècia o anàvem de gorra a la fira de València, on podíem veure el Litri, en Julio Aparicio i el jove Dominguín a la plaça de toros. Una tarda d’estiu, el 1952, en Boogie ens va comunicar que anàvem a Canes a treballar d’extres, i així va ser com vaig conèixer en Hymie Mintzbaum.

En Hymie, de faccions grosses, orellut, amb una complexió de defensa endarrerit de rugbi, cabells negres cargolats com els d’un terrier, ulls castanys plens d’avidesa, i un nas prominent i boterut partit dues vegades, havia servit com a pilot d’un B-17 al 281è grup de bombarders de les forces aèries de l’exèrcit dels Estats Units, acantonat a Ridgewell, no gaire lluny de Cambridge, l’any 1943, als vint-i-nou anys, amb la graduació de comandant. Amb la seva captivadora veu aspra ens va explicar, a en Boogie i a mi —tots tres asseguts a la terrassa del Colombe d’Or de Sant Pau de Vença, aquell estiu del 1952, prenent la segona ampolla de Dom Pérignon, cada copa amb un raig de Courvoiser «Hors d’Âge», cortesia d’en Hymie—, que la funció del seu esquadró havien sigut els bombardejos de precisió diürns. Havia sigut al segon raid que s’havia fet contra la fàbrica de coixinets de Schweinfurt on la Vuitena Força Aèria havia perdut seixanta dels tres-cents vint bombarders que s’havien enlairat d’East Anglia.

—Volant a vint-i-cinc mil peus, amb una temperatura de quaranta-cinc sota zero, encara que anéssim amb uniforme de vol climatitzat —va dir— havíem de vigilar amb les congelacions, a banda de l’esquadró personal d’en Goering de ME-109 i FW-190 que ens sobrevolava en cercles, esperant per abatre’s sobre els ressagats. Escolteu, joves genis —ens va demanar de cop, pronunciant «genis» amb sorna—, ¿per casualitat algun dels dos coneix aquella dona que hi ha asseguda allà a l’ombra, a la segona taula a la nostra esquerra?

«Joves genis». En Boogie, una persona perspicaç com aquell qui més, tolerava malament l’alcohol i li quedava el cap embotit, i per això no es va adonar que ens tractava amb superioritat. Es notava que en Hymie, que en aquella època s’acostava als quaranta, se sentia amenaçat pels joves. Acabava de posar la meva virilitat en dubte (i no sé si també la d’en Boogie) perquè no havia vessat sang en combat. A més a més, jo no era prou gran per haver patit de veritat la Gran Depressió. No m’havia divertit a París en els bons temps, just després de l’alliberament, prenent Martinis amb el gran Hemingway al Ritz. No havia vist en Joe Louis tombant en Max Schmeling al primer assalt, i no em podia imaginar què significava per a un nen jueu fer-se gran al Bronx, o haver ensopegat la Gypsy Rose Lee fent el seu striptease a la Fira Internacional de Nova York del 1939. En Hymie era víctima d’aquell miratge amarg de la gent gran que es pensa que tothom qui ve darrere seu ha nascut massa tard. Era el que nosaltres en aquella època en dèiem un plom.

—No —vaig dir jo—. No sé qui és.

—Llàstima —va dir en Hymie.

En Hymie, que per aquell temps era a la llista negra, rodava amb pseudònim una pel·lícula de cinema negre francès a Montecarlo, una de l’Eddie Constantine, i en Boogie i jo hi fèiem d’extres. Va demanar un altre Dom Pérignon, va dir al cambrer que deixés l’ampolla de Courvoiser «Hors d’Âge» sobre la taula i va demanar també olives, ametlles, figues, una plata de gambes, una mica de paté amb tòfona, pa, mantega, salmó fumat i tot el que vulguis del que tenen allà per picar.

El sol, que ens havia estat escalfant fins aleshores, es va començar a amagar darrere els serrats de color verd oliva, i va semblar que els incendiés. Un carro tirat per un burro, menat per un vell de cabells blancs amb brusa blava, va passar fent traüt per sota el mur de contenció de la terrassa, i l’aire de la tarda ens va portar la fragància del seu carregament de roses. Les roses eren per a les perfumeries de Grasse. Després ens va passar pel costat un noi gras d’un forn carregant un d’aquells grans coves de vímet que van subjectes a l’esquena ple de barres de pa acabades de fer, i també ens en va arribar l’olor.

—Si aquesta dona espera algú —va dir en Hymie—, aquest algú arriba imperdonablement tard.

La dona de cabells llustrosos que seia sola dues taules més enllà a la nostra esquerra devia acostar-se a la trentena. Aquell tresor era d’algú. Vestida amb un vestit camiser de fil, exhibia els braços ben fets i les llargues cames encreuades. Prenia vi blanc a glops curts i fumava un Gitane, i, quan va descobrir que li adreçàvem mirades furtives, va abaixar els ulls amb mala cara, va agafar el llibre que tenia a dintre la bossa de malla, que era Bonjour tristesse de Françoise Sagan^[010], i es va posar a llegir.

—¿Voleu que la convidi a seure amb nosaltres? —ens va demanar en Boogie.

En Hymie es va gratar la barbeta envermellida. Va fer una ganyota amb el front arrufat.

—No. Valdrà més que no. Si s’assegués amb nosaltres ho esguerraria tot. Haig de fer un truc. Torno d’aquí un moment.

—Em comença a carregar —vaig dir a en Boogie—. Trobo que quan torni l’hauríem de deixar plantat, tu.

—No.

En Hymie no va trigar a tornar i va començar a parlar de famosos que havia conegut, que és un defecte que no suporto. Glòries de Hollywood: en John Huston, de qui era amic; la Dorothy Parker, una bomba; aquella vegada que va treballar en un guió amb aquell delator que era en Clifford Odets; els dos dies de borratxera que havia passat amb en Bogart. Després ens va explicar que el seu superior havia convocat totes les tripulacions en una de les casernes per donar-los instruccions abans que sortissin a fer la seva primera missió. «No vull que cap de vosaltres es cagui a les calces i faci veure que té algun problema mecànic tres-centes milles abans d’arribar a l’objectiu i deixi caure les bombes al primer camp de pastures que vegi per poder girar cua i fugir escapat. Pobres de vosaltres! Defraudaríeu totes les dones que treballen a les fàbriques d’armament, a banda de tots aquests jueus inútils per anar a la guerra que a casa s’estan fent d’or amb el mercat negre i se us estan tirant la xicota. Us aconsello més que us cagueu a sobre que no que me la intenteu fotre. —I va afegir—: D’aquí tres mesos, dues terceres parts dels que sou aquí sereu morts. ¿Algú té cap pregunta idiota per fer?».

Però en Hymie va sobreviure. Es va llicenciar de l’exèrcit amb uns quinze mil dòlars al banc, la majoria guanyats al pòquer. Va anar de dret a París, on segons deia es va instal·lar al Ritz, i hi va passar mig any sense estar serè ni un sol dia. Al final, quan només li quedaven tres mil dòlars, va prendre passatge a l’Île-de-France i se’n va anar cap a Califòrnia. Va començar com a tercer ajudant de direcció, però no va trigar a pujar en l’escalafó intimidant els executius de les productores, que havien servit a la rereguarda gràcies a la seva contribució en forma de bons de guerra, presentant-se als sopars de gala vestit amb l’uniforme de vol. Després de fer un episodi de Blondie i un parell de pel·lícules de l’oest amb en Tim Holt, li van deixar dirigir una comèdia protagonitzada per l’Eddie Bracken i la Betty no sé què més; sí, home, com el banc d’inversions. ¿Betty Merrill Lynch? No. ¿Betty Lehman Brothers? Què dius. Betty com el d’aquell anunci: «Quan en dallonsis parla, tothom escolta». Hutton. La Betty Hutton. Una vegada candidat a un Oscar, tres vegades divorciat, fins que un bon dia el Comitè d’Activitats Antiamericanes es va ficar amb ell. «L’Anderson, un col·lega guionista de cinc-cents dòlars la setmana que era un podrit —ens va explicar en Hymie—, va prestar jurament davant del comitè i els va dir que passava cada setmana per casa meva, a Benedict Canyon, a recollir la quota del partit. ¿Com podia saber que jo era un agent de l’FBI?».

De cop va passejar la mirada per la taula i va dir:

—Falta una cosa. Garçon, apportez-nous des cigares, s’il vous plaît.

En aquell moment un francès força atrotinat que devia fregar els seixanta anys va irrompre a la terrassa. Anava amb una gorra de capità i una jaqueta encreuada blau marí amb botons de llautó tirada a les espatlles com si fos una capa, i havia vingut a buscar la dona jove que seia dues taules més enllà a la nostra esquerra. Ella es va aixecar per saludar-lo amb una esgarrifança de delit, com una papallona sobresaltada.

—Comme tu es belle —va afalagar-la ell.

—Merci, chéri.

—Je t’adore —va dir ell, acariciant-li la galta amb la mà. Tot seguit va cridar el cambrer en to imperiós, «le roi le veut», va treure un feix de francs agafats amb un clip d’or i va pagar el compte. A continuació es van acostar tots dos cap a la nostra taula, on ella el va fer parar i, assenyalant les sobres del nostre àpat amb un gest desdenyós de la mà, va dir:

—Les américains. Dégueulasses. Comme d’habitude.

—L’Eisenhower no ens agrada —va dir el francès, burleta.

—Fiche-moi la paix —va dir en Hymie.

—Toi et ta fille —vaig dir jo.

Fotuts, se’n van anar agafats de la cintura cap a l’Aston Martin del vell galant, ell acariciant-li el cul a ella. Ell li va obrir la porta, es va asseure al volant, es va enfundar els seus guants de pilot de carreres, ens va fer un gest obscè i va arrencar.

—Anem’s-en —va dir en Hymie.

Ens vam ficar al Citroën d’en Hymie i vam tirar cap a Hauts-de-Cagnes. Mentre enfilàvem la carretera de revolts que pujava fins al Jimmy’s Bar, en Hymie i en Boogie es van posar a cantar a plens pulmons cançons de sinagoga de la infància, i a mi em va començar a agafar mala llet. L’estació del meu esperit és l’hivern; i aquella tarda, perfecta excepte per la meva presència detonant, tenia el cor consumit per l’enveja: per les experiències de guerra d’en Hymie; pel seu encís; pels seus possibles; per la facilitat amb què en Boogie havia lligat amb ell, que feia que ara em sentís sovint exclòs de les seves bromes.

Anys més tard, poc després que es rebutgessin les acusacions d’assassinat contra mi, quan en Hymie ja havia tornat i la llista negra era un malson de temps passats, va insistir que em recuperés a la casa de la costa que havia llogat als Hamptons per passar-hi l’estiu. «Ja sé que tal com estàs no tens ganes de veure ningú, però és el que el metge t’ha recomanat: pau i tranquil·litat, mar i platja, pastrami, divorciades amb ganes de sucar… Espera a tastar la meva kasha. I ningú sabrà res de les teves tribulacions».

Pau i tranquil·litat amb en Hymie. Com si no el conegués. Amfitrió generós com era, quasi cada nit tenia la casa plena de convidats, la majoria joves i disposats a deixar-se seduir per la seva persona. Ell els regalava amb anècdotes dels famosos i els no tan famosos que afirmava haver conegut: en Dashiell Hammett, un senyor; la Bette Davis, una incompresa; en Peter Lorre, un tros de pa; i l’Spencer Tracy també. Passava d’un convidat a l’altre i els il·luminava com si fos un fanaler. A totes les dones joves els deia a l’orella que eren les més guapes i les més intel·ligents de tot Long Island, i a tots els homes els confessava que estaven dotats d’un talent únic. No em deixava quedar ensopit en un racó, sinó que em tirava literalment als braços ara d’una dona ara d’una altra. «La tens ben captivada. —Tot seguit em presentava a ella dient—: Et presento el meu vell amic Barney Panofsky, que es mor de ganes de coneixe’t. Encara que no ho sembli, acaba de cometre el crim perfecte. Explica-l’hi, Barney».

Al final vaig agafar en Hymie a part.

—Sé que ho fas amb bona intenció, Hymie, però resulta que vaig amb una dona de Toronto.

—Ja ho sé. ¿Què et penses que quan sóc al llit no sento com et fons per telèfon com un adolescent amb acné?

—¿Què escoltes pel supletori de la teva habitació?

—La Miriam és a Toronto i tu ets aquí; passa-t’ho bé, home!

—No ho entens.

—Ets tu qui no ho entén. Quan es té la meva edat, el que et reca no són les vegades que has comès algun engany, sinó les vegades que en vas deixar de cometre.

—Entre nosaltres això no passarà.

—No sé què m’hi jugo que de petit picaves de mans per conjurar la Campaneta d’en Peter Pan.

Cada matí a primera hora, tant si plovia com si feia sol, en Hymie, que en aquella època feia teràpia amb una psicoanalista reichiana, sortia a córrer per les dunes i deixava anar crits primigenis prou alts per fer tornar a alta mar els taurons que hi pogués haver en aigües poc fondes. A continuació feia la seva sessió matutina de fúting, en el curs de la qual arrencava una rialla als fills petits de tot el veïnat, demanava la mà a les nenes d’onze anys i proposava als nens de nou que l’acompanyessin a fer una cervesa per acabar-los convidant a llaminadures a la confiteria. En tornant a casa ens feia per a tots dos truites de salami amb guarnició abundant de patates rosses. Tot seguit, encabat mateix d’esmorzar, encara ronc de la teràpia a les dunes, en Hymie, que estava en contacte amb el món per mitjà del seu telèfon, feia una trucada al seu apoderat: «¿Què tens avui per a mi, malparit?». O bé trucava algun productor i començava a adular-lo, a suplicar-li i a amenaçar-lo mentre anava escopint gargalls al mocador i encenia un cigarro després de l’altre. «Em veig amb cor de dirigir la millor pel·lícula americana des de Ciutadà Kane, però no tinc mai notícies teves. ¿Com és?».

A primera hora del matí em despertaven sovint els brams que en Hymie feia per telèfon a una o altra de les seves ex-dones, disculpant-se per haver-se endarrerit en el pagament d’una pensió, complanyent-se per algun assumpte que havia acabat malament o clavant crits a un dels seus fills o a la filla que tenia a San Francisco.

—¿A què es dedica? —li vaig demanar un dia.

—A anar de compres, a quedar prenyada, a casar-se i a divorciar-se. ¿Saps que hi ha assassins en sèrie? Doncs ella és una núvia en sèrie.

Per a en Hymie, els fills eren un motiu d’angoixa constant i una sagnia econòmica inacabable. El fill que tenia a Boston, aficionat a l’ocultisme i propietari d’una llibreria especialitzada en aquests temes, estava escrivint el llibre definitiu sobre astrologia. Quan no contemplava el cel, es dedicava a estendre talons sense fons que després en Hymie havia de pagar. El seu altre fill, un músic de rock que sempre estava voltant, no parava d’entrar i sortir de clíniques de desintoxicació cares, i tenia el mal vici de conduir cotxes esportius robats que sempre acabava deixant convertits en ferralla. Tant podia trucar des d’una comissaria de Tulsa, d’un hospital de Kansas City com del despatx d’un advocat de Denver, per explicar que hi havia hagut un malentès. «Però no pateixis, papa, que no m’he fet res».

Com que jo encara no era pare, m’atrevia a donar-li lliçons.

—Si mai tinc canalla —li vaig dir—, quan compleixin els vint-i-un ja s’espavilaran. Hi ha un moment que has de dir prou.

—Sí: quan et mors —va dir ell.

En Hymie mantenia un germà fracassat, que era un estudiós del Talmud, i els pares, que vivien a Florida. Una vegada el vaig trobar plorant a la taula de la cuina a les dues de la matinada, envoltat de talonaris i de fulls on s’havia dedicat a fer càlculs a rajaploma.

—¿Et puc ajudar?

—Sí. Cuida’t de tu. No; seu. ¿Saps que si tingués un atac de cor demà hi hauria dotze persones que no tindrien on caure mortes? Té; llegeix això. —Era una carta del seu germà, que havia ensopegat una de les pel·lícules d’en Hymie a altes hores de la nit. Era llicenciosa, grollera i obscena, i una vergonya per al bon nom de la família. Si havia de fer aquella merda, ¿per què no feia servir pseudònim?—. ¿Tu saps quants calés em deu, aquest fill de puta? Fins i tot li pago la matrícula de la universitat de la filla.

Jo no era gens bona companyia. Em despertava banyat de suor a les tres de la matinada convençut que encara m’estava florint en aquell calabós de Saint Jerôme, sense poder sortir en llibertat sota fiança, esperant que em condemnessin a cadena perpètua; o somiava que em tornava a jutjar aquell jurat somnolent de porcaters, membres de la brigada de la neu i mecànics de cotxes; o bé, desvetllat, plorava per en Boogie i m’imaginava que els submarinistes havien fet malament la feina i, contra tot pronòstic, encara estava enredat entre les algues; o que el seu cadàver botit havia sortit a la superfície quan jo no hi era. Al cap d’una hora, però, el rosec se’m transformava en ràbia. Segur que el molt malparit era viu; m’ho deia el cor. Però aleshores ¿com era que no havia comparegut al judici? Devia ser que no havia sabut que se celebrava. Devia haver anat a fer un dels seus recessos espirituals en un àixram de l’Índia, o estava sota els efectes estupefaents de l’heroïna en un hotel de San Francisco, o en aquell monestir trapenc de Big Sur, tractant de desenganxar-se i repassant la seva llista de noms d’amics morts. Qualsevol dia rebria una de les seves críptiques postals, com aquella que em va arribar una vegada d’Acre:

L’endemà de sortir de la presó m’havia arribat amb cotxe a la casa que tenia vora el llac, havia pujat a la meva foraborda i havia escorcollat cada pam de la riba i dels rierols veïns. En tornar, el subinspector O’Hearne m’esperava al pantalà.

—¿Què hi fa, aquí? —li havia demanat.

—Passejar pel bosc. Va néixer amb una flor al cul, senyor Panofsky.

Una nit, tard, en Hymie i jo sèiem al porxo prenent un conyac.

—Quan ens vam conèixer eres un manat de nervis —va dir—. Sota aquella closca de hipster que portaves posada traspuaves ràbia, rancúnia i agressivitat. Però ¿qui havia de dir que t’absoldrien d’assassinat?

—Jo no ho vaig fer, Hymie.

—A França te n’hauries sortit amb una estirada d’orelles. D’això ells en diuen crime passionnel. No hauria dit mai que poguessis tenir tants collons.

—No m’has entès. Segur que és viu, en una banda o altra: a Mèxic, a Nova Zelanda, a Macau… Vés a saber.

—Segons el que he llegit, després ningú va retirar diners del seu compte corrent.

—La Miriam va descobrir que van entrar a tres cases d’estiueig de vora el llac els dies posteriors a la seva desaparició. Allà devia trobar-hi roba.

—¿Vas malament de diners?

—Entre l’advocat, la pensió de divorci i la feina abandonada, ¿com vols que no vagi malament?

—Podem escriure un guió junts.

—No diguis bestieses. Jo no sóc escriptor, Hymie.

—Són cent cinquanta mil a repartir a mitges. No, espera; volia dir un terç per a tu i dos per a mi. ¿Què et sembla?

Quan ja hi estàvem posats, en Hymie em treia de la màquina d’escriure els fulls amb les escenes encara embastades i les llegia per telèfon en veu alta a una seva antiga amant de París, a un cosí de Brooklyn, a la filla o al seu apoderat. «Escolta això; és collonut». Si la reacció de l’altre no era la que s’esperava, replicava. «Només és un primer esborrany, i ja li he dit a en Barney que no funcionava. Pensa que és novell». Demanava l’opinió a la dona de fer feines, consultava amb la psicoanalista, en deixava veure fulls a les cambreres i hi feia esmenes basades en les crítiques de totes elles. Irrompia a la meva habitació a les quatre de la matinada i em despertava amb una sacsejada. «Acabo de tenir una idea genial. Vine». Prenent gelat a cullerades d’una terrina que havia tret del congelador, es passejava amunt i avall amb calçotets de camal curt, gratant-se la ronyonada, i començava a dictar.

—Això és un Oscar segur.

L’endemà al matí, però, rellegint el que havia dictat, deia:

—Barney, això és una merda. Aviam si avui ens posem les piles.

Els dies dolents, de sequera creativa, es deixava caure de cop al sofà i deia:

—¿Saps què em convindria ara? Una mamada. Tècnicament, això no és ser infidel. Però ¿per què em preocupo, si ara no estic ni casat? —Tot seguit s’aixecava d’un bot, agafava d’un prestatge les Memòries de la Fanny Hill o la Història d’O i s’anava a tancar al vàter.

—Hauríem de fer això una vegada al dia com a mínim. Manté la pròstata a ratlla. M’ho va dir un metge.

Torno al Jimmy’s Bar i al 1952. D’allà vam tornar a agafar el Peugeot d’en Hymie^[011], i la següent cosa que recordo és un d’aquells bar-tabacs atapeïts, plens de fum i petits com un cop de puny amb una barra amb el sobre de zenc en un carreró de vora el mercat de Niça, i tots tres prenent conyac amb els camàlics i els camioners. Vam brindar per en Maurice Thorez, en Mao, en Harry Bridges i també per La Pasionaria i El Campesino, en honor dels dos refugiats catalans que hi havia presents. I després, carregats de tomàquets que encara feien olor de tomaquera, cebes d’hivern i figues que ens havien regalat, ens vam dirigir cap a Joan-les-Pins, on vam trobar una sala de festes encara oberta.

—Encara que li diguessin «el metraller» —va dir en Hymie—, el meu intrèpid company d’armes, el senador Joseph McCarthy, aquella rata immunda, no va entrar mai en combat…

En Boogie, que semblava que estigués catatònic, es va despertar de cop.

—Quan la cacera de bruixes s’acabi —va dir—, i a tots els caigui la cara de vergonya com els hi va caure després de les ràtzies d’en Palmer, en McCarthy acabarà sent reconegut com el crític cinematogràfic més eficaç que hi ha hagut. Al seu costat, en James Agee no és res. El senador ha fet una bona neteja.

En Hymie no m’hauria tolerat mai un comentari com aquell, però com que venia d’en Boogie va callar. Va ser curiós: en Hymie era una persona competent i acomodada, un director cinematogràfic d’èxit, mentre que en Boogie era un escriptor pobre i desconegut que començava i que tot just havia publicat alguna cosa en un parell de revistes modestes; i, tot i així, va ser en Hymie, intimidat, qui va buscar l’aprovació d’en Boogie. En Boogie tenia aquest efecte sobre la gent; jo no era l’únic que necessitava la seva benedicció.

—El problema que tinc —va continuar en Boogie— és que sento respecte pels «deu de Hollywood» com a persones, però no els considero ni tan sols escriptors de segona fila. Je m’excuse; ni de tercera fila. Per més que renegui de l’actitud política de l’Evelyn Waugh, m’estimo més llegir-me alguna de les seves novel·les que no haver d’aguantar cap pel·lícula lacrimògena de cap d’ells.

—Que ets de la conya, Boogie! —va dir en Hymie, tot submís.

—«Els més bons estan mancats de tota convicció —va dir en Boogie—, mentre que els dolents | són plens de vehemència apassionada». Ho va dir en Yeats.

—Estic disposat a reconèixer —va dir en Hymie— que la nostra colla, i jo m’hi incloc, s’ha preocupat tant per dotar d’integritat la nostra ambigua actitud política que hem deixat la nostra obra molt de banda. Em podràs replicar que en Franz Kafka no va tenir mai necessitat de cap piscina, o que en George Orwell no va anar mai a cap reunió de guionistes, però… —I de cop, per no barallar-se amb en Boogie, va abocar la seva ràbia sobre mi—. I espero poder dir sempre el mateix de tu, Barney, cregudet de merda.

—Escolta, que jo no sóc escriptor. Jo em dedico a viure. Va, Boogie, anem.

—Aquí no hi barregis el meu amic Boogie. Ell com a mínim diu el que pensa. De tu, en canvi, no me’n fio.

—Jo tampoc —va dir en Boogie.

—Aneu’s-en a prendre pel cul —vaig dir, i em vaig aixecar de la taula d’una revolada i me’n vaig anar de la sala de festes.

En Boogie em va sortir a buscar.

—Segur que no estaràs content fins que en Hymie et tombi d’un cop de puny.

—Podria guanyar-lo.

—¿Com és que t’aguanta, la Clara?

—¿Qui aguantaria la Clara, sinó?

Allò el va fer riure, i a mi també.

—Vinga —va dir—; tornem a dintre i fes bona cara, sisplau.

—Em carrega.

—A tu et carrega tothom. Ets un tocat dels collons. Encara que no siguis un senyor, com a mínim fes-ho veure. Va, som-hi.

Quan vam tornar a la taula, en Hymie es va aixecar i em va abraçar fort.

—Perdona’m. Em sap greu. ¿Què us sembla si sortim a prendre una mica la fresca?

Escarxofats a la sorra a la platja de Canes, vam veure sortir el sol sobre el mar de color de vi mentre ens menjàvem els tomàquets, les cebes d’hivern i les figues. Encabat ens vam descalçar, ens vam arremangar els baixos dels pantalons i ens vam ficar a l’aigua fins als genolls. En Boogie em va esquitxar, jo m’hi vaig tornar, i al cap de no res tots tres estàvem embrancats en una guerra d’aigua, en una època en què no havies de patir per cap cagarro ni cap condó portat per la marea. Després vam anar a un cafè de la Croisette a prendre oeufs sur le plat, brioixos i café au lait. En Boogie va mossegar la punta d’un Romeo y Julieta, el va encendre i va dir «Après tout, c’est un monde passable», citant no sé qui^[012].

En Hymie es va estirar, va badallar i va dir:

—Me n’haig d’anar a treballar. Comencem a rodar al casino d’aquí una hora. Podem quedar a fer el got al Carlton a les set, i després podem anar a sopar a un restaurant de Golfe Joan on fan una bullabessa boníssima. —Ens va tirar les claus de l’habitació del seu hotel—. Per si voleu dutxar-vos, fer un son o llegir la meva correspondència. Fins després.

En Boogie i jo vam anar a peu fins al port per veure les barques, i hi vam trobar el vell galant del dia abans prenent el sol a la coberta de teca del seu iot, al vaivé incessant del Mediterrani, però de la seva amant ni rastre. Feia pena, amb les ulleres de llegir i la panxa enfonsada cobrint-li el tanga mentre llegia Le Figaro. Segur que donava un cop d’ull a les pàgines de borsa, la lectura obligatòria per a qui no té vida interior.

—Salut, grand-père —vaig dir en veu alta—. Comment va ta concubine aujourd’hui?

—Maricons! —va bramar, ensenyant-me el puny.

—¿No penses donar-li una lliçó? —em va dir en Boogie—. Fes-li saltar les dents. Fot-li una bona pallissa. Així et desfogaràs.

—Entesos —vaig dir—. Entesos.

—Ets un perill públic —va dir ell, emportant-se’m.