15

París, 7 de novembre del 1952. Ara que està gràvida, m’afigurava que l’engrossida Clara no seria tan promíscua, encara que no guardés el celibat. Però aquesta tarda m’ha vingut a ensenyar el seu últim poema, ha acceptat les meves correccions acompanyades de paraules d’ànim, i encabat m’ha sotmès^[031] a aquelles atencions en què excel·leix de forma tan satisfactòria, amb la seva llengua de serp, per acabar escampant-se el meu esperma per la cara. És bo per a la pell, ha dit.

P^*** deu sospitar que és cornut. Divendres al vespre, mentre anava pel Boulevard Saint-Germain, alguna cosa em va fer girar el cap. El meu tercer ull, hauria dit la Clara. I allà el tenia, caminant a passes llargues un tros més enrere. Li vaig adreçar una mirada de reprovació, i ell es va aturar a l’aparador d’una llibreria per fingir que no m’havia vist. Et voilà, ahir al vespre el tornava a tenir al darrere, romancejant, al Boul’ Mich. Diria que ha agafat el costum de seguir-me amb l’esperança de descobrir-nos plegats. Cada vegada se’m presenta més sovint a casa sense avisar, fent veure que s’interessa per mi, i em convida a dinar a aquell restaurant horrorós de la Rue du Dragon perquè li estigui agraït.

—Pateixo per la Clara —em diu, observant-me amb deteniment, però no caic en la trampa que em para.

Avui, sis-centes setanta paraules.

París, 21 de novembre del 1952. Una altra carta del meu pare, on trobo tres infinitius partits, dos participis discordants i la collita habitual de pleonasmes. La meva mare està pitjor i es deleix per veure’m abans de traspassar, però jo no tinc gens de ganes de suportar els seus oprobis. No puc abandonar la novel·la ni enfrontar-me a l’angoixa que em causaria aquesta visita, que comportaria discussions, migranyes i la seva inevitable temptativa de moribunda de fer-me jurar que em quedaré a viure a Montreal per tenir cura del meu pare, que també té la salut precària. És tan dependent d’ella, però, que no crec que la sobrevisqui gaire temps. Van començar a festejar a l’institut, després d’haver-se conegut, com no podia ser d’una altra manera, en una sortida campestre de les Joventuts Comunistes.

Avui no he escrit res. Ni una sola paraula.