12

Avorrit, vaig despenjar el telèfon del meu despatx en el mateix moment que la nostra recepcionista deia:

—Bona tarda. Produccions Innecessàries. Digui.

—Voldria parlar amb el senyor Barney Panofsky.

—¿De part de qui?

—De la Miriam Greenberg.

—Si és actriu, el senyor Panofsky li agrairà que li enviï el currículum.

—¿Pot dir-li que el truca la Miriam Greenberg, sisplau?

—Ara miro si s’hi pot posar.

—Hola, Miriam. ¿Què ets a Montreal?

—No, a Toronto.

—Quina casualitat! Demà vinc a Toronto. ¿Vols que quedem per sopar?

—Ets un cas, Barney. Et truco perquè el teu regal va arribar ahir.

—Ah.

—¿Com goses prendre’t aquestes llibertats?

—Tens raó; no ho hauria hagut de fer. Però és que ho vaig veure a l’aparador de Holt Renfrew i vaig pensar en tu a l’acte.

—Ho he tornat.

—Al despatx, espero!

—Sí, no pateixis.

—Et demano perdó una altra vegada.

—Això s’ha d’acabar. Jo no t’hi he donat mai peu.

—Trobo que ens hauríem de veure per parlar-ne.

—No hem de parlar de res.

—No t’enfadis.

—¿Per quina mena de dona m’has pres?

—Quedaries parada. Ai, Miriam; la veritat és que no paro de pensar en tu.

—Doncs deixa de pensar-hi, perquè vaig amb un altre.

—¿Viviu junts?

—No n’has de fer res.

—Ja veig que et carrego. ¿Què et sembla si quedem per dinar, doncs, i…?

—Ja t’ho he dit…

—Sisplau; per dinar; una vegada i prou. I si decideixes que no em vols veure més, no ens veurem més.

—¿De debò?

—T’ho juro.

—¿Quan quedem?

—Digue-ho tu.

—Dimecres. Podem prendre un àpat lleuger al restaurant de dalt del Park Plaza.

—No. A baix, a la sala Prince Arthur.