16

Despitat pel refús de la senyoreta Morgan a la meva invitació a dinar, després de la seva sortida intempestiva del pis vaig tractar de tranquil·litzar-me posant-me el canotier, agafant el meu bastó de mànec de plata i calçant-me les sabates de claqué. Vaig posar un CD d’en King Oliver i vaig entrar en calor fent uns quants passos de claqué, amb un shim sham shimmy acceptable i un pulling the trenches clavat, però no em va servir per apaivagar-me. Estava sulfurat perquè la ridícula però encantadora senyoreta Morgan era beneficiària d’una beca de la Fundació Feminista Clara Charnofsky, que li ha concedit dos mil cinc-cents dòlars per ajudar-la a acabar la seva tesi doctoral, titulada «Les dones com a víctimes en la novel·la quebequesa».

Mea culpa una altra vegada. Mea maxima culpa.

Al final va ser el cosí de la Clara, aquell catedràtic tan ben considerat de la Universitat de Nova York, qui va tenir cura dels seus originals i dibuixos i els va anar fornint als editors i als marxants d’art a mesura que augmentaven de valor amb el pas dels anys. Abans, però, va insistir a trobar-se amb mi a Nova York, una cita a la qual em vaig avenir amb recel perquè m’imaginava que seria una reunió carregosa amb un estudiós universitari; un judici prematur, com en faig sovint. «És evident —em va dir una vegada en Hymie Mintzbaum, sortint d’una sessió amb alguna de les seves psicoanalistes— que és un mecanisme de defensa. Estàs convençut que tothom amb qui quedes per primera vegada et prendrà per un desgraciat, i et poses a la defensiva. Tranquil, home, perquè quan et coneguin més bé veuran que tenien raó, que ets un desgraciat».

En Norman Charnofsky va resultar ser una persona bondadosa i innocent que no coneixia l’avarícia; un guten neshuma, com deia la meva àvia. Una bellíssima persona; un perill constant per a ell i per als altres. Assabentat per boca del seu oncle Chaim que m’agradava beure, en Norman Charnofsky va tenir la consideració de proposar-me de quedar al vestíbul de l’Algonquin, on jo estava hostatjat, i de seguida va refermar el judici preconcebut que m’havia fet sobre ell demanant una ampolla de Perrier. Era un homenet poc atractiu de cabells grisos i nas protuberant que portava ulleres gruixudes, una corbata tacada de salsa i un vestit de pana amb les espatlles plenes de caspa i els genolls esmolats. L’antiquada cartera d’escola que va deixar al seu costat era tan plena que semblava que hagués d’esclatar.

—Li dono les gràcies —va dir— per dedicar-me una estona del seu temps, i també li demano disculpes pel comportament del meu oncle, que no sabia que el fill que la Clara va perdre no era seu, cosa que vostè va tenir el detall de no comentar-li.

—Veig que ha llegit els diaris de la Clara.

—Sí, sí que els he llegit.

—¿Incloent-hi l’última anotació que hi va fer, sobre el sopar on vaig deixar de presentar-me?

—La visita inesperada del meu oncle al seu pis devia resultar incòmoda per a tots dos.

Vaig arronsar les espatlles.

—No m’interpreti malament; sento una gran consideració pel meu oncle. És una persona amargada, és cert, però amb raó; i hi ha molta gent amb motius per estar-li agraït. Jo, en primer lloc. L’oncle Chaim va ser el primer Charnofsky que va arribar als Estats Units procedent de Polònia, i des del primer moment va fer una vida abnegada, estalviant i fent venir parents cap aquí. Si no arriba a ser pel seu zel, els meus pares haurien continuat a Lodz, que és on vaig néixer jo, i hauríem acabat tots a Auschwitz, com va ser el cas de molts altres Charnofsky. Ara, però, els fills de molts dels qui l’oncle Chaim va portar aquí, homes i dones que han prosperat als Estats Units, s’avergonyeixen d’ell. El veuen com una cosa del passat, com un jueu del ghetto. I no el volen fent les seves pregàries amb el mantell posat a la sala de casa seva al matí, cosa que fa partir de riure els seus fills, ni exposant el cos blanc al sol però amb el yarmulke al cap al jardí de les cases que tenen a Long Island o a Florida perquè no els deixi en evidència davant dels veïns. Però deixem-ho aquí. Xerro massa; ja ho sap prou la meva dona. Reconec que és una persona estreta de mires, inflexible i intolerant; però pensi que encara no se sap avenir del camí que han seguit els jueus als Estats Units. Des del seu punt de vista, és clar, el meu oncle va ser imperdonablement cruel amb la Clara. ¿Com podia entendre una filla tan precoç i tan caparruda, per això? Era una nena intractable; tenia un caràcter turmentat. Ai, pobra Clara! —va dir, mossegant-se el llavi—. Quan només tenia dotze anys s’estirava al terra de la saleta de casa nostra, envoltada de llibres, i es dedicava a fer dibuixos, amb aquelles cametes primes que tenia encreuades a l’altura dels turmells i fent-les gronxar amunt i avall. Me l’estimava molt, la Clara, i em sap molt greu no haver-la sabut protegir més. Però ¿de què? Del món, ves.

—¿Va ser vostè, doncs, qui va venir a París buscant-la?

—Sí, vaig ser jo. Més tard em va escriure per demanar-me sisplau que la deixés tranquil·la i per dir-me que no patís, perquè havia trobat un bon home (vostè, senyor Panofsky) i estava a punt de casar-s’hi.

En Norman Charnofsky anava un vespre a la setmana a Harlem a impartir un curs d’alfabetització. Pertanyia a una associació que recollia roba per enviar-la als jueus de Rússia, era donant de sang i una vegada havia sigut candidat del partit socialista al parlament de l’estat. La Flora, la seva dona, havia renunciat a la seva plaça de mestra de primària per pujar l’únic fill que havien tingut, que tenia la síndrome de Down.

—A la Flora li agradaria molt que vingués a sopar.

—Potser algun altre dia.

—Si la Flora fos ara aquí em diria que em deixés estar de xerrameca i anés al gra. Si li he dit de quedar és perquè he trobat una editorial interessada a publicar la poesia de la Clara i una galeria interessada en els seus dibuixos. Pel que fa als diaris de la Clara, però, sàpiga que, ni que hi hagués algú que els volgués, no es podran publicar de cap manera ni en vida de l’oncle Chaim ni en vida de la tia Gitel.

—¿I en vida meva? —vaig demanar, amb un somriure interrogatiu.

—Perdoni —va exclamar ell—, però llegint entre línies es nota que ella li estava agraïda per com la cuidava. Jo crec que ella l’estimava.

—A la seva manera.

—Li seré sincer: tot això podria quedar en no res, però també podria passar que l’obra de la Clara acabés cotitzant-se a l’alça, i en aquest cas vostè seria el beneficiari legal dels ingressos.

—No digui bestieses, senyor Charnofsky.

—Tinc una proposta per fer-li, i m’agradaria que hi reflexionés. Tothom ho sap, que sóc un il·luminat; però, en cas que hi hagués ingressos, m’agradaria crear una fundació en nom de la Clara per ajudar dones amb vocació artística o científica, que encara avui dia tenen les coses molt difícils. —I va començar a donar-me dades sobre les poques dones que tenien plaça de professora o de catedràtica a les universitats de Nova York o de Columbia, i sobre com havien de conformar-se amb sous més baixos i suportar el menyspreu dels col·legues de sexe masculí—. He portat uns papers perquè hi doni un cop d’ull —va dir, remenant dintre la cartera atapeïda—. Són documents de renúncia i de cessió. Emporti-se’ls i parli’n amb un advocat. Rumiï-s’ho amb calma.

En lloc de fer el que em deia, per quedar bé amb ell vaig firmar els papers per triplicat allà mateix. Tant de bo m’hagués tallat la mà dreta; qui m’havia de dir que amb allò desencadenava un seguit de fets que causarien la desgràcia d’un dels pocs homes bons de debò que he conegut.