El cotxe era aturat sota un salze, a la vora d’un camí que sortia de la carretera i, a la banda de darrere, dreta contra el seient, s’alçava la tela que vaig començar al jardí, sense acabar-la. La Lèbia, però, no es veia per enlloc.

No la vaig distingir fins que ja havia aparcat una mica més enllà, quan sortí d’entre els arbres vestida amb una túnica immaculadament blanca i ben folgada que li arribava fins als peus, calçats amb sandàlies. La gran taca blanca de la roba feia més bruna la cara, tan brutalment bella, sobretot en somriure’m, que ben just si vaig tenir esma de saltar del cotxe quan ella ja corria al meu encontre amb els braços que s’alçaven per cenyir-me al moment que ens trobàrem, prop de la portella oberta, i els llavis van xocar amb violència abans que diguéssim una paraula. Va quedar penjada al meu coll mentre les mans l’arrancaven de terra, per tal de prémer-la més fort i sentir contra el pit la dolcesa de les sines sota les quals glatia un cor arítmic, no sé si el d’ella o el meu. Ens besàrem el nas, les galtes, els ulls, les orelles, abans de tornar a esclafar una boca contra l’altra. Els llavis tenien una ardència fresca i humida de la qual costava de separar-se.

—Enric… Enric…

—M’esperaves? —vaig mormolar.

—No; et seguia —digué—. És que m’he hagut d’aturar… Fugies de mi?

—Hauria tornat, Lèbia. Fugia… —vaig vacil·lar— perquè em sembla que he matat algú, una noia. Com tu em vas dir que faria.

—Qui?

—La germana del meu amic, d’en Bert. No sé què m’ha passat… He perdut el món de vista. Però i tu, com sabies que ja no era a Garum?

—Aquest matí, aviat, he anat a l’hotel. Volia estar amb tu, Enric. I aleshores, en veure que t’ho havies endut tot he pensat que vindria a buscar-te a Fàlia. He fet malament? —em preguntà.

—Malament! —i vam tornar a abraçar-nos—. Si t’estimo, Lèbia, t’estimo! No sé si deixaré que te’n tornis…

Em va somriure, i del fons dels seus ulls pujava una mirada intensa i alegre. Però en aquella alegria hi havia com un centre obscur i gràvid de passió. Era tan contradictòria, aquella expressió, que encara l’embellia.

—No me’n tornaré —xiuxiuejà— si tu no vols.

—I l’Estru? —se m’acudí.

—En Norbe no em necessita; no m’ha necessitat mai. —Alçà més el cap i els seus dits em van garfir els braços—. Però potser tampoc tu…

—Lèbia —i li vaig tocar la barbeta—. A tu què et sembla?

—Que et faig il·lusió.

—I això t’impressiona? —em vaig estranyar.

—No; però m’agrada fer-te’n.

—Perquè? Ben mirat, la situació és normal, vulgar. I a tu només t’agrada fer coses fora de to, que no hagi fet ningú, si pot ser. I no deu ser simplement per esnobisme perquè allò que et va passar quan tornàvem del turó… No sé de cap més noia que li hagi passat una cosa així.

—Enric… Diuen que quan una noia s’enamora el cor li corre més de pressa, però una noia no tan sols té cor. No ho entens? Va ser tot el meu ser que es va posar a córrer, a galopar… Per a mi l’amor no és ni vulgar ni normal.

—Potser no ho és per ningú, si és de debò —vaig reflexionar—. No, no ho és —vaig concloure—. Vols quedar-te amb mi, doncs, Lèbia?

—Per això he vingut, per això t’he seguit… —Em va agafar la mà i afegí—: Vine, que anirem a banyar-nos.

—A banyar-nos? —vaig repetir com si no ho hagués sentit bé—. Per què vols que ens banyem?

—Banyar-se és un ritus de purificació. Ja sé que no hi creus —va riure—, i jo tampoc. Però oi que és bonic?

—Sí, Lèbia —i vaig esclafir, alegre—. No se li hauria acudit a ningú més que a tu!

Vam agafar el seu cotxe per fer la dotzena de quilòmetres escassos que ens separaven del mar, però un cop allí va resultar que, sota la túnica, anava nua i que no tenia banyador. Era clar que no podia quedar-se despullada. A la platja, encara que no gaire poblada, hi havia dones amb criatures, matrimonis granats i colles d’adolescents, tots els quals, per raons diferents, haurien fet incòmoda la presència d’una noia de pèl a pèl, sobretot si la noia era com la Lèbia.

No ho vam poder resoldre amb dos mocadors plegats en triangle amb els quals vaig provar d’improvisar-li un biquini i, d’altra banda, no disposàvem de cap peça per cobrir-li els pits. Vam travessar doncs la faixa de sorra vestits, ella amb la seva túnica impressionant, i vam llogar un patí per fer-nos mar endins. Des de la costa tothom ens mirava i alguns vailets fins i tot ens van seguir durant un centenar de metres.

Més enllà, però, la mar era buida, sense cap més presència que la d’un navili remot, perdut on la ratlla de l’horitzó, on semblava que s’hagués immobilitzat. L’aigua, clara a aquesta distància de la terra habitada, s’alçava en onades relativament llargues, però prou confortables per no alterar la cursa del patí.

La Lèbia es va treure la túnica i, durant uns segons, es quedà dreta prop meu; el sol li daurava la pell del ventre i de les cuixes i la brisa s’enredava en la tofa sense escabellar-la prou per llevar-li la seva funció protectora; les tiges malves feien més densa la corba de les sines.

Va veure que la mirava i copsà la qualitat de l’expressió que aflorava als ulls. Aleshores, baixet, però en un to entre admirat i fervorós que li feia tremolar la veu, digué:

—És immens, ser una dona!

I va capbussar-se sense esperar la meva resposta, el meu comentari. Tampoc no l’hauria fet.

Vaig seguir-la a l’aigua que em fiblà la carn abans que el cos es conformés a la seva temperatura, i ella tornà a la superfície per abraçar-me i lligar les cames al meu entorn. Vam enfonsar-nos amb els llavis units i els vam separar Per emergir de nou a un bressol d’onades que ens atansava al patí, cap al qual vaig allargar una mà sense desprendre l’altra de la tebior de l’esquena regalimant, i la Lèbia s’entortolligà més als membres que suraven sense esforç. Tenia els ulls encesos com una brasa d’or i uns llavis salats i gruixuts que em besaven i deien:

—Quedem-nos aquí —com qui proposa de quedar-se a viure en un indret, en una casa. Però era una veu que ara sanglotava per excés de passió. I jo li contestava:

—Sí, Lèbia.

Era que ni l’un ni l’altre no es referia a allò que, aparentment, deien les paraules. No, no parlàvem d’un lloc, d’una llar, sinó d’un moment, d’un temps que alhora era un espai situat a dintre, d’on venien les paraules…

Vam tornar a nedar, ara l’un a l’entorn de l’altre, com si ens cerquéssim o ens perseguíssim, sinó que no calia; ens fregàvem, ens trobàvem, boques i mans coincidien, i coincidien els ventres, o un ventre i una esquena, com quan cavalcàvem l’aigua al voltant del pati, derivant doncs, i ella nedava per mi, s’enfonsava sota meu i, girant-se, invertia la posició dels cossos, ara panxa enlaire, altre cop cap a la superfície, cap a un redreçament del tronc i de les cames. A poc a poc, ens anàvem coneixent…

Vam ajaçar-nos, exhaustos, sobre els travessers de l’embarcació que encara tardaríem a adreçar a la platja. Jo de sobines i ella de bocons, ens miràvem amb un somrís, silenciosos. La corba de les natges s’alçava en una línia robusta i fulminantment bella abans de davallar cap a la depressió dels lloms o de plegar-se en la fondalada que la partia en dues meitats bessones; a l’encís de la carn viva que ens reserva misteris i intimitats, s’afegia la qualitat harmònica dels volums, la textura i el color de la pell envaïda pel sol, xopa encara d’espurnes que s’esmunyien cap a la subtilesa de l’engonal, d’on queien sobre la fusta. La mà, que penjava, mig submergida en l’aigua, fregà un objecte llis, arrodonit, i en desplaçar-hi els ulls vaig veure que era una ampolla. Per què la vaig agafar? Potser perquè era una ampolla precintada com si acabés de sortir de la fàbrica.

—Tu! Hi ha un paper… —vaig exclamar tot seguit.

Vaig fer saltar el tap contra el cantell de metall del seient i se n’escapà una mica del líquid que contenia i que no havia vist perquè era del mateix color del vidre. El paper va pujar fins al coll, com empès per aquella mena de licor clar, i vaig enretirar-lo amb l’ungla d’un dit. Era apergaminat, lleugerament groc i amb taques més fosques, però la frase que duia escrita, traçada amb tinta xinesa, es llegia perfectament bé: «Elixir de l’eterna joventut». Era com si fos l’etiqueta, perquè fora no en portava cap.

La Lèbia va riure i digué:

—Tastem-lo…

Però jo vaig recuperar el tap, que per sort no havia caigut a l’aigua, i vaig tapar de nou l’ampolla. Per no haver d’entrar en més explicacions, vaig contestar-li:

—No pas ara, quan encara som joves.

Era un missatge, n’estava segur, del diable, però no entenia que ara em volgués fer aquell favor.

En havent dinat, en un restaurant de l’entrada de Fàlia, cadascú va reprendre el seu cotxe i ella em seguí fins a casa. Vivia al capdamunt d’un edifici vell i alt, en una mena de gàbia instal·lada en ple terrat, que era el meu domini. El sol hi tocava des que eixia fins a la posta i, des d’allí, es dominava tota la ciutat i, més enllà, la vista s’estenia encara pels camins i fins a la costa. Quan plovia, l’aigua repicava sobre la uralita del sostre i, de vegades, si el xàfec era fort, gotejava a l’estudi.

—És tan petit —vaig dir-li— que pràcticament haurem de viure l’un sobre l’altre.

—No em sembla un inconvenient —va riure ella.

S’havia tret la túnica de seguida d’entrar i ara, per caprici, duia aquell menut biquini que havíem combinat amb dos mocadors lligats. No el devia haver nuat gaire bé, o prou estretament, perquè li relliscà per la natja dreta quan, mig enfilada al divan que em feia de llit, penjà la tela que havia pintat al turó dels druides.

L’impacte de la seva positura uní una imatge present a la que captava el dia abans al xalet, i, de cop i volta, vaig tenir ganes de reprendre la feina on l’havia deixada per tal d’introduir-hi un factor ingenu, casolà, del qual emergiria una visió sensual renovada.

Vaig treballar durant prop de tres hores, assistit per la presencia silenciosa que s’absentà uns moments per dutxar-se, i tornà a l’estudi amb el cos fresc i una gran tovallola a les mans; els moviments amb què s’eixugava i que la descobrien i ocultaven fragmentàriament eren una perllongació del joc de la tarda anterior, al jardí, però l’àmbit havia canviat i entre aquell instant i ara hi havia també tot un matí que aprofundia la nostra relació tot i que no s’hagués produït, per una mena d’acord tàcit cap contacte carnal. Potser era això, la provocació d’una abstinència innecessària, que feia frisar la pell i les capes cutànies immediatament interiors amb unes vibracions que recollia per transformar-les en color. Em guiava un instint estrany mentre tot de pinzellades noves cobrien les velles, o les alteraven per tal d’anar-me atansant a una convergència d’intencions mentals i de visió. Perseguia unes correspondències que potser només aleshores eren autèntiques, vàlides, però que contenien, amb la imatge actual, l’esbós del canvi i doncs, una endinsada suficient en el futur d’aquella realitat que creava. En fer la darrera pinzellada ja no hi havia res, ni un sol centímetre de tela, estàtic.

Vaig dormir fins a entrada de fosc i, en despertar-me la Lèbia seia a terra, davant d’una bossa oberta, de la qual treia diners. Hi havia una quantitat salvatge de bitllets de banc, més que no n’havia vist mai, ni junts ni separats; eren bitllets nous, repartits en petits feixos, com si acabessin de sortir del taller estatal que s’encarregava d’imprimir-los.

Un instint devia advertir-la que l’estava mirant perquè alçà els ulls, em somrigué i allargà una mà cap a la meva que penjava del divan. Vaig preguntar-li:

—Has passat pel banc?

—Sí.

—Ets rica de debò, doncs?

—Ja t’ho vaig dir.

Sense moure’m del llit, vaig agafar un plec i hi vaig fer córrer un dit, com si em disposés a comptar-los. Els bitllets van anar espetegant l’un contra l’altre amb una mena de fru-fru sec i llaminer, però aleshores la vaig tornar a mirar.

—Oblida-te’n, Lèbia. Els diners, quan se’n tenen tants fan mal.

—No t’agradaria viure sense estretor, sense haver de preocupar-te si vens o no vens?

—Em sembla que no. És important, per a tu, això?

—No —va dir, i s’alçà cap al divan—; gens.

Devia haver-li parlat amb una expressió dura, perquè ara vaig sentir que les faccions se’m relaxaven i, en el seu rostre, vaig assistir també a una mena d’alliberament dels trets, de la mirada. Atansà més la cara, que fregà el meu tors nu, i va preguntar-me:

—Què vols que en faci? Que els doni?

—Per què no? —i, amb els braços allargats, vaig subjectar-la per les natges mal cobertes pel tapall i la vaig anar alçant cap a mi.

—Els donarem, doncs —va dir amb senzillesa, i em besà.

Vaig sentir que el cos s’estremia amb un calfred llarg i la palpitació de les sines que s’esclafaven en el meu pit mentre els llavis, en separar-se dels meus, restaven entreoberts, com dilatats per una pressió interior.

—Què et passa, Lèbia?

Va passejar una mà per la meva espatlla, pel braç, i el cos va enfilar-se més.

—M’estimes de debò… —xiuxiuejà.

—És per això que tremoles?

Va fer que sí amb el cap que s’abaixava, com per ocultar-se, però jo vaig allunyar-l’hi una mica per no perdre’m els tornassols que anaven desfilant pels ulls ni la tumescència dels llavis que alteraven la seva bellesa; ara tota ella era com una superfície líquida que, en solcar-la treu fondàries i les aboca enfora per substituir-les ràpidament per altres fondàries de les quals pugen llims que es barregen amb l’onada, amb la multitud d’onades flexibles i alhora puixants, incontenibles, car l’una engendra l’altra i la fa cada cop més terrible, més fosca i més ampla de remors…

Tot el cos era una remor i el silenci de les remors que es sumaven, que s’abatien sobre les formes cada vegada més implacablement dures, més flexiblement tenses, i de cop i volta, en besar-la, no hi va haver ja ni quietud ni soroll, sinó una projecció inqualificable de l’ésser cap a allò que pot ser més proper i més llunyà. Assistia a un desencadenament durable i a la llarga ja sense violència que la tenia arraulida entre els meus braços, amb una mà a l’alçada de la meva cara, sobre la qual els dits fremien. Lentament, gairebé amb inconsciència, la testa remuntà i a l’estremiment dels dits s’afegí el dels llavis xops de gaudi.

Restàrem així molta estona, ens vam adormir i vam tornar a despertar-nos quan ens cridà de nou la urgència del cos i ella m’acollí. En la penombra del cap, els ulls se li dauraven com si s’hi estavellessin dotzenes de focs, de sols, i a la cara perdia brunor per fer-se lleugerament translúcida, mentre la carn, cada cop més compacta, es convulsionava amb una mena de sanglot sòlid.

Quan els llavis es van barrejar, fou per besar-se i parlar a l’hora, per balbucejar no importa quines paraules; calia que, d’una manera o altra, també la veu participés en aquella explosió dels sentits, que naufragués, com feien la vista, l’odorant, el tacte, en la tempesta de dos éssers que es troben, s’estimen i neixen a un món de follia que ni l’orgasme no esgota, perquè aleshores, ella, va saltar del llit, m’arrossegà amb un pas de dansa caòtic i va córrer, amb mi, cap al terrat immers en la fosca i cridà amb la cara alzinada i els braços oberts cap al cel. Després s’abraonà al meu damunt, si fa no fa com quan baixàrem del turó, sinó que ara va aquietar-se a l’acte, com si el meu contacte la tranquil·litzés, i al cap d’uns moments xiuxiuejà:

—No sé què et voldria dir, estimat… No sé dir res…

—Sí, Lèbia; ja ho has dit tot. Ho has dit tota tu.

Vam besar-nos, ara sense ànsia ni turment, amb tendresa. Tot seguit me la vaig endur cap dins.

—Sortirem a sopar —vaig dir-li.

Va ser mentre ens vestíem que se li acudí:

—I si els repartíem?

—Com?

—Els diners. Per què no els anem deixant en llocs estranys, on la gent els pugui trobar?

—Per què no? —vaig acceptar al cap d’un moment—. És una bona idea.

En sortir, doncs, ens vam endur la bossa ben farcida.

L’endemà al vespre, els diaris ja donaven compte de les primeres troballes. Gent de diversa mena, homes, dones i infants, havien descobert petits paquets de bitllets sota una caixa d’eines, prop d’una rasa on feien obres; dins d’un tros de tub de ferro rovellat que procedia d’uns desguassos; entre els maons apilats davant d’una casa en construcció; al parabrises d’un utilitari atrotinat; a l’interior d’una revista abandonada en un banc del parc; en una paperera pública…

El dia següent les troballes ja ascendien a prop de dues dotzenes i un diari de la nit, a la secció de darrera hora, feia referència, queixant-se’n, a les colles de nois que, en alguns barris, escorcollaven les llaunes de les escombraries, desmuntaven materials d’obra, obrien les trapes de les clavegueres i d’altres serveis, esbotzaven bústies de correus o eixamplaven forats en parets velles que tenien esquerdes prometedores. S’insinuava una petita febre de l’or, o del paper moneda, que encara s’accentuà quan d’altres amagatalls foren descoberts. La policia, no cal dir-ho, s’interessava per l’extravagant que feia aquestes donacions anònimes.

La Lèbia i jo ens en rèiem, lliurats a la nostra feina i a la nostra amor. Després d’haver explorat mitja dotzena de carpetes plenes de dibuixos i d’haver fet una selecció personal de teles en absència meva, va tenir l’acudit de visitar dos marxants d’art amb un petit mostrari per tal de decidir-los a fer-me una visita. Un d’ells, potser més seduït per la seva bellesa que per la meva obra, es presentà un cap al tard i, a les primeres passes, s’immobilitzà. La tela ara titulada Revetlla orgànica era repenjada al mur del fons, precisament de cara a la porta, i l’home hi tenia els ulls clavats. De fet, però, va examinar-la molt breument abans de preguntar:

—Que teniu més, en aquest estil?

Vaig fer-lo sortir al terrat, on hi havia l’esbós d’aquells cinc nus de la Lèbia que em proposava de fer simultàniament, però encara no estaven prou avançats perquè s’atrevís a decidir res. D’altra banda, responien a un altre tipus d’inspiració.

Vam tornar davant la tela, doncs, i es va mig comprometre a organitzar-me una «mostra» si, fins a final d’any, li’n feia una vintena. No li vaig voler assegurar res, però, i després, quan em proposà de comprar-me el quadre, m’hi vaig negar; de moment n’estava massa satisfet per resignar-me a vendre’l. Abans d’anar-se’n, potser per lligar-me una mica, ni que només fos moralment, va quedar-se amb dues dotzenes de gravats que tindria en dipòsit.

Va presentar-se de nou l’endemà perquè, digué, volia veure com progressaven els cinc retrats monocolors; senyal, doncs, que li havien interessat més que no manifestà. La Lèbia, que poques hores abans havia tingut un petit disgust quan, amb el colze, vaig fer caure, com si fos accidentalment, l’ampolla d’aquell beuratge que des del primer moment, en llegir l’etiqueta, havia tingut la intenció de destruir, era al terrat, on posava nua sota les despulles del crepuscle.

Es vestí amb una bata senzilla, que li arribava fins a mitja cuixa, però al marxant no li calia fer grans exàmens per saber que tenia la mena de bellesa suggerent que atreu alguns afeccionats quan hom sap donar-li un to equívoc. De fet, en tornar, ja venia amb un propòsit decidit, com va reconèixer en dir:

—Què us sembla, si fèiem una sèrie de deu o dotze litografies?

—D’ella?

—Sí. Unes quantes poses variades… I no cal que a totes vagi despullada. De vegades una tovallola, un drapet qualsevol…

—No —el vaig interrompre—. La pinto nua perquè és una criatura esplèndida, però amb el seu cos no hi mercadejo.

Ell assenyalà cap a les cinc teles.

—Bé les heu de vendre…

—Sí; però vos em proposeu una altra mena de negoci.

—Una mena de negoci que ens ajudarà a fer-vos conèixer. Ja sabeu que, quan es comença, no es pot tenir tants escrúpols. Penseu-hi…

—Ja està pensat.

Ella no va dir res en tota l’estona, però després, quan vaig tornar d’acompanyar el marxant cap a la porta, on ens vam acomiadar fredament, m’esperava al llindar i, en atansar-me-li, allargà els braços i se’m penjà al coll.

—Ja saps que potser has perdut una oportunitat?

—Sí, Lèbia. Et sap greu?

Ho va negar amb un gest del cap i digué:

—T’estimo, Enric. T’estimo cada cop més.

—Per això?

—També per això. I no perquè jo cregui que hi hagi cap mal, sinó perquè tu, que ho creus, no has accedit a un èxit fàcil.

Va besar-me, premuda contra meu, i amb uns llavis tan tendres que potser ens hauríem fet l’amor si algú no hagués escollit aquell moment per trucar.

En obrir, el carter em va lliurar dos sobres, un imprès i una carta que venia de Garum. Al sobre, vaig reconèixer l’escriptura del meu amic Bert.

Vaig llegir la carta una vegada, de pressa, i després vaig fer-ne una segona lectura, més reposada, per assegurar-me que ho havia entès tot, que ho havia entès bé. Aleshores, la hi vaig allargar.

—Té; és d’en Bert.

De seguida es va adonar que la meva actitud, o el to de la meva veu, no era normal. Potser també havia empal·lidit.

—D’aquest que havia ressuscitat?

—Sí; llegeix.

Me’n vaig anar a la comuna i, en sortir-ne, era asseguda al divan, amb la carta sobre els genolls. El silenci va perllongar-se mentre travessava l’habitació cap a la tauleta de l’altre extrem, on hi havia un paquet de tabac. En girar-me, també ella s’havia girat.

—I bé?

—Sóc una dona, Enric.

Ben cert, l’aparença la hi tenia. Aquelles cuixes llargues i afables que la bata no cobria del tot, els pits que inflaven la roba, ben separats pel solc que s’aprofundia en l’ombra, els llavis, els ulls, les galtes, la totalitat de la cara que ara tornava a sobtar-me amb la brutalitat deliciosa de la seva bellesa, eren de dona. Però no havia nascut de cap ventre femení i, sota la forma pertorbadorament humana hi havia algú altre, una criatura d’una raça que no pertanyia al nostre ordre.

—La muller de l’Estru, oi? —vaig dir amb sarcasme—. Contesta! —vaig cridar en veure que callava.

—No. Però sóc una dona —insistí.

—Com la Naga, la Làsia, la Rala, la Maia… Ja m’havien dit que n’hi havia una cinquena, de la vostra mena!

—Enric… —començà, i va aturar-se, titubejant, abans de prosseguir—: Dintre meu hi ha il·lusions de dona, sento com una dona, el meu cos és de dona, i vull fer-te feliç, ser feliç amb tu. És com una dona que t’estimo.

—Però no ho ets —vaig objectar, una mica impressionat, a despit meu, per la vehemència creixent de les seves paraules—. I mentre les altres no ho han pretès mai, o van deixar de pretendre-ho molt aviat, tu has perseverat en l’engany. Tenies ocasió d’haver-me dit qui eres.

—Tampoc no t’he demanat res, Enric. Ni pactes ni compromisos.

—És veritat —vaig haver de concedir—. Però tenies intenció de fer-ho, ho hauries fet més endavant, en veure que ja no podia renunciar a tu. Perquè no deus pas ser diferent. Si un pacte és obligatori…

—No ho és —va tallar-me—. Mai no ho ha estat.

Vaig quedar-me massa sorprès per contestar-li. Tots me n’havien parlat, era potser l’única cosa en la qual havien estat unànimes, i ara, ella, m’ho negava amb una impudència tranquil·la que gairebé ofenia. Però va saber endevinar els sentiments que em regiraven, perquè de seguida va afegir:

—El pacte és un costum, Enric, no una obligació. I per a nosaltres, l’element femení, obeeix a un cert mimetisme. El pacte original, mil·lennis abans de la història que heu pogut documentar, va ser un compromís d’assistència a un home que es deia Nephelim, del qual procedeix el gentilici esmentat al Gènesi i que podria traduir-se com «aquell que pot obrar prodigis». A canvi, havia de combatre la superstició que encadenava els homes. Perquè els seus prodigis consistien a saber utilitzar els recursos de la naturalesa i les forces espirituals d’una manera constructiva. Un dels seus descendents, però, Azazel, ja havia tornat a caure en la superstició, en una altra superstició, ara; ens adorava a nosaltres. Érem els seus déus. Cal dir que en aquell pacte no es parlava de riqueses ni d’immortalitat; tan sols d’una vida prou llarga perquè l’obra pogués ésser duta a terme… D’aquests pactes se n’han fet més, alguns ja en temps històrics, i ara sí que s’hi introdueix ja la promesa d’immortalitat. Procedia d’una altra mena de pacte, aquest ja només d’ells, els demiürgs, que no van ser capaços de trobar res més per contrariar les nostres tendències a unir-nos amb els homes, amb determinats homes, a desgrat de tantes experiències decebedores. D’aquell moment data la rivalitat dels esperits. Jo et voldria fer entendre què és un esperit, però tu ets un home que només pots comprendre les coses a través del teu llenguatge i jo, ara, una dona que t’ha de parlar, per força, en aquest llenguatge… Te’n faràs càrrec, una mica, si et dic que l’esperit és, més que res, una capacitat de presència i de renovació d’ell mateix? O, també, la puixança d’obrar sense mitjancers o de crear-los si li convé? O, encara, la plasticitat total de l’ésser? Però enlloc de l’univers, ni en cap forma, no és sostenible la unicitat. Cal la coherència de la dualitat perquè hi hagi ésser en lloc de no res. I no t’estranyi aquesta paraula, coherència, que és la clau de l’esperit o de qualsevol altra forma vital. La rivalitat que al·ludia no l’exclou, ben a l’inrevés, la potencia, l’augmenta.

—Però això és una paradoxa —vaig mormolar.

—Sí, per a tu; per això és difícil que t’ho faci entendre. La paradoxa, això que tu en dius la paradoxa, sembla que sigui la llei fonamental de l’univers. I llei no és pas una paraula que m’agradi, perquè la seva existència pressuposa la d’un legislador, i aquí és espontània. Bé… —i ara uní les mans sobre les cuixes—. L’existència d’un principi, o element, és la condició indispensable de l’existència de l’altre, i a l’inrevés, i, alhora, el motiu de tensions que fa que hi hagi futur, temps o moviment. Però no es pot generar cap tensió sense factors externs, i en aquest cas van ser, continuen essent, els homes. Una certa forma d’equilibri dinàmic vol que el refús i l’acceptació o la necessitat coexisteixin… Enric, la presència de l’home va renovar-nos, com abans ho havien fet d’altres experiències que trobaries inconcebibles, i ens renova encara. Hi ha cicles d’interès i d’altres d’indiferència, de relativa indiferència. En sortim cada cop que sentim la urgència de ser fecundats. No saps que l’amor no tan sols fecunda físicament sinó que facilita les condicions d’una fecundació espiritual i, en els casos més favorables, és ja, o participa, d’aquesta fecundació?

—Cap de les teves companyes no m’ha dit ben bé això; de fet, totes m’han dit coses lleugerament diferents, o contradictòries. Qui he de creure?

—Ens has de creure a totes, perquè cada explicació, ni que et sembli contradictòria, completa l’altra. Ni vosaltres no teniu una sola lògica, Enric. I cap de les vostres categories no correspon a una realitat il·limitada. A aquesta realitat que, en certa mesura, tu mateix sorprens en alguns instants excepcionals i que solen fer por als homes perquè generen sentiments d’angoixa. L’orgasme, per exemple. Espanta la intel·ligència.

—No: això no.

—Ho dius per tu, és clar —em somrigué—. Però és que tu, Enric, ets més sensible que intel·ligent; per això ets un artista. Jo em referia a aquelles intel·ligències que no accepten de dimitir i, com que, així, i tot dimiteixen, han d’acudir, per sentir-se tranquil·litzades, per superar el vertigen, a un braç protector; en aquell moment ja han nascut els dimonis, dels quals els déus són la contrapartida. I el sexe els serà abandonat com l’indret i alhora l’acció que els pertany. A la llarga s’estableix una galàxia moral que té el seu centre en la vagina. A l’acte, l’univers humà queda desequilibrat.

—I vosaltres restabliu l’equilibri —vaig ironitzar.

—No, Enric. Si creus això és que no m’escoltaves. La irrupció d’una de nosaltres en el vostre món no afecta gens ni mica el vostre ordre o el vostre desordre. No transcendeix. Només ets tu, ara, que en pots sofrir les conseqüències o rebre’n els beneficis. Suposo que els beneficis. A un altre, potser li podria fer mal. Tu, i per això t’estimem, ets d’una altra pasta.

—Com ho saps? Em teníeu potser en observació?

—Has passat unes proves —va dir—. Els diners, l’elixir, el marxant…

—Però m’heu ofert la riquesa, la immortalitat, la glòria…

—Les temptacions clàssiques. En això si que no han errat els homes. I amb motiu. Tot això formava part del pacte i era concedit; pot ser concedit encara. Però no pas per nosaltres, a canvi d’amor. Hi ha un pacte, això sí, i per això t’he parlat de mimetisme, i ara et puc dir les condicions: l’amor a canvi de la joventut durant tot el temps que hagi de durar la teva vida natural. No és ben bé el mateix, oi?

—No; com vaig explicar a una de les teves companyes, la Naga, em sembla, l’amor no es pot baratar; s’estima o no s’estima, sense condicions.

Ella va assentir lentament, amb un gest de tot el cos. Després reflexionà:

—Cal creure que la freqüentació de l’home és corruptora. Ven i compra fins i tot l’aparença d’uns sentiments. Entre això i aquell costum del compromís que teníem, el pacte ens havia de semblar una cosa normal. Fins que algú, una de nosaltres, va pensar diferentment.

—Tu?

—Sí, jo; per això no t’he proposat mai res, per això no he fet cap prodigi per impressionar-te ni he esperat que m’estimessis, de debò abans de dormir amb tu.

—Més aviat vas provocar-me —vaig somriure per primer cop.

—A l’estudi de la torreta, sí. L’amor és més que un sentiment romàntic, d’adolescents; és l’aspiració a una coneixença total que no exclou pas la il·lusió. Fer-se l’amor —va continuar reflexionant— forma part d’aquesta il·lusió quan ets, com tu, i ara també com jo, una entitat física. Hi ha gent, Enric, que només poden fer l’amor amb tendresa. Tu ets d’aquests.

—Si et vaig forçar!

—Vaig voler que em forcessis. Si després em podies estimar i jo et podia estimar, senyal que per tots dos l’amor era això i més que això. Fins i tot aquest moment, per exemple: un a cada cap de peça, parlant, i tu desconfiat, una mica hostil i tot, però per què, Enric? Perquè tens por de perdre aquella noia amb la qual has viscut uns dies.

—Sí —vaig reconèixer després d’una vacil·lació, i ara vaig atansar-me al divan i vaig asseure’m prop d’ella, sense que els cossos es toquessin. Trastornat, vaig prémer les barres amb una mà el dit gros de la qual va alçar-se fins al nas, l’esclafà contra els nusos dels altres dits.

Al cap d’un moment, vaig sentir que ella prosseguia, reprenent d’unes paraules anteriors:

—Elles, la Sofia, la Làsia, la Rala i la Naga, no hi creien, però n’hi va haver prou que una de nosaltres adoptés una actitud dissident perquè determinessin de fer front comú, privilegiant, de primer, la Sofia. És clar que ni la Naga ni la Làsia, i després la Rala, no es van privar d’unes maniobres personals. Ben bé com haurien fet les dones de la teva raça —afegí i, encara que no ho veia, vaig saber que ara somreia—. I van persistir després d’allò de l’estudi…

—Ho sabien? —vaig tallar-la, i ara alçava el cap per trobar-me amb la seva mirada que afirmà abans que ho fessin les paraules.

—Ho havien de saber… —Acalà els ulls, tornà a fitar-me, i una mà vingué cap al meu braç, el tocà gairebé amb timidesa—. També… també els vas fer l’amor a elles, Enric.

—Ah!

Però no estava tan sorprès com podia semblar; era, simplement, que unes quantes paraules, a les quals potser no havia prestat prou atenció, ara s’omplien de sentit. Així i tot, les coses no eren prou clares; vaig preguntar-li, doncs:

—Si és com dius, a què treu cap la competició?

—És que hi ha una diferència. Si fos un efecte espiritual, el gaudi no sofriria variacions d’intensitat; a aquell nivell som, ja ho saps, un… diguem un organisme superior cada part del qual contribueix a l’exaltació del conjunt. Ara hi ha el cos que s’hi interposa… Mira-t’ho per entendre-ho una mica, com un seguit de boles que xoquen: l’impuls va minvant a mesura que de les boles inicials passem a les altres, fins al final de la cadena. Ara, doncs, és la meva sensació que repercuteix en les altres, una sensació de la que sóc causa directa perquè la causa primera, inicial, tu, s’ha perdut. O, si no s’ha perdut del tot, és perquè totes la coneixen intel·lectualment.

—És d’això, que se’n diu possessió diabòlica?

—No; aquesta expressió, tan impròpia, s’aplica únicament a les humanes. —La mà, més atrevida en veure que no la rebutjava, accentuà la seva pressió, i les cames es van moure per atansar-se’m; la carta d’en Bert va relliscar cap a terra—. El nostre coit pot atènyer d’altres persones, normalment dones, sensibilitzades a un cert ritme còsmic precisament perquè contrarien, mitjançant l’abstinència, una naturalesa excepcionalment o sensual. En d’altres èpoques, això era més freqüent, sobretot als països on hi havia més repressió i entre dones d’alguns estaments que en sofrien les conseqüències d’una manera especial. Ni inquisidors ni exorcistes no podien saber que la cohabitació no era amb un suposat dimoni; era amb un home, per persona interposada.

Em vaig tornar a prémer les mandíbules amb la mà, potser per tal de dominar una lleugera tremolor dels dits, un estremiment que afectava poc o molt tots els membres i que ella devia notar, car ara el contacte amb el braç es convertí en una carícia lenta i suau.

—No puc concebre que, a través teu, d’altres dones se sentin desassossegades per una passió, per un desig, per un amor que m’inspira algú molt concret… I, si ho puc concebre, m’és difícil acceptar-ho. Això, tot això, despersonalitza aquest amor. Perquè ara resulta que t’estimo. Si només hi hagués luxúria, lascívia, seria molt senzill, Lèbia, i potser molt satisfactori i tot. Ara, no. Ara…

Em vaig aixecar, sense prosseguir, i, amb un gest absent, vaig recollir la carta per deixar-la sobre el divan abans d’allunyar-me cap al fons de l’estudi, d’on vaig tombar-me com havia fet primer, en agafar una cigarreta que no sabia on havia anat a parar.

—No has fet bé de pretendre que eres una noia com una altra —vaig recordar-li— perquè és com si ara em prenguessis alguna cosa. Com pots dir que m’estimes?… No m’estimen potser més les altres, que al capdavall han estat sinceres?

—T’estimem totes. Eres tu qui havies d’escollir, qui ha escollit…

—No ben bé, Lèbia. Si de cas, vaig escollir una noia com jo, no algú que, fet i fet, és un conjunt. Si tu podies… —i em vaig interrompre—. No, ja sé que no.

—Digues-ho.

—Si tu podies renunciar a tot això, desprendre-te’n, ser únicament una dona…

Va començar a moure el cap, negant-ho, abans que fos a mitja frase, i després digué:

—Sóc com sóc. I tu ets com ets. Per què no acceptar allò en què coincidim? Enric… També en tu hi ha una vida que no és personal, tot de coses que són característiques de la teva espècie i que no pots rebutjar. Ets, per exemple, capaç de matar. Això vol dir que dintre teu hi ha uns sentiments que em són totalment estranys, la capacitat d’odi, de menyspreu, d’enveja. Ho sé, i potser en sofriré. Que en tu hi hagi tot això, et posa una mica fora del meu abast o més bé, vol dir que, en certa manera, t’he de compartir amb aquests sentiments. Em priva això d’estimar-te? No. Fins avui, en llegir aquesta carta del teu amic —i l’assenyalà vagament— he pogut creure que vivia amb un assassí… I digues, te n’he fet responsable? Has vist, potser, que ara, aquests dies, et volia menys, no era tan ardent, tan… tan feliç?

—No té res a veure, Lèbia, no té res a veure! —vaig cridar-li—. És un acte, la possibilitat d’un acte, no una situació sempre present, actual… —Vaig alçar totes dues mans per clavar-hi el front enfebrosit—. No entenc res —vaig mormolar com per mi mateix— no pot ser que això sigui de debò, que…

Però en deixar caure els braços la Lèbia continuava al meu davant, ara arraulida sobre el llit, sota mateix de la tela que havia pintat en un estat de desvari. Hi vaig clavar els ulls i, fos efecte de la llum o d’un altre desvari, em semblà que creixia cap al centre un moviment dels colors que es reordenaven amb un ritme que corresponia a unes pautes personals, meves, a una mena de modulació o de cadència en la qual es traduïa un moment total; el de l’instant de l’amor.

Va durar uns segons i, després, sense un mot, vaig fer mitja volta i vaig córrer cap a la porta, cap al carrer…

On anava? Què volia? Vaig allunyar-me cap al centre de la ciutat, cap al barri vell on les pedres havien apaivagat més d’un cop els meus desassossecs, les meves crisis. Potser ara m’ajudarien també a pensar, a decidir…

Tot d’imatges flotaven en el meu cervell i, sense repetir-se, la repetien a ella. Però hi havia més que les imatges, perquè a la bellesa del seu cos s’afegien les qualitats que cap visió no conceptual no podia traduir amb precisió i que ara eren nítides com un objecte ben il·luminat. Corporitzava els sentiments expressats per mitjà d’un gest, d’una mirada, d’un mot, i dintre meu hi havia quelcom que es delia per provocar-ne una repetició que no podia obtenir perquè calia que fos viva, no la reproducció fidel que me’n donava el record.

Vaig endinsar-me per un carreró fosc, d’antigues cases senyorials i, al capdavall, vaig sortir a una placeta sense que la seducció de l’indret, del passat que encara semblava viure en aquests racons humits i silenciosos, foragités la Lèbia del meu cervell. L’estimava. Però com podia estimar un ser d’una altra naturalesa, una criatura que encara que no fos el diable, amb el qual l’havien confós, desnaturalitzant-la, teòlegs i fidels, vivia des de l’origen i era tan vella com el món? Què sabria mai d’ella, de la insondabilitat d’aquell esperit que era fonamentalment i que compartia amb d’altres fins a l’extrem de confondre-s’hi, de ser ells en la mateixa mesura que tots eren ella, Lèbia?

Em vaig aturar un moment, a la cantonada, en pensar de nou en tot allò que em deia el meu amic i que jo havia assistit al seu malson, o el que fos; al malson de tota una família que, durant uns dies, fou arrancada de la seva existència tranquil·la per intervenir en una baralla inhumana. Tots tres, en Bert, la seva mare i la seva germana, devien haver estat peons en les mans dels demiürgs que em volien distreure, espantar, crear-me preocupacions o obligar-me a comprometre’m, en un moment de feblesa, amb aquelles dones que, tal com se’m manifestaven, no eren lliures ni quan em semblaven normals. Tot havia estat una mena d’il·lusió…

I no n’hi podia haver una altra dins la qual aquella fos simplement com una il·lusió subordinada? I, si era així, me’n despertaria també per conservar tot just una memòria nebulosa d’aquells esdeveniments que no havia sabut controlar, que no controlava ni ara, quan fugia de casa perquè era massa temptador quedar-s’hi, assentir a una mena de màgia?

Vaig reprendre la marxa i, en tombar la cantonada, vaig trepitjar l’única faixa de llum que, com una catifa, travessava l’androna de banda a banda, des de la petita botiga oberta a desgrat de l’hora, fins al mur de pedres grises, llòbregues, de l’altre costat. Era una llibreria de vell que no recordava haver vist mai, encaixonada entre una construcció que s’avançava lleugerament i un contrafort que travava la casa. Automàticament, vaig fer una altra pausa.

Mai no m’havia preocupat per cap món suposadament sobrenatural; no en sabia res. No em servien tots aquells coneixements fragmentaris que havia anat recollint d’uns i altres, tots interessats en la conxorxa, ni les informacions d’un Estru apòcrif. Però hi devia haver llibres que coordinaven les experiències anòmales d’altres homes, que historiaven les manifestacions del «diable» a través del temps, llibres que potser em donarien una clarícia ara que no seria un lector distret, merament encuriosit, sinó algú que podria contrastar fets, hipòtesis, llegendes…

Abans d’adonar-me del que feia, ja tenia la mà al pom de la porta, un dels vidres de la qual, esberlat l’angle dret de sota, s’aguantava gràcies als bons oficis d’una tira engomada molt bruta. La botiga era un passadís llarg i estret, potser de sis pams d’amplada, amb les parets cobertes de lleixes atapeïdes de llibres desordenats, drets o plans en petites muntanyes que amb un no-res haurien perdut l’equilibri; del sostre penjaven dues bombetes grogues i de lluminositat tan feble que resultava difícil llegir els títols dels lloms; tampoc no tenia la intenció de fer-ho.

Al capdavall d’aquell corredor hi havia una cortina fosca i, davant la cortina, un pupitre de col·legial d’on es va alçar un home encara relativament jove, però panxut i curt de cames, que va saludar, sense aparent estranyesa, un tocatardà.

—Puc ajudar-lo o vol mirar vostè mateix? —preguntà.

—Volia un llibre sobre el diable. O llibres; els que tingui.

—Va molt buscat, ara, això —va dir-me amb una expressió amoïnada—. No el podré pas servir, de moment… —I aleshores els ulls se li van aclarir—. O potser sí, esperi’s…

Va tornar a gambar fins prop del pupitre, on s’alçà de puntetes per tal d’enretirar tot de volums i treure de darrere, un llibre relligat amb una tela fosca.

—Sí, aquí el tinc —digué, satisfet…

Vaig agafar-l’hi de les mans, vaig llegir el títol: PROCÉS DE CONTRADICCIÓ SUFICIENT, i vaig alçar de nou els ulls.

—Està segur que parla del diable?

—Seguríssim. És un llibre curiós, perquè l’autor veu el dimoni com un element femení… Molt curiós —va repetir.

Ja no vaig vacil·lar, naturalment.

—Me’l quedo.

Em vaig posar la mà a la butxaca dels pantalons, per pagar-lo, però la vaig tornar a treure buida. Me n’havia anat de l’estudi amb la roba de treball i no duia res, absolutament res; ni un simple mocador. Amb un somrís desconcertat, vaig girar els folres cap enfora.

—No porto diners —vaig dir-li—. Guardi-me’l i demà a primera hora el vindré a buscar.

Va mirar-me, brandà lleugerament el cap i m’allargà altre cop el volum que li havia confiat en butxaquejar.

—No cal —digué—. Emporti-se’l.

—Però…

—Sé que tornarà.

Va acompanyar-me fins a la porta i, com si només hagués esperat aquell darrer client per tancar, darrere meu estirà la porta ondulada, de ferro; la clapa de llum que encatifava l’androna anà minvant, es va fondre.

Cinc minuts després entrava a un cafè del passeig per tal d’iniciar la lectura, i devia estar tan impacient, o tan desassossegat encara, que fins que ja encetava el segon paràgraf no em vaig aturar en sec, sobtat pel fet esbalaïdor que estava llegint la carta d’en Bert.

Amb els dits maldestres, que em pesaven, vaig girar dos fulls, fins a la pàgina del títol. A la part de dalt hi havia el nom de l’autor, en el qual de primer no m’havia fixat: Manuel de Pedrolo. Ja feia anys que era mort…

Vaig tornar a la carta amb què començava el llibre i vaig rellegir-la, ara de cap a cap. No s’explicava. Com podia haver-hi aquella carta, allí, si jo no l’havia rebuda fins feia unes hores i en Bert devia haver-la escrit, a tot estirar, dos dies enrere? I era impossible que fos una coincidència: el text era una reproducció fidelíssima, literal, del que havia llegit davant la Lèbia.

Enmig del meu esverament, se’m va acudir de pensar, d’una manera ridícula, que no podria pagar el cafè. Tot i l’experiència de la botiga, havia, entrat a l’establiment amb una despreocupació perfecta per aquell petit detall que ara m’amoïnava. Era una cosa insensata, però durant uns moments em va distreure del llibre.

Potser per això, en obrir-lo altre cop, no em va atuir tant que la continuació fos una narració exacta de les meves aventures a partir del moment que em vaig trobar en una carretera plana, recta i deserta, camí de Garum. Hi era tot. Amb una mena d’apassionament morbós, vaig devorar el volum fins a les darreres pàgines, cap al moment de la meva tornada a casa després d’haver aprofitat l’entrada de la gent que sortia dels teatres per esmunyir-me sense pagar…

La Lèbia no hi era, però quedava un testimoni del seu pas, de la seva existència: la tela que continuava penjada al capçal del divan. I també hi havia l’altra, i les cinc que s’havien quedat interrompudes, al terrat. Aquella, però, era especial: l’havia pintada ella.

Me la vaig mirar llargament, vaig girar-la de cara a la paret, vaig tornar a tombar-la… El llit era fred i m’hi vaig arraulir com un fetus. Lèbia… Havia estat de debò, fet i fet, una mena de somni, una projecció d’il·lusions, de fantasmes, d’anhels i d’esperances que s’hostatjaven dintre meu, a la insabuda meva? Duia en el secret del cervell o de l’ànima aquella colla de noies, aquell món que em pertorbava i, ensems, em seduïa? Quin artista, desconegut de la meva consciència, treballava en mi? Però hi havia aquella tela… La podia haver pintat jo, és clar.

Vaig redreçar-me per despenjar-la i contemplar-la de més a prop, detalladament. Eren meves, aquelles pinzellades fetes amb els dits, del tub estant? I, si ho eren, com havia pogut sorprendre la culminació d’un èxtasi tan diferent del meu, aquella mena de liquació femenina que absorbia l’univers? Lèbia…

Molt tard ja, vaig adormir-me pensant en ella amb una ambivalència de sentiments que l’endemà, en despertar-me, trobaria intacta; l’enyorava i, al mateix temps, sense que això destruís el dolor de la pèrdua, em sentia com alliberat. Amb la seva desaparició havia resolt un problema que si s’hagués quedat, jo no hauria pogut solucionar. Perquè l’amor hi era, si bé es tractava d’un amor incomplet, com sempre que, en la intimitat del nostre cor, no acceptem les parcel·les del ser de l’estimada que, tot i que contribueixen a fer-la allò que és i que estimem, ens sobten o ens desagraden.

Aquesta mena de mesquinesa, al capdavall prou general, que descobria per primera vegada, va turmentar-me tot el dia mentre provava de completar les cinc teles monocolors. No era un turment creador, com el que algun cop neix dels grans desenganys, sinó un rosec insidiós, destructiu, que em paralitzava.

Al vespre vaig comprendre que em calia deixar reposar aquelles imatges fins que, del solatge que s’aniria acumulant en els centres de la meva sensibilitat, tornés a sorgir, qui sap si més puixant, la visió que aquell matí, tan recent encara, m’havia empès a iniciar una obra que dissociava, per captar-la més bé, la simultaneïtat d’una aparença i d’allò que ocultava.

La crisi, però, era més extensa i més pregona que no creia; d’altres teles, la concepció de les quals havia anat madurant abans del meu viatge a Garum, topaven, a l’hora de posar-me a la feina, amb un obstacle íntim que no podia forçar i que, si forçava, era per encarar-me, al final de la jornada, amb un dibuix inert, amb una composició descentrada, amb uns colors eixuts…

Un moment, em va temptar la idea d’agafar el cotxe i de tornar a la carretera de Garum; la Naga m’havia dit que el parador hi seria sempre, mentre visqués. Era, doncs la porta per la qual entrar de nou en aquella realitat que no havia volgut acceptar i que, pel sol fet d’haver-hi estat en contacte, condicionava ja tot el meu futur; ara per ara el refús m’esterilitzava com artista.

Durant dos dies més, vaig combatre aquesta inclinació amb una ferotgia equivalent al poder de suggestió que encara exercien damunt meu no tan sols la Lèbia, sinó la mateixa Naga, la Rala, la Maia, la Làsia, potser sobretot ara, la Làsia, prop de la qual havia dormit, abraçat al seu cos tendre i cast, si bé deliciosament impúdic. A distància a través d’una altra, l’havia fet gaudir…

Per què, en nom de què, per preservar quina mena d’independència i de fidelitat a la condició humana havia renunciat a tota aquesta bellesa, a un món tan ric, els múltiples amors que convergien en la Lèbia? Quina mena d’avarícia hi havia en l’ésser humà que, ara, jo, em tancava en la petita immanència de la meva persona, del meu univers fràgil, tan fàcilment destructible?

Tan tenaç i agra era la meva pugna, durant la qual no m’avenia, a desgrat de tot, a deixar tranquils els pinzells, com si em delís d’irritar-la més amb les proves palpables de la meva impotència, que fins al cap de quatre dies no em vaig recordar que encara devia el llibre.

Era cap a mitja tarda quan vaig tornar a la botiga. Hi havia prou llum, encara, al carrer, perquè em semblés més feble i groga la claror d’aquella mena de corredor farcit de volums fins al sostre. No era estrany que no hi hagués cap client; aquelles bombetes devien foragitar els cercallibres més impenitents.

I avui potser també havien foragitat l’amo, perquè no se’l veia per enlloc. Sobre el pupitre de col·legial reposava un paquet de revistes lligat amb una cinta verda i, al costat, un bolígraf. Vaig tustar dues vegades la fusta amb els artells mentre cridava:

—On sou?

Una mà separà la cortina, però no era de l’home panxut i de cames curtes que m’havia fet confiança, sinó de la Lèbia. Duia un vestit clar, estampat i d’una sola peça, que li cenyia estretament les anques i la corba dels pits, entre els quals l’escot baixava una mica pel solc que els separava; els cabells, recollits cap a darrere les orelles, despullaven la cara immòbil, d’una beutat més insolent que mai, amb els seus llavis madurs, de contorn ample, i els ulls agrandits per l’ombra d’un blau profund que feia més densa l’expressió de les faccions.

Alguna cosa es recomposà dintre meu mentre la mirava, em mirava. I alguna altra cosa, alhora, va esquinçar-se amb violència, amb una sensació de finalitat.

Però vaig allargar el braç i ella, a l’acte, s’hi refugià amb la cara alçada, potser per no separar els ulls dels ulls, potser perquè pogués veure com els seus s’encenien, potser, simplement, per posar els llavis a l’abast dels meus que ja els buscaven mentre l’arrancava de terra i me l’enduia… no sé on.

Abril / juny, 1975