14

La segona senyora Panofsky va trucar a la porta corredissa de la dutxa.

—Et demanen al telèfon —em va dir—. És el teu pare.

L’Izzy va dir:

—Aquest vespre m’havies convidat a anar a veure el partit d’hoquei, ¿oi? Pots comptar; els Rangers dels collons. Segur que no has trobat ningú més que t’hi acompanyés. Doncs no hi podré anar; i tu tampoc. —Va parar un moment per mocar-se—. S’ha acabat.

—¿Què s’ha acabat?

—El patiment de la teva pobra mare. Aquesta nit s’ha mort mentre dormia. Estic desfet.

—No fotis.

—Tu, una mica de respecte. L’hauries hagut de veure quan vam començar a festejar. Era una monada. En tots aquests anys hem tingut les nostres diferències, com tothom, però sempre va tenir la casa impecable. Sobre això no tinc motiu de queixa.

Jo, però, tenia motiu de queixa sobre altres coses. Quan jo era petit, el meu pare no era a casa pràcticament mai. Quasi cada vespre prenia macarrons amb formatge per sopar, però de tant en tant la meva mare em feia salsitxes de frànkfurt amb muntanyes de puré de patata recobertes de flocs de blat de moro. Una bona cosa que va fer per mi va ser matricular-me a classes de claqué amb un fantasma a qui havien acusat dues vegades de pederàstia. La meva mare acariciava l’esperança que anés al programa concurs de l’Edward Bowes i hi triomfés, però va quedar desenganyada quan em van rebutjar en una prova que vaig fer per a un programa local. Quan més a prop vam ser l’un de l’altre va ser quan ja no hi era tota i estava a l’hospital. Jo tancava la porta de l’habitació, em posava el canotier, feia giravoltar el bastó i em posava a ballar claqué al voltant del llit, cantant «Shoofly Pie and Apple Pan Dowdy» o «Ac-cent-tchu-ate the Positive», una altra de les seves cançons preferides. Ella feia xisclets i picava de mans, amb les llàgrimes baixant-li per les galtes, i el meu estat d’ànim oscil·lava entre l’alegria, per haver-me guanyat finalment la meva mare, i la ràbia, perquè hagués perdut l’enteniment.

L’Izzy va plorar a l’enterrament, ni que fos per quedar bé davant dels dos germans i les seves dones respectives, que havien vingut amb avió de Winnipeg, que era d’on era originària la meva mare. Els meus oncles, a qui no veia des del meu bar mitzvà, eren gent com Déu mana. En Milty era pediatre, i l’Eli advocat, i tots dos van quedar enamorats de seguida de la segona senyora Panofsky.

—Tinc entès —li va dir l’oncle Eli— que el seu pare és un bon amic del senyor Bernard. La setmana que ve ha de parlar en un acte de col·lecta de la nostra sinagoga. Digui-li al seu pare que, si li convé res, estic a la disposició del senyor Bernard.

La segona senyora Panofsky es va afanyar a explicar que els seus pares estaven de viatge per Europa, perquè en cas contrari haurien assistit a l’enterrament.

—Digui al seu pare que, si mai ha de venir a Winnipeg per feina, des d’avui hi té un amic.

Els meus oncles sempre havien tingut tírria al meu pare i s’havien avergonyit de la meva mare, a qui tenien per la ximpleta de la família. Tot i així, l’oncle Milty va demanar al meu pare:

—¿On passaràs el dol?

—La meva filosofia personal és bastant moderna —li va dir l’Izzy—. No hi crec, en la farsa de la religió.

Alleujats, les meves ties i els meus oncles es van disposar a agafar l’avió de tornada. Vaig deixar la segona senyora Panofsky a casa i vaig portar l’Izzy al Dink’s, on vam poder fer el dol plegats a la manera dels Panofsky. Quan ja anàvem bastant carregats, el meu pare va començar a somicar i a eixugar-se els ulls amb un mocador llardós.

—No em penso tornar a casar mai més.

—¿Qui aguantaria un carcamal com tu?

—Quedaries parat, fill. La teva mare t’estimava. ¿Saps que va quedar embarassada per accident?

—¿Ah, sí?

—Quan hi va quedar estava molt amoïnada pel físic, i jo li vaig dir que, si volia avortar, li podia trobar la manera d’arreglar-ho. Però em va dir que no. Ella et volia posar Skeezix, com el nen de les historietes de Gasoline Alley, però jo em vaig plantar i vam acabar decidint-nos per Barney, com en Barney Google.

—Així, ¿em dic com em dic per un personatge d’una tira còmica?

—La teva mare tenia la il·lusió que algun dia acabessis sent un personatge del món de la ràdio.

—¿Com en Charlie McCarthy o en Mortimer Snerd?

—No diguis bestieses; aquests eren dos ninos. Només amb un espai publicitari a la ràdio d’aquí ja hauria estat contenta. No es perdia mai el programa Happy Gang. ¿Te’n recordes? Hi tocava la banda d’en Bert Pearl, amb en Kay Stokes i tota la colla.

—¿Necessites diners, papa?

—Tinc salut, i això no es compra ni amb tot l’or del món. El que necessito és feina. Vaig anar a veure l’alcalde de Côte Saint-Luc. Li vaig demanar que com ho tenia, i ell em va dir: «Izzy, jo sóc jueu i el conseller és jueu. No quedaria bé, que el policia també fos jueu. Els gentils es queixarien; ja saps com són». Té raó. De jove vaig descobrir que tenien enveja de l’Al Jolson i tot. No és un negre de veritat, deien. És tot maquillatge.

—Papa, no sé què faria sense tu. No en necessites cap, de feina; arreglaré els baixos de casa i en faré un habitatge independent per a tu.

—Segur; la teva dona estarà encantada.

Tal com el meu pare preveia, la segona senyora Panofsky es va posar feta una fúria quan li vaig dir que pensava transformar els baixos de casa en un pis per a ell.

—No vull tenir aquell tros d’animal a casa.

—És el meu pare, i no vull que visqui tot sol en un pis de lloguer a la seva edat.

—¿Què et semblaria que se’ns instal·lés a casa el meu? Està malalt, i si passa un dia sense veure’m s’entristeix.

El fet de mudar-se d’una dispesa tronada de Dorchester a un immaculat pis modern amb aire condicionat d’un carrer arbrat del barri residencial de Hampstead no va intimidar el meu pare. S’hi va sentir com a casa des del primer moment. Al cap de poques setmanes, la cuina nova feia pudor de pets pudents, puros White Owl i plats xinesos preparats que es florien en plats de paper abandonats. A totes les cadires de la sala hi havia una pila de diaris i revistes (el True Detective, el National Enquirer, la Police Gazette, el Playboy ^[056]), amb tots els angles de les portades de les revistes estripats perquè els feia servir d’escuradents improvisats mentre mirava Perry Mason o El pistoler de San Francisco. Sempre tenia el llit sense fer, i els cendrers plens a vessar de peles de taronja, closques de llavor de gira-sol, trossos de cogombre a la vinagreta i puntes de puro. Per tot arreu rodolaven ampolles de whisky i de cervesa.

Vaig negar-me en rodó a la petició de la segona senyora Panofsky de posar pany a la porta de la cuina que donava a l’escala interior que conduïa al pis del meu pare. Pobre Izzy; el policia intrèpid que havia tombat a terra homes com armaris, que havia empaitat atracadors de banc pel carrer, que havia deixat fora de combat traficants de droga amb el seu ganxo d’esquerra i que havia obert el cap a uns quants lladres amb la culata del revòlver, tenia por de la segona senyora Panofsky perquè no tenia al davant cap infractor de la llei. Només quan sentia que jo corria sol per dalt pujava l’escala de puntetes, obria la porta de la cuina amb cautela i demanava:

—¿Hi ha via lliure, noi?

—Sí; ha sortit.

L’Izzy agafava un got i se n’anava de dret al moble bar del menjador.

—Vigila, papa, que assenyala el nivell de cada ampolla amb llapis.

—Tu, que parles amb un inspector de policia.

—Així, si qualsevol dia em serveixo un whisky —li vaig dir, mirant-lo fixament— no m’hi hauré d’afegir aigua, perquè algú ja n’hi haurà posat.

—És la minyona nova. Per cert, és molt puritana.

—Papa, per l’amor de Déu, no deus haver…

—Digui el que digui ella, jo no l’he tocat.

L’Izzy era especialment feliç el dimecres al vespre, que era quan la segona senyora Panofsky anava a veure els seus pares per evitar la meva partida setmanal de pòquer. Normalment venien en Marv Guttman, en Sid Cooper, en Jerry Feigelman, en Hershey Stein i en Nate Gold. Recordo sobretot un dimecres en què l’Irv Nussbaum va ocupar el lloc d’en Nate Gold, que no havia pogut venir. Mentre barrejava les cartes, l’Irv va mirar somrient en Marv i li va demanar:

—Què, ¿us va agradar, Israel, a la Sylvia i a tu?

—Allò és un altre món. Ens ho vam passar molt bé. El que s’hi està fent…

—El que s’hi està fent —va dir l’Irv, adreçant-se a tota la colla mentre anava donant— costa un fotimer de milions; i aquest any tothom (i quan dic tothom vull dir tothom) haurà de comprar més bons que mai.

—Nosaltres hem tingut un any molt dolent —va dir en Hershey.

—Desastrós —va dir en Jerry.

—I més amb el que costen els materials avui dia —va dir en Marv.

—I el que costa combatre els fedaïns, o acollir els nostres germans del Iemen, ¿què? —va demanar l’Irv.

Em vaig adonar, massa tard, que convidar l’Irv havia sigut una equivocació, perquè al cap d’una hora la partida va començar a anar de baixa, sobretot quan els altres van veure, indignats, que l’Irv agafava un bol de cristall tallat ple de fitxes i es posava a fer-ne piles, una de cada color. Les fitxes no eren seves; però, a instàncies seves, representaven el deu per cent de cada aposta i serien diners destinats a la Universitat Ben-Gurion del Nègueb, de la qual l’Irv era membre del consell de govern.

—No descansa mai —va dir en Hershey, traspassant l’Irv amb la mirada.

—Els nostres enemics tampoc —va dir l’Irv.

A les deu del vespre la partida havia perdut tota l’alegria; i, després d’una altra ronda, molt més d’hora de com teníem per costum, la colla va decidir plegar i començar a atacar les coses de menjar que jo havia disposat en plates en una taula auxiliar: carn fumada, llangonissa, fetge picat, amanida de patata, cogombrets a la vinagreta, bàguels i llesques de pa de sègol. Després d’haver comptat per segona vegada les fitxes del bol de cristall tallat, l’Irv va anunciar:

—Hem arreplegat tres-cents setanta-cinc dòlars per a la Universitat Ben-Gurion del Nègueb. Si hi posem vint dòlars més cada un arribarem a cinc-cents^[057].

Aleshores va ser quan l’Izzy, atret per la promesa del menjar i el beure, va irrompre al menjador somrient i empunyant el seu revòlver de canó curt.

—Que no es mogui ningú —va cridar, fent el seu posat de pistoler—. Això és un atracament.

—Papa, per l’amor de Déu; ja n’estic fart, d’aquesta broma. És una poca-soltada.

L’Izzy va fer un esbufec sense treure’s de la boca el White Owl estovat que fumava i es va acomodar a la cadira de més a prop de les plates de menjar.

—Tinc tres armes aquí a casa. —Va defugir la meva mirada de retret, va acostar-se la plata de carn fumada i, agafant una forquilla, va triar els talls amb més greix, deixant els més magres de banda, i se’ls va anar posant a sobre d’una llesca de pa de sègol—. Les tinc ben amagades, a llocs diferents. Si mai es presenta algú sense invitació, que no pateixi que el ventilo. —I tot seguit va emprendre una de les seves passejades pel camí dels records—. Durant la Depressió ¿sabeu quant guanyava? Mil dos-cents dòlars l’any i prou; i segur que algun heu perdut això aquest vespre. ¿Com podia viure’n? Bona pregunta. Penseu que tenia cotxe de franc; i, si tenia ganes de companyia, sempre era cortesia de la casa. —Agafant el canapè amb compte perquè no li caigués tot, va acostar-se al moble bar per servir-se una dosi generosa de Crown Royal amb ginger ale—. Quan anaves a alguna botiga la gent sabia que eres de la policia i et feia bona cara, ja m’enteneu. A les carnisseries, sobretot les kosher, o a les adrogueries, solien fer-te bona cara; i encara més els que podien necessitar que els ajudessis. I et carregaven de gènere. I les fàbriques de roba igual; podia ser que et necessitessin per fer alguna feina, com ara que hi anessis a acollonir algun empleat que volgués formar un sindicat o una collonada d’aquestes. No vaig notar la Depressió gens ni mica.

Dit això, amb el seu canapè enorme en equilibri inestable en una mà i el whisky amb ginger ale a l’altra, i un cogombre a la vinagreta entre les dents, el meu pare em va saludar arrufant les celles i se’n va tornar cap als baixos de la casa.

—És un cas —va dir en Nate.

—Escolta, Marv —va dir l’Irv—. ¿Vas parar a Europa, anant a Israel?

—A París.

—No hauries hagut de gastar-te ni un dòlar, a Europa; i encara menys a França. L’any 1943 van detenir tants nens jueus per enviar-los a les cambres de gas que la Gestapo no sabia què fer-ne^[058].

Veient que la cosa s’embolicava, tothom es va afanyar a agafar l’abric i se’n va anar. Des del capdamunt de l’escala que baixava cap al pis del meu pare, vaig cridar:

—Ets un bacó i un nen petit, i se’t veu sempre el llautó.

Es va sentir un trepig de sabatilles pujant l’escala, i va aparèixer el meu pare amb la cara pàl·lida. Hi havia vegades que semblava que tingués cinquanta anys i una empenta inesgotable; però n’hi havia d’altres, com ara, en què se’l veia vell i atrotinat.

—¿Què no et trobes bé, papa?

—Tinc cremor.

—No m’estranya, amb el canapè que t’has fotut.

—¿Puc prendre un Alka-Seltzer, o els té tancats amb clau?

—No comencem, papa, sisplau. Estic cansat —li vaig suplicar, i li vaig anar a preparar un Alka-Seltzer.

L’Izzy va agafar el got, se’l va prendre d’un glop i va deixar anar un rot sonor.

—Barney —va dir, tremolant-li la veu—, t’estimo. —I de sobte, sense motiu aparent, es va posar a plorar.

—¿Què tens, papa? Va, explica-m’ho. Potser et puc ajudar.

—No em pot ajudar ningú.

«Un càncer».

—Té, papa.

El meu pare va agafar el mocador de paper que li allargava, es va mocar i es va eixugar els ulls. Vaig acariciar-li la mà i vaig esperar. Al final va aixecar la cara bruta de llàgrimes i va dir:

—No saps què és ja no poder follar quan en tens ganes.

«Ja hi tornem a ser, vaig pensar», enretirant la mà amb disgust mentre l’Izzy es planyia una vegada més del fet que Madame Langevin, la nostra primera minyona, se n’hagués anat.

—Quaranta-vuit anys —deia amb recança—, i tenia uns pits —em va recordar una altra vegada, picant els fogons de rajola amb els nusos dels dits— dusos com això.

Quan la segona senyora Panofsky ho va descobrir, va despatxar Madame Langevin fent cas omís de les meves objeccions. La nova minyona que teníem, una antillana, només tenia permís per baixar al pis del soterrani si el meu pare no hi era.

—Va, vés-te’n a dormir d’una vegada, papa, sisplau.

Però ja tornava a ser al moble bar servint-se un altre whisky amb ginger ale.

—La teva mare, al cel sigui, patia molt de flatulència. ¿Saps què la va mantenir d’una peça, els últims anys? Fils i punts de sutura. Totes aquelles operacions. Quina merda; tenia la panxa tan plena de cicatrius que semblava el centre de la pista de gel al final del partit.

—Això no es diu —vaig exclamar-me.

L’Izzy, més borratxo del que em pensava, em va abraçar i em va fer un petó a cada galta amb els ulls plens de llàgrimes una altra vegada.

—Tu aprofita ara que pots, Barney, i disfruta.

—Em fas fàstic, papa —li vaig dir, i em vaig desagafar.

Ell se’n va anar cap a l’escala arrossegant els peus, però es va parar i es va tombar cap a mi una vegada més.

—Ep. La porta del garatge. És el cotxe d’ella. La duquessa d’Outremont ha tornat. Fins després, noi.

Deu dies més tard es moria d’un atac de cor a la llitera d’una sala de massatges.