11

El disputat referèndum del 30 d’octubre del 1995 no va desmerèixer de les inveterades tradicions electorals de la belle province. Vaig seguir l’evolució dels resultats al Dink’s amb tota la colla. La cosa va anar igualadíssima fins al final: no a la independència, un 50,57 per cent; sí a la independència, un 49,43 per cent. Passats uns quants dies, però, es va saber que no havia anat tan ajustat. Els membres de les taules, tots ells nomenats pel nostre govern separatista, havien rebutjat uns vuitanta mil vots, quasi tots de circumscripcions majoritàriament federalistes. Els vots es van considerar nuls perquè la X era massa gruixuda, massa prima o torta, o bé perquè sortia del perímetre del requadre.

Una vegada, quan feia setè, la senyoreta Ogilvy va girar el seu cul fenomenal de cara a la classe i va escriure a la pissarra:

Cap d’aquestes tres respostes d’aquí sobre és correcta. La veritat és que el Canadà és una quimera, un país tremendament ric governat per uns cretins amb uns problemes fabricats per ells mateixos que fan riure enmig de les tragèdies reals d’aquest món, on la fam, els conflictes racials i els energúmens que ens manen són desgraciadament la norma. Reconfortat per aquest pensament me’n vaig tornar cap a casa, on, en el moment que m’acabava de servir l’última copa, va sonar el telèfon. Era en Serge Lacroix. M’havia de veure urgentment^[082].

Uns quants mesos enrere, després d’haver vist un episodi de El policia muntada McIver que havia dirigit en Serge, m’havia tombat cap a la Chantal i li havia dit:

—Això no pot ser. L’hem de fotre fora. Ja el pots despatxar aquesta mateixa tarda.

—Despatxa’l tu.

Com que sóc un covard, però, no vaig gosar, i menys després d’haver passat tants anys treballant junts. Vaig deixar-ho per a un altre dia, doncs, tot i que cada vegada feia la feina pitjor. Ara que va insistir per veure’ns al meu despatx a les dotze, però, segurament per demanar més diners, cosa que m’ho posaria més fàcil, vaig decidir aprofitar l’ocasió, amb la Chantal de testimoni.

—Seu, Serge, seu. ¿Què volies?

—Aniré al gra. Després de la meva aventura al parc Lafontaine el doctor Herscovitch va determinar que era seropositiu, i ara ha diagnosticat que la sida ja se m’ha manifestat.

—Hòstia puta, Serge; quin greu.

—Encara estic en condicions de treballar, però entendria que decidissis rescindir-me el contracte.

—Doncs mira, es dóna la casualitat —va dir la Chantal— que ahir mateix en Barney em va demanar que et fes un contracte nou. Vol que tinguis un percentatge dels ingressos per redifusió.

—Amb efecte retroactiu, ¿oi? —va sortir-me de dir, traspassant la Chantal amb la mirada i desitjant haver-me mossegat la llengua.

—Sí; com et sembli —va dir ella.

—Necessito consell, Barney.

Vam anar a dinar tots tres a Le Mas des Oliviers.

—¿I en Peter? —li vaig demanar.

—Encara serà dels que tindrà sort. Em sembla que és immune. Barney, a Nova York hi ha un corredor d’assegurances que compra pòlisses de vida a gent com jo. Jo el faig beneficiari i ell m’avança el setanta-cinc per cent del capital a abonar quan em mori. ¿Com ho veus?

—No tens cap necessitat de tenir-hi tractes, amb aquestes sangoneres. Tu digue’m quant et cal i t’ho deixo. ¿Oi que volies proposar això mateix, Chantal?

—Sí.

Havent dinat en Serge se’n va anar, però la Chantal i jo ens vam quedar una mica més prenent una copa.

—No ets mala persona del tot, Barney.

—Sí que ho sóc. Tu no saps res. Carrego molts pecats a l’esquena; per això vull fer una mica de mèrits ara que encara hi sóc a temps.

—Tu mateix.

—Aviat coneixeré més gent morta que viva, collons. ¿Per què no et cases amb en Saul?

—Noi, si mai haig de decidir sobre què és el que més em convé, tindré un dilema: acudir a tu o a la meva mare.

—No m’agrada veure com us baralleu amb la Solange.

—¿Per què no t’hi cases, Barney?

—Perquè la Miriam tornarà qualsevol dia. M’hi jugaria alguna cosa. Escolta, encara que em posessin el nom d’un personatge d’historieta, les coses no m’han anat malament del tot, ¿no?

—Barney, hi ha una cosa que sempre t’he volgut demanar.

—No me la demanis.

—¿El vas matar, aquell home?

—Juraria que no, però hi ha dies no ho sabria dir segur. No, no el vaig matar; no hauria pogut fer-ho.